Diumenge 17 de gener de 2016 — 18:30 h — Auditori Plana de l’Om
Los exiliados románticos ARGUMENT
T
Cartell de la pel·lícula
res amics emprenen un viatge sense motiu aparent. Alguns podrien dir que es tracta de cremar les últimes naus de la joventut mentre que d’altres parlaran de la decadència del gènere masculí. Los exiliados románticos parla una mica d’això i d’altres coses no menys transcendents, durant un trajecte llarg i alhora curt en el qual els personatges van a la trobada d’amors idíl·lics i alhora efímers, amb l’única missió de sorprendre’s a si mateixos i de seguir sentint-se vius.
FITXA TÈCNICA Nacionalitat: Espanya Any: 2015 Durada: 70 min. Direcció: Jonás Trueba Producció: Javier Lafuente Fotografia: Santiago Racaj Edició: Marta Velasco Música: Tulsa Versió original espanyola i francesa, italiana, alemanya i anglesa subtitulada a l’espanyol FITXA ARTÍSTICA Vito Sanz, Francesco Carril, Luis E. Parés, Renata Antonante, Isabelle Stoffel, Miren Iza, Vahina Giocante. FILMOGRAFIA 2000 2010 2013 2015
Cero en conciencia (curt) Todas las canciones hablan de mí Los ilusos Los exiliados románticos
DIRECTOR
Los exiliados románticos
JONÁS TRUEBA
otser per fugir de l’etiqueta de “fill de”, el cineasta Jonás Trueba (Madrid, 1981), segona generació de directors de cinema de la seva família (el seu pare és el gran Fernando Trueba), s’oculta sovint sota diferents pseudònims, com Jonás Groucho. En qualsevol cas, és innegable que l’herència del seu pare, un dels directors de cinema més prestigiosos del nostre país, va fer que des de nen sentís un fort desig de
P
dedicar-se a crear pel·lícules, igual també que el seu oncle, David Trueba. Després de dirigir el curtmetratge Cero en conciencia, treballa en els guions de Más pena que Gloria (2000) i Vete de mí (2005), de Víctor García León, i El baile de la Victoria (2009), de Fernando Trueba. Debuta en el llarg amb Todas las canciones hablan de mí, amb una marcada influència de la nouvelle vague present també en les seves dues posteriors pel·
Jonás Trueba
Los exiliados románticos
lícules Los ilusos (que estableix un joc de vasos comunicants amb la seva novel·la Las ilusiones i Los exiliados románticos, Premi Especial del Jurat i a la Millor Música al Festival de Málaga 2015. Ha dirigit també alguns video-clips per Nacho Vegas o El Hijo. Col·labora en diversos mitjans de comunicació i escriu un blog per al diari El Mundo que es diu El viento sopla donde quiere.
ENTREVISTA
entrevista jonás trueba Cuento de verano Los exiliados románticos desprèn un inconfusible aroma rohmerià... El fet que la majoria de periodistes amb els quals he parlat citeu a Rohmer és una cosa que, d’una banda, m’alegra molt i, de l’altra, em deixa una mica aclaparat. M’alegra perquè esmentar-lo implica, en certa manera, reconèixer que Rohmer segueix viu i que algú que per a mi és un cineasta importantíssim, d’alguna manera també ho és per a aquests periodistes; em sorprèn perquè aquesta és una pel·lícula molt poc intel·lectualitzada i, a priori, no existia aquesta referència directa, encara que suposo que és una cosa que hi és sempre. De fet, durant el treball previ al rodatge va succeir una cosa molt bonica relacionada precisament amb tot això. Vaig anar a prelocalizar amb Miguel Àngel Rebollo i vam fer part del viatge quan encara no sabíem ni quina pel·lícula faríem. Teníem clar on volíem anar, llocs en els que hi havia gent que ens acollia per dormir, i això ens va servir per crear la ruta. Tot i així, calia determinar els llocs exactes a on rodar. Fèiem fotos de possibles escenaris i xerràvem sobre la pel·lícula, que en cap cas s’assemblava al
Los exiliados románticos
que finalment ha acabat sent, almenys no en aquell moment. En una d’aquestes sessions de fotos —recordo que en fèiem moltíssimes— Miguel Ángel em va dir, “això és molt rohmerià” i jo li vaig respondre que sí, que per una qüestió de color aquell lloc em recordava a La rodilla de Clara (Éric Rohmer, 1970). Quan vam tornar a Madrid, li vaig ensenyar les fotografies a un amic mentre li comentava que havien estat fetes a Annecy i que em recordaven molt al títol en qüestió al que ell em va respondre, “lògic, La rodilla de Clara es va rodar allà”. He vist aquesta pel·lícula vint vegades i en el moment de seleccionar aquest lloc no s’em va acudir pensar que estàvem en el lloc exacte en el què es va rodar. També he de dir que sempre he pensat que Rohmer, com era tan bo, ha convertit en un lloc comú alguna cosa que forma part del seu univers: poses a dues persones parlant en un parc central verd i sempre surt algú dient que això és rohmerià. Hi ha certs detalls que també recorden a ell, com aquest prolongat pla dels arbres... Vaig estirar aquest pla. Permetre’ns allargar aquest enquadrament i quedar-nos respirant l’aire... Em passa el mateix amb la llarga conversa del sopar, és de les coses que més m’agraden de
la pel·lícula. Tenia clar que volia fer una seqüència de menjar i xerrameca, en la qual es pogués parlar de coses tan absurdes i dispars com l’emigració, l’exili polític, les festes, Salou a l’estiu o Marco Ferreri; s’està parlant de vint coses absurdes i, de sobte, tots es queden callats i se sent el camió de les escombraries al carrer que indica que realment està havent-hi un silenci; aquest instant, aquest temps mort que normalment no apareix en les pel·lícules, perquè tot està molt mesurat, em sembla que és un d’aquells petits detalls als que t’agafes perquè el cinema s’assembli més a la vida. Al final hi és, en els arbres i en aquest silenci més que en gairebé qualsevol cosa que puguis fer.
desastres, ha de sobrepassar el nostre dia a dia. Em venia de gust més que mai fer una pel· lícula que et recorda que cal riure, que hi ha coses boniques i crec, en un sentit gairebé polític, que el cinema té l’obligació de mostrar aquestes coses sobretot quan estan més ocultes.
Davant l’aparent lleugeresa de la pel·lícula, justament en aquesta xerrada durant el sopar, es tracten temes d’una rellevància inqüestionable, aquest contrast entre el to i els temes és voluntari?
Al final m’adono que mai he explicat veritablement una història d’amor de parella, sempre estic explicant com el principi, el final, l’abans, l’epíleg, a veure si alguna vegada sóc capaç de fer-ne una sobre el nucli. Sempre estic com comptant els plecs, les irregularitats o els dubtes de després, l’amor en el temps de descompte. [...]
Sense deixar de banda allò altre... És que l’altre està en l’ambient. La idea de l’emigració se’t cola, igual que a Los ilusos (2013) es colava la crisi encara que no tingués la voluntat de tractar aquest tema d’una manera directa. Un altre dels grans temes torna a ser l’amor...
Per les circumstàncies en què ens trobem es parla molt d’aquests temes, crec que el cinema ha de ser-hi, ha de prendre registre de les coses. Ara bé, per a mi ha d’aconseguir una altra cosa que és tan essencial o més que l’anterior, que és construir intensitats, vivències Enric Albero que vagin més enllà dels nostres Caimán CdC nº41