LE HAVRE ARGUMENT L’escriptor Marcel Marx (protagonista ja del film anterior de Kautismäki La vida de Bohemia (1992)) viu ara retirat a Le Havre, havent acceptat el seu fracàs com a literat i dedicat completament a la seva feina d’enllustrador de sabates de carrer, a la seva dona i als seus veïns i companys de fatigues del bar del barri.
FITXA TÈCNICA NACIONALITAT Finlàndia, França i Alemanya ANY 2011 DURADA 93 minuts DIRECCIÓ Aki Kaurismäki GUIÓ Aki Kaurismäki PRODUCCIÓ Aki Kaurismäki FOTOGRAFIA Timo Salminen MUNTATGE Timo Linnasalo
FITXA ARTÍSTICA Marcel Marx Arletty Monet Idrissa El denunciant
André Wilms Kati Outinen Jean-Pierre Darroussin Blondin Miguel Jean-Pierre Léaud
DIUMENGE 29 D'ABRIL DE 2012 19:30 H TEATRE CONSERVATORI
Però el destí fa que la seva vida es creui amb la d’un immigrant il·legal menor d’edat provinent de l’Àfrica negra necessitat d’ajuda i, a més, la seva dona es posa greument malalta, de manera que no li quedarà més remei que enfrontar-se a la indiferència humana generalitzada i a la maquinària cega de l’Estat, representat aquí per la policia, amb les úniques armes al seu abast: el seu optimisme i determinació i la solidaritat espontània dels habitants del seu barri singular.
DIRECTOR
AKI KAURISMÄKI FILMOGRAFIA Crimen y castigo (1983) Calamari Union (1985) Sombras en el paraíso (1986) Hamlet va de negocios (1987) Ariel (1988) Likaiset kädet (Les mains sales) (1989) Leningrad Cowboys Go America (1989) La chica de la fábrica de cerillas (1990) Contraté a un asesino a sueldo (1990) La vida de Bohemia (1992) Toma tu pañuelo, Tatiana (1994) Leningrad Cowboys Meet Moses (1994) Nubes pasajeras (1996) Juha (1999) Un hombre sin pasado (2002) Dogs Have No Hell (episodi de 10 minuts de Ten Minutes Older - The Trumpet)(2002) Luces al atardecer (2006) Le Havre (2011)
BIOGRAFIA Aki Kaurismäki va néixer el 4 d’ abril de 1957 a Orimattila, Finlàndia. Des de molt jove va mostrar un gran interès pel món del setè art; als anys setanta es va convertir ja en un gran cinèfil. Dit per ell mateix: “…ho anotava tot a la meva agenda i veia una mitjana de sis pel·lícules diàries”. La seva passió pel món cinematogràfic fou tal després del visionat de La edad de oro de Buñuel que decidí convertir-se en director de cinema. “Quan era jove vaig veure una pel·lícula de Buñuel i això va canviar la meva vida: en gran part he acabat en aquest negoci brut per culpa de Buñuel”. Començà l’any 1981 guiat pel seu germà Mika, una mica més gran que ell i format a l’Escola Universitària de Cine de Munich, amb una pel·lícula de caràcter documental titulada El síndrome del lago Saimaa (Saimaailmiö), filmada al llac més gran de Finlàndia. Al llarg de la seva carrera ha filmat, entre molts altres títols, dues trilogies fílmiques: la trilogia del proletariat, formada per Sombras en el paraíso (Varjoja paratiiissa, 1986), Ariel (1988) i La chica de la fábrica de cerillas (Tulitikkutehtaan tyttö, 1990); i la trilogia d’allò quotidià o trilogia dels perdedors, formada per Nubes pasajeras (Kauas pilvet karkaavat, 1996), Un hombre sin pasado (Mies vailla menneisyyttä, 2002) i Luces al atardecer (Laitakaupungin valot, 2006). Kaurismäki és un dels grans, un director de reconegut prestigi, mereixedor de diferents premis. La seva darrera pel·lícula Le Havre (2011) ha rebut el premi Fipresci al millor llargmetratge del . Ha rebut un total de 23 premis entre els quals el del Festival de Cannes, el del Festival de Berlín, el dels European Film Awards i el del Festival de Valladolid, entre d’altres. Kaurismäki es reconeix per un estil auster, senzill i minimalista, en el que la música hi té un paper important i els seus protagonistes tenen la capacitat de demostrar amb una sola mirada un sentiment intens.
COMENTARI Kaurismäki deixa guanyar els seus perdedors Hi ha directors que independentment del lloc on ambientin les seves trames, l’idioma amb el que estiguin rodades, els actors que utilitzin o les històries que expliquin són immediatament recognoscibles per qualsevol aficionat al cinema només veient-ne una seqüència, i també ho serien encara que no existissin els títols de crèdit aclaridors. El finès Aki Kaurismäki és un d’ells. Normalment, no li agrada sortir d’aquella Helsinki tan ombrívola que a vegades penses que és un decorat, els seus personatges són sempre pintorescos, de gestualitat keatoniana, s’expressen amb monosíl·labs i no sembla mai que els seus sentiments s’alterin plogui o nevi, estiguin acorralats o d’acord amb la seva trista vida de manera resignada. Els protagonistes són perdedors eterns i estrafolaris decidits a mantenir la seva dignitat. En aquest cinema també funciona un inimitable sentit de l’humor i original en anglèsAmb amb subtítols deVersió la tragicomèdia. en castellà. Kaurismäki saps el que et trobaràs, però li surti millor (La chica de la fábrica de cerillas i Contraté un asesino a sueldo són esplèndides) o pitjor, garanteix Sony Crawford Duane Jackson una manera autònoma de mirar Farrow la vida, un planetaJacy emocional molt Sam the Lion peculiar, el dubteRuth etern de si allò Popper Farrow està que estàs veient Lois o sentint Lester Marlow plantejat seriosament o en broma. A Le Havre Kaurismäki es trasllada a França, a aquesta ciutat normanda i portuària que ens DISSABTE 15 imaginem 21: 00 Hemboirada, enigmàtica i canalla. També utilitzaAun ÚLTIMA SESSIÓ LAidioma SALA CIUTAT que no és el seu i ha de prescindir de la majoria dels seus actors habituals. És igual. S’ho munta per trobar les mateixes carotes i pintes exòtiques que caracteritzen la seva fauna, manté el mateix ritme i atmosfera, no saps mai
com reaccionaran aquests marginals davant la seva existència problemàtica i et fa riure amb els disbarats molt seriosos que fan servir per defensar-se. La protagonitza un antic bohemi ARGUMENT que ha renunciat a les seves aspiracions literàries per portar una vida tranquil·la a Le Havre. Entén per normalitat treballar d’enllustrador de sabates de carrer, sobreviure en una caseta ruïnosa en companyia de la seva muller estimada i molt malalta i d’un gos anodí, disposar de diners per comprar tabac i vi a bars foscos i habitats per un lumpen hermètic, col·leguejar amb el verdulaire i la fornera del seu barri. Aquest supervivent veurà alterada la seva placidesa vital i se li exigirà astúcia i coratge quan es faci responsable d’un nen immigrant que anava de polissó
en un vaixell, per aconseguir que s’escapi d’una policia amb vocació de caçar als il·legals més desemparats i pugui arribar a Anglaterra per trobar la seva mare. Les argúcies de l’enllustrador de sabates, ajudat COMENTARI per la solidaritat i la consciència de classe d’altres marginats per burlar l’ordre i fer que el noiet negre recuperi l’esperança, posseeixen un encant i una gràcia notables. Totes les pel·licules d’aquest director tenen un metratge sagrat, a la manera antiga, que mai sobrepassa l’hora i mitja. El temps se’t fa molt curt i abandones la sala amb un somriure agraït. Els presumptes marcians de Kaurismäki estan plens de vida. Carlos Boyero. Crítica a El País. 18/05/11