PARAÍSO: AMOR ARGUMENT Primer lliurament d'una trilogia que retrata tres dones d'una mateixa família i com passen les vacances. Teresa, una austríaca de cinquanta anys i mare d'una filla adolescent, decideix anar-se'n de vacances a Kenia on, buscant l'amor, descobrirà el valor comercial de la sexualitat i com es passa d'explotat a explotador.
FITXA TÈCNICA NACIONALITAT Àustria, Alemanya i França ANY 2012 DURADA 120 minuts DIRECCIÓ Ulrich Seidl GUIÓ Ulrich Seidl Veronika Franz PRODUCCIÓ Ulrich Seidl Christine Ruppert Philippe Bober FOTOGRAFIA Ed Lachman Wolfgang Thaler MUNTATGE Christof Schertenleib
FITXA ARTÍSTICA Margarete Tiesel Peter Kazungu Inge Maux Dunja Sowinetz Helen Brugat
Teresa Munga Amiga de Teresa Amiga de vacances Amiga de vacances
DIUMENGE 23 DE FEBRER DE 2014 18:30 H TEATRE CONSERVATORI
DIRECTOR ULRICH SEIDL FILMOGRAFIA
1980 Einsvierzig (curt) 1982 Der Ball 1984 Look 84 1990 Good News: Von Kolporteuren, toten Hunden und anderen Wienern 1992 Mit Verlust ist zu rechnen 1994 Die letzten Männer 1996 Tierische Liebe 1998 Spass ohne Grenzen 1999 Models 2001 Hundstage (Días perros) 2003 Jesus, Du weisst 2006 Brüder, laßt uns lustig sein (curt) 2007 Import/Export 2012 Paradies: Liebe (Paraíso: Amor) Paradies: Glaube (Paraíso: Fe) 2013 Paradies: Hoffnung (Paraíso: Esperanza)
BIOGRAFIA Ulrich Seidl neix a Viena el 1952 i es cria al poble de Horn, a la Baixa Àustria. Estudia Periodisme, Història de l'Art i Teatre a Viena abans d'entrar a la prestigiosa Acadèmia de Cinema de la ciutat a l'edat de 26 anys. Amb el temps s'ha convertit en un dels cineastes europeus més importants de les últimes dècades i, sens dubte, una de les veus més crítiques i incisives de la cinematografia austríaca. Misantrop, voyeur, cínic, pornògraf social, pessimista, provocador i humanista, són alguns dels adjectius que el lloc web oficial d'Ulrich Seidl utilitza per definir a aquest realitzador, que exposa en el seu cinema les pitjors misèries de l'ésser humà contemporani, així com la decadència de la societat moderna, col·locant el dit a la nafra mitjançant una visió crua de la pobresa, la corrupció, la violència i l'apatia, entre d'altres mals que corquen l'entramat social contemporani. Observador crític del seu entorn, Seidl navega entre la quasi imperceptible frontera entre la ficció i la realitat, per retratar, càmera en mà, l'univers quotidià sense maquillatge ni anestèsia, per més dur que sigui. Per a això se serveix d'actors no professionals, protagonistes propers a l'espectador, que encarnen històries pertorbadores on la sexualitat descarnada, la incorrecció política i la hipocresia religiosa, són una constant.
COMENTARI El cinema d'Ulrich Seidl