LUCES DE LA CIUDAD ARGUMENT Un rodamón s’enamora d’una venedora de flors cega i pretén aconseguir els diners que permetin a la noia operar-se per recuperar la visió. La intervenció d’un milionari a qui el protagonista li salva la vida ho pot fer possible. Luces de la ciudad és, a la vegada, un retrat fet amb mestria del sentiment humà de soledat i de la necessitat universal d’afecte.
DIRECTOR
CHARLES CHAPLIN BIOGRAFIA
FITXA TÈCNICA NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ GUIÓ PRODUCCIÓ FOTOGRAFIA MUNTATGE
EUA 1931 82 minuts Charles Chaplin Charles Chaplin Charles Chaplin Rollie Totheroh Charles Chaplin Willard Nico MÚSICA Charles Chaplin
FITXA ARTÍSTICA Charles Chaplin Virginia Cherrill Harry Myers Florence Lee Alan Garcia
Rodamón Noia cega Milionari Àvia Majordom
Charles Spencer Chaplin va néixer a Londres el 1889. El seu pare, Charles Chaplin, era un actor i virtuós del violoncel d’origen jueu, alcohòlic, que va abandonar els seus fills i va morir jove. La seva mare Hannah, cantant i ballarina, era una actriu de poca volada, també alcohòlica, que es va haver de fer càrrec dels seus dos fills, Sydney i Charles. Va acabar els seus dies ingressada en un manicomi. Els germans Chaplin van viure llargues temporades en orfenats i de la caritat pública, en un entorn d’acusada pobresa. Un dia en Charles va haver de substituir la seva mare durant una actuació en un teatre, amb només cinc anys, quan aquesta va quedar-se afònica, amb molt d’èxit. A partir d’aquest moment es va començar a guanyar la vida cantant i fent mímica pels carrers de Londres amb el seu germà, amb feines ocasionals al teatre. A partir dels 12 anys treballà en diferents companyies teatrals. Va aterrar als Estats Units amb la troupe còmica londinenca de Fred Karno. El productor Mack Sennett, cap de la Keystone, el va veure actuar i en va detectar immediatament el seu talent. Va rodar desenes de pel·lícules per ell a Chicago i Califòrnia, abans de començar a realitzar les seves pròpies. El seu personatge més conegut, Charlot, el va crear gairebé des dels seus inicis artístics. El famós rodamón l’acompanyà fins l’any 1940 a Tiempos modernos; o sigui que va ser desenvolupat i perfeccionat al llarg de 22 anys.
DIUMENGE 21 D'OCTUBRE DE 2012 18:30 H TEATRE CONSERVATORI
Entre 1914 i 1923 Chaplin va interpretar, escriure, musicalitzar, supervisar la fotografia, dirigir i produir 69 films. Va rodar 35 pel·lícules a la Keystone. Allí va perfeccionar l’ofici. Després va passar per altres companyies fins que va tenir estudi
propi, el 1917. En aquella època va realitzar curts memorables. El 1919 va rodar el seu primer llargmetratge El Chico (The Kid, 1921), obra social en la que inclou elements autobiogràfics i la seva preocupació pels nens abandonats. El 1925 va dirigir La quimera del oro (The Gold Rush) i el 1928 El circo (The circus), considerades de les millors de la seva filmografia. Tot i que en aquells temps el cinema sonor s’estava imposant amb força a les pantalles i gustos dels espectadors, i que diversos directors i estrelles de l’univers mut ja havien caigut en desgràcia, Chaplin s’aventura amb un nou títol no parlat, Luces de la ciudad (City lights, 1931), potser la més poètica i eloqüent de les seves obres, la plena refutació de les paraules a través del llenguatge cinematogràfic. Les crítiques apuntades pels representants del puritanisme nordamericà, originades pels continguts i transfons socials de les pel·lícules de Chaplin, s’incrementaren notablement amb la pel·lícula El gran dictador (The Great Dictator, 1940), una sàtira contra las dictadures, en la que caricaturitza a Hitler. Las campanyes de descrèdit contra l’autor s’intensifiquen a partir de la pel·lícula Monsieur Verdoux (Monsieur Verdoux) el 1947, sobre un cínic personatge que emula en Barba blava, enamorant dones per quedar-se amb els seus diners després d’assassinar-les i mantenir així a la seva família. El transfons comparatiu establert entre els críms de Verdoux i els dels aliats a la guerra freda no va agradar massa a les autoritats ni als patriotes americans, i Charles Chaplin es va exiliar dels Estats Units el 1953. Abans d’abandonar els Estats Units va rodar la seva última gran pel·lícula, Candilejas (Limelight 1952), plena de referències autobiogràfiques, sobre els actors i el teatre. De tornada a Londres va dirigir i interpretar Un rey en Nueva York (A King in New York, 1957), una crítica despietada contra la societat nordamericana, les persecucions de l’era de la caça de bruixes del senador maccarthista que ell mateix havia patit i el poder de la publicitat. La seva última pel·lícula va ser La condesa de Hong Kong (A countess From Hong Kong, 1967), que va realitzar amb 77 anys, interpretada per Sofía Loren i Marlon Brando. Charles Chaplin va morir envoltat pels seus fills, néts i la seva darrera dona Oona, filla del gran dramaturg estadounidenc Eugene O'Neil, a la seva casa suïssa de Vevey, el Nadal de 1977.
FILMOGRAFIA Una mujer de París (A woman of Paris) (1923) La quimera del oro (The gold rush) (1925) El circo (The circus) (1928) Luces de la ciudad (City lights) (1931) Tiempos modernos (Modern times) (1936) El gran dictador (The great dictator) (1940) Monsieur Verdoux (Monsieur Verdoux) (1947) Candilejas (Limelight) (1952) Un rey en Nueva York (A king in New York) (1957) La condesa de Hong Kong (A countess from Hong Kong) (1967)
COMENTARI Vaig tenir l’oportunitat de descobrir, fa uns mesos, en visitar l’exposició itinerant Chaplin en imágenes, a la Sala Municipal d’Exposicions l’Almodí de València, una peça inèdita de Luces de la ciudad. El fragment eliminat del muntatge final, inclòs com a extra en l’edició esplèndida en DVD que Warner va editar fa uns anys, consistia en una seqüència molt senzilla. Charlot s’aturava al mig d’una gran avinguda, al costat d’una botiga de moda. De sobte el rodamón s’adonava que sobre la reixa on s’havia aturat hi havia un tros de fusta. Parat com estava per observar el voluminós tràfec de gent, que tant poc a veure té amb ell, s’entretenia introduint la petita Versió original en anglès amb subtítols fusta la reixa, amb l’ajut del seu en dins castellà. inseparable bastó. Allò que en un principi es presentava com una senzilla distracció sense importància, s’acabava convertint en tot un repte pel pobre Charlie, que no aconseguia, malgrat tot els seus esforços, acomplir el seu objectiu. És absurd; el coi Sony Crawford de pal estava encallatDuane i no elJackson podia fer caure. Van passant elsJacy minuts, la seqüència Farrow en dura set aproximadament, i mica en Sam the Lion Popper mica el nostre heroi esRuth comença a convertir en el centre d’atencióLois delsFarrow vianants, que Lester Marlow l’observen entre encuriosits, expectants i perplexes. Per descomptat, quan en Charlot s’adona de l’interès que desperta provarà de treure importància a un fet que en realitat és absolutament trivial. Segueixen passant els minuts. Apareixen nous DISSABTE personatges, com 15 un assalariat curt de 21: 00 H una taronja que gairebé gambals menjant aconsegueix l’objectiu perseguit o el ÚLTIMA SESSIÓ A LA dependent la botiga de moda que li SALAdeCIUTAT donarà la clau a en Charlie, des de l’interior de l’aparador, per introduir la fusta a la reixa, just abans que es presenti la policia, sempre tan aixafaguitarres, enmig de la multitud que s’ha tornat a formar al seu voltant. Aquest petit i imprevist darrer curtmetratge (cal recordar que el cineasta no en va tornar a filmar cap després de El pelegrino (The
pilgrim, 1923), que parteix d’una anècdota mínima que podria remetre als temps de la Keystone, acaba resultant una peça mestra i tot un exemple de domini del llenguatge i recursos cinematogràfics. De tota manera no sorprèn, després de visionar aquesta seqüència, que el realitzador decidís deixar-la a la taula de muntatge. Malgrat totes les seves innombrables virtuts, és ARGUMENT cert que aquest fragment hagués alentit massa el ritme del film i fins a cert punt s’allunya de l’anècdota principal que el mou. Però si una seqüència eliminada d’una pel·lícula és tota una pel·lícula veritablement notable en sí mateixa, com ha de ser el film que l’ha desdenyat? La resposta en aquest cas és ben senzilla: Luces de la ciudad és un dels millors títols de la història del cinema. Luces de la ciudad continua sent tot un acte revolucionari per part d’un artista en la plenitud de les seves facultats que es negava a acceptar les imposicions industrials i comercials que se li exigien. El 1931 el públic estava enamorat del cine sonor i filmar una altra pel·lícula muda era una autèntica bogeria. El veritable triomf de Chaplin consisteix en la seva lucidesa, tenacitat i coherència cap a ell mateix i la seva mirada. Independentment que el film fos un sonor triomf de públic i crítica, no deixa de ser anecdòtic en aquest punt. Tots els seus companys de generació (Buster Keaton, Douglas Fairbanks, DW Griffith) ja estaven rodant títols sonors i, per tots ells, la seva millor època ja havia passat. Charles Chaplin, després d’incomptables curtmetratges, film a film, havia anat depurant i polint la seva mirada, i a principis dels anys 30 el control que tenia del seu ofici només podia ser el d’un veritable geni. Si observem la perfecció dels elements, tant còmics com melodramàtics, i la organització dels mateixos, o la brillantor del plantejament i resolució de les diferents seqüències, moltes d’elles colpidores de tant aparentment senzilles (com per exemple el primer encontre entre el rodamón i la venedora de flors), només
podem concloure que estem davant de l’obra definitiva d’un dels més grans artistes del segle XX. No voldria, però, que aquestes línies resultessin especialment analítiques, ni que ens demoréssim més del necessari en les anècdotes que van sorgir d’un rodatge que s’allargà durant mesos. Ja s’ha escrit i molt COMENTARI de totes les virtuts de Luces de la ciudad, i per aquest motiu m’agradaria aturar-me en la figura de l’espectador que veu la pel·lícula. Aquesta hauria de ser una crítica que parlés d’emoció, de l’emoció que transmet cada un dels fotogrames que composen una pel·lícula que des de bon començament toca el més profund. És un film que fa riure, plorar, però que sobretot colpeix intensament. Crec que només hi ha una experiència cinematogràfica més emocionant que visionar per primera vegada Luces de la ciudad i és tornar-la a veure una vegada i una altra. La famosa última seqüència il·lustra perfectament l’emoció tan particular que té la pel·lícula i es converteix, potser de manera involuntària, en la culminació de tota l’època muda i en la constatació que el so i els diàlegs al cinema en el fons no són sinó un artifici, un subratllat molest en ocasions, ja que tota l’emoció sorgeix de la pròpia imatge. Charlot mirant tímidament la Virginia Cherrill, la venedora de violetes cega que gràcies a ell i a les seves innombrables peripècies i sacrificis recupera la vista, amb una flor a les mans, entona el seu cant del cigne i Chaplin semblava saber-ho. Mai més tornaríem a veure aquest Charlot. A Tiempos modernos (Modern times, 1936), malgrat mantenir-se l’essència del personatge, ja semblava més una transició al petit barber jueu de El gran dictador (The great dictator, 1940) que ja no era el petit rodamón, sinó Charlie Chaplin. Ramón Alfonso Miradas de cine: revista de actualidad y anàlisis cinematográfico. Núm. 90. Septiembre 2009