NERUDA ARGUMENT El premi Nobel de literatura Pablo Neruda (Luis Gnecco) es veu obligat a fugir de la policia (representada en la figura interpretada per Gael García Bernal) per la seva condició de comunista, al seu propi país, el Xile de les acaballes dels anys 40. DIRECTOR
PABLO LARRAÍN FILMOGRAFIA
FITXA TÈCNICA NACIONALITAT Xile, Argentina, Espanya i França ANY 2016 DURADA 107 minuts DIRECCIÓ Pablo Larraín GUIÓ Guillermo Calderón PRODUCCIÓ Renan Artukmac Peter Danner Fernanda del Nido Juan Pablo García Axel Kuschevatzky Juan de Dios Larraín Ignacio Rey Gastón Rothschild Jeff Skoll Alex Zito FOTOGRAFIA Sergio Armstrong MUNTATGE Hervé Schneid MÚSICA Federico Jusid
FITXA ARTÍSTICA Luis Gnecco Gael García Bernal Mercedes Morán Alfredo Castro Pablo Derqui Emilio Gutiérrez Caba
Pablo Neruda Óscar Peluchonneau Delia del Carril Gabril Gonzélez Videla Víctor Pey Picasso
DIUMENGE 29 DE GENER DE 2017 18:30 H AUDITORI PLANA DE L'OM
Fuga (2005) Tony Manero (2008) Post Mortem(2010) No (2012) El club (2015) Neruda(2016) Jackie(2016)
BIOGRAFIA Director, productor i guionista de cinema xilè, nascut a Santiago el 19 d’agost de 1976. Fill d’HernánLarraín, senador i president de la UDI, partit xilè de dretes i de Magdalena Matte, exministra de Vivenda i Urbanisme del govern de Sebastián Piñera. Malgrat l’herència familiar dretana, la seva obra com a cineasta no té a veure amb aquesta tendència política: “A Xile, la dreta és responsable directa, a través del govern de Pinochet, del que passà amb la cultura durant aquells anys, no només amb la seva eliminació i no propagació, sinó també de la persecució d’autors i artistes”, declarà Larraín a l’Agència EFE el 2008. És soci fundador de la productora La Fábula, dedicada al món del cinema i la publicitat. Amb ella estrenà el seu primer llarg, Fuga, el 2005. Nominat a l’Òscar com a Millor Pel·lícula de Parla no anglesa el 2013 per No i, en la mateixa categoria, als Globus 2015 i 2016 per El Club i Neruda, respectivament.
COMENTARI
'Neruda' brilla Pablo Larraín sorprèn amb una enlluernadora 'antibiografia' del poeta xilè Els poetes, a Plató, amb tot el respecte per a la gent de ciències, ja li queien malament. “Gairebé tots els aquí presents us expresseu millor, si intentéssiu dir el mateix que ells”, li va fer declamar a Sòcrates contra la foscor i els fulards dels poetes. El cas de Pablo Larraín és radicalment diferent. I, per aquest mateix motiu, es diria que idèntic. Ell els admira i amb tant deler s’esforça per humanitzar-los que els acaba per despullar. Fins a arrancar-los la pell. Neruda, la pel·lícula del director xilè, es va presentar incomprensiblement a la Quincena dels Realitzadors [del festival de Cannes](quan el seu lloc natural era la Secció Versió original anglès subtítols Oficial) i de en nou va amb quedar en castellà. demostrat que el responsable de El Club i Post-mortem és una de les veus més originals, crues i irrefutables que omplen Sony Crawford el panorama, qualsevol d’ells. Duane Jackson Jacy Farrow Sam the Lion La pel·lícula és Ruth unaPopper biografia Lois Farrow necessàriamentLester irreal i Marlow
infectada pel verí del temps de qui va ser Premi Nobel. Però és molt més. D’aquí la seva grandesa. També és una DISSABTE 15 reflexió la identitat, el 21: 00sobre H ÚLTIMA SESSIÓ LA compromís, el propi A procés SALA CIUTAT narratiu i la construcció de la veritat. Això i una meticulosa, apart de punyent, deconstrucció d’un mite. Sona formidable i ho és, en efecte. “La meva pel·lícula –diu Larraín- no tracta de Neruda,
sinó del concepte, d’allò nerudià. És un joc d’il·lusió que intenta absorbir tant la seva poesia com la seva figura”. I així és. Però, a més, és més. ARGUMENT Molt més. Neruda relata la història d’una fuga. Som a Xile, el 1949, segurament al començament de tots els desastres que vindran després. L’autor de Canto general fuig al seu propi país de l’ombra de la policia i, qui sap, de si sí mateix. La seva vinculació al partit comunista, en qualitat de burgès ben alimentat i malalt de la trista (i falsa, fins i tot) compassió pels humiliats, el condemna. El que segueix es resol, precisament, en això, en la necessitat d’evadir-se, d’escapar-se tant de la realitat que l’assetja, com de la mida de la seva pròpia mitologia. Larraín utilitza la càmera com un bisturí. La seva intenció és tallar la carn ja tumefacta de totes les llegendes, de les falses heroïcitats, de la impostura de l’heroi. El retrat que emergeix de Neruda resulta d’una virulència (potser cruel) tan precisa que vacuna contra l’arrogància. I fa mal. No es
tracta de jutjar ningú, sinó d’investigar i descriure el mecanisme que converteix a un home en monument. I d’aquesta manera, a poc a poc, COMENTARI a mesura que avança la narració, i per contradictori que sembli, el gegant adquireix la dimensió encara més descomunal dels titans. S’hi veuen les esquerdes i l’home amb les seves contradiccions respira a través d’elles. “Si no hi ha paradoxa – conclou el director- no hi ha cine”. Tot s’ajusta a raons en una producció en la que el guió poetitzat sobre el poeta de Guillermo Calderón no evita ni el dolor ni la porqueria i on la interpretació de Luis Gnecco en la pell del declamador de veu eròtica i fúnebre resulta perfecta. I tot per convertir el policia perseguidor (Gael García Bernal) en l’ombra més íntima de la seva víctima; els dos junts com la metàfora ferida d’un país sencer, com l’explicació més propera a l’inconvenient d’estar viu. És necessari odiar molt els poetes per estimarlos tant. I a l’inrevés. Martínez, Luís. Critica a El Mundo [18/05/2016]