Diumenge 14 de desembre de 2014 — 18:30 h — Auditori Plana de l’Om
Frances Ha ARGUMENT
R
elat de la despreocupada vida a Nova York de Frances (Greta Gerwig), una noia de 27 anys impulsiva i un xic neuròtica, aspirant a ballarina i la millor amiga de Sophie, i el seu camí cap a la maduresa. Faula moderna sobre la joventut, l’amistat, l’ambició, els reptes personals,la lleialtat i l’optimisme per sobre de tot, amb tints del Woody Allen més genuí.
Cartell de la pel·lícula
Greta Gerwig
DIRECTORA
FITXA TÈCNICA
TÍTOL ORIGINAL NACIONALITAT PRODUCCIÓ DURADA DIRECCIÓ GUIÓ FOTOGRAFIA MÚSICA MUNTATGE
Frances Ha EEUU Noah Baumbach, Scott Rudin, Lila Yacoub i Rodrigo Teixeira 86 minuts Noah Baumbach Noah Baumbach i Greta Gerwig Sam Levy George Drakoulias Jennifer Lame
FITXA ARTÍSTICA
Greta Gerwig Mickey Sumner Michael Esper Adam Driver Michael Zegen Charlotte d´Amboise Grace Gummer Justine Lupe Patrick Heusinger
(Frances) (Sophie) (Dan) (Lev) (Benji) (Colleen) (Rachel) (Nessa) (Patch)
Noah Baumbach (Brooklyn, NY, EEUU, 1969).
F
ill de crítics de cinema, Noah Baumbach no és conegut a les nostres contrades com Wes Anderson. És, no obstant, company, amic i col·laborador d’Anderson. Company d’estudis i projectes, és un dels anomenats Pizza Knights (el grup de cinèfils que es reunia periòdicament per empassar-se cine i pizzes, entre els quals també s’hi trobava David Fincher, Alexander Payne, Steven Soderbergh, Ben Stiller, Roman Coppola, Jason Schwarzmann o James Gray, entre d’altres), i és guionista de Life Aquatic (The Life Aquatic of Steve Zissou, W. Anderson,2004) y Fantástico Sr. Fox (Fantastic Mr. Fox, W. Anderson, 2009).
els contempla amb afecte burleta, però amb molt respecte. Encara que a la seva obra hi ha gags, no són tan freqüents com a la d’Anderson i l’humor apareix, una vegada i una altra, a través de la posada en escena de les contradiccions individuals dels personatges. La diferència bàsica amb Anderson radica en la naturalitat de la posada en escena, lluny de la planificació barroca de l’autor de El Gran Hotel Budapest. Així doncs, la seva obra s’emmarca en una comèdia urbana en la que es mouen personatges ordinaris enfrontats a frustracions ordinàries.
FILMOGRAFIA
While we’re young Frances Ha Greenberg Margot at the wedding Margot y la boda) The Squid and the Whale (Una historia de Brooklyn)(2005) Mr. Jealousy Highball Kicking and Screaming Com a guionista: Madagascar 3: Europe’s Most Wanted Fantástico Mr. Fox The Life Aquatic with Steve Zissou (La Vida Acuática de Steve Zissou)
(2014) (2012) (2010) (2007) (1997) (1997) (1995) (2012) (2007) (2004)
Com el cine d’Anderson, el seu és un conjunt d’obres plenes de personatges desorientats, que s’autoenganyen i es resisteixen a reconèixer les seves mancances. Des de la primerenca Kicking and Screaming (1995) en la que un grup de llicenciats somia amb feina, posicions laborals ideals i embolics apassionants (que, evidentment no succeiran) fins a Frances Ha, els personatges de Baumbach mostren la mateixa resistència a reconèixer els seus errors com a deixarse vèncer pels infortunis. Baumbach
Noah Baumbach
Mickey Sumner (Sophie) i Greta Gerwig (Frances)
Greta Gerwig (Frances) i Mickey Sumner (Sophie)
COMENTARI
COMENTARI
Frances Ha
II. Frances Ha
U
rances Ha és la culminació d’un estil, encara que s’allunyi de la severitat relativa de Una historia de Brooklyn i Margot y la boda. Sense renunciar als ressons rohmerians presents a la seva filmografia prèvia, Baumbach ens remet, com s’ha dit fins a la sacietat, a Cassavetes, a la Nouvelle Vague de Bande a part (J-L. Godard, 1964) o a Manhatan (W. Allen, 1979). Però també, per obra i gràcia de Greta Gerwig, a les heroïnes de screwball comedy de Hawks, Sturges o a les més sofisticades protagonistes de las comèdies de Lubitsch o Cukor. Comèdia subtil que no renuncia al gag i a seqüències hilarants (els diferents accidents que pateix Frances en segon pla o en off), Baumbach efectua de nou la crònica d’una maduresa forçada. La carrera de Frances es recull en imatges amb ironia, però un cop més, també amb respecte, fins i tot amb molt afecte. Mira les escapades, dubtes i capricis de Frances amb tendresa. Potser el mèrit d’aquesta obra radica en que, per primera vegada, Baumbach trenca la distància mantinguda amb els seus personatges i estima la protagonista, fent així que l’estimem amb ell. Frances Ha és la història de Frances, de Frances i la seva amiga de l’ànima, Sophie, i també la nostra història, de tots nosaltres. La proximitat que Gerwig i Baumbach aconsegueixen ens fa partícips de les seves penes.
