Diumenge 19 d’abril de 2015 — 18:30 h — Espai Plana de l’Om
Winter Sleep ARGUMENT
W
inter sleep és una història inspirada en relats de l’escriptor rus Anton Txékhov i explica, durant més de tres hores, la vida de l’Aydin, un antic actor que regenta un petit hotel a la Capadòcia turca amb la seva dona, la Nihal, i la seva germana, la Necla. A l’hivern, a mesura que la neu va cobrint l’estepa, l’hotel es converteix en el seu refugi, però també en un lloc sense sortida que serveix per avivar els ressentiments i es converteix en escenari de la seva aflicció.
Cartell de la pel·lícula
Haluk Bilginer
FITXA TÈCNICA NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ GUIÓ PRODUCCIÓ FOTOGRAFIA SO
DIRECTOR Turquia-França-Alemanya 2014 196 minuts Nuri Bilge Ceylan Nuri Bilge Ceylan i Ebru Ceylan Zeynep Ozbatur Atakan Gökhan Tiryaki Thomas Robert
FITXA ARTÍSTICA
Haluk Bilginer Melisa Sözen Demet Akbag Nadir Saribacak Ayberk Pekcan Nejat Isler
Nuri Bilge Ceylan
N
uri Bilge Ceylan (Istambul, 26 de gener de 1959). Cineasta i fotògraf turc, casat amb l’actriu i també cineasta Ebru Ceylan, protagonista d’un dels seus films Climas (2006). Després de graduarse en Enginyeria a la Universitat del Bòsfor, va estudiar cinema dos anys a la Universitat Mimar Sinan d’Istambul.
FILMOGRAFIA Kis uykusu (Winter sleep)(2014) Bir Zamanlar Anadolu’da (Once upon a time in Anatolia) (2011) Üç Maymun (Three monkeys) (2008) İklimler (Climas)(2006) Uzak (Lejano)(2002) Mayıs Sıkıntısı (Clouds of May) (2000) Kasaba (Small town) (1998) Koza (Cocoon) (1995) Curtmetratge Nuri Bilge Ceylan
Amb aquesta pel·lícula el cineasta turc recull el seu quart premi al festival de Cannes després d’haver-hi guanyat dos grans premis del jurat i un al millor director els anys 2003, 2008 i 2011 per, respectivament, Uzak, Three monkeys i Once upon a time in Anatolia.
COMENTARI (1)
El llarg hivern de la vida El cineasta turc Nuri Bilge Ceylan aconsegueix amb “Winter sleep” la Palma d’Or de la 67ª edició del Festival Internacional de Cinema de Canes acomplint-se els pronòstics després que la seva projecció en el primer cap de elanc de competició ens deixés una empremta inesborrable. Ceylan és un vell amic del festival elanco on ha participat en múltiples ocasions i també un bon conegut dels més cinèfils, ja que hem tingut la gran sort de que les seves pel·lícules s’han pogut veure amb regularitat i periodicitat als nostres cinemes. Aquest important guardó, certificat també pel premi de la crítica internacional FIPRESCI, se suma a un admirable llistat de guardons en el propi certamen elanco gràcies a pel·lícules com “Once upon a time in Anatolia”(2011); “Tres monos” (2008) o “Uzak” (2003). “Winter sleep” es una superba pel·lícula de tres hores de durada centrada, bàsicament, en la vida d’Aydin, actor jubilat que regenta un hotel per turistes estrangers en una zona rústega d’Anatòlia. Aylin és també d’un columnista d’un diari que està casat amb una dona més jove i que acull també temporalment a la seva germana separada. Un simple incident amb els seus miserables llogaters sembla prendre foc a una metxa de ressentiment que no pararà d’encendre’s per fer emergir també un soterrat elancolí social. I quan s’albira el llarg hivern de l’estepa anatòlica, es disposa a marxar cap a Istanbul com sempre, com una fugida, escapant del seu entorn, amics, familiars i els seus ancestres.
La pel·lícula teixeix un complert mosaic humà al voltant d’aquest hoteler envellit, de elancol intractable i arrogant, fet a base d’encontres progressivament carregats de retrets en què el petulant i vanitós protagonista comença a copsar com el perceben els més propers. Es tracta d’una obra cuinada a foc lent, de ritme sostingut, perfectament mesurada, aparentment distesa i intranscendent – alguns en dirien avorrida -, però que gradualment va creixent i es va densificant amb diferents capes i estrats que afegeixen complexitat i transcendentalitat, sobretot per la vida superficial de l’altiu protagonista principal, fins al punt que acaba per emmudir-nos gràcies a la seva bellesa, humanitat i sensibilitat. El cineasta turc és capaç de crear moments antològics amb llargues seqüències en interiors domèstics amb un domini exhaustiu dels enquadraments i la seva composició així com una elancolí elancolí en l’escriptura dels diàlegs i un inusual magisteri per controlar el temps de les situacions. Així, un seguit de trobades de recolliment a la vora del foc, en escenes il·luminades per les pampallugues del crepitar de les brases, en què els elancolíaas successivament es confessen i es sinceren en llargues converses, aconsegueixen una rara intensitat, una elancolí profunditat, una serena elancolía i una força emocional senzillament trasbalsadora.
Joan Millaret i Valls Núvol, el digital de cultura 25 de maig de 2014
COMENTARI (2)
Un turc entre els més grans El cineasta turc ha dut a Canes un film de 195 minuts de durada que fa sentir joiosament que s’ha convertit en un cineasta dels grans, d’aquells que demostren que el cinema és capaç de tractar la complexitat humana a través de la potència de la paraula i de l’estil. Amb la seva anterior pel·lícula, Érase una vez en Anatolia, Bilge Ceylan va fer un salt que encara es fa més gran amb Winter sleep / Son d’hivern, on poua declaradament de Txékhov (però també d’Ibsen, Shakespeare i Dostoievski mentre que la influència d’Antonioni i Tarkovski, que persevera en els plans seqüència amb què filma els paisatges per fer-ne sentir el misteri, sembla deixar lloc a la de Bergman). I ho fa per construir un drama existencial sobre un intel·lectual
en crisi confinat en un hotel que regenta a l’Anatòlia, on té altres propietats que el fan un home despreocupat de la pobresa aliena. A Winter sleep, Bilge Ceylan es concedeix temps per filmar la neu a l’exterior i per construir en els espais interiors escenes en què es desenvolupen llargues converses sobre la vida malmenada, les il·lusions perdudes, el fracàs de l’amor. Aquestes converses dilatades atrapen, mentre el cineasta turc, diferentment al seu protagonista, no oblida les diferències socials i posa en qüestió la caritat amb què els benestants ociosos volen alleugerir la mala consciència. És un film digne de memòria.
Imma Merino El Punt Avui 18 de maig de 2014]