EL NUEVO NUEVO TESTAMENTO
FITXA TÈCNICA NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ GUIÓ PRODUCCIÓ FOTOGRAFIA MUNTATGE MÚSICA
Bèlgica 2015 113 minuts Jaco van Dormael Jaco van Dormael Thomas Gunzig Jaco van Dormael Olivier Rausin Christophe Beaucarne Hervé de Luze An Pierlé
FITXA ARTÍSTICA Benoît Poelvoorde Pili Groyne Catherine Deneuve Yolande Moreau François Damiens
Déu Ea Martine La dona de Déu François
DIMECRES 28 DE DESEMBRE DE 2016 20:00 H AUDITORI PLANA DE L'OM
ARGUMENT Què passaria si Déu existís i visqués a Brussel·les? Déu a la Terra és un covard, amb patètics codis morals i la seva conducta amb la seva família és odiosa. La seva filla Ea, que s'avorreix mortalment a l'anodina Brussel·les, decideix rebel·lar-se contra el seu pare, entra en el seu ordinador i desvetlla a tot el món el dia de la seva mort, amb el que fa que de cop i volta totes les persones reflexionin sobre què fer amb els dies, mesos, o anys que els queden per viure. DIRECTORA
JACO VAN DORMAEL FILMOGRAFIA
Toto, el héroe (1991) El octavo día (1996) Las vidas posibles de Mr. Nobody (2009) Kiss & Cry (2011) El nuevo nuevo testamento (2015)
BIOGRAFIA Jaco Van Dormael (Ixelles, Brussel·les, Bèlgica, 9 febrer 1957) és un director, guionista i dramaturg belga. Les seves complexes pel·lícules, aclamades per la crítica, es destaquen especialment per la seva representació respectuosa i comprensiva de les persones amb discapacitat tant mental com física. Van Dormael va passar la seva infància viatjant per Europa, abans d'estudiar cinema a l'escola de cinema INSAS, a Brussel·les, on va escriure i va dirigir el seu primer curtmetratge, Maedeli la brèche (1981), que va rebre el Premi d'Honor de Pel·lícula Estrangera en els Student Academy Awards. El primer llargmetratge de Van Dormael, Toto, l’heroi (1991), va tenir un èxit immediat i va guanyar la Caméra d'Or al Festival de Cinema de Cannes.
COMENTARI Contra Déu Pare En l'obra cinematogràfica del belga Jaco van Dormael, la sofisticació narrativa sempre s'ha donat la mà amb un cridaner barroquisme visual, tot i que els resultats no han sortit sempre equilibrats. En la seva òpera prima, Totó, l'heroi (1991), hi va haver un imaginatiu ús de la figura del narrador no fiable que, a través d'un relat discontinu, no excloïa l'emoció. No obstant això, els jocs de Les vides possibles de Mr. Nobody (2009) no aconseguien amagar una enorme ingenuïtat de fons, caient en unes formes expressives que s'acostaven perillosament a la retòrica publicitària. Feia la impressió que Jaco Van Dormael sucumbia, irremissiblement, en el pitjor d'un Jean-Pierre Jeunet. El nou nou testament no només convida a reconciliarse amb el director: en aquest Versió original en anglès amb subtítols excèntric treball perviu el millor en castellà. del seu toc, alhora que es dóna forma a alguna cosa completament diferent. Amb l'exuberància Sonyimaginativa Crawford Duane Jackson d'una historieta de François Jacy Farrow Boucq i l'ímpetuSam lúdic-reflexiu the Lion Ruth Popper del Déu en persona de MarcLois Farrow Lester Antoine Mathieu, el Marlow cineasta proposa una feliç heretgia a partir de la rebel·lió individual de la filla d'una deïtat desastrada DISSABTEi energúmena, 15 encarnada 21: 00 H en el gran còmic ÚLTIMA SESSIÓ LA Benoît Poelvoorde. LaAdesfilada SALA CIUTAT d'imatges xocants, filtrades a través d'una textura malenconiosa que evoca l'obra del fotògraf Andrzej Dragan, acaba construint un discurs molt ambiciós sobre la necessitat d'impugnar
l'herència d'una religió opressiva i patriarcal. El gust de Van Dormael pel relat fragmentari es canalitza ARGUMENT a través d'una sèrie de neoevangelis que proposen una nova era sota el signe. Un nou món inclusiu i empàtic on el Déu Pare que gaudeix amb la mort com un nen pervers jugant amb el seu tren elèctric és substituït per una Deessa Mare que possibilita noves formes de relació amb la domèstica relaxació de qui
s'embarca a elaborar un teixit tan gran com el mateix Univers. La cursileria apunta lleugerament al tram final, però l'afortunat sentit de la comicitat COMENTARI d'aquesta pel·lícula inclassificable domina el conjunt amb una curiosíssima barreja d'humor negre, humanisme, imatgeria de filiació surrealista i intel·ligència embogida. Jordi Costa. El Pais. Octubre-2015