INFANCIA CLANDESTINA ARGUMENT
FITXA TÈCNICA NACIONALITAT Argentina, Espanya i Brasil ANY 2011 DURADA 112 minuts DIRECCIÓ Benjamín Ávila GUIÓ Benjamín Ávila Marcelo Müller PRODUCCIÓ Benjamín Ávila Luis Puenzo FOTOGRAFIA Iván Gierasinchuk MUNTATGE Gustavo Giani MÚSICA Marta Roca Alonso Pedro Onetto
FITXA ARTÍSTICA Natalia Oreiro Ernesto Alterio César Troncoso Cristina Banegas Teo Gutiérrez Moreno Mayana Neiva
Cristina / Charo Tío Beto Horacio / Daniel Abuela Amalia Juan / Ernesto Carmen
DIUMENGE 24 DE NOVEMBRE DE 2013 18:30 H TEATRE CONSERVATORI
La història d'en Juan, un nen de 12 anys, i la seva família. Ell, la seva mare Charo, el seu pare Daniel i el seu adorat oncle Beto viuen en la clandestinitat durant la dictadura militar argentina, per això té un altre nom. Juan es diu Ernesto. Al barri i a l'escola el coneixen així, però a casa és simplement Juan. Aquests dos móns, Juan i Ernesto, conviuen, col·lideixen i es retroalimenten fins a un punt en què Juan no podrà aguantar més i voldrà començar la seva pròpia clandestinitat amb el seu gran amor, Maria, una nena que coneix a l'escola.
DIRECTOR BENJAMÍN ÁVILA FILMOGRAFIA
1994 La triste y penosa historia de Mateo Praxedes Calsado (curt) Ricardo Alventosa, en honor a su obra (curt) 1995 Fotografía de mi infancia (curt) Paco (curt) 1997 Dando la vuelta al perro (curt) 2002 La gotera (curt) 2003 Veo veo (curt) 2004 Nietos (Identidad y memorial) 2011 Infancia clandestina
BIOGRAFIA Nascut a Buenos Aires l'any 1972. Als 4 anys, la seva mare i el seu company, ambdós montoneros (organització guerrillera urbana argentina) se'l enduen a l'exili. Recala a Brasil, Mèxic i Cuba. Torna al seu país natal a inicis de 1979, l'any en què transcorre la història que relata a Infancia Clandestina. Aquest és l'any en què desapareix Charo, la seva mare, i el seu germà. A Benjamín el deixen a la porta de la casa de la seva àvia. Després viatja a Tucumán, a viure amb el seu pare, arquitecte i actor. El germà del director va ser segrestat i lliurat a una altra família però, gràcies al treball de les Abuelas de la Plaza de Mayo, va recuperar la seva identitat i va ser un dels primers néts restituïts. Aquestes van ser les dures experiències personals que van servir al director per filmar, abans que la molt autobiogràfica pel·lícula d'avui, el documental Nietos (Identidad y memorial), estrenat el 2004, amb el que ja va guanyar diversos premis internacionals. Abans havia realitzat diversos curts i produït programes educatius per a la televisió.
COMENTARI La guerra de mis papás podria haver estat un bon títol per encapçalar aquest text. Perquè sintetitza la idea amb què Benjamín Ávila sosté i articula l'entramat narratiu del seu primer llargmetratge de ficció, Infancia Clandestina. Juan és un nen de dotze anys que torna amb els seus pares, membres d'un grup revolucionari, a l'Argentina de 1979 sotmesa a la dictadura dels militars. I ho fa convertit en Ernesto. Aquest canvi d'identitat és només el primer detall del què suposa per a ell veure's sumit en la clandestinitat que han escollit com a forma de vida els seus progenitors. Ávila ja s'havia acostat al tema dels desapareguts i dels seus fills des de l'òptica del documental amb la interessant Nietos: identidad y memoria (2004). Ara compta amb el suport en la producció de Luis Puenzo (La historia oficial), entre d'altres, per enfocar aquelles històries reals des d'una òptica diferent. Aquesta revisió, o redefinició de certs passatges ja documentats pel cinema, resulta el principal i mes indiscutible atractiu del film, tot i que no és l'únic d'aquesta pel·lícula que representa a Argentina als Oscar. Benjamín Ávila es presenta als crèdits com a director i també com a responsable dels enquadraments, amb el que sembla voler avisar que a més de cinema de compromís polític, també hi ha un compromís amb l'autoria estètica. I descol·loca, en el meu cas per resultar molt suggerent, el fet de veure que,
a meitat d'una trama angoixant i amb tints militants, el director es permet recórrer a l'estètica de còmic per apaivagar els esclats inevitables de violència o a dibuixos infantils per resoldre de forma original el·lipsis i flashbacks. I tot i que així, a priori, la combinació pot devanir en estranyesa, tot queda explicat quan la relació d'amor que recorre bona part del film comença a fagocitar els dubtes morals plantejats sobre si és bo educar a un nen en un ambient de lluita. Ávila arrossega al seu protagonista a un espai indefinit, molt semblant al de Moonrise Kingdom, on l'idil·li amb una companya de l'escola es
materialitza lluny de la repressió política i on un cotxe destrossat pot ser un refugi per declarar el primer amor. Allí els adults no entren i els plànols es tornen quasi onírics. Aquesta és la clandestinitat d'en Juan i la que s'entesten en pendre-l'hi. Veient aquesta historia des del punt de vista -o si es poguès començar a llegir des del final- el titular seria un altre. Potser Los años robados. Fernando Bernal Caimán: Cuadernos de Cine Nº 11 (DESEMBRE 2012)