EL CIUDADANO ILUSTRE ARGUMENT Daniel Mantovani és un Premi Nobel de Literatura argentí que viu a Barcelona des de fa dècades. Les seves novel·les es caracteritzen per retratar amb cruesa la vida del seu petit poble. Un dia li arriba una carta convidant-lo a rebre la distinció de Ciutadà Il·lustre i sorprenentment decideix tornar al poble. l INTRODUCCIÓ
FITXA TÈCNICA NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ GUIÓ PRODUCCIÓ
FOTOGRAFIA MUNTATGE MÚSICA
Argentina/Espanya 2016 105 minuts Gaston Duprat i Marioano Cohn Andres Duprat Adolfo Balnco/Mariano Cohn/ Juan Pablo Gugliota Mariano Cohn Jerónimo Carranza Toni M. Mir
FITXA ARTÍSTICA Öscar Martínez Dady Brieva Andrea Frigerio Nora Navas
Daniel Mantovani Antonio Irene Nuria
DIUMENGE 10 DE DESEMBRE DE 2017 18:30 H AUDITORI PLANA DE L'OM
Coproducció argentina i espanyola, dirigida per Gastón Duprat i Mariana Cohn (El hombre de al lado). Entre el seu elenc compta amb Óscar Martínez (Relatos Salvajes) i la guanyadora del Goya, Nora Navas, per Pa negre. La pel·lícula va ser seleccionada per competir en la Secció Oficial de la Mostra de Venècia, sent l'única pel·lícula amb participació espanyola que opta al Lleó d'Or. FILMOGRAFIA
2018 - La mujer de al lado 2016 - El ciudadano ilustre - Todo sobre el asado 2011 - Querida, voy a comprar cigarrillos y vuelvo 2009 - El artista - El hombre de al lado 2000 - Enciclopedia
DIRECTORS
MARIANO COHN I GASTÓN DUPRAT Mariano Cohn va nèixer a Vila Ballester, a la província de Buenos Aires, l'1 de desembre de 1975 i Gastón Duprat a Badia Blanca, també província de Buenos Aires, el 8 de desembre de 1969. Tots dos són directors i productors de cinema i televisió i propietaris de la productora Televisió Oberta. Els seus primers treballs van ser obres de vídeo art i cinema experimental, entre les quals es troben L'home que va morir dues vegades (1991), Un dia més a la terra (1993), Camus (1995), Circuit (1996), Venim plens de terra (1998), Sóc Francisco López (2000), Vint Dotze (2001), Faci-ho vostè mateix (2002) i 40 anys en 4 minuts (2015). Cohn i Duprat van fundar i dirigir dos canals de televisió: Ciutat Oberta (2003), un canal públic de la ciutat de Buenos Aires, i Dic (2012), un canal públic de Buenos Aires. La majoria dels seus films compten amb els guions d'Andrés Duprat, germà de Gastón.
COMENTARI A través d'un fictici premi Nobel de Literatura argentí, aquesta pel·lícula utilitza les implicacions de la ficció per desplegar un gran humor negre i apuntar suggestives qüestions sobre el fruit de la narrativa i la seva relació amb la realitat, un vincle de complexa gramàtica i puntuació. Encara que les dates de distribució han fet coincidir aquesta estrena a Espanya amb el murmuri deslligat per la concessió del Premi Nobel de Literatura a Bob Dylan, les qüestions que aborda aquesta pel·lícula argentina tenen el seu centre en altres controvèrsies literàries. El Nobel a Dylan ha fet qüestionar una vegada més quins són els límits del que s'entén per Literatura, ha evidenciat la mediatització del premi més important en aquest camp i ha posat en evidència el paper del guardó com a eina de difusió mundial d'una obra literària. "El ciutadà il·lustre" qüestiona Versió original en anglès amb subtítols la motivació i iinspiració d'un en castellà. escriptor, el paper d'un artista en la societat, la relació de la seva obra amb la realitat i l'efecte que aquesta té al món, Crawford tot això realitzatSony amb una Duane Jackson mirada carregada d'ironia i Jacy Farrow Sam the Lion humor negre. El film arrenca Ruth Popper amb unes primeres frases Lois Farrow Lester Marlow pronunciades durant el lliurament del Nobel en les quals el protagonista, l'escriptor argentí Daniel Mantovani, assenyala que15el fet de rebre DISSABTE 21: 00 H aquest premi no solament ÚLTIMA SESSIÓ A LA indica l'ocàs de la seva carrera SALA CIUTAT sinó la prova que ell s'ha convertit en un escriptor còmode per a les elits, una característica que va en contra del que hauria de ser la literatura. Així inicia aquest lloat escriptor, establert a Barcelona,
un període sense escriure i de reclusió, fins que diversos anys després decideix tornar al poble argentí de la seva infància, Sales, lloc que no trepitja des ARGUMENT de fa quaranta anys, però que és l'emplaça-ment en el qual transcorre tota la seva narrativa. Aquest fet pot fer pensar en Macondo i la localitat d' Aracataca de García Márquez, autor que a més va guanyar el Nobel el 1982. No obstant això, l'escriptor colombià no ha estat l'únic a situar la seva obra en un punt geogràfic concret. La fictícia Santa María de l'uruguaià Juan Carlos Onetti és un altre gran exemple, seguint una tradició que a Llatinoamèrica es remunta al pare literari que és Juan Rulfo. Aquest escriptor mexicà va transformar el seu Sant Gabriel en la localitat de Comala, en un paral·lelisme i possible deute a la decisió literària del també premi Nobel William Faulkner, fundador del comtat de Yoknapatawpha per ficcionar el seu comtat natal de Lafayette. El també fictici Daniel Mantovani no és l'ombra de cap escriptor real, però la seva obra està plagada d'ombres humanes reals que viuen en Sales, transformades en personatges de ficció dins
de les seves novel·les. Molts escriptors empren la seva pròpia biografia per nodrir les seves pàgines, creant un estrany deute i traïció amb les COMENTARI persones reals en les quals s'inspiren. És una decisió que debat la pregunta de si l'acte de creació artística talla els lligams amb el seu alter ego real, independitzant-ho del seu referent. Així ho defensa Mantovani, aliè a la realitat que diversos habitants del seu poble no l'esperen amb els braços oberts sinó amb ressentiment per com han estat tractats en els seus llibres, tant ells com la seva localitat. D'aquesta manera s'estableix en la pel·lícula un diàleg sobre la responsabilitat humana de l'escriptor però també sobre la seva labor com a crític social. El retorn a Sales és per Mantovani una trobada amb l'absurd i un retrobament amb el passat que li va marcar i del qual ha volgut fugir. Alhora és també una anàlisi implacablement crítica d'Argentina i perfectament traslladable a qualsevol societat que corre el perill d'acomodar-se en la seva pròpia complaença. Fragment de la crítica de Jofre Casanovas per la revista El viejo Topo