Diumenge 24 de maig de 2015 — 18:30 h — Espai Plana de l’Om
Salò o le 120 giornate di Sodoma
ARGUMENT
Ú
ltima realització de Pasolini —assassinat mesos després d’acabar-la—, considerada per a molts com la més brutal, desagradable i polèmica de la Història del Cine, arribant a ser censurada en multitut de països, entre ells Itàlia. Salò, com a lloc real, ens introdueix de ple en la història més negra de la Itàlia contemporània: al final del feixisme, quan Mussolini s’uneix a Hitler i els americans entren pel sud d’Itàlia per anar envoltant terreny nazi, el dictador italià és capturat pels aliats. Pero aconsegueix escapar i fuig al nord
Cartell de la pel·lícula
Salò o le 120 giornate di Sodoma
FITXA TÈCNICA Nacionalitat: Any: Durada: Direcció: Guió: Producció: Fotografia: Edició: Música:
DIRECTORS França-Itàlia 1975 116 min. Pier Paolo Pasolini Pier Paolo Pasolini i Sergio Citti, basat en la obra del Marquès de Sade Alberto Grimaldi Tonino Delli Colli Nino Baragli, Tatiana Casini Morigi i Enzo Ocone Ennio Morricone
FITXA ARTÍSTICA
Paolo Bonacelli Fabrizio Rongione Umberto P. Quintavalle Aldo Valletti Caterina Boratto Elsa de Giorgi Helene Surgere Sonia Saviange
(Duc) (Bisbe) (Jutge) (President) (Senyora Castelli) (Senyora Maggi) (Senyora Vaccari) (Pianista)
PIER PAOLO PASOLINI
P
ier Paolo Pasolini (Bolonia, 1922–Ostia, 1975) es un dels grans intel·lectuals del segle XX, comunista teòric, assagista polític, poeta, dramaturg, novel·lista i director de cinema. Comença a escriure poemes als set anys d’edat i publica per primera vegada als 19, mentre estudia a la Universitat de Bolonya. Es reclutat durant la Segona Guerra Mundial i acaba capturat pels alemanys, però aconsegueix escapar. En finalitzar la guerra, s’uneix al Partit Comunista Italià, però n’és expulsat dos anys després a causa de la seva oberta homosexualitat. La filmografía pasoliniana arrenca als
FILMOGRAFIA 1961 1962 1963 1964 1966 1967 1968 1969 1971 1972 1974 1975
d’Itàlia, on s’assenta a la petita població de Salò, fundant-hi un efímer i boig projecte de República Feixista. Amb aquestes premisses històriques parteix la pel·lícula, a la primavera de 1944. Amb gran mestratge Pasolini uneix aquest espai i aquest temps al text del Marquès de Sade, Les 120 jornades de Sodoma, presentant-nos a quatre senyors feixistes llibertins que tènen a un grup de joves presoners en una mansió, als qui sotmeten a tot tipus d’humiliacions i tortures, deixant clar que disposen de les seves vides al seu gust.
Accattone Mamma Roma La rabia El evangelio según San Mateo Pajaritos y pajarracos Edipo Rey Teorema Pocilga El Decamerón Los cuentos de Canterbury Las mil y una noches Saló, o los 120 días de Sodoma
Pier Paolo Pasolini
seixanta amb dues pel·lícules encara impregnades pel neorealisme —Accattone i Mamma Roma— per explorar després els mites vinculats a civilitzacions arcaiques i abordar una hedonista “trilogia de la vida” de la qual abjurarà amb Salò o le 120 giornate di Sodoma. Va ser vilment assassinat al novembre de 1975, sense poder veure estrenada la seva darrera obra. El van trobar apallissat i atropellat en un descampat d’Ostia, als afores de Roma. L’acusat del crim va ser un jove que va declarar que ho va fer perquè li havia demanat relacions sexuals, explicació que no va convèncer a tothom i menys al seu cercle més íntim, que assegura que el van matar per qüestions polítiques.
COMENTARI
Extractes de l’entrevista de Gideon Bachmann a Pier Paolo Pasolini durant el rodatge del film, extretes del documental Pasolini Prossimo Nostro (2006), de Giuseppe Bertolucci.
