LA HABITACIÓN VERDE ARGUMENT A final dels anys 20 del segle XX, Julien Davenne és modest periodista de províncies, especialitzat en notes necrològiques, vidu, amb sentiments de culpabilitat i una obsessió per la mort. A l’habitació verda de casa seva, hi guarda els objectes i els records de la seva dona, morta fa deu anys. És un film intimista, gòtic i obsessiu, basat en dues novel·les de Henry James; el protagonista es mou entre el record de la seva dona i la història d’un amor impossible amb una jove amiga a qui també agrada recordar els morts.
FITXA TÈCNICA NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ GUIÓ PRODUCCIÓ FOTOGRAFIA MUNTATGE MÚSICA
França 1978 94 minuts François Truffaut François Truffaut Jean Gruault François Truffaut Néstor Almendros Martine Barraqué Maurice Jaubert
FITXA ARTÍSTICA François Truffaut Nathalie Baye Jean Dasté Patrick Maléon
Julien Davenne Cecilia Mandel Bernard Humbert Georges
DIJOUS 25 DE MAIG DE 2017 20:00 H AUDITORI PLANA DE L'OM
DIRECTOR
FRANÇOIS TRUFFAUT FILMOGRAFIA 1955 1957 1958 (curt) 1959 golpes 1960 1962
Une visite (curt) Les mistons (curt) Une hostorie d’eau Los cuatrocientos Tirad sobre el pianista Jules y Jim Antonie et Colette La piel suave Fahrenheit 451 La novia vestida de
1964 1966 1967 negro 1968 Besos robados 1969 La sirena del Mississippi El pequeño salvaje 1970 Domicilio conyugal 1971 Dos inglesas y el amor 1972 Una chica tan decente como yo 1973 La noche americana 1975 Diario íntimo de Adela H. 1976 La piel dura 1977 El amante del amor 1978 La habitación verde 1979 L’amour en fuite 1980 El último metro 1981 La mujer de al lado 1983 Vivamente el domingo
BIOGRAFIA François Truffaut és un dels grans cineastes francesos, que forma part de la «nouvelle vague», i amb una gran filmografia. Va morir prematurament als 52 anys. Va tenir una infància difícil, amb absentisme escolar, fugides de casa i petits delictes, però amb una gran afició al cinema que ja havia començat als vuit anys; a l'adolescència,va fundar,juntament amb un amic, un cineclub que va ser un fracàs, però va conèixer el crític de cinema André Bazin, que es va convertir en el seu protector. El 1953 comença a publicar crítiques de cinema a «Les Cahiers du Cinema», i el 1954 publica el famós article «Unecertainetendance du cínema Français». A finals de 1958, inicia el rodatge de «Los cuatrocientosgolpes», un film autobiogràfic de la seva adolescència, protagonitzat per Jean-Pierre Léaud en el paper Antoine Doinel, l'alter ego del director; aquest film guanya el Grand Prix del Festival de Cannes. Després d’estar-hi treballant cinc anys, per fi el 1967 publica l'exitós llibre «El cine según Hitchcock», basat en una sèrie d'entrevistes al «Mestre del suspens». L'any 1969, François Truffaut i Néstor Almendros comencen la seva relació professional amb el film «El pequeñosalvaje». Per a Néstor Almendros, va ser un somni, perquè ja admirava Truffaut.Després, però,l'admiració va ser mútua, ja que Truffaut va escriure el pròleg del llibre de NéstorAlmendros, «Días de una camara»; van col·laborar en nou films,incloent-hi la darrera del director francès «Vivamente el domingo».
COMENTARI Malgrat que el tema de la pel·lícula es seriós, hi havia molta alegria durantla filmació.Va ser un dels rodatges més agradables que he viscut a França. Truffaut, conscient de les poques possibilitats comercials del projecte, va simplificar al màxim els decorats i la filmació. Vam treballar de pressa, amb actors poc coneguts i ell mateix va fer el paper principal. Una casa llogada a Normandia va servir per a quasi tots els decorats. Una part servia de casa de Juilien, una altra, de bisbat, d’altres d’apartament de Cecilia o de la redacció del diari, i el soterrani es va transformar en presó; fins i tot, part del jardí es va convertir en el cementiri. La casa estava mig abandonada. S’hi va deixar el paper de l’època envellit i no se’n va treure la pols.Pràcticament l’únic que es va pintar va ser l’escala, per tal de poder representar la del diari, la del Julien o la de la Cecilia Tot i les dificultats econòmiques, és uns dels films visualment més rics de Truffaut, és un dels meus Versió original en anglès amb subtítols favorits. És la culminació del que en castellà. jo diria la trilogia cal·ligràfica de Truffaut, (les dues primeres serien “Les Deux Anglaises et le continent” i “Adèle H.) Sony Crawford La pel·lícula va ser concebuda Duane Jackson com una successió plansJacyde Farrow Sam the Lion res. seqüències, sense inserir-hi Ruth Popper Aquests tipus deLois filmació Farrow té el Lester Marlow que problema de l’enfocament, varia en cada moviment, i per a l’operador de càmera també és un problema ja que és com fer mil composicions en un període 15 moltDISSABTE breu. 21: 00 HAixò provoca que s’hagi de preparar presa A amb ÚLTIMAcada SESSIÓ LAmolta curaSALA i per fer-ne una t’hi pots CIUTAT passar un dia sencer, però t’evites problemes de continuïtat.
A nivell tècnic, a l’escena dels ciris vaig fer servir la seva mateixa llum natural, amb ciris de doble ble per tal que fessin més llum,
un objectiu ultra lluminós Zeiz 1.4 i forçant el negatiu a 200 ASA. (Néstor Almendros - “Días de una camara”)
ARGUMENT
NÉSTOR ALMENDROS BIOGRAFIA Neix el 30 d’octubre de 1930 a Barcelona.Després de la Guerra Civil el seu pare, el pedagog HerminioAlmendros, s’exilia a Cuba. Néstor Almendros se n’hi va l’any 1948. El 1951, juntament amb Guillermo Cabrera Infante i Tomás Gutiérrez Alea, funden el primer cineclub de Cuba, el qual és clausurat pel dictador Fulgenció Bautista al cap de quatre anys; l’any següent, es llicencia en Filosofia i Lletres i marxa cap a Nova York a estudiar cinema al New York City College. Després torna a Europa per estudiar al Centro Sperimentale di Cinematografica de Roma. Després de la Revolució Cubana, torna a l’illa, on roda documentals per al’InstitutoCubano de Arte en Industria Cinematográfica (ICSAIC). Desencisat amb el nou règim, se’n va a França atret per la “Nouvelle Vague” i comença la seva brillant carrera com a director de fotografia en films d’Éric
Rohmer i François Truffaut. Més endavant, va alternant els treballs a França i als Estats Units en films com “Días del Cielo”, amb el qual va guanyar l’Òscar a la millor fotografia, i és nominat per COMENTARI “Kramer contra Kramer” i “El lagoazul”.També va guanyar un Cèsar de fotografia per “El último metro”. El 1980 va publicar el llibre “Días de una cámara”, amb pròleg de François Truffaut. En retornar a Catalunya la seva mare i el seu germà, Néstor Almendros viu entre Nova York, París i Barcelona, i amb escapades a Calders. Col·labora amb el Festival de Cinema de Barcelona, il·luminant una imatge de Marlene Dietrich a la Rambla de Catalunya. El 5 de maig de 1990 assisteix per sorpresa a una sessió de Cineclub Manresa per veure la pel·lícula d’Antonioni “Identificación de una mujer”. Poc després de fotografiar la pel·lícula de Robert Benton “BillyBathgate”, va morir a Nova York el 4 de març de 1992. Part de les seves cendres resten, per desig del mateix Néstor, al cementiri de Calders.