Diumenge 25 d’octubre de 2015 — 18:30 h — Espai Plana de l’Om
El tercer hombre ARGUMENT
H
olly Martins, un escriptor de novel·les de vaquers, arriba a Viena devastada per la Segona Guerra, atret per l’oferta del seu amic de la infància Harry Lime, que ha possibilitat que el contractin per donar una conferència sobre literatura a un llepafils grup cultural. Allà descobreix que el seu amic Harry ha mort recentment d’una manera molt misteriosa, i que es sospita que estava implicat en una estafa especialment desagradable.
Cartell de la pel·lícula
FITXA TÈCNICA Nacionalitat: GB Any: 1949 Durada: 104 min. Direcció i producció: Carol Reed Guió: Graham Greene sobre la seva pròpia novel·la Fotografia: Robert Krasker Edició: Oswald Hafenrichter Música: Anton Karas Versió original anglesa subtitulada a l’espanyol FITXA ARTÍSTICA Joseph Cotten (Holly Martins), Alida Valli (Anna Schmidt), Orson Welles (Harry Lime), Trevor Howard (Maj. Calloway), Bernard Lee (Sgt. Paine), Paul Hoerbiger (Karl), Ernst Deutch (Baró Kurtz), Siegfried Breuer (Popescu). FILMOGRAFIA 1935 1936 1937 1938 1939 1940 1941 1942 1944 1945 1947 1948 1949 1951 1953 1955 1956 1958 1959 1963 1965 1968 1970 1971
It Happened in paris (Sucedió en París) Midshipan Easy Laburnum Grove Talk of the Evil Who’s Your Lady Friend? (Dime con quién andas) Bank Holiday (El amor manda) + Penny Paradise + Climbing High (Cuidado con lo que haces) The Stars Look Down + A Girl Must Live The Girl in the News (Su nombre en los periódicos) + Night Train to Munich Kipps + The Remarkable Mr. Kipps The Young Mr. Pitt (El vencedor de Napoleón) The Way Ahead The True Story -codirigida amb Garson KaninOdd Man Out (Larga es la noche) The Fallen Idol (El ídolo caído) The Third Man (El tercer hombre) Outcast of the Islands (El desterrado de las islas) The Man Between (Se interpone un hombre) A Kid for Two Farthings (El niño y el unicornio) Trapeze (Trapecio) The Key (La llave) Our Man in Havana (Nuestro hombre en La Habana) The Running Man (El precio de la muerte) The Agony and the Ectasy (El tormento y el éxtasis) Oliver (Oliver) Flap (El indio altivo) Follow Me (Sígueme)
The Third Man
DIRECTOR
SIR CAROL REED
N
eix l’any 1906 a Putney (Londres) i mor el 1976 a la capital britànica. Influent realitzador del cinema britànic dels anys 40 i 50, Sir Carol Reed deu la seva popularitat a obres com El tercer home o El turment i l’èxtasi, i en el pla autoral com èmul d’un altre il·lustre britànic recreador de malsons cinematogràfics, Alfred Hitchcock. Si bé es poden establir analogies entre l’etapa anglesa de Hitchcock i la primera època de Reed, les seves carreres es van dispersar a principi dels 40 quan el director de Psicosi es va instal·lar a la indústria nord-americana. Per la seva banda, Carol Reed va optar per conferir als seus films un cert “realisme màgic”, en la línia de Powell i Pressburger, dins d’unes històries de suspens, tenyides de crònica política i social. A partir de Llarga és la nit s’emfatitza un dels seus temes predilectes: la culpabilitat. Aquest tema —que, a diferència del “fals culpable” de Hitchcock, suposa un encobriment de la mateixa— torna a ser el motor de celebrats títols com El ídolo de barro o El precio de la muerte, dins el concepte de relats criminals escrits per Joseph Conrad o Graham Greene, admirador, aquest últim, de l’obra del cineasta des de la seva etapa com a crític cinematogràfic,
i la comunió amb el qual va donar lloc a la pel·lícula d’avui. La llegenda del film abasta des de l’escriptura del guió fins a la seva autoria, a causa de la presència d’Orson Welles, l’altre director amb qui s’emparenta a Reed per l’ús de les inclinacions de càmera dins del context dramàtic. Aliè a aquestes consideracions d’autoria, Reed adapta una altra obra de Greene, Nuestro hombre en La Habana, i després inicia una recerca de nous horitzons temàtics amb Trapecio, El turment i l’èxtasi, La llave o el musical Oliver, film que li va suposar el seu únic Oscar en el tram final d’una carrera poblada per petits i grans clàssics que el situen en un lloc destacat de la cinematografia britànica.
Sir Carol Reed
COMENTARI
E
scrita per a la pantalla per Graham Greene, El tercer home, de Carol Reed, trasllada amb total eficàcia el malson món urbà de les pel·lícules de gènere negre del Hollywood dels quaranta a un escenari europeu. Prenent com a referència el caos de la postguerra de la manera en què es mostrava a les primeres pel·lícules de Hitchcock com Agent secret (1936) i Alarma a l’exprés (1938), el període intermedi de Fritz Lang, com El ministerio del miedo (1944 ) —basada en una novel·la del mateix Greene— o El hombre atrapado (1941), i les adaptacions d’Eric Ambler com Istanbul (1942) —en la què Orson Welles també va tenir tant a veure— i La máscara de Dimitrios (1944), de Jean Negulesco. La Viena dividida entre les quatre forces militars i dominada pels immorals del mercat negre és un escenari tan fantàstic com el més exòtic dels creats per un estudi, però Reed i el seu equip van ser capaços de rodar en les localitzacions, entre la runa i el luxe,
Joseph Cotten (Holly Martins)
Sir Carol Reed
captant un món de terror que era fins i tot massa real. Després de tots aquests anys ja no es pot parlar de sorpresa, però el moment de revelació en el qual descobrim a Welles gràcies a la llum d’un fanal que il·lumina al gat que s’està fregant contra les seves sabates, segueix sent màgic. El commovedor i inoblidable tema d’Anton Karras domina la banda sonora, i Welles converteix el seu virtual cameo en una de les més encantadores interpretacions que s’hagi fet mai d’un malvat. El diàleg més conegut de El tercer home, l’anècdota del rellotge de cucut a la part alta de la nòria Ferris de Viena, el va escriure Welles en un moment d’inspiració i el va afegir al guió de Greene, ampliant la profunditat del personatge i, potser, assegurant així
la grandesa final de la pel·lícula. El tercer home, una raresa dins del cinema britànic, tan polida tècnicament com el millor dels clàssics de Hollywood —Reed mai va tornar a fer res tan bo—, és una extraordinària barreja de thriller polític, estrany romanç, misteri gòtic i agonia romàntica en blanc i negre. Welles, que està realment brillant en els seus cinc minuts, va acaparar tots els elogis, però es tracta d’una pel·lícula perfectament orquestrada, amb un magnífic treball de Cotten com el desconcertat i desil·lusionat heroi —la seva “conferència literària” no té preu— i la lluminosa bellesa de l’estrella italiana Valli com l’heroïna per defecte. És una pel·lícula que segueix mantenint la seva esplendor, en els seus paisatges urbans nocturns, en els seus rostres angoixats i en el corrent d’aigua de les clavegueres. Kim Newman. “1001 Películas que hay que ver antes de morir”, Ed. Grijalbo.