Diumenge 31 de gener de 2016 — 18:30 h — Auditori Plana de l’Om
Eden ARGUMENT
A
principis dels anys 90 la música electrònica francesa està prosperant. Paul, un DJ, està donant els seus primers passos en la nit parisenca i crea un duo amb el seu millor amic. A poc a poc començaran a trobar el seu públic arribant a tocar en els clubs més grans de la capital francesa. Aquest serà el començament d’un ascens vertiginós, eufòric, perillós i efímer. Aquesta també és la història d’amor d’un jove sentimental que no pot construir una història d’amor amb les peces que va recollint pel camí. Eden intenta reviure l’eufòria dels anys 90 i el “toc francès” que es manté fins als nostres dies.
Cartell de la pel·lícula
FITXA TÈCNICA Nacionalitat: Any: Durada: Direcció: Guió: Fotografia:
França 2014 131 min Mia Hansen-Love Mia Hansen-Love, Sven Hansen-Love Denis Lenoir
FITXA ARTÍSTICA Félix De Givry Pauline Etienne Laura Smet Vincent Lacoste Greta Gerwig Golshifteh Farahani Brady Corbet Hugo Conzelman Roman Kolinka
(Paul Vallée) (Louise) (Margot (Thomas Bangalter) (Julia) (Yasmin) (Larry) (Stan) (Cyril)
FILMOGRAFIA 2007 2009 2011 2014 2016
Todo esta perdonado El padre de mis hijos Un amour de jeunesse Eden L’avenir
Eden
DIRECTORA
MIA HANSEN-LOVE
El cinema va entrar a la vida de Mia Hansen-Love, quan tenia divuit anys, amb Olivier Assayas va fer el seu començament com a actriu a Fin août, début septembre. Dos anys més tard, li va donar el paper d’“Aline” a Les destinées sentimentales. La seva col·laboració artística es va transformar en una relació a la vida real, Mia i Olivier van esdevenir companys de vida. El 2001, Mia Hansen-Love va començar els seus estudis al Conservatori Municipal d’Art Dramàtic al districte 10 de París, però ella va deixar els estudis després de dos anys. El 2001, en un rodatge va descobrir el que era la direcció, i va descobrir que això era el que volia fer. El resultat va ser Après mûre réflexion (2004). Des de llavors ja ha fet tres pel·lícules més, Tout est pardonné (2007) i Le père de mes enfants (2009) i finalment Un amour de jeunesse (2011), totes tres aclamats per la crítica, alhora que mostra la unitat temàtica i estilística coherent.
Mia Hansen-Love
Félix De Givry
COMENTARI
‘Paradís perdut’
L
a música electrònica va trobar la perfecta icona per marcar la diferència respecte als rituals de la cultura rock a la figura anti-espectacular del DJ: un subjecte en abstret aïllament, que anava trenant els seus tapissos rítmics davant una marea de cossos dansaires que també semblaven més atents al seu espai interior que a l’univers que els envoltava. Els nous sons havien de portar amb si una nova sensibilitat i, amb això, una manera inèdita d’entendre l’espectacle, completament allunyada de l’exhibicionisme egòlatra i del fatu messianisme de la rock star pujada al podi de la seva pròpia arrogància. Però el pes de la inèrcia sempre sol ser més gran que el poder de les utopies per imposar-se en una realitat a la contra i, a poc a poc, el llenguatge corporal del
Pauline Etienne i Félix De Givry
DJ va acabar assimilant massa al de l’estrella del rock, tal com podria exemplificar -i aquí el crític és conscient d’estar simplificant una història complexa fins a un extrem imprudentla figura d’un David Guetta, que potser no per casualitat s’esmenta en la fase de baixa d’Eden, quart llargmetratge de Mia Hansen-Løve. Després de dos treballs tan excel·lents com El padre de mis hijos (2009) —pel·lícula sorprenentment lluminosa sobre el duel— i Un amour de jeunesse (2011) —aconseguit exercici de regressió a un estat d’innocència—, la cineasta ha convertit en matèria cinematogràfica les experiències del seu germà Sven Løve, capdavanter del garatge house a l’escena electrònica parisenca que assistia a l’eclosió del duo més tard conegut com a Daft Punk. Com és marca de la casa, la cineasta ha elaborat una pel·lícula complexa i elegant,
que aconsegueix fer invisible el seu entramat i la seva meditada construcció: un relat que evita tot recurs al qual emfàtic, els incidents flueixen d’una manera que si en Un amour de jeunesse era aquàtic, aquí resulta aeri. Però, en aquesta ocasió, la directora no pot evitar que, en el fons, a la seva pel·lícula li passi el mateix que els va passar als DJ amb Guetta: malgrat les bones formes, això no deixa de ser un relat d’ascensió, caiguda i redempció final, tan determinista i previsible com un convencional biopic de rock star. És cert que tot li surt més natural que forçat i melodramàtic, però també fa la impressió que la Hansen-Løve flota pel relat com una fada etèria, sense comprometre realment amb res.
Jordi Costa (El Pais) Setembre 2015