Diumenge 20 de desembre de 2015 — 18:30 h — Auditori Plana de l’Om
Una paloma se posó en una rama para reflexionar sobre la existencia ARGUMENT
N
arra la vida de dos perdedors. Igual que un Don Quixot i un Sancho Panza del moment actual, en Sam i en Jonathan, dos comercials d’articles de festa d’entre 50 i 60 anys, ens porten per un recorregut calidoscòpic a través del destí de l’ésser humà.
Cartell de la pel·lícula
FITXA TÈCNICA Nacionalitat: Suècia-França -Alemanya-Noruega Any: 2014 Durada: 101 min. Direcció i guió: Roy Andersson Producció: Pernilla Sandström Fotografia: István Borbás i Gergely Pálos Edició: Alexandra Strauss Música: Hani Jazzar i Gorm Sundberg Versió original sueca i anglesa subtitulada a l’espanyol. FITXA ARTÍSTICA Holger Andersson (Jonathan) Nisse Westblom (Sam) Charlotta Larson (Lotta) Viktor Gyllenberg (Carles XII) Lotti Törnros (Professora de flamenc) Jonas Gerholm (Tinent solitari) Ola Stensson (Capità/Barber) Oscar Salomonsson (Ballarí) Roger Olsen Likvern (Porter) FILMOGRAFIA 1967 1968 1968 1969 1970 1975 1979 1980 1987 1991 2000 2000 2007 2014
Besöka sin son (Curt) Den vita sporten (The White Match) (Documental firmat com Grupp 13) Hämta en cykel (To Fetch a Bike) (Curt) Lördagen den 5.10 (Migmetratge) En Kärlekshistoria (A Swedish Love Story) Gilliap Så fruktansvärt onödigt (Documental) Trygare kan ingen vara (Curt) Någonting har hänt (Something Happened) (Curt documental) Härlig är jorden (World of Glory) (Curt) Sånger från andra våningen (Canciones del segundo piso) Un matin partout dans le monde (Curt de varis autors) Du levande (La comedia de la vida) En duva satt på en gren och funderade på tillvaron (Una paloma se posó en una rama para reflexionar sobre la existencia)
Una paloma se posó en una rama para reflexionar sobre la existencia
DIRECTOR
G
ROY ANDERSSON
öteborg, Suècia, 1943. Amb l’arribada del segle XXI Roy Andersson comença una trilogia tragicòmica consagrada ni més ni menys que a “L’existència de l’ésser humà”. Canciones del segundo piso va inaugurar aquest cicle extraordinari, que va ser seguit de La comedia de la vida. El realitzador suec ha necessitat gairebé quinze anys per completar el tríptic amb Una paloma..., guanyadora del Lleó d’Or a Venècia 2014. En realitat, Andersson ha estat sempre un creador de silencis perllongats. Va debutar en el llargmetratge als 27 anys amb A Swedish Love Story, melodrama sobre una relació adolescent que recollia la frescor de les noves onades que encara agitaven els cinemes d’aquella època. El film va ser un rotund èxit de crítica i públic, tot el contrari que el seu següent esforç, Gilliap, una obra més complexa i fosca que anticipava tímidament alguns trets estètics de la seva
trajectòria posterior. Andersson no tornaria al llargmetratge fins a 25 anys després. Mentre, es va dedicar principalment a realitzar espots per a diverses empreses escandinaves. Més que un mitjà de subsistència, la publicitat va suposar per a ell un autèntic laboratori creatiu, la plataforma per definir el seu estil. Aquests anuncis —igual que el curt World of Glory, un altre treball fundacional— prenien la forma de vinyetes, plans fixos sense talls habitats per individus de rostres pàl·lids
Roy Andersson
i desconcertats, el patetisme dels quals donava lloc a un humor efectiu per la seva fredor i concisió. En la seva trilogia Andersson dissecciona l’ésser humà des d’un prisma similar, però la durada de les escenes es dilata i amb ella l’agonia dels seus personatges. La clau del seu cinema és que no es construeix a partir de símbols ni de dobles sentits. Les seves obres tracten obertament sobre l’absurd de l’existència sense necessitat de escudar-se en trames.
COMENTARI
D
urant la presentació del film a Venècia, Andersson afirma que una font d’inspiració essencial va ser el quadre de Pieter Brueghel Els caçadors en la neu (1565). El director argumentava que “en aquesta pintura les aus semblaven preguntar-se:” Què estan fent els humans allà baix? Per què estan tan ocupats? “Un colom ... consisteix en una panoràmica de la condició humana”. En els seus retrats a vista d’ocell, Andersson torna a demostrar la seva mestria en la utilització del tableau vivant. El seu estil és el resultat de la fusió de l’hiperrealisme (l’empremta d’Edward Hopper es manifestava sobretot a Canciones del segundo piso) amb el surrealisme (podem considerar el cinema de Buñuel,
concretament la seqüència de l’últim sopar de Viridiana, com el seu màxim referent). El director divideix el món entre uns pocs vius que encara conserven la innocència i la capacitat d’existir per a l’altre (les nenes fent bombolles de sabó, la mare amb el seu nadó al parc i la parella d’amants a la platja) i una majoria de morts vivents, esclaus de preocupacions i obligacions banals, el desassossec dels quals es plasma a les seves cares completament blanques. Amb aquesta diferenciació el realitzador reflexiona sobre el desgast de l’existència i el fracàs de l’individualisme. Andresson ens obliga a identificar-nos amb uns o altres, portant-nos a reconèixer que, almenys en
Una paloma se posó en una rama para reflexionar sobre la existencia
algun moment, tots hem caigut del costat dels morts en vida. Una paloma... constata que per al seu autor el dispositiu ho és tot. El seu cinema és precís i sistemàtic, però en aquesta ocasió, el mètode es porta un pas més lluny en incorporar el passat al present amb una naturalitat i senzillesa sorprenents, com en les escenes corals de l’ancià al seu bar de sempre, o amb l’aparició del rei Carles XII, abans i després de la seva derrota davant els russos al segle XVIII. Aquests passatges adverteixen que l’embelliment dels records i la mitificació d’èpoques remotes carregades de pulsions bèl·liques són trampes en què caiem habitualment. En paraules de Beckett:
“No parlem, doncs, mal dels nostres temps; no són pitjors que els passats”. Amb humor però de manera implacable, Roy Andersson exposa un catàleg de veritats incòmodes sobre l’home, aquest ésser extremadament feble que de manera quotidiana fantaseja amb l’horror, es deixa vèncer per la nostàlgia, humilia per no ser aixafat; i que, al mateix temps, encara que sigui en instants aïllats, té la capacitat de revocar tot l’anterior i desplegar aquell atribut que ell mateix va batejar com a humanitat.
Los vivos y los muertos en vida. Javier H. Estrada ( Caimán Cuadernos de Cine Nº38).