Diumenge 14 de febrer de 2016 — 18:30 h — Auditori Plana de l’Om
La mirada del silencio ARGUMENT
A
través d’imatges del film d’Oppenheimer The Act of Killing, on surten alguns dels perpetradors del genocidi indonesi de 1965, una família de supervivents descobreix com va ser assassinat el seu
fill, així com la identitat dels assassins. El documental es centra en el fill més jove, un optometrista anomenat Adi, que decideix trencar amb la submissió i el terror fent alguna cosa inimaginable en una
societat on els assassins segueixen en el poder: s’enfronta als homes que van matar al seu germà i, mentre examina la seva vista, els demana que acceptin la responsabilitat de les seves accions.
Cartell de la pel·lícula
FITXA TÈCNICA Nacionalitat: Any: Durada: Direcció i guió: Producció: Fotografia: Edició: Música:
Dinamarca, Indonèsia, Finlàndia, Noruega, Regne Unit, Israel, França, EUA, Alemanya i Països Baixos 2014 103 min. Joshua Oppenheimer Signe Byrge Sorensen Lars Skree Niels Pagh Andersen Seri Banang i Mana Tahan
Versió original indonesia subtitulada a l’espanyol FILMOGRAFIA 1997 1998 2003 2012 2014
These Places We Learned to Call Home (curt) The Entire Story of the Louisiana Purchase The Globalisation Tapes (co-dirgida amb Chistine Cynn) The Act of Killing The Look of Silence (La mirada del silencio)
The Look of Silence
DIRECTOR
N
JOSHUA OPPENHEIMER
eix a Texas l’any 1974, pero resideix a Anglaterra des de que se’n va anar a estudiar a Harvard. A més de la seva Llicenciatura en Arts, summa cum laude en Cinema, també obtè un doctorat a la Central Saint Martins College of Art and Design de la Universitat de les Arts de Londres. Ha
Joshua Oppenheimer
treballat durant més d’una dècada amb milícies, esquadrons de la mort i les seves víctimes per explorar la relació entre la violència política i la imaginació del públic. Els seus primers documentals reben algún premi, però es amb The Act of Killing amb el que es dóna a conèixer obtenint 72 guardons
internacionals i una nominació al Oscar. Amb La mirada del silencio —que forma amb l’anterior un díptic sobre la impunitat i les seves conseqüències— arrassa a Venècia (Gran Premi del Jurat, Premi FIPRESCI i Premi FEDORA) i, després, en diversos festivals de tot el món.
COMENTARI
l’Altra Cara De l’Orror
A
manera de contracamp de The Act of Killing, La mirada del silencio completa el díptic de Joshua Oppenheimer sobre la massacre de prop d’un milió de comunistes, simpatitzants o assimilats, a càrrec dels “esquadrons de la mort” a la Indonèsia de 1965-1966. Contracamp en la mesura que, mentre a la primera —impactant i reconeguda— entrega l’atenció es fixava decididament en el retrat dels assassins per sobre de qualsevol atenció sobre les víctimes, ara el fil conductor és precisament algú proper a elles. Es tracta d’Adi Rukun, un optómetra nascut el 1969, poc després de la cruel tortura i assassinat del seu germà Ramli, que esperonat pel vel de l’oblit que amaga la veritat dels fets, i que es fa evident per la tergiversació amb la que aquests són tractats a l’escola
The Look of Silence
dels seus fills, decideix explorar el que ha passat a través de successives trobades amb els assassins a partir de l’excusa de la seva revisió oftalmològica. Així, davant l’obstinació de The Act of Killing, on les víctimes només apareixien com a tals, gairebé en el més ferotge anonimat, davant la preeminència dels seus sàdics escorxadors (perfectament instal· lats i protegits pel règim), únics posseïdors de la paraula, vistos, això sí, des del distanciament que certs recursos de posada en escena permetien (l’al·lusió a gèneres fílmics de Hollywood, com el musical o el cinema de gàngsters), ara ens ofereix la dolorosa empresa d’Adi que, aprofitant la seva activitat professional, va trobantse amb els diversos responsables i executors de l’assassinat del seu germà, als quals no costa gaire extreure el relat del que ha passat, bàsicament
perquè no senten la menor ombra de culpa o penediment. Propiciant la curiositat de l’espectador vehiculada en el personatge de Adi (aparent i sorprenentment impassible a la seva empresa), s’arriba —davant el silenci obligat dels morts— a un major coneixement del que ha passat. Si superem els dubtes que sempre poden sorgir en avaluar la immediatesa i sinceritat de les trobades, la disponibilitat dels executors per parlar davant la càmera, la relativa naturalitat de cada escena, inevitablement “construïda” per ser filmada, etc ...; és a dir, si superem una sèrie d’interrogants que habitualment sorgeixen entorn a la relació entre documental i realitat (encara que el fet que la pel·lícula propiciï aquest debat ontològic ja és un valor afegit), m’interessa recalcar un parell d’aspectes del film més enllà de les grans qüestions/de-
The Look of Silence
núncies ja prèvies i clarament exposades en la primera entrega. El primer seria l’ampliació del focus cap als pares d’Adi i Ramli, tan víctimes de la repressió com el seu fill mort, i les seves diferents formes d’assumir el trauma; el segon, l’actitud no tant dels assassins (tan desinhibida i exhibicionista com en el film anterior), sinó dels seus fills, en els casos en què aquests acompanyen la seva entrevesta amb Adi. Conèixer, reconèixer, assumir, oblidar, heretar, demanar perdó, rebutjar la culpa dels seus pares implica la prospectiva d’un assumpte que, sense haver de quedar enterrat en un passat històric, evacuat de la memòria (silenciosa), tampoc pot impedir un futur comú als fills dels morts i dels seus assassins. José Enrique Monterde Caimán CdC nº40