Diumenge 26 de gener de 2015 — 18:30 h — Auditori Plana de l’Om
Dos dies, una nit ARGUMENT
S
andra, que ha estat de baixa per problemes psiquiàtrics, té 48 hores per convèncer els seus companys de feina perquè renunciïn a la seva paga doble, condició que posa l’amo de l’empresa per readmetre-la i no acomiadar-la. A partir d’aquí l’acompanyarem en el seu periple intentant aconseguir els 9 vots que necessita, des de dissabte al migdia, fins a la votació que es durà a terme en arribar a l’empresa el dilluns al matí.
Fabrizio Rongione i Marion Cotillard
Cartell de la pel·lícula
FITXA TÈCNICA
Nacionalitat: Any: Durada: Direcció i guió: Producció: Fotografia: Edició:
Bèlgica-França-Itàlia 2014 95 min. Jean-Pierre i Luc Dardenne Denis Freyd, Jean-Pierre i Luc Dardenne Alain Marcoen Marie-Hélène Dozo
FITXA ARTÍSTICA
Marion Cotillard Fabrizio Rongione Pili Groyne Simon Caudry Catherine Salée Baptiste Sornin Alain Eloy Myriem Akheddiou Fabienne Sciascia Olivier Gourmet
(Sandra) (Manu) (Estelle) (Maxime) (Juliette) (M. Dumont) (Willy) (Mireille) (Nadine) (Jean-Marc)
FILMOGRAFIA
Le chant du rossignol (Documental) 1978 Pour la guerre s’achève, les murs s’evaient d’écrouter (Documental) 1980 R... Ne repond plus (Documental) 1981 Leçons d’une université volante 1982 Regards Jonathan/Jean Louvet, son oeuvre (Documental) 1983 Ernst Bloch ou enquête sur les corps de Prométhée 1984 Falsch 1986 Je pense à vous 1992 La promesse (La promesa) 1996 Rosetta (Rosetta) 1999 Le fils (El hijo) 2002 L’enfant (El niño) 2004 Le silence de Lorna (El silencio de Lorna) 2008 Le gamin au vélo (El niño de la bicicleta) 2011 Deux jours, une nuit (Dos días, una noche) 2014
Marion Cotillard
DIRECTOR
Jean-Pierre i Luc Dardenne
J
ean-Pierre neix l’any 1951 a Engis (Bèlgica); el seu germà Luc el 1954 a Anwis, també a Bèlgica. A mitjans dels anys 70 treballen en vàries pel·lícules de vídeo i creen la seva pròpia productora, Derives. Entre 1978 i 1982 realitzen nombrosos documentals. El seu nom comença a sonar entre la crítica internacional amb La promesa, el seu tercer llarg de ficció, amb el que guanyen la Espiga de Oro al Festival de Valladolid. La consagració arriba amb Rosetta, Palma d’Or a Canes, premi que repeteixen amb L’enfant. Incorruptibles en la forma (to hipernaturalista, càmera en mà i enganxada als personatges) i en el fons (crítica social a partir d’històries intimistes, amb personatges al límit enfrontats a potents dilemes
morals), solen treballar amb actors no professionals. Per a la pel·lícula d’avui, pero, han comptat amb la prestigiosa Marion Cotillard, recompensada per la seva extraordinària interpretació als Premis del Cinema Europeu i amb una nominació als Oscar.
Jean-Pierre i Luc Dardenne
COMENTARI
Lúcida perversió dels Dardenne
L
a fàbrica és al cinema el que la natura, així en general, és a la pintura. Si el primer impuls dels primers cineastes va ser capturar la sortida dels obrers del seu lloc de treball; el primer alè del primer dels pintors se’n va anar a retratar el moviment agònic d’un animal ferit, la carrera d’un bisó o el perfil de la gropa d’un cavall. Es tracta, en definitiva, de reflectir el lloc exacte on discorre la vida. Caçar i fabricar és el mateix: maneres de sobreviure. No en va, l’última revolució industrial i el cinema són el mateix. Tots dos (l’acoblament de cotxes o d’imatges) discorren per bandes de muntatge. Doncs bé, els germans Dardenne ofereixen en el seu últim treball el que, amb una mica d’imaginació, es podria considerar una reformulació i desmuntatge de la tradició i, si es vol, fins-hi tot un “remake” de la
Els seus companys han de votar si renuncien a una bonificació de 1.000 euros i ella es queda. O no, i fora. Tota la pel·lícula no fa sinó mostrar-nos el periple equinoccial de la protagonista (una superba Marion Cotillard) de porta en porta, de misèria en misèria. I tot això en dos dies i una nit. La idea és, òbviament, sobreviure, convèncer els seus ‘col·legues’ que li donin suport. Novament, com és llei en el cinema dels Dardenne, la càmera es mou a escassos centímetres de la protagonista per arribar a descriure amb precisió
La fal·làcia de la bona educació
T
ota la cinta hi és per forçar el que mira a una senzilla pregunta: Què faria jo en el seu lloc? Els Dardenne volen que l’espectador pateixi davant la neteja dels seus bons sentiments; davant del que podríem anomenar “la fal·làcia de la bona educació o de la solidaritat mal entesa”. Tothom sap el que hauria de fer però això vol dir poc. No es tracta d’escollir entre egoisme o altruisme, sinó de quedar-se amb el dubte de, en definitiva, patir davant de la nostra pròpia incapacitat de decidir. Si es vol, aquesta és la cinta dels germans belgues menys lírica, menys faula, menys pendent de sorprendre l’espectador en un racó miraculós de la quotidianitat. I més manipuladora, caldria afegir. Però sense exagerar. El pols ferm, net i sense melodrama dels realitzadors es manté, en efecte, transparent i perfectament atent a les arestes d’una realitat més que imperfecta. Senzillament injusta, per complexa, per bruta, per real. Per nostra.
Marion Cotillard
pel·lícula dels Lumière que va inaugurar el seu invent: “La sortida de la fàbrica”; una reelaboració lúcida, dolguda i, per descomptat, desolada, però “remake” al cap i a la fi. Els belgues ofereixen a Deux jours, une nuit el relat d’una dona que surt de la fàbrica. La fan fora. Però no del tot. El sistema s’ha complicat tant que dóna opcions molt diverses a, diguem, la perversitat.
l’angoixa, la por, l’orgull humiliat. I així fins a aconseguir, a través de la transparent mirada d’Cotillard, veure la tristesa grisa de nosaltres i els nostres dies. Però, compte, sense moralismes (amb moral, però sense moralismes. Atenció al matís).
Els obrers dels Lumière sortien tranquils, no direm feliços. Uns s’adonaven de la presència de la càmera, un altre no; uns caminant, altres amb bicicleta, però tots amb el gest assossegat de qui abandona el temps de treball per dedicar-se a partir d’aquest moment a l’altre temps, al seu. Això de la feina, en definitiva, és només una qüestió de propietat: qui és el propietari dels mitjans de producció i qui ven l’únic que posseeix, la seva força de treball; qui és, en definitiva, l’amo del temps. Marx, digues alguna cosa. Cotillard surt de la fàbrica amenaçada, temorosa de veure’s, de sobte, amb tot el seu temps disponible cancel·lat. Humiliada. Sens dubte, el cinema ha canviat des dels Lumière i, de la seva mà, s’ha afinat el caràcter pervers del lloc que habitem. Això sí, una cosa es manté en el seu lloc: el primer impuls segueix sent el mateix, sigui en la foscor de la caverna, sigui en el negre mat d’una sala de cinema.
Luis Martínez El Mundo, 24/10/14