DESPUÉS DE LA TORMENTA ARGUMENT Tot i haver començat una prometedora carrera d’escriptor, Ryôta va de desil·lusió en desil·lusió. S’ha divorciat de Kyôko i gasta tots els diners que guanya com a detectiu privat apostant a les carreres, per la qual cosa finalment no pot pagar la pensió alimentària del seu fill d' 11 anys, Shingo. Ara Ryôta intenta guanyar-se novament la confiança dels seus éssers estimats i formar part de la vida del seu fill. La situació no sembla fàcil, però un dia un tifó obliga tota la família a passar una nit junts…
DIRECTOR HIROKAZU KORE-EDA FITXA TÈCNICA NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ GUIÓ PRODUCCIÓ FOTOGRAFIA MUNTATGE MÚSICA
Japonesa 2016 115 minuts Hirokazu Kore-eda Hirokazu Kore-eda Aoi Promotion Yutaka Yamazaki Hirokazu Kore-Eda Hanaregumi
FITXA ARTÍSTICA Hiroshi Abe Kirin Kiki Yôko Makil Taiyô Yoshizawa Lily Franky
Shimoda Ryôta Shinoda Yoshiko Shiraishi Kyôto Shiraishi Shingo director agpencia detectius Isao Hashizume professor música Sôsuke Ikematsu Kento Machida Satomi Kobayashi Chinatsu Nakashima
DIUMENGE 11 DE FEBRER DE 2018 18:30 H AUDITORI PLANA DE L'OM
FILMOGRAFIA 1995 - Maboroshi no hikari 1998 - After life 2001 - Distance 2004 - Ningú ho sap (Nobody knows) 2006 - Hana yori mo naho 2008 - Still walking 2009 - Air Doll 2011 - Kiseki 2013 - Like Father, like Son 2015 - La nostra germana petita 2016 - Després de la tempesta 2017 - El tercer assassinat
BIOGRAFIA Va néixer el 6 de juny de 1962 a Tòquio (Japó) i de jove va estudiar literatura a la Universitat de Waseda. Als inicis dels anys 90 va estrenar les primeres pel·lícules, de caràcter documental. El seu primer llargmetratge de ficció va ser Maboroshi no hikari (1995), un film psicològic protagonit-zat per Makiko Esumi,molt ben acollit en diferents festivals cinematogràfics. Les seves pel·lícules, meditacions reflexives, sòbries i líriques que solen tractar assumptes de família, mort i memòria, mostren influències de Yasujiro Ozu i, i sobretot del seu director favorit, Mikio Naruse. Amb la fantasia After life (1998) va aconseguir un dels seus films més celebrats. Més tard va estrenar Distància (2001), pel·lícula que uneix diferents personatges vinculats per un succés infaust, i Ningú no ho sap (2004), drama sobre la in-nocència perduda i l'abandonament- infantil. Hana (2006) narra una història de venjança amb samurais al segle XVIII, mentre que Still walking (Caminant) (2008) se centra en una FILMOGRAFIA reunió familiar en l'aniversari de la mort tràgica d'un dels seus membres. Air doll (2009) està protagonitzada per una nina inflable que pren vida, abandona la llar de l'home que en tenia cura i la utilitzava sexualment, i troba l'amor en la figura d'un treballador d'un videoclub. A Kiseki (2011) dos germans separats després del divorci dels seus pares intenten ajuntar la seva família. Més tard va estrenar La nostra germana petita (2015), la història de tres germanes que coneixen una germanastra més jove després de lamort del seu pare. Després de la tempesta (2016) se centra en la figura d'un detectiu enganxat al joc que intenta reconduir la seva vida en una reunió familiar. Un any després va estrenar El tercer assassinat (2017), un drama sobre un advocat que intenta aclarir els seus dubtes sobre la culpabilitat del seu client.
COMENTARI
' Una tempesta catàrtica «Quan era nen recollia branques dels arbres caiguts anant cap al col·legi. Encara recordo la bellesa de l’herba després de la tempesta» (Hirokazu Kore-Eda). Hirokazu Kore-Eda i Naomi Kawase van ser parella i, tot i estar separats fa temps, sembla com si cada cop hi hagués més afinitat pel que fa als motius de les seves pel·lícules, a banda que l’estil de la cineasta sigui més poètic i transcendental en la seva relació mística amb la naturalesa. En tot cas, hi ha una inquietud semblant per les relacions familiars, sempre problemàtiques, pel pas del temps, pel pes dels morts en l’existència dels vius, pels errors, per les frustracions i els penediments que carreguen els seus personatges, per la simbologia de les incidències Versió original en anglèsun ambtsunami subtítols meteorològiques: en castellà. a Aguas tranquilas, de Kawase; una tempesta a Después de la tormenta. A cap dels dos no els és aliena la subtilitat, tot Sony i queCrawford Kore-Eda Duane Jackson va decantant-seJacy cap a una Farrow Sam the Lion mena d’humor Ruth quePopper algunes vegades el posaLois en Farrow qüestió fins Lester Marlow que reprèn la delicadesa habitual. A Después de la tormenta, la seva nova pel·lícula, l’humor va associat DISSABTE a l’àvia que hi15interpreta Kirin 21: 00 H Kiki, que també va encarnar ÚLTIMA SESSIÓ A LA l’anciana fa els millors SALA que CIUTAT dorayakis a Una pasteleria en Tokio, de Naomi Kawase. Potser també podria considerar-se que les seves pel·lícules respectives s’han anat ensucrant. El cas és que, en els
darrers anys, Kore-Eda va configurant una filmografia en què les seves pel·lícules (Still Walking, De tal padre, tal hijo, Nuestra pequeña herARGUMENT mana) van encadenant-se com a variants d’uns temes, que, en bona part, han sigut anunciats. Ho fa a la manera del seu mestre Yasujiro Ozu, tot i que el deixeble és conscient que l’alçada del seu referent és inassolible. El protagonista de Después de la tormenta és un home que sent que la seva vida ha perdut el rumb. Escriptor frustrat, dilapida en el joc els diners que guanya com a detectiu privat, de manera que té problemes per pagar la pensió per a la manutenció del seu fill. Decebut d’ell mateix, desil·lusionat, lamenta no ser un bon pare. De manera inesperada, una tempesta fa que es quedi aïllat en una casa amb el fill, la seva exdona, que no li'n deixa passar ni una, i la seva mare, que, en canvi, és molt condescendent amb ell. En aquestes circumstàncies, que
creen una situació pròxima a la claustrofòbia, es viurà un procès de catarsi. Kore-Eda oscil·la entre el drama i la comèdia, que apunta cap a les COMENTARI «comèdies de remariage» del Hollywood clàssic. Si fins i tot en les seves pel·lícules més crues, amb Nadie sabe com a manifestació culminant en relació amb una història de nens abandonats, hi ha una esperança, aquesta no hi pot mancar en una pel·lícula feta amb la idea que no podem desfer allò que hem fet, però que podem fer coses millors. El cineasta japonès frega l’acomodament, però a vegades apareix de cop una emoció incontestable, una vibració sincera de vida. Si més no, després de la tempesta, la naturalesa és més bella. I, havent caigut, és possible aixecar-se, reconstruir-se i estar més a prop del que es desitja ser. Imma Merino (Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona)