FilmoTeca
de Catalunya
FITXA TÈCNICA NACIONALITAT Àustria, França, Alemanya ANY 2017 DURADA 108 min. DIRECCIÓ Michael Haneke GUIÓ Michael Haneke PRODUCCIÓ Stefan Arndt, Christopher Granier-Deferre, Michael Katz, Margaret Ménegoz FOTOGRAFIA Christian Berger MÚSICA Antony Neale SO Jean-Pierre Laforce MUNTATGE Monika Willi
FITXA ARTÍSTICA Isabelle Huppert Jean- L. Trintignant Mathieu Kassovitz Fantine Harduin Franz Rogowski Laura Verlinden Toby Jones Aurélia Petit Hassan Ghancy Nabiha Akkari
Anne Laurent Georges Laurent Thomas Laurent Eve Laurent Pierre Laurent Anaïs Laurent Lawrencw Bradshaw Nathalie Rachid Jamila
DIUMENGE 14 D'OCTUBRE DE 2018 18:30 H AUDITORI PLANA DE L'OM
HAPPY END ARGUMENT Una familia benestant i influent resta perplexa davant de la decadència del seu patriarca, en George, totalment insatisfet amb la seva vida, i que es dedica a recordar els vells temps, que per ell van ser millors, mentre la resta dels membres de la família s'enfronta als propis problemes i reptes. A més, hi està havent una crisi de refugiats i un debat a l'entorn de la migració, relacionat en part amb els campaments d'immigrants, un dels quals està situat a Calais, al costat de l'empresa d'aquesta família, una promotora immobiliària important. DIRECCIÓ MICHAEL HANEKE FILMOGRAFIA 2017 - Happy End 2012 - Amor 2009 - La cinta blanca 2007 - Funny Games 2005 - Caché 2003 - El tiempo del lobo 2001 - La pianista 2000 - Código desconocido 1997 - El castillo 1997 - Funny Games 1994 - 71 fragmentos de una cronología del azar 1992 - El video de Benny 1989 - El séptimo continente
BIOGRAFIA Michael Haneke neix el 1942 a Munic. Els pares són artistes: Beatriz von Degenschild és una actriu austríaca i Fritz Haneke, director i actor. Estudia filosofia, psicologia i drama a la Universitat de Viena, on es gradua el 1965. Escriu crítiques de cinema i inicia la seva trajectòria artística com a director teatral: munta obres de clàssics com Goethe i Strindberg, entre altres. El 1973 entra a la televisió, i el 1989 signa la seva opera prima cinematogràfica, El séptimo continente. El seu segon llargmetratge, l impactant El vídeo de Benny (1992), ja desperta l interès de la crítica internacional. Amb la brutal Funny Games (1997) genera la sacsejada més escruixidora. Canes consagra Haneke amb La pianista (2001), que obté el Gran Premi Especial del Jurat. El director assoleix posteriorment la Palma d Or del prestigiós festival en dues ocasions: el 2009 (La cinta blanca) i el 2012 (Amor). Haneke s erigeix en un dels grans cineastes dels darrers trenta anys. Esmolat, sever, auster, implacable, desolador. La seves creacions, que observen la realitat psicològica FILMOGRAFIA i social amb una profunditat decididament misteriosa, regalimen una lucidesa estremidora i una mala bava despietada. Però, al seu cinema també hi ha espai per a l emoció més cristal·lina i corprenedora:Amor, una de lesobres mestres, traspua una sensibilitat químicament pura.
COMENTARI
'
Amor no és només una de les obres mestres de Michael Haneke, sinó també un dels cims creatius del cinema del segle XXI. Sis anys més tard ens arriba la nova pel.lícula del geni austríac, un dels autors indispensables del panorama actual. Happy End descriu els problemes quotidians de tres generacions d una família adinerada que resideix a Calais, molt a prop d un dels majors camps de refugiats d Europa. Es podria definir fàcilment (i injustament) com un títol menor de l autor de La pianista, però un realitzador tan gran com Haneke podria rodar un film menor? Happy End basteix original demolidor, en anglès amb subtítols unVersió mosaic sagen castellà. nant i perplex que regalima la mala bava habitual en la filmografia del seu autor. En aquesta ocasió, Sony Crawford Duane Jackson però, ha incorporat Jacy Farrowun Sam the Lion ingredient força inusual en Ruth Popper Lois Farrow el seu cinema:Lester l humor. No Marlow parlem, evidentment, d una comicitat lleugera i còmplice, sinó d una ironia negríssima que congela DISSABTE 15 21: 00 H qualsevol intent de rialla ÚLTIMA SESSIÓ A LA amb un sarcasme SALA CIUTAT declaradament misantrop. El director de La cinta blanca projecta en la desintegració íntima del clan Laurent (amb un patriarca que in-
tenta suïcidar-se sense èxit) la malaltia moral que defineix el nou (des)ordre ARGUMENT mundial. Haneke observa les seves criatures (impotents i egòlatres) amb el distanciament fred d un entomòleg (sobresurt l ús esmolat de les noves tecnologies) i disecciona les seves misèries internes amb la precisió mil.limètrica d un cirurgià. Happy End reflecteix una vegada més la grandesa artística i ètica d un mestre que amb el seu cinema implacable i clarivident
segueix insistint a furgar en les ferides invisibles d una societat autocomCOMENTARI plaent i insolidària que es nega a reconèixer el dolor del més feble. Una crònica sardònica, enverinada i incòmoda que ens obliga a veure el que sovint no volem reconèixer. I, a més a més, ens retrobem amb una superba Isabelle Huppert, l actriu fetitxe de Haneke. Jordi Bordas Cineclub Manresa