n un esbós les línies semblen tremolar sobre la tela, la cara i el cos reduïts a una vibració medul·lar, una esgarrifança o una rialla esclatant al bell mig d’un batec inacabat. El cognom de la Frances no és Ha, sinó Halliday, però per una qüestió d’espai, de pragmatisme i/o de comoditat, queda esquinçat en una bústia a la seva mínima expressió. I és un detall preciós, perquè resumeix la vitalitat imperfecta d’un magnífic retrat femení, il·luminat per referents tan enlluernadors com la Nouvelle Vague (la música de Georges Delerue), Leos Carax (el ‘Modern love’ de Bowie), el ‘mumblecore’ (la gran Greta Gerwig), Woody Allen (Nova York en blanc i negre) o la ‘bromantic comedy’. Va més enllà de les aparents connexions amb ‘Girls’, el hype de Lena Dunham, per parlar-nos d’una noia que segurament coneixem; una noia que vol trobar-se a si mateixa sense renunciar a ser lliure. Sergi Sánchez Time Out
F
Frances Ha té també alguna cosa que li mancava a la filmografia anterior de Baumbach. Mentre els diletants protagonistes de les seves primeres pel·lícules restaven immòbils en el temps, a nivell personal i professional, mentre Margot es bloqueja en tornar al passat, Frances es mou constantment, encara que sigui obligada. Malgrat comparteix amb ells els somnis de grandesa, de triomf laboral i conquestes personals, els protagonistes de Kicking
and Screaming o Highball no es movien de lloc. En canvi Frances es veu empesa per un compte corrent minvant a un seguit de domicilis que puntuen, en clau de capítols, la seva història. Baumbach segueix el personatge, la seva col·lisió amb la realitat, en la seva evolució vital i el relaciona amb el moviment físic i geogràfic que efectua. Amb l’absurd viatge d’anada i tornada a Paris, una topada que recorda el viatge cap a un llac ocult per la tempesta de neu que feien els protagonistes de Extraños en el paraíso (Stranger than Paradise, J. Jarmusch, 1984), o amb el ball frenètic a ritme de Modern Love de Bowie, en recorda Dennis Lavant (Mala sangre, Mauvais sang, L. Carax, 1086). I tot i que Gerwig ens fascina amb la seva fragilitat, tossudesa i somriure, és mèrit de Baumbach aconseguir la fluïdesa interna que encadena seqüències que van del triomf al rebuig, del drama a la comèdia, contraposant personatges i situacions amb subtilesa i efectivitat. Al final, com el protagonista de Manhattan, a Frances no li quedarà més remei que acceptar que tot es mou i que la nostra evolució depèn, en part, d’acceptar aquest fet i de com ens posicionem respecte a les evolucions dels altres. Si els personatges de les primeres obres del director semblaven xocar amb el destí, sense possibilitat de canvi o desenvolupament, Frances s’acaba adaptant a la situació amb un gest visual que tanca la pel·lícula i en reflexa l’opció pragmàtica. Potser hi ha qui la consideri conformista, però és una opció tan irònica com intel·ligent i realista. Frances reconeix les seves limitacions i s’adapta, però també s’afirma i madura. Com el cinema de Noah Baumbach.
Antoni Peris i Grao www.miradasdecine.es 8 d’abril de 2014