BUDA EXPLOTÓ POR VERGÜENZA
FITXA TÈCNICA NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ GUIÓ PRODUCCIÓ FOTOGRAFIA MUNTATGE MÚSICA
Iran 2007 81 minuts Hana Makhmalbaf Marzieh Makhmalbaf Maysam Makhmalbaf Ostad Ali Mastaneh Mohajer Tolibhon Shakhidi
FITXA ARTÍSTICA Abbas Abbas Alijome Noi talibà Abdolali Hoseinali Baktay Nikbakht Noruz
VERSIÓ ORIGINAL EN PERSA SUBTITOLAT EN ESPANYOL
DIUMENGE 15 DE NOVEMBRE DE 2009 18:30 H TEATRE CONSERVATORI
ARGUMENT Sota les estàtues de Buda que els talibans van fer explotar a la regió de Bamiyan, Bakhtay, una nena afganesa de sis anys, intenta per tots els mitjans arribar a l’escola, on vol que li expliquin els mateixos contes i aprendre les mateixes coses que el fill dels seus veïns. A meitat del camí, però, es veurà assetjada per uns nens que practiquen jocs de guerra apresos dels seus pares i del món on viuen, amb conseqüències imprevisibles. DIRECTORA HANA MAKHMALBAF
BIOGRAFIA Nascuda el 3 de setembre de 1988 a Teheran (Iran), és la benjamina de la família de cineastes Makhmalbaf. El seu pare, Mohsen Makhmalbaf és un dels cineastes més importants de la història d’Iran, amb pel·lícules com Gabbeh, El silencio o Kandahar (2001); la seva germana gran, Samira, ha estat premiada al festival de Cannes per les seves pel·lícules La pizarra (2000) i A las cinco de la tarde (2003) i és autora també de La manzana (1997); i la seva mare, Marziyeh Meshkini, també va rebre un reconeixement a la Mostra d Venècia quan va presentar-hi Stray Dogs (2004). Hana va ingressar a l’escola de cine de la família després d’acabar el segon grau i va estudiar-hi 8 anys, fins que es
va llicenciar amb 16 anys. Des d’aleshores ha treballat en la supervisió de guions de diverses pel·lícules (La manzana, de Samira Makhmalbaf i El silencio, de Moseh Makhmalbaf (1997)) i de directora de fotografia en altres (Sexo y filosofía, de Moseh Makhmalbaf (2005)). Als 9 anys va rodar el curtmetratge The day my aunt was ill, presentat al festival de Locarno i als 14 va filmar el documental Joy of Madness, basat en el rodatge de A las cinco de la tarde, de la seva germana Samira. Tot just l’any següent va publicar el seu primer llibre de poesia, Visa for one moment, amb només 15 anys. Buda explotó por vergüenza és el primer llargmetratge d’aquesta jove cineasta de 19 anys, que ja ha merescut nombrosos guardons, entre ells l’Ós de Cristall del Festival de Berlín 2008 i el Premi Especial del Jurat del Festival de San Sebastian 2007. FILMOGRAFIA
2003 Lezate divanegi 2007 Buda as sharm foru rikht (Buda explotó por vergüenza) 2009 Green Days
COMENTARI La impossibilitat de la innocència Filla del cineasta iranià Mohsen Makhmalbaf (director, entre moltes altres, de «Un instant d’innocència» i «Kandahar») i germana de Samira, aquella que va enlluernar amb «La manzana» en què dues germanes bessones s’inicien a la vida després de viure els seus primers anys tancades a casa seva per uns pares que no volen exposar les seves filles als perills del món, Hana Makhmalbaf comença la seva òpera prima amb imatges relatives a la destrucció a l’Afganistan d’escultures gegants de Buda. Una manera de situar-nos en una realitat dominada per la violència fonamentalista. Tot seguit, presenta la protagonista de «Buda va explotar per vergonya»: Una nena que intenta aconseguir un quadern i un llapis (que substituirà per un pintallavis) per poder anar a l’escola i aprendre a llegir. Mentre que també s’hi reflecteix l’evident interès dels cineastes iranians pel tema de l’educació (començant pel mestre Kiarostami i passant de manera significativa per Samira Makhmalbaf, que ho fa present en el seu curt del film col·lectiu «11’09’01" i en els seus tres llargs: «La poma», «La pissarra» i «A les cinc de la tarda»), en aquest passatge inicial de la pel·lícula és possible tenir la sensació d’un cert «deja vu» en la mesura que el cinema iranià n’és ple de nens i encara més de nenes que busquen coses i a vegades es perden. A partir d’un moment, però, la pel·lícula fa un viratge cap un conte cruel que, explicat per una cineasta que només té 19 anys, reflecteix la impossibilitat de la innocència
en un context marcat per la guerra, la pobresa i el fonamentalisme religiós tendint a reprimir les dones i privar-les d’educació. Aquest moment s’inicia després que la nena no pugui accedir a una escola on només hi ha nens i on hi estudia el seu amic, l’únic nen que sembla preocupar-se per la seva educació mentre que els altres juguen a la guerra amb una determinació que va més enllà del joc. Tampoc no és la primera vegada que, en el cinema iranià, s’han vist nens jugant a la guerra que han vist (o veuen) fer als adults. Un exemple és «Las tortugas también vuela», dirigida per Bohman Ghobadi, un amic de la família Makhmalbaf, considerada una mena de factoria cinematogràfica en què els diversos membres (també hi ha la mare i un germà) intercanvien les seves funcions en els diversos films que produeixen. En tot cas, la joveníssima directora, que va rebre el premi del Jurat del festival de Sant Sebastià per aquesta seva òpera prima, utilitza els nens que juguen a la
guerra (i, repeteixo, no juguen, també la fan) per construir una faula que al·ludeix a la violència de la zona, però també a les immenses dificultats de sobreviure-hi com una dona no submisa. Els nens, senyors imaginaris de la guerra i valedors del fonamentalisme, agafen la nena (que insisteix en què no vol jugar a la guerra) i volen dilapidar-la perquè vol educarse (li prenen la llibreta i li arranquen les fulles) de la mateixa manera que en tenen presoneres d’altres perquè s’han pintat o han mostrat la seva bellesa. A vegades la metàfora pot semblar una mica obvia, però Hana Makhmalbaf (que a vegades hi demostra el sentit plàstic de la família, a vegades discutit) no complau i el seu film, amb un final que pot deixar clavat l’espectador, és duríssim. De fet, potser no hi ha metàfora, sinó la crua realitat. Imma Merino Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona