INSIDE JOB
FITXA TÈCNICA NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ GUIÓ
PRODUCCIÓ FOTOGRAFIA MUNTATGE MÚSICA
EUA 2010 120 minuts Charles Ferguson Charles Ferguson Chad Beck Adam Bolt Charles Ferguson Audrey Marrs Svetlana Cvetko Kalyanee Mam Chad Beck Adam Bolt Alex Heffes
DIUMENGE 20 DE NOVEMBRE DE 2011 18:30 H TEATRE CONSERVATORI
ARGUMENT A través d’una extensa investigació i d’entrevistes amb respectats experts financers, polítics i periodistes, Inside Job exposa com la maquinària de Wall Street ha propiciat una catastròfica crisi econòmica, com a conseqüència d’un ensorrament financer a nivell mundial, a costa dels diners d’uns ciutadans hipnotitzats pels cants de sirena del capitalisme. Narrada per l’actor Matt Damon, ha estat rodada en localitzacions d’Estats Units, Islàndia, Anglaterra, França, Singapur i la Xina. DIRECTOR CHARLES FERGUSON FILMOGRAFIA
- No end in sight: The American Occupation of Iraq (2007) - Inside Job (2010)
BIOGRAFIA Charles Ferguson, fundador de Representational Pictures, és cineasta, escriptor i analista polític. Nascut a San Francisco (Califòrnia) és llicenciat en matemàtiques a la Universitat de Berkeley (1978) i en ciències polítiques al M.I.T. (1989). Després va fer una recerca postdoctoral al M.I.T. durant tres anys, centrada en les interaccions entre alta tecnologia, globalització i política governamental. Ha estat consultor d’agències governamentals tals com la Casa Blanca o el Departament de Defensa. De 1992 a 1994 va treballar com a consultor independent per empreses d’alta tecnologia com Apple, Xerox, Motorola, Intel i Texas Instruments. El 1994 va fundar Vermeer Technologies, l’empresa de programari que desenvolupà FrontPage, que va vendre a Microsoft el 1996. A mitjans de 2005 Ferguson formà Representational Pictures i començà la producció del seu primer film, No end in sight: The American Occupation of Iraq, que va ser premiat al Festival de Sudance el 2007 amb el Premi Especial del Jurat, el Premi al Millor Documental al New York and Los Angeles Film Critics Cercles i nominat als Òscars com a Millor Documental. Ferguson és autor també de diversos llibres, com High Stakes, No Prisoners: A Winners Tale of Greed and Glory in the Internet Wars, i Computer Wars: the Post-IBM World (escrit conjuntament amb Charles Morris)
COMENTARI IMATGES DEL DALTABAIX Com el cinema mundial ha reflectit la crisi L’agitador de la BBC Adam Curtis va realitzar la clarivident pel·lícula per a la televisió The Trap: What Happened to Our Dream of Freedom (2007) en la que anunciava amb un lúcid diagnòstic el final de l’opulència i la destrucció imminent d’un sistema econòmic basat en l’interès individual. El corrosiu film Enron, los tipos que estafaron América (2005), explicava amb sarcasme tots els detalls del desvergonyit i sonat escàndol financer de la setena empresa més important dels Estats Units. Juntament amb la sèrie The Wire (2002-2007), que durant els sis anys previs a l’ensorrament va esbossar una radiografia social i política dels fracassos del capitalisme, aquestes creacions àudiovisuals van posar en alerta del perill. A partir de la fallida el 2008, el cinema nordamericà ha provat de torejar les contradiccions i la complexitat de la crisi imprimint en molts casos relativisme als fets. És el cas de la seqüela d’Oliver Stone, Wall Street II. El dinero nunca duerme (2010), la tornada de Gordon Gekko com a tauró de les finances en una de les pel·lícules més reaccionàries sorgides de Hollywood els darrers anys.Tom Tykwer apuntava el concepte de l’èlit de Davos en el seu thriller financer The International: dinero en la sombra (2009), que retratava els interessos foscos del mateix tipus de multinacionals a les que Michael Moore exigia passar comptes a la pamfletària
Capitalismo: una historia de amor (2009), que vindria a ser la versió sentimental i demagògica d’Inside Job. Més convincent és el docudrama Cleveland vs. Wall Street (2010), producció franco-suïssa que posava en escena la denúncia d’una ciutat d’Estats Units als banquers de Wall Street per l’emissió d’hipoteques sub-prime. La llum del cinema independent, sempre atenta a les malalties del seu temps, ha il·luminat de diverses maneres les atrocitats econòmiques. Si algú ha sabut captar l’estat de l’ànima novaiorquesa després de la catàstrofe ha sigut Steven Soderbergh amb The Girlfriend Experience (2009), i si algú ha sabut aprofundir en l’angst existencial de la població més desfavorida ha sigut Kelly Reichardt amb Wendy & Lucy (2008). A la vegada, Sam Raimi va escampar la seva ràbia contra els bancs a Arrástrame al infierno (2009), humor macabre en clau de fanta-terror on el germen dels malsons satànics estava en una sucursal bancària. A Up in the air (2009), de Jason Reitman, la ficció d’un “especialista en acomiadaments” (George Clooney) convivia amb l’exposició de casos reals de pèrdues dramàtiques de feina.
Pendent d’estrena al nostre país, a l’excel·lent Tokio Sonata (2008) del japonès Kiyoshi Kurosawa la reconversió financera aboca una família a la perdició. Michael Winterbottom va adaptar per la pantalla l’assaig de Naomi Klein sobre política neoliberal al documental La doctrina del shock (2010), i l’alemany Christoph Hochhäusler va retratar a Unter dir die Stadt (2010)l’atmosfera malaltissa d’una oficina amb sentiment apocalíptic, mentre que JeanLuc Godard col·locava la crisi econòmica i la “qüestió grega” al centre huracanat del seu assaig-collage Film socialisme (2010). A excepció de la recent Vidas pequeñas, d’Enrique Gabriel, el cinema espanyol, tradicionalment autista, no ha mostrat de moment gaire interès per explorar les causes i els efectes de la crisi. Amb el drama criminal La caja 507 (2002) Enrique Urbizu va denunciar l’especulació immobiliària que avui ocupa el centre d’atenció de la sèrie de qualitat Crematorio. I això és tot, mentre tornem repetidament a la Guerra Civil i a la conquista d’Amèrica. Carlos Reviriego. Publicat el 25/03/2011 a ElCultural.es