MERCADO DE FUTUROS ARGUMENT
FITXA TÈCNICA Espanya 2011 110 minuts Mercedes Álvarez Mercedes Álvarez Arturo Redin PRODUCCIÓ Eva Serrats Xosé Zapata Alberto Rodríguez FOTOGRAFIA Núria Esquerra MUNTATGE Sergio Moure
NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ GUIÓ
DIUMENGE 22 D'ABRIL DE 2012 19:30 H TEATRE CONSERVATORI
El desallotjament i enderroc d'una antiga casa, amb tots els seus mobles, la seva abundant biblioteca i el seu carregament sencer de memòria personal, constitueix el punt d'arrencada de "Mercado de futuros", pel · lícula que intenta traçar alguns trets del nou aspecte del món. La càmera treu el cap a la febre del mercat immobiliari, convertit en una fira de l'espectacle i promesa de l'enriquiment o del paradís, als brokers de la inversió financera i als gurus i predicadors de l'èxit i la mitologia empresarial. De fons, queda una mirada sobre la virtualització de l'espai urbà, el desallotjament de la memòria personal i col · lectiva, i la banalització de somnis i desitjos, convertits finalment en pura mercaderia.
BIOGRAFIA Mercedes Álvarez va obtenir el reconeixement unànime de la crítica amb el seu primer llargmetratge, El cielo gira (2005) i nombrosos premis internacionals com el Tiger Award en el Festival de Cinema de Rotterdam, el Grand Prix en el Cinéma du Réel (París), l'Infinity en el festival Alba (Itàlia), el FIPRESCI i el premi del públic i el de millor pel·lícula al BAFICI.
DIRECTORA MERCEDES ÁLVAREZ FILMOGRAFIA
2011 Mercado de futuros 2004 El cielo gira 1997 El viento africano (curt)
COMENTARI Cinc anys després d’”El cielo gira”, un film amb el qual Mercedes Álvarez va revelar una mirada poètica que ha deixat empremta, ha arribat el seu revers urbà: “Mercado de futuros”, el segon llargmetratge de la cineasta. També, encara que sigui diferentment, es parla de la memòria (o de la pèrdua d’una memòria) i de mons que desapareixen o que, en aquest nou cas, potser ja han desaparegut arran de la transformació de les ciutats. Rodada en bona part al pavelló d’una fira immobiliària, “Mercado de futuros” vol fer present la pèrdua d’identitat de les ciutats en la mesura que, organitzades en funció de la lògica del mercat, els nous espais s’hi construeixen amb els centres comercials com a referència, els comerços amb franquícies van fent que tots els centres històrics s’assemblin i, evidentment, els interessos especulatius, a banda de qualsevol crisi econòmica, sempre troben nous llocs per la construcció d’edificis idèntics. A través de la mirada de Mercedes Álvarez, les fires immobiliàries és mostren com un escenari que, ocupats per imatges, maquetes i simulacres, miniaturitza i simbolitza el món urbà: Totes s’assemblen i estan dissenyades perquè la mirada faci atenció al que es ven. Són decorats que, amb el seu artifici, representen els espais sense ànima, sense memòria i per tant sense identitat que van escampant-se a les ciutats. En aquests escenaris, escoltant els venedors immobiliaris que la càmera de Mercedes Álvarez ha enregistrat amb actitud observacional, es pot tenir la impressió que tot el món està en venda sense haver-hi la certesa que les construccions comprables (siguin a Budapest, Dubai o qualsevol illa convertida en un “paradís” per la inversió) existeixin realment: Hi ha la sensació que el real ha perdut substància i consistència. O potser, de fet, la única realitat existent és la del mercat. La cineasta ho intenta fer visible sense fer posada en escena, sinó revelant un món on tot és representació: Representar per vendre. Aquest món de representació es revela a la vegada com un teatre de l’absurd amb uns decorats (i una xerrameca que pot fer-se inintel·ligible) que poden recordar com Jacques Tati imaginava els edificis
