Diumenge 18 de gener de 2015 — 18:30 h — Auditori Plana de l’Om
Laurence Anyways ARGUMENT
E
n els anys 90, Laurence diu a Fred, la seva nòvia, que vol convertir-se en una dona. Contra tot pronòstic, s’enfronten als prejudicis dels que els envolten, resistir la influència de la seva família, i desafiar les fòbies de la societat en què es molesten. Durant deu anys, tracten de sobreviure a aquesta transició i s’embarquen en una aventura èpica en la qual la seva pèrdua sembla ser el rescat. DIRECTOR
Xavier Dolan
E
l 2008, a l’edat de 19, va dirigir i va escriure la seva primera pel·lícula, J’ai tué ma mère, per la qual va guanyar tres premis al Festival de Cannes durant el 2009. El mateix Dolan va dir haver escrit el guió a l’edat de setze anys. El seu segon film, Les Amours imaginaires es
Cartell de la pel·lícula
FITXA TÈCNICA
Nacionalitat Any Durada Direcció Guió Fotografia Productors Muntatge
a deixar en evidència el seu potencial a l’hora de mostrar a la pantalla històries d’amor. És un drama romàntic que explica la història d’una dona transgènere i la seva dona en la dècada de 1990. La pel·lícula va guanyar el premi a la Millor Pel·lícula Canadenca al Festival Internacional de Cinema de Toronto.
COMENTARI
Xavier Dolan: “No sóc un cineasta superficial”
Canada 2012 168 min Xavier Dolan Xavier Dolan Yves Bélanger Lyse Lafontaine Xavier Dolan
A
FITXA ARTÍSTICA
Melvil Poupaud Suzanne Clément Nathalie Baye Monia Chokri Susie Almgren Yves Jacques Sophie Faucher
va estrenar el 2010. Va tenir finançament privat aquesta vegada. Segueix la vida de dos amics que estan enamorats el mateix noi misteriós. Inevitablement, la seva amistat pateix. Per a aquest segon treball, Xavier Dolan va ocupar els càrrecs de director, productor i actor. El seu tercer llargmetratge, Laurence Anyways, on torna
(Laurence Alia) (Fred Belair) (Julienne Alia) (Stéphanie Belair) (La journaliste) (Michel Lafortune) (Andrée Belair)
FILMOGRAFIA
Yo maté a mi madre Los amores imaginarios Laurence Anyways Tom à la ferme Mommy The death and life of John F. Donovan
2009 2010 2012 2013 2014 2016
Suzanne Clément (Fred Belair) i Melvil Poupaud (Laurence Alia)
Xavier Dolan li han dit arrogant, insolent, pretensiós i tots els adjectius que càpiguen en un diccionari de sinònims. Perquè una altra cosa que li han cridat sense parar és prometedor, quan no directament geni. “Sempre vaig ser un nen precoç. Vaig començar a actuar als quatre anys, així que ja tinc vint anys de carrera a les meves esquenes”. Als 24 anys, el cineasta quebequès ja ha rodat tres pel·lícules, totes elles seleccionada al Festival de Cannes, que l’ha convertit en el seu particular nadó proveta. Qualsevol altre donaria salts d’alegria, però Dolan no és com els altres. L’any passat, quan Laurence Anyways va ser inclosa en la secció paral·lela Un Certain Regard, Dolan va protestar. Ell es veia més aviat en la secció competitiva. Si és possible, amb la Palma d’Or a sobre, per fer història com el director més jove a guanyar el certamen. Després de tot, quan era un adolescent ja va deixar escrit en una redacció escolar que, de gran, es veia “freqüentant els més grans d’aquest món, fent grans coses”. Després d’abandonar l’institut al Mile End de Mont-real, barri on jueus ultraortodoxos es creuen amb els abanderats locals de la vida hipster, Dolan va decidir rodar la seva primera pel·lícula, relat autobiogràfic sobre la relació d’un adolescent homosexual amb una mare sobreprotectora (i una mica sàdica i psicòtica).
Mai havia agafat una càmera. “Em vaig llançar a l’aigua sense saber nedar”, diu. Una metàfora adequada per a un tipus que assegura que Titanic és la seva pel·lícula preferida. “L’he vist 35 vegades. Vint d’elles en el cinema”, assegura. Fins i tot la compara amb Laurence Anyways. A més d’un estudi a flor de pell sobre la metamorfosi de la seva protagonista, interpretat per l’actor francès Melvil Poupaud, que va rellevar Louis Garrel quan aquest es va sentir incapaç d’assumir el personatge. Laurence Anyways comença el 1989, any de naixement del director. La pel·lícula transcorre al llarg dels noranta i acaba en el canvi de mil·lenni, quan Laurence, a punt de concloure la seva transformació, conclou que la societat ja està preparada per acceptar. “Laurence observa el món des del prisma de l’any 2000, quan ens va envair un optimisme explicable per la caiguda del mur de Berlín, el progrés mèdic contra la sida i la normalització relativa de l’homosexualitat”, explica Dolan. “Però ens equivoquem. Des de 2000, només ens han passat coses dolentes. Només hem presenciat merda i més merda”. No ho tindria la seva protagonista una mica més fàcil el 2013? “Potser una mica. Però sempre hi haurà algú que pensarà que està malament i que dirà que potser és contagiós”, conclou Dolan. La seva ganyota afectada s’ha transformat en un somriure trist, la mateixa amb què es surt de la seva pel·lícula. Alex Vicente (El Pais 2013)