EN EL SÓTANO ARGUMENT Amb En el sótano, Seidl torna al format documental per parlar de gent i de soterranis, i del que la gent fa als seus soterranis durant el temps lliure. La pel·lícula parla d’obsessions, un assaig hilarant i trist a la vegada, que s’endinsa, a mode de representació extravagant, a les profunditats de l’ànima austríaca. DIRECTOR
ULRICH SEIDL FITXA TÈCNICA NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ GUIÓ
Àustria 2014 85 minuts Ulrich Seidl Ulrich Seidl Veronika Franz PRODUCCIÓ Ulrich Seidl FOTOGRAFIA Martin Gschlacht MUNTATGE Christoph Brunner
DIUMENGE 20 DE NOVEMBRE DE 2016 18:30 H AUDITORI PLANA DE L'OM
FILMOGRAFIA Goodnews (1990) Mit Verlustistzurechnen (Con pérdidas previstas) (1992) Tierische Liebe (Animal love) (1995) Models (Modelos) (1999) Hundstage (Dog Days) (2001) Jesus, Du weisst (Jesús, ya lo sabes) (2003) Import/Export(2007) Paradies: Glaube (Paraíso: Fe) (2012) Paradies: Liebe (Paraíso: Amor )(2012) Paradies: Hoffnung (Paraíso: Esperanza)(2013) En el sótano (Im Keller)(2014) Safari (2016)
BIOGRAFIA Nascut a Viena el 24 de novembre de 1952, UlrichSeidl va créixer en una família catòlica. De fet, en un principi volia ser capellà, però acabà estudiant Periodisme i Art Dramàtic a la Universitat de Viena. Per arribar a comprendre la bàrbara civilització que habita a les cloaques de la psicologia austríaca contemporània, no només convé veure les primeres pel·lícules de Michael Haneke, Ruth Madero llegir Elfriede Jelinek i Thomas Bernhard; també es fa obligatori visitar el cinema de Siedl, no menys glacial, analític i devastador, i que no vacil·la a l’hora d’il·luminar els racons més foscos de la naturalesa humana. Potser és per això que el mateix Werner Herzog s’ha rendit a la seva obra. La seva faceta de retratista, tant de les persones i personatges que filma, ja sigui en format documental o de ficció, com del país i la cultura nítidament centreeuropea que n’emergeix, pot generar tensions que no tots els espectadors són capaços de suportar. El seu cinema és sòrdid, cruel i implacable. De fet, ell mateix es defineix com un pornògraf social. L’any 2001 aconseguí el Gran Premi del Jurat del Festival de Venècia amb la pel·lícula Hundstage.
COMENTARI
Un abocador de desitjos El cinema d’Ulrich Seidl és per definició una hipèrbole, des del seu gust per la controvèrsia fins la seva ortodoxa posada en escena. El to que empra li comporta l’etiqueta de cineasta desagradable i d’ètica dubtosa, de manera semblant al cas d’Harmony Korine. Malgrat això, el que és veritablement important del cine de Seidl no és la seva manca d’escrúpols, sinó el domini de la psicologia de l’espectador i el pols ferm amb el que articula relats amb una certesa gairebé aberrant. En aquest punt és on emergeix el Seidl cineasta. La filmografia del vienès començà en forma de documentals televisius al llarg de la dècada dels anys noranta, i no és fins a Dog Days (Hundstage, 2001) que s’estrena amb la ficció. Si bé amb aquesta estrena arriba un cert reconeixement internacional, és en la vessant documental on hi trobem la seva màxima expressió fílmica. En el sótano (Im Keller) (2014) és el seu últim film després de l’estrena de la trilogia Paraíso i representa, a més del retorn al format documental, un pas més cap a l’observació dels aspectes més obscurs i recòndits de la societat centreeuropea. Versió original en anglès amb subtítols
L’espai és el protagonista central del en castellà. film com ho ha sigut al llarg de tota la seva filmografia, tant per la influència sobre la psique dels personatges com perquè, d’una manera molt semblant al que feia Sony Crawford servir Diane Arbus,Duane l’espaiJackson representa Jacy Farrow en sí mateix el personatge que apareix Sam the Lion al quadre. La utilització dels fons en Ruth Popper el cinema de SeidlLois té el mateix pes Farrow Lester Marlow que els retrats, representats amb un greu estatisme, mirant directament a càmera. La mirada cap a l’espectador s’aproxima a mesura que avança el relat vociferada d’una manera gairebé15 cruel i acaba DISSABTE 21: 00 H en la seva extensió. convertint-se SESSIÓ A LA pren AquíÚLTIMA és on la mirada a càmera SALA CIUTAT veritable significat en la posada en escena. Al llarg del metratge Seidl descobreix amb la seva perspectiva centrada un repartiment coral ple de figures excèntriques, així com les activitats que porten a terme als seus soterranis: una dona que parla a la
seva col•lecció de nines, un neonazi, ionquis, adolescents silenciosos, sadomasoquistes, fanàtics de gimnàs, un col•lectiu xenòfob d’aficionats a les armes... La pel•lícula comença sent polièdrica, però acaba per obrir dos grans temes que la divideixen: les armes (i la violència patent) i el ARGUMENT sexe (materialitzat a través del sado). L’excentricitat no és res nou en un cineasta proper a Herzog en aquest sentit. Ambdós semblen entestats en què el més agosarat és allò que posseeix una virtut més angulada per parlar de la realitat que rodeja l’ésser humà, trobant en aquests personatges la fugida d’una pretesa normalitat del món. Resulta inevitable fer-se una pregunta mirant la pel•lícula: Hi ha res normal en el que estic veient? Aquesta és al final la qüestió definitiva que travessa el cinema del vienès. El propi Herzog ja va afirmar en el seu moment sobre Tierische Liebe (Animal love) (1995) que mai havia mirat l’infern tan d’a prop. Difícilment es pot parlar més clar del resultat del film que ens ocupa. Im Keller és un relat duríssim sobre les relacions humanes i de com l’individu pot condemnar-se per les pròpies obsessions, en un món marcat per la més absoluta absència d’esperit, comprensió i identitat. El cinisme que sempre acompanya Seidl es fa palpable quan ens trasllada a aquest estat que ell mai deixa de perseguir: el moment en que un sap que no ha de riure, però malgrat tot se li escapa el riure. A mig metratge emergeix amb força el sadomasoquisme, una arma de doble tall per Seidl, amb la que per una banda porta l’espectador fins als propis límits de tolerància i per l’altra arrossega els personatges al grau màxim d’obertura possible. El sadomasoquisme és una esfera al límit entre el plaer, el desig i el dolor. A la vegada, representa una forma d’expressió en la recerca del jo profund, alliberat dels lligams i la correcció mundana. La perversió acaba per ser una altra de les arestes d’aquest relat que troba al tancament una imatge que esquinça la pupil•la: una dona despullada que mira de trobar-se còmoda en una cel•la diminuta, de la mida d’un cofre, sola en un soterrani fosc. La imatge es fon a negre, però el so s’encavalca amb els títols de crèdit a mode de
coda, com un ressò estremidor. Im Keller torna a ser un tractat ferotge sobre la decadència de la cultura centreeuropea. En mirar-la resulta inevitable pensar en el cas de Josef Fritzl, també conegut com El Monstre d’Amstetten, descobert el 2012, que va commocionar Àustria. El relat de COMENTARI Im Keller recorre a un element habitual del cinema austríac, al que el temps ha dotat d’una significació mutada: el sofriment. D’alguna manera el cinema, en la seva temporalitat, es veu obligat a ser, no només un testimoni de l’instant, un “dipòsit del sofriment” –segons Alain Bergala-, sinó també una repetició, un passat que constantment retorna. Deleuze ja va desenvolupar aquesta idea en la seva visió sobre la temporització de Bergsoni la seva aplicació al cinema com a possible vehicle històric, però el que succeeix al cinema de Seidl encara mereix una lectura més enllà de la idea de testimoni. No només ha de ser vist com una al•legoria al cas Fritzl, sinó com un furgar cap a l’existència del soterrani com l’últim establiment que impacta de ple amb el retraïment de l’esfera privada. Com ningú no se’n va adonar? Aquesta pregunta travessa no només aquest, sinó tants d’altres síndromes contemporanis, signe clarificador i irrefutable de les vergonyes i orgulls d’una societat a la deriva. El soterrani és per defecte un espai ocult. Un espai destinat a acumular allò que no desitjàvem veure, però també allò de que no vam aconseguir desprendre’ns del tot. El que ocultem, sovint té una greu repercussió sobre allò que veritablement som, i aquí és on la pel•lícula comença a fregar la llaga a poc a poc per acabar convertint-se en un film que representa l’espai on dipositem els nostres desitjos per combatre l’amarga soledat. Yago Alcover a: http://contrapicado.net/2016/01/enel-sotano-im-keller-ulrich-seidl-2014/ [28 de gener de 2016]