Diumenge 15 de febrer de 2015 — 18:30 h — Espai Plana de l’Om
The Act of Killing ARGUMENT
R
ecreació de la matança de més d’un milió de persones a Indonèsia el 1965, perpetrats quan el govern fou enderrocat per un exèrcit format per esquadrons de la mort integrats per mercenaris anticomunistes del dictador Suharto. Aquests mateixos mercenaris en són els protagonistes, s’interpreten a sí mateixos i a les seves víctimes, talment com si es tractés d’un western, un musical o una pel·lícula de gàngsters.
Cartell de la pel·lícula
The Act of Killing
FITXA TÈCNICA
GÈNERE NACIONALITAT PRODUCCIÓ ANY DURADA DIRECCIÓ FOTOGRAFIA MUNTATGE MÚSICA
Documental Dinamarca-Noruega-UK Errol Morris, Werner Herzog, André Singer i Sygne Byrge Sorensen 2012 116 minuts Joshua Oppenheimer, Christine Cynn i diversos col·laboradors anònims indonesis Carlos Arango de Montis i Lars Skree Niels Andersen, Janus Billeskov Jansen, Mariko Montpetit, Charlotte Munch, Bengtsen, Ariadna Fatjó-Vilas Mestres Elin Oyen Bister
The Act of Killing
PREMIS
DIRECTOR
- Gran Premi del Documenta Madrid 2013. - Gran Premi del Docs Barcelona 2013. - Premi BAFTA al millor film documental - Nominat al premi Òscar pel millor film documental 2014 - Nombrosos altres premis en festivals internacionals de drets humans. Pedro Almodóvar va escollir The act of Killing com la millor pel·lícula del 2013 FILMOGRAFIA
The look of silence The act of killing The Globalization tapes The entire history of the Lousiana purchase Curtmetratges Show of force Land of enchantment These places we’ve learned to call home
2014 2012 2003 1997 2007 2001 1997
Joshua Oppenheimer
D
irector nord-americà nascut a Texas el 1974. Educat a Harward i a Central St. Martin (Londres), ha treballat més d’una dècada amb milícies, esquadrons de la mort i les seves víctimes per estudiar la relació que s’estableix entre la violència política i l’imaginari popular. Oppenheimer és investigador senior a la UK Arts and Humanities Research Council’s Genocide and Genre project i ha publicat extensament sobre aquests temes, a més d’haver realitzat nombrosos curts.
Joshua Oppenheimer
COMENTARI (1)
P
oques pel·lícules més xocants que The act of Killing es veuran aquest any a la cartellera. Joshua Oppenheimer s’aproxima a un dels horrors més oblidats del segle XX, la dictadura de Suharto a Indonèsia, des d’un vessant inesperat. Aprofita l’afició al cinema d’antics esquadrons de la mort per ferlos recrear, com si protagonitzessin un musical o un film de gàngsters, els crims que van cometre. En la seva esgarrifosa extravagància, esdevé un documental sobre el poder de la ficció que funciona a dos nivells. Per una banda, ressalta la capacitat de subjugació de les pel·lícules de cinema de barri sobre uns assassins sense pietat. Per l’altra, Oppenheimer vol convertir les “actuacions” dels protagonistes en una mena de teràpia que els faci conscients dels horrors que van perpetrar. Cap al final, el cineasta corre el pitjor perill que amenaça aquest tipus de documentals: quedar fascinat pel monstre que retrates.
Eulàlia Iglesias a Time Out[versió digital, 30 d’agost 2013]
The Act of Killing
COMENTARI (2)
“
Fa almenys una dècada que no he vist una pel·lícula tan poderosa, surrealista i aterradora, no té precedents en la història del cine”, comenta Werner Herzog, mític realitzador alemany i productor del film. The act of killing (L’acte de matar) tracta d’assassins que van guanyar i de la mena de societat que han engendrat. A diferència dels antics nazis o amb els autors del genocidi ruandès, els mercenaris que parlen davant la càmera, responsables d’un milió de morts, no han sigut acusats de crims contra la humanitat, sinó que han escrit la seva pròpia versió victoriosa de la història, i són el model dels joves paramilitars. La pel·lícula és un viatge a la seva mentalitat i als seus records, un retrat de la ment dels assassins en massa, i una visió de malson d’una cultura banal i aterridora de la impunitat. Oppenheimer volia generar un debat públic amb el film: “Ara els indonesis parlen sobre el seu passat, demanen una Comissió de la Veritat, un procés de reconciliació amb la veritat per davant, perquè sense ella no pot haver-hi reconciliació”.
Extret de El País País Vasco 23 d’octubre de 2013
COMENTARI (3)
A
mb un estil visual que es podria considerar una barreja boja de Quentin Tarantino, Pedro Almodóvar i Apichatpong Weerasethakul, i hereu de Werner Herzog (un dels productors de la cinta), la pel·lícula en ocasions pot semblar un mockumentary per l’ingenuïtat extravagant dels seus protagonistes i el joc de realitat i ficció amb el que es desplega la història. De la breu introducció que el seu director va fer de la pel·lícula en un festival a Austin abans de la projecció, cal destacar el permís que concedí als espectadors per riure quan els ho demanés el cos, sense censures, perquè és necessària una absolució preventiva per cada vegada que un no es pot refrenar la riallada. La candidesa que és cruesa a l’hora de confessar la mecànica per assassinar (The Act of Killing), la galeria de personatges que acompanya al protagonista (que en ocasions frega el freak) i alguns tocs de surrealisme en la posada en escena de la història que es roda dins la història, difuminen els contorns de la realitat i permeten que l’espectador pugui distanciar-se fins a somriure. I, tanmateix, rere aquest estrany embriagament el balanç emocional és estupor i torbament. El film és, sobre tot, “com un règim de terror s’imagina a sí mateix”, amb paraules del mateix director.
Extret de Agustín Alonso G, The Act of Killing, el terror visto por sí mismo a RTVE 29 d’agost de 2013