Diumenge 18 de març de 2016 — 18:30 h — Auditori Plana de l’Om
El club CARTELL
ARGUMENT
Q
uatre homes conviuen en una casa aïllada d’un poble costaner, sota la mirada d’una dona que els cuida. Els quatre homes són capellans i hi són per purgar els seus pecats. La rutina i la tranquil·litat del lloc es trenca quan arriba un turmentat cinquè sacerdot.
DIRECTOR
PABLO LARRAÍN
N
ascut a Santiago de Xile el 1976, va estudiar Comunicació Audiovisual a la UNIACC. És soci fundador de Fabula, companyia dedicada a la producció de cinema, TV i anuncis publicitaris. El 2005 dirigeix el seu primer llargmetratge, Fuga.
El 2007 va dirigir la seva segona pel·lícula Tony Manero, estrenada a la Quinzena de Realitzadors del Festival de Cannes i que després va entrar amb èxit al circuit internacional de festivals. Post Mortem és el seu tercer llargmetratge.
FITXA TÈCNICA Título original: Any: Duració: País: Director: Guió: Música: Fotografía: Productora:
El Club (The Club) 2015 98 min. Chile Pablo Larraín Guillermo Calderón Daniel Villalobos Pablo Larraín Carlos Cabezas Sergio Armstrong Fabula
FITXA ARTÍSTICA Roberto Farias Antonia Zegers Alfredo Castro Alejandro Goic Alejandro Sieveking Jaime Vadell Marcelo Alonso Gonzalo Valenzuela Diego Muñoz Catalina Pulido Francisco Reyes José Soza FILMOGRAFIA 2006 2008 2009 2010 2011 2012 2015 2016 2017
Fuga Tony Manero Resurrección (curt 9 min.) Post mortem Prófugos (serie) No El club Neruda Jackie
Pablo Larraín COMENTARI
“Y
vio Dios que la luz era buena, y separó a la luz de las tinieblas”, diu el verset quatre del primer capítol del Gènesi. Però per desgràcia, els qui haurien de vetllar per aquesta separació, perquè al cap i a la fi són els guardians de la religió catòlica, els sacerdots, en alguns casos produeixen ells mateixos les penombres. Aquest versicle es llegeix a l’inici de El club, de Pablo Larraín (Santiago de Xile, 1976), una pel·lícula a cavall entre el drama i el thriller que descriu la vida d’uns capellans amb passats pedòfils, d’una monja que els cuida, sacerdots amagats per la jerarquia catòlica en un petit poble costaner. Fa vuit mesos que El club va guanyar el Gran Premi del Jurat a Berlín, i quatre des de la seva estrena a Xile. “Creo que han entendido mi película, pero es un cine hecho para levantar susceptibilidades, y más en mi país”, explica el director xilè, el realitzador de Tony Manero i candidat a l’Oscar amb No. “Siento que ahora hay un interés por mi trabajo, y que
la película ha calado”. També és cert que a Xile hi ha hagut acusacions contra sacerdots molt coneguts. “La setmana passada es va descobrir que el responsable de l’Església xilena i el seu predecessor en el càrrec havien orquestrat tot un sistema d’encobriment de cures. La pel·lícula de sobte es converteix en un objecte més polític del que m’hagués agradat. Avui, el cinema mai pot ser de denúncia. Jo no vull canviar coses, vull ensenyar-les”, assegura Larraín, que tot i així es enerva davant la fugida de l’Església de la justícia civil. “No lo dicen así, pero se entiende que creen que solo tienen que rendir cuentas ante Dios y no ante los hombres. Muchos no pensamos así, la sociedad laica, nos soliviantamos. En el fondo, hay sacerdotes que no tienen compasión por las víctimas, incluso por sus víctimas”. Larraín a continuació es posa a riure. “Pero de verdad yo vine para conversar sobre cine y no sobre esto”. Ell vol parlar de pertorbació, d’una energia cíclica “que provoca que haya humor, que el espectador se cuestione si es apropiado reírse de algunas cosas o no”. Als seus personat-
ges els deixa en aquesta penombra, “un invierno mental”, que accentua amb una fotografia boirosa, “el arma del que nace el tono”. I acaba imposant la seva pròpia sinopsi: “En realidad, El club es cómo un grupo de hombres lidia con el perdón, que nunca les llegará porque no lo tienen en su interior”. L’any de Larraín ha estat mogut. Després de l’estrena de El club —que arriba a Espanya el 9 d’octubre—, ha rodat Neruda, que explica la fugida a finals dels anys quaranta del llavors senador Pablo Neruda quan el president de Xile va il·legalitzar el Partit Comunista. I en aquesta fugida escriu Canto general. “Ha sido un rodaje larguísimo. Ahora mismo está en montaje. Me tiene fascinado, porque no sé qué va a pasar con una película tan política como poética. Es el momento en que Neruda arma su leyenda literaria y humana. Encarar a Pablo Neruda da miedo, pero al igual que los temas que he tocado antes, y no me ha ido mal”.
Gregorio Belinchón El pais (8 oct. 2015)