EL BRAU BLAU + ESPACIO PÚBLICO En sessió de:
DIRECTOR DANIEL V.VILLAMEDIANA
FITXA TÈCNICA NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ I GUIÓ
Catalunya 2008 63 minuts
Daniel V.Villamediana PRODUCCIÓ Lluis Miñarro i José María de Orbe FOTOGRAFIA Pablo Morales Canedo EDICIÓ Pablo Morales Canedo i Daniel V.Villamediana
FITXA ARTÍSTICA Víctor J.Vázquez
VERSIÓ ORIGINAL EN CATALÀ
ARGUMENT Un jove fascinat pel món dels toros viu aïllat en una masia tractant de donar forma a la seva obsessió: el toreig interior, el toreig sense toro. Un camí espiritual basat únicament en la tècnica com a fi en si mateix.
DIUMENGE 4 D'OCTUBRE DE 2009 18:30 H TEATRE CONSERVATORI
Neix a Valladolid l’any 1975, però fa uns anys que viu a Barcelona. Llicenciat en Història i doctorat per la Universitat de Valladolid, és el fundador de la revista de crítica cinematogràfica Letras de cine. A partir d’un article publicat a la revista amb el títol de “Una cierta indecencia en el cine español” entra en contacte amb el cineasta José María de Orbe, amb qui escriu el guió de La línea recta, primer llarg de de Orbe. L’any 2006 dirigeix el curt documental Espacio público i, a partir d’aquell moment, combina la realització cinematogràfica amb la docència a la Escuela Observatorio de Cine de Barcelona. El brau blau és el seu primer llargmetratge com a director i guionista i va ser seleccionat per la secció Cineastes del Present del Festival de Locarno 2008.
Text amb què el director Daniel Vázquez Villamediana va presentar El brau blau al Festival de Locarno: El brau blau és una pel·lícula que presenta el gest i el ritual com a formes ideals d'expressió dels sentiments. El món de la tauromàquia n'és ple de rituals complexos; però El brau blau en crea els seus propis, lluny dels estereotips. Des d'aquest punt de vista, representa un treball excèntric en què la solitud esdevé font de creació. Una solitud que ens du a la infantesa, a l'època en què construíem un món imaginari al marge dels elements presents a la natura. Tanmateix, la pel·lícula té igualment alguna cosa de primitiva. Tot hi va molt lligat als elements: la pedra, la terra, l'aire... És una pel·lícula indissociable del que és físic, orgànic, del cos de protagonista que, al decurs del metratge, va anant cada cop més cap a la irrealitat i l'imaginari (..) El tema de la tauromàquia neix d'una obsessió -la meva i la del personatge- pel torero José Tomàs (..). La tauromàquia, com el cinema, és cosa de distàncies.
COMENTARI de EL BRAU BLAU Una bona feina Als anys setanta, el músic Robert Fripp va vaticinar la desaparició de les grans formacions que havien dominat la dècada i el nou regnat de les "petites unitats mòbils", una mena de guerrilla musical que es mouria amb independència de les maquinàries de la indústria. Si apliquem aquesta idea visionària al cine, la veritat és que els darrers temps li han donat la raó. Deixant de banda la vitalitat d'un determinat cinema nord-americà, els autors que realment importen són aquells que treballen sense cap tipus de pressió, gairebé com escriptors o
pintors. A Catalunya, des de la irrupció del fenomen de la no-ficció, en tenim molts d'aquests, i n'es un exemple perfecte el primer llargmetratge de Daniel V. Villamediana, El brau blau, d'una hora escassa de durada, amb un únic actor ARGUMENT (no professional) i un tema no precisament agraït: el toreig i les seves circumstàncies. Ara bé, això només és l'aparença, perquè El brau blau mostra les evolucions d'un tipus que viu aïllat en una casa de camp i dedica tot el seu temps a la filosofia del toreig, a la lectura, a l'espasa i a la capa?, però sense cap toro al qual enfrontar-se.
significa torejar, i també una lectura metafòrica: l'art com a obsessió que únicament es pot viure en soledat, amb la màxima concentració, i en què no importen tant els resultats com la recerca. COMENTARI En aquest sentit, la pel·lícula de Villamediana és exemplar en el seu rigor, en el seu tractament del silenci i el seu respecte pels ritmes i els temps. I també aconsegueix, amb la tauromàquia, una cosa que només semblava a l'abast de certes pel·lícules sobre boxa: que interessi fins i tot a aquells que no sentim cap mena de debilitat per aquestes disciplines. No us la perdeu, que durarà poc.
Es tracta d'una mena de lectura ritualitzada del que
Carlos Losilla, al diari Avui
ESPACIO PÚBLICO FITXA TÈCNICA NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ, GUIÓ, FOTOGRAFIA i EDICIÓ
Espanya 2008 18 minuts
Daniel V.Villamediana
SINOPSI L’esplanada de El Escorial (Madrid) és una grandiosa i ascètica planúria de pedra per on passen cada dia desenes de persones. L’idea d’aquesta pel·lícula és narrar aquest espai i les figures que hi transiten. És llavors quan sorgeixen coreografies de l’atzar que neixen d’allò quotidià. L’intenció general és trobar allò extraordinari dins d'allò ordinari i mostrar les diferents maneres de passejar que té cada vianant, i tot allò que comparteixen; tal com succeeix amb la gent del poble, que sempre caminen en línea recta seguint els camins de pedra. La pel·lícula és una reivindicació de l’espai públic i de la bellesa i el misteri que també conté allò quotidià i tot allò que es repeteix.