KISEKI
FITXA TÈCNICA NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ GUIÓ PRODUCCIÓ
Japó 2011 129 minuts Hirokazu Kore-Eda Hirokazu Kore-Eda Kentaro Koike Hijiri Taguchi FOTOGRAFIA Yutaka Yamazaki MUNTATGE Hirokazu Kore-Eda MÚSICA Quruli
ARGUMENT Dos germans que viuen separats arrel de la separació dels seus pares, desitgen tornar a ser una família unida i viure junts tots quatre altra vegada. I diu una creença que, si el desig es formula al lloc i just en el moment en què dos trens d’alta velocitat es creuen en un punt concret, es pot fer realitat. Convençuts que pot ser possible, faran tot el que estigui al seu abast per arribar al lloc i a l’hora en qüestió i veure com el miracle s’acompleix ... DIRECTOR
HIROKAZU KORE-EDA FILMOGRAFIA
Maboroshi no hikari (1995) After life (1999) FITXA ARTÍSTICA Koki Maeda Ohshiro Maeda Nene Ohtsuka Joe Odagiri Hiroshi Abe
Koichi Osako Ryunosake Nozomi Kenji Sr. Mamoru
Distance (2001) Nadie sabe, (Nobody Knows) (2004) Hana yori mo naho (2006) Aruitemo aruitemo, (Still Walking) (2008) Kûki ningyô, (Air Doll)(2009)
DIUMENGE 2 DE DESEMBRE DE 2012 18:30 H TEATRE CONSERVATORI
Kiseki (I wish)' (Milagro) (2011)
BIOGRAFIA "De petit sempre estava preocupat. Era més adult que un adult normal". Nascut a Tokio el 1962, es va llicenciar en Literatura a la l’any 1987. La seva primera feina va ser per la productora de televisió , com a assistent de direcció, on realitzà nombrosos documentals: Shikashi (sobre el suïcidi d’un alt funcionari del Ministeri de Mediambient japonès, al càrrec dels expedients de les víctimes de la malaltia de Minamata); Otra educación (classe al mig del camp sobre la criança d’un vedell); Agosto sin él (documental sobre el primer japonès que declarà públicament que tenia SIDA) i Sin memoria (retrat d’un home amb pèrdues de memòria). El 1991 va dirigir la seva primera pel·lícula. Ha produït també els llargmetratges de dos joves directors japonesos, i , presentats, respectivament, als festivals New Directors/New Films de Nueva York i Festival de Rotterdam 2003: Frutos salvajes i Kakuto
COMENTARI "En un principi vaig pensar que era un títol massa directe, però després em va agradar que el públic, en veure que cap dels desitjos impossibles s’acompleixen, busqui petits miracles a la pel·lícula" La llum de la infància L'any 2004 va suposar la consagració de Hirokazu Koreeda, que amb Nadie sabe es va revelar com un dels grans directors de les noves generacions del cinema japonès. Es tractava d'un conte cruel sobre la supervivència d'uns nens abandonats per la seva mare, i era una pel·lícula desoladora, però també exuberant en la seva senzillesa, commovedora en la manera de filmar la infància desvalguda i, per tant, d'una bellesa reconfortant. Darrerament, Koreeda ha tornat a l'univers infantil per partida doble: d'una banda, aquesta Kiseki, molt menys agressiva, més lluminosa i esperançada; d'una altra, l'episodi de televisió Nochi no hi, en què intervé l'element fantàstic perVersió explicar sensible història originaluna en anglès amb subtítols en castellà. de nens i fantasmes. Kiseki és la menys interessant de les dues, però tot i així conserva l'energia i l'elegància de Koreeda Sony Crawford a l'hora de descriure un Duane Jackson microcosmos infantil. L'objectiu Jacy Farrow thesomnis, Lion és el complimentSam dels la Ruth Popper consecució del miracle, dels Lois Farrow Lester Marlow desitjos d'uns quants infants, sobretot d'un d'ells, que sembla voler aconseguir fer realitat el revers de Nadie sabe: la reunió familiar. Tot té un aire que fa de DISSABTE 15 Koreeda, el més ferm 21: 00 potser, H aspirant a hereu del gran Ozu en ÚLTIMA SESSIÓ A LA la cinematografia SALA CIUTATjaponesa, i la naturalitat de la posada en escena es mostra fascinant en la seva simplicitat. I encara que el resultat és massa ingenu, i que les tensions amagades no acaben de sortir a la superfície, cosa que produeix un relat sense arestes,
Koreeda demostra un domini del ritme i de la direcció d'actors infantils que dóna lloc a algunes escenes inoblidables. Són alguns fragments, no el conjunt, però aquests moments privilegiats es troben entre els més inspiradors ARGUMENT de l'actual cartellera. Carlos Losilla a El Punt Avui [25/04/12] Koreeda ens proposa un altre emotiu conte humanista en la línia de les seves obres anteriors. Retirar-se o ¿morir? Abonat a una hiperactivitat envejable, Hirozaku Koreeda viu instal·lat en un ritme creatiu que corre seriosament el risc d’esgotar l’espectador i potser a sí mateix. Imagino que deu estar encantat amb l’etiqueta de gran hereu del cine d’Ozu que ens hem entestat a penjar-li entre tots. L’etiqueta és certa, el seu cinema respira les essències del vell mestre i ell és un vampiritzador hàbil del seu llegat portentós. En aquest sentit, per tal d’emfatitzar el paral·lelisme, si Still Walking era una faula sobre la vellesa a la manera de Cuentos de Tokio, Kiseki vindria a ser un Buenos días passat pel sedàs cada vegada més comercial i acomodat d’un creador a qui m’imagino feliç desitjant ser una mena de Woody Allen nipó. I la paradeta li funciona a la perfecció ja que és, essencialment, un bon director de cine. Amb Kiseki torna a aconseguir
una tragicomèdia humana intensa i emotiva aquesta vegada sobre el desig de retrobament de dos germans que viuen distanciats per la separació dels seus pares. Si bé el director abusa de recursos mainstream que ja no colen com COMENTARI l’afectat encadenament d’escenes amb subratllat musical inclòs, aconsegueix també el seu innegable calat humanista. Malgrat tot, aquesta és una pel·lícula injectada d’un karma especial, rodada - permeti’m el tòpic hawksià- amb la càmera a l’alçada de l’home, que transmet serenitat i assossec perceptibles en la collita d’un tomàquet, l’elaboració d’un pastís curt de sucre o la simple observació de les cendres d’un volcà. El conjunt peca d’una prolixitat a estones excessiva però gairebé mai molesta ja que l’anar i venir dels nens protagonistes resulta tan vitalista i bonic en el sentit més estricte de la paraula, que el metratge avança sense que un se n’adoni. Ja ho veuen, la seva fórmula comença a resultar pesada però de moment continua saciant. Se m’acudeix una última comparació: els fanàtics de Paul Auster ens sabem els seus trucs i coneixem els seus móns transitats fil per randa, però esperem ansiosos la nostra dosi anual. Doncs per aquí van els trets. Toni Vall a Cinemanía [20/04/12] “ (...) Kiseki és per la meva filla, que té quatre anys, per a que la vegi més endavant”