C
om Sap, el film adapta Les 120 jornades de Sodoma de Sade, però està ambientat durant la República de Salò, entre 1944-1945. Llavors sí, hi ha molt sexe, però el sexe en el film és el típic sexe de Sade, la característica del qual és ser exclusivament sadomasoquista en tota l’atrocitat dels seus detalls i les seves situacions. M’interessa aquest sexe, com li interessa a Sade, pel que és, però al meu film tot aquest sexe assumeix un significat particular: és la metàfora del que el poder fa del cos humà, la seva mercantilització, la seva reducció a una cosa, que és típica del poder, de qualsevol poder. Si en lloc de la paraula “Déu”, en Sade, poso la paraula “poder”, sorgeix una estranya ideologia, extremadament actual. I aquesta actualitat marca un veritable salt pel que fa als films que he fet fins ara, que formen la “Trilogia de la Vida”: El Decameró, Els Contes de Canterbury i Les Mil i Una Nits. És marxisme pur. El manifest de Marx diu això: el poder mercantilitza el cos, transforma el cos en mercaderia. Quan Marx parla de l’explotació de l’home per l’home, parla efectivament d’una relació sàdica. Els sàdics han estat sempre poderosos, aquesta és una dada real. De fet, a Sade, els quatre que fan les coses tremendes en els 120 dies són un banquer, un duc, un bisbe i un president de la cort que representen el poder, el braç secular del poder. Són quatre nazi-feixistes d’aquell temps, però són persones particularment cultes, capaços de llegir molt bé a Nietzsche o Baudelaire, o potser fins i tot a Lautréamont ... Són personatges més aviat
Salò o le 120 giornate di Sodoma
ambigus. I després, sobretot, el film no té psicologia i, per tant, no té dades personals reals. El Film va ser ofert a Sergio Citti i jo vaig treballar amb ell en el guió. La meva principal contribució al guió va ser donar-li una estructura de tipus dantesc que probablement Sade ja tenia en ment. Vaig dividir el guió en cercles, li vaig donar al guió una mena de verticalitat i un ordre de caràcter dantesc. Però mentre treballàvem en el guió, Sergio Citti, a poc a poc, perdia interès perquè tenia la idea d’un altre film, i jo, en canvi, a poc a poc m’en enamorava. I m’en vaig enamorar per complet quan em va venir aquesta il· luminació de transportar a Sade a 1944, a Salò. Durant l’edat “repressiva” el sexe era una delícia, perquè es feia d’amagat i era una burla a totes les obligacions que el poder imposava. En canvi, en les societats tolerants com es declara la nostra, el sexe produeix neurosi, perquè la llibertat concedida és falsa i, sobretot, si és concedida des de dalt i no guanyada des de baix. Per tant, no és viure una llibertat sexual, sinó adequar-se a una llibertat que ve concedida. I llavors, en cert punt, un dels personatges del meu film dirà exactament: “Les societats repressives reprimeixen tot ... llavors els homes poden fer tot”. Però vaig agregar aquest concepte que per a mi és lapidari: “Les societats permissives permeten alguna cosa ... i es pot fer només aquella alguna cosa”. És terrible, no? Avui, a Itàlia, es poden fer algunes coses. Abans, en realitat, res era concedit. Les dones eren gairebé com als països àrabs, el sexe estava amagat i no es podia parlar d’això, i ni tan sols es podia mostrar un mig nu en una revista. Ara ... concedeixen alguna cosa. Concedeixen fotos de dones nues ... però no d’homes. Després, una gran llibertat en les parelles heterosexuals, “llibertat” per dir-ho d’al-
guna manera, perquè ha de ser aquesta i a més és obligatòria. Com és concedida, es va tornar obligatòria. Com és concedida, un noi no pot no aprofitar la concessió. Llavors se sent obligat a estar sempre en parella, i la parella es torna un malson, una obsessió, en comptes d’una llibertat. Has vist com està de moda la parella ara? Però és una parella falsa, d’una insinceritat espantosa. Mira aquests nois que, presos de qui sap quin noció romàntica, caminen de la mà o abraçats, un noi i una noia. “Què és aquest sobtat romanticisme?”, preguntaràs. Res. És la nova parella rellançada pel consumisme, perquè aquesta parella consumista compra. Es un film dirigit, en general, a tots, a un altre mi mateix. És veritat que la massa aliena i mistifica l’obra d’art quan aquesta és mercantilitzada i és proposada a ells en una certa manera, però la massa està encara composta d’individus. I llavors en una sala, en un ritual social, on el meu film és proposat a les masses d’aquesta manera, etc; en aquestes sales, de fet, hi ha individus. L’individu és el processador dels problemes del món. Tot succeeix en l’individu. Atribueixo als altres, fins i tot al més lligat, al més esclavitzat, la ocasió d’entendre una obra a la seva manera, al seu nivell. Tinc aquesta fe en la llibertat humana, que no sabria racionalitzar. Però m’adono que, si les coses continuen així, l’home es mecanitzarà tant, s’ alienará tant, esdevindrà tan antipàtic i odiós, que aquesta llibertat estarà completament perduda. Continuaria igualment fent cinema fins i tot si jo fos l’únic home lliure i aquesta llibertat morís amb el meu cinema. Continuaria fent el mateix perquè necessito fer-ho. M’agrada fer-ho i ho faré. O em suïcido o ho faig. Fent un film, m’expresso. Si després la meva expressió és completament alienada i mecanitzada... paciència! Entre tant, m’he expressat el més lliurement possible.
Salò o le 120 giornate di Sodoma