CLÍMAX ARGUMENT
'A mitjans dels anys noranta,
FITXA TÈCNICA NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ GUIÓ FOTOGRAFIA MÚSICA MUNTATGE
França 2018 95 minuts Gaspar Noé Gaspar Noé Benoit Debie Pascal Mayer Denis Bedlow, Gaspar Noé PRODUCCIÓ Serge Catoire
FITXA ARTÍSTICA Sofia Boutella Romain Guillermic Souheila Yacoub Claude Gajan Maul Kiddy Smile Giselle Palmer Taylor Kastle Thea Carla Scgott Sharleen Temple Lea Vlamos Alaia Alsafir Kendall Mugler Lakdhar Dridi Adrien Sissoko Mamadou Bathily
Selva David Lou Emmanuelle Daddy Gazelle Taylor Psyche Ivana Lea Alaia Rocket Riley Omar Bats
DIUMENGE 3 DE MARÇ DE 2019 18.30 H AUDITORI PLANA DE L'OM
vint joves ballarins de dansa urbana, que s’havien reunit per unes jornades de tres dies d’assajos en un internat en desús situat al cor d’un bosc, fan el seu últim ball comú i després fan una última festa de celebració al voltant d’una gran font de sangria. Aviat, l’atmosfera es torna elèctrica i una estranya bogeria els atraparà tota la nit. Els sembla obvi que han estat drogats, però no saben per qui o per què. DIRECCIÓ GASPAR NOÉ FILMOGRAFIA LLARMETRATGES 2018 - Clímax 2015 - Love 2009 - Enter the Void 2002 - Irreversi opble 1998 - Seul contre tous MIGMETRATGES 2009 - 42 One dream rush 1991 - Carne CURTMETRATGES 2012 - Ritual (segment de 7 días en La Habana) 2006 - 8 H.I.V. (segment de SIDA) 2006 - We fuck alone (segment de Destricted) 2005 - Eva 2002 - Intoxication 1998 - Sodomites 1995 - Une expérience d'hypnose télévisuelle 1987 - Pulpe amère 1985 - Tintarella di Luna
BIOGRAFIA
Gaspar Noé, nascut a Buenos Aires el 1963, ha desenvolupat dins del cinema càrrecs com operador de càmera, guionista, muntador i productor. La seva carrera comença amb els curtmetratges Tintarella di Luna, el1985, Pulpe Amère, el 1987 i el migmetratge Carne l'any 1991, però és el 2002 quan entra per la porta gran al món del cinema amb la presentació al Festival de Canes de la polèmica obra Irreversible. També va filmar el videoclip de la cançó Protège moi, de la banda Placebo, el qual va ser censurat pel seu contingut, i el vídeo de la banda francesa Bone Fiction, amb el tema Insanely Cheerful. El 2013 va fotografiar la portada de l'àlbum debut de la cantautora americana Sky Ferreira, Night Time, My Time. Les pel·lícules de Stanley Kubrick són una font d'inspiració de Noé, i ocasionalment els fa referència en els seus treballs. El fet d’haver vist 2001: A Space Odyssey als set anys va canviar la seva vida; sense aquesta experiència, mai no s'hauFILMOGRAFIA ria convertit en director. També cita el film Angst, de Gerald Kargl, com una altra gran influència.
2012 2012 2013 2014 2018 -
Corps perdu (curtmetratge) Huid van Glas (curtmetratge) Boys on Film X (segment “Hea L’Infini (curtmetratge) Girl
g”)
COMENTARI
'FILMAR LA DANSA Gaspar Noé ha anat demostrant, amb el temps, que és un cineasta amb una intuïció visual increïble i que és capaç de dur a terme un seguit de propostes que poden semblar extremes però que estimulen. Noé se situa en els límits d’allò que és acceptable, però ho resol amb talent visual i una concepció de la posada en escena molt agosarada. Tots aquests factors fan que les seves pel·lícules s’hagin de tenir sempre molt i molt en compte, sigui el seu porno 3-D, Love (2015), o la seva experiència lisèrgica a Tòquio, Enter the Void (2009). Climax podria ser considerada com un nou tomb en la carrera d’un enfant terrible que pot semblar que es preocupi més de sorprendre que de crear. Si ens situem sense complexos davant de Climax, podrem gaudir d’un exercici visual extraordinari que busca una fusió entre el cinema i el ballet contemporani. La trama és molt simple. Un grup de ballarins organitza una rave. En les primeres imatges, rodades en vídeo domèstic, ens parlen dels seus somnis. Un cop han expressat els seus desitjos, comença el ball i, durant més d’una hora Versió la original en anglès subtítols i mitja, pel·lícula noamb fa més que en castellà. anar des de la dansa festiva fins a la dansa macabre, de la celebració al voltant de la plenitud del cos a la seva aniquilació. El joc de posada en escena que ens proposa Noé és Sony Crawford sensacional. La primera coreografia Duane Jackson que reuneix tots els Jacypersonatges Farrow the escena Lion és, sens dubte, laSam millor de Ruth Popper ballet que s’ha rodat en el cinema Lois Farrow Lester Marlow contemporani els darrers anys. Noé és conscient que la dansa necessita la utilització del pla seqüència amb una càmera en moviment. Per això barreja amb gran elegància els moDISSABTE 15 viments de la càmera amb els mo21: 00 H cossos al ritme de la viments dels ÚLTIMA SESSIÓDesprés A LA d’amúsica technohouse. SALA CIUTAT quest moment d’esplendor únic, sembla com si la pel·lícula es volgués calmar, com si els ballarins volguessin descansar abans d’enfrontar-se a més sessions de música hip hop, rodades, en aquest cas, amb una càmera zenital que esta-
bleix un altre punt de vista a la coreografia. Un cop ha acabat la festa, comença el viatge a l’infern. La cocaïna ho impregna tot i la rave es transforma en una mena de porta d’entrada a la destrucció. Els personatges ja no poden celebrar la vida i estan condemnats a transARGUMENT formar-se en morts vivents que van cap al seu destí. En aquesta part, també hi ha dansa, però una dansa que busca altres formes, menys vistoses. Els moviments del cos no es troben determinats pel ritme de la música sinó pels espasmes, p els atacs. Gaspar Noé ho roda amb una força increïble, fins al punt que pot molestar l’espectador. De totes maneres, el camí que proposa cap a l’infern té moments increïbles, sobretot quan deixem les bromes –com la del nen tancat en un lloc d’alt voltatge– i anem a allò que és abstracte. Quan Gaspar Noé in-
trodueix petites subtrames, la cosa no acaba de funcionar. Quan deixa que la càmera filmi els cossos descompostos dels ballarins envoltats de vermell, aconsegueix fusionar alguna cosa que ve de la dansa contemporània més radical amb allò que és més extrem del cinema COMENTARI contemporani. Encara que algun amant del teatre es pugui estirar els cabells davant la comparació, penso que Climax no és gens lluny del treball d’alguns visionaris de la dansa contemporània. Algunes de les coreografies dutes a terme per Alain Platel i vistes a Temporada Alta, com ara Out of context – For Pina, són ben a la vora del que ens proposa Gaspar Noé.
ÀNGEL QUINTANA Col·lectiu de crítics de cinema de Girona