futurs. De fet, sense voler-la remarcar o forçar, la “comèdia” dels venedors a vegades adquireix una comicitat inesperada. A “Mercado de futuros”, una veu en “off” comenta que, antigament, existia un “art de la memòria”, la primera lliçó del qual era disposar les coses que es volguessin recordar al llarg d’un camí: “Tot coneixement és record i tota memòria de les coses comença en caminar”. Allò que percep Mercedes Álvarez és la desaparició d’una relació entre espai, memòria i coneixement. Als nous espais de les ciutats, mentre els antics semblen conservar-se primordialment com a destí turístic, les coses no es disposen per ser recordades al llarg d’un camí. Tal com suggereixen algunes imatges de “Mercado de futuros”, la naturalesa dels camins es perd en els llocs de pas: escales mecàniques on els ciutadans transiten en fila com somnàmbuls, carreteres que han devorat la naturalesa. Diferentment, a “El cielo gira” alguns habitants del poble passegen enmig de les restes del passat que campen en el paisatge rural. Al final de la pel·lícula, mentre pugen un petit turó i van perdent-se en l’horitzó, dos vells conversen sobre el temps que passa, l’envelliment del seu cos, la fugacitat de l’existència, la mort que s’acosta. Asseguts davant d’una parada dels Encants, dos vells també parlen de la mort a “Mercado de futuros”, però sobre tot del cost econòmic que suposa morir: És més car l’enterrament o la incineració? Tanmateix, un d’aquests conversadors representa una contraposició al món de les fires immobiliàries: Jesús, venedor d’Els Encants, no vol vendre res mentre els altres ho volen vendre tot, fins allò que no tenen. Aquest vell, amb la seva llarga barba, és el guarda de les coses que s’apilonen al seu magatzem. Sap quin lloc ocupen dins d’aquell caos i no se’n vol desprendre: “Si t’ho vens, ja no ho tens”, murmura. Mostrant, o donant a veure coses d’una altra manera, sense demostrar o discursejar, Mercado de futuros” és una pel·lícula plena d’idees i de suggeriments que s’expressen amb una manifesta voluntat cinematogràfica. Mercedes Álvarez demostra que és una cineasta amb
el sentit dels enquadraments, la sensibilitat pictòrica d’algunes imatges, l’atenció que fa al real per revelar alguna cosa més enllà de les aparences, de manera que en les fires immobiliàries no només hi ha vist un lloc de negocis, sinó una metàfora del món contemporani. La seva mirada afinada de cineasta també ha descobert un hort que es conserva per sota d’un entramat de carreteres: Aquest hort, on un vell hi menja uns nespres, és un tros de naturalesa atrapada que resisteix. Potser també un tros d’”El cielo gira” dins de “Mercado de futuros”. I de manera primordial la cineasta es fa present amb l’ús del muntatge per posar en relació (i convidar l’espectador a ferho) imatges i sons per crear un discurs que no és tancat, sinó que s’obre amb cada mirada que els associï per trobar-ne nous significats. Així, en el curs del film, hi ha objectes i espais que retornen fins acabar amb l’inquietant pla final d’unes nines tancades en un magatzem. I no és per res que, després de les imatges de “L’escola d’Atenes”, de Rafael, apareguin “gurus” de l’èxit que prediquen que el món és a l’abast pels emprenedors que saben aprofitar les oportunitats. La comèdia de l’absurd es fa terrorífica quan un d’aquests predicadors de l’èxit, que han usurpat el lloc dels filòsofs representats per la pintura de Rafael, recorda que Rotchild va dir que els grans negocis es fan quan sonen els canons de la guerra i no els valsos als salons. No hi ha passat. Ni present. Només el futur per mercadejar i especular amb el preu de les coses. És així que, amb “Mercado de futuros”, Mercedes Álvarez es confirma com una cineasta fonamental dels nostres temps que aporta documents per a una reflexió que, més enllà del món de la cinefília, pot implicar a arquitectes, urbanistes, economistes, geògrafs, historiadors. I a tots plegats, habitants d’aquest món en venda que retrata el film. Imma Merino Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona