Diumenge 8 de maig de 2016 — 18:30 h — Teatre Conservatori
El Rey y Yo ARGUMENT
L’any 1862, una institutriu britànica d’idees liberals i el seu fill arriben al regne de Siam a instàncies del monarca del país, Mongkut, que l’ha contractada per tal d’educar el seus fills i esposes. Les enormes diferències inicials de caràcter i el xoc entre les tradicions i maneres de fer de dues cultures contraposades, derivaran en un progressiu acostament i respecte mutu.
FITXA TÈCNICA
TÍTOL ORIGINAL: NACIONALITAT: PRODUCCIÓ: DURADA: DIRECCIÓ: GUIÓ: INTÈRPRETS: FOTOGRAFIA: MÚSICA:
DIRECTOR — Walter Lang
The King and I EEUU, 1956 Charles Brackett 133 minuts Walter Lang Ernest Lehman Yul Brynner Deborah Kerr Geoffrey Toone Martin Benson Rita Moreno i Alan Mowbray Leon Shamroy Alfred Newman i Ken Darby
Adaptació del famós musical de Richard Rodgers i Oscar Hammerstein, que el mateix Yul Brynner havia estrenat a Broadway cinc anys abans, i basat a la vegada en la novel·la súper vendes Ana y el rey de Siam, on l’escriptora Margaret Landon recollia les experiències reals en forma de memòries d’Anna Leonowens a la cort de Siam, al servei del monarca Mongkut de la dinastia Chankri. A la vegada, anteriorment la història ja s’havia traslladat al cinema el 1946 de la mà del director John Cronwell, amb Irene Dunne i Rex Harrison. I posteriorment, el 1999 es va portar a terme un remake en dibuixos animats del musical dirigit per Richard Rich i el 1996 s’adaptà de nou a la gran pantalla a càrrec del director Andy Tennant, amb Jodie Foster i Chow Yun-Fat com a protagonistes.
Walter Lang (Memphis, 1896-Califòrnia, 1972). Nascut a Memphis, quan Lang es va traslladar a Nova York entrà a treballar en una oficina d’una productora de cinema. Aquest fet li despertà la curiositat artística i li feu descobrir el món de les arts cinematogràfiques. Va ser quan va començar a treballar com a ajudant de direcció, alhora que començava a estudiar el llenguatge cinematogràfic. Paral·lelament, Lang tenia també ambicions artístiques com a pintor, per la qual cosa fins i tot va abandonar una temporada els Estats Units per unir-se a alguns escriptors i pintors del barri de Montparnasse de París. No va tenir èxit en aquest camp, però, i va tornar a la indústria del cinema del seu país. El 1926, Walter Lang es va estrenar com a director amb la pel·lícula muda The Red Kimona. A mitjans de la dècada dels 30, Lang s’incorpora a la 20th Century Fox com a director, on formaria part de les produccions dels principals musicals de la Fox de la dècada dels 40 i 50. Un dels seus films més cèlebres és precisament l’èpica The King and I, nominada a l’Òscar a la millor direcció. Walter Lang va morir el 1972 a Palm Springs (Califòrnia), on també va ser enterrat. Per la seva contribució al llarg de tota la seva vida a la indústria del cinema, té dedicada una estrella al Passeig de la Fama de Hollywood, al 6520 de Hollywood Boulevard.
COMENTARI Extret del blog Del Paral·lel a Broadway (entrada del 18 de maig de 2014).
EL REI I JO: YUL BRYNNER I EL REI DE SIAM EL REI I JO és un musical de Richard Rodgers i Oscar Hammerstein II estrenat a Broadway el 1951 amb Yul Brynner i Gertrude Lawrence i coreografiat per Jerome Robbins. Rodgers va fer la música i Hammerstein va fer les lletres de les cançons i el llibret, basat en una novel·la de Margaret Landon (Anna i el Rei de Siam) i en les memòries de la protagonista, Anna Leonowens, personatge real que va ser institutriu dels fills del Rei Mongkut de Siam a inicis de la dècada de 1860. El muntatge va ser un dels majors èxits de Broadway. Es va mantenir 3 anys en cartell, i va aconseguir 5 Premis Tony: millor musical, actriu (per Lawrence), actor secundari (per Brynner), vestuari i escenografia. Al 1956 Walter Lang va dirigir la versió cinematogràfica d’ El rei jo, amb l’actor repetint el seu paper i Deborah Kerr fent d’Anna. Aquesta és la imatge que tots tenim del musical. El film també va recollir 5 Òscars: millor actor, direcció artística, vestuari, so i banda sonora. El rei i jo va marcar profundament Yul Brynner: va ser el seu primer paper protagonista i el va catapultar a la fama. Amb ell va guanyar tant el Tony com l’Òscar per la seva interpretació, i a més, va ser aquest Rei de Siam qui va establir la imatge que tant el va caracteritzar, amb el cap rapat. L’actor tenia només una franja de cabell i per fer el personatge li van proposar d’afaitar-se el cap. Ell es negà en rodó, però durant els assaigs es va rendir, es va posar un maquillatge més fosc al cap… I així l’hem conegut sempre. El Rei de Siam tenia la cara de Brynner i ell era el Rei de Siam, entre d’altres raons, perquè el va interpretar en nombroses reposicions del muntatge, establint quasi un rècord. Com a reconeixement, va rebre un Tony Especial per haver representat el paper 4.525 vegades!! I quasi va ser l’últim que va fer, ja que li van diagnosticar un càncer de pulmó terminal i va morir 4 mesos després d’acabar les funcions, el 10 d’octubre de 1985. La idea de fer El rei i jo va sorgir de l’advocat d’una actriu veterana, Gertrude Lawrence, que volia revifar la seva carrera. D’entrada, Rodgers i Hammerstein dubtaven de l’actriu perquè tenia un registre de veu limitat. Per això van donar els temes vocalment més exigents a la parella jove de l’obra, Tuptin i Lun Tha, els amants separats pel Rei. Malgrat tot, la interpretació de Lawrence va convèncer tothom, encara que la seva participació en l’obra va estar marcada per la malaltia. Patia un càncer de fetge que no li van saber diagnosticar a temps i que la va anar consumint… a més, la duresa del personatge, amb vestits de 30 kg, no la va ajudar gens. Gertrude Lawrence va morir als 54 anys d’edat, només un any i mig després de l’estrena de l’obra. El dia del funeral els llums de Broadway i del West End es van apagar en honor seu i va ser enterrada amb el vestit que portava en la famosa escena del ball amb el rei: Shall we dance. El rei i jo parla de la història d’Anna Leonowens, una mestra d’escola vídua que arriba a Bangkok per instruir els fills del Rei en els costums occidentals i la llengua anglesa. L’autoritarisme del Rei, els diferents costums entre orient i occident i l’esclavisme es barregen amb l’amor i la comèdia. És un musical clàssic de Rodgers i Hammerstein, amable i familiar, en la línia que els portaria a triomfar arreu amb The sound of music (Somriures i llàgrimes) el 1959. Inclou, a més, un número de quasi 13 minuts, que és la versió asiàtica del text La cabana de l’oncle Tom, narrada per Tuptin (Rita Moreno al film) i acompanyada de cors i ballarins. Aquí destaca i llueix la coreografia de Jerome Robbins.