Diumenge 22 de febrer de 2015 — 18:30 h — Espai Plana de l’Om
Play ARGUMENT
A
l centre de Göteborg, Suècia, un grup de nois negres d’entre 12 i 14 anys, va robar a altres nens en unes 40 ocasions entre 2006 i 2008. Els lladres van utilitzar un esquema elaborat, una mena de joc en el que s’utilitza la retòrica en lloc de la violència física.
Cartell de la pel·lícula
Play
FITXA TÈCNICA
Nacionalitat: Any: Durada: Direcció: Guió: Producció: Fotografia: Edició: Música:
DIRECTOR
Ruben Östlund
Suècia-França 2011 118 min. Ruben Östlund Ruben Östlund i Erik Hemmendorff Erik Hemmendorff Marius Dybwad Brandrud Jacob Secher Schulsinger Danny Bensi i Saunder Jurriaans
N
Versió original sueca subtitulada a l’espanyol PREMIS
Kevin Vaz Yannick Diakité Anas Abdirahman Sebastian Hegmar John Ortiz Sebastian Blyckert Abdiaziz Hilowle Nana Manu FILMOGRAFIA
Familj igen (Family Again) Gitarrmongot (Guitar Mongoloid) De Ofrivilliga (Involuntario) Play (Play) Turist (Fuerza Mayor)
2002 2004 2008 2011 2014
eix el 1974 a Styrsö, una petita illa davant la costa oest de Suècia. Estudia disseny gràfic abans de matricular-se a la Universitat de Göteborg, on coneix al productor Erik Hemmendorff, amb qui més tard funda Plattform Produktion. Àvid esquiador, Östlund dirigeix tres pel·lícules d’esquí que demostren el seu gust pels plànols llargs, marca important de la seva obra. També s’ha fet conegut per la seva interpretació precisa de la conducta social humana, així com pel seu ús de Photoshop i altres formes de programari de processament d’imatges en les seves pel·lícules. El seu primer llargmetratge oficial, Guitar Mongoloid, guanya el Premi FIPRESCI a Moscou el 2005. Involuntario s’ estrena a Cannes (Un Certain Regard) el 2008 i després es distribueix en més de 20 països i es mostra en nombrosos festivals. Dos anys més tard, guanya l’Ós d’Or a Berlín per Incident by a Bank, un curtmetratge en el qual cada moviment de la càmera es generat per ordinador a la post-producció. L’estrena del seu tercer llarg, Play, té lloc a Cannes (Quinzena dels Realitzadors), on es guardonat amb el premi Coup de Coeur. Després de Cannes, Play es mostra a Venècia, Toronto
i Nova York, així com nombrosos altres festivals on es guardonat amb premis i distincions addicionals, incloent la nominació per al premi LUX del Parlament Europeu i el Nordic Prize, la més alta distinció a Escandinàvia. En les seves pel·lícules obscurament divertides, la vida moderna es configura com una sèrie de crisis simultàniament devastadores i absurdes, on la xapa civilitzada de la societat burgesa occidental serveix per encobrir tot tipus de debilitats i prejudicis. Les seves deconstruccions de l’ego i el privilegi són elegants provocacions, dissenyades per desafiar a una fàcil identificació i, en les seves pròpies paraules “fer que el públic prengui una postura moral per si mateix”.
Ruben Östlund
COMENTARI
P
lay, inspirada en fets reals esdevinguts a Göteborg entre 2006 i 2008, presenta, amb detall i cura, un episodi d’extorsió entre adolescents. El nus de la narració, però, és el fet que els cinc delinqüents són negres i les seves víctimes, dos blancs i un dels seus companys, d’origen asiàtic. El procés? Una estratègia que barreja l’estafa («ensenya-m el teu mòbil; li van robar al meu germà el mateix la setmana passada») i la intimidació psicològica (inquietants seguiments al tramvia i al carrer, discussions que alternen la virulència i la pseudocomplicitat), líders i seguidors, jocs de rols («jo faig de policia bo, tu ets el dolent») i el riure permanent dels membres d’una banda aparentment unida. Pel que fa a les víctimes, es veuen dominades pel pànic: envien missatges de socors als pares sempre per sms, demanen ajuda a adults que no volen molestar la policia o prefereixen mirar a una altra banda, discuteixen, no mostren
Play
solidaritat i, per acabar, reben una multa i una lliçó de moral per no tenir el bitllet de transport. Les coses de valor i les marques (Iphone, MP3, Diesel ...) han canviat de mans després d’un petit joc en el qual les víctimes són acorralades i obligades a donar les seves pertinences per la seva pròpia voluntat. Les regles socials que els han inculcat no funcionen en absolut amb aquesta banda sense escrúpols que es diverteix a la seva costa («és culpa teva! Com se t’ocorre ensenyar un telèfon així a cinc negres? Un nen de tres anys ho sabria fer millor que tu»). Una societat desarmada, sense suports de cara a un nou fenomen per al qual tot s’ha de tornar a escriure i aprendre: aquest és un dels nombrosos missatges que envia Ruben Östlund, qui, més enllà de l’aspecte de delinqüència que cobreix la superfície, es planteja a un nivell més profund el tema de la integració. Qui són els nens de Suècia actualment? Tan diferents són? Què fan els seus pares i els adults en general? Importants qüestions
socials en les quals els diners i el consum tenen un paper essencial i que atorguen una passió a cavall entre la malaltia i la diversió a una obra molt realista, intrigant i dotada d’un cert suspens malgrat el seu ritme calmat. Entretallada per petites escenes quotidianes (trens, centres comercials, oficines ...), Play és també una demostració magnífica de panoràmiques i del treball amb el fora de camp com un símbol d’una societat centrada en el funcionament habitual i tranquil, alhora que es produeix una ràpida mutació en tota regla entre bastidors invisibles. Ruben Östlund pren part en aquesta commoció girant l’esquena al «políticament correcte» sense cap angelisme ni intenció demoníaca, obrint múltiples camins a la reflexió i a la complexitat sota la realitat d’un simple (i simplificat) succés de la crònica quotidiana.
Fabien Lemercier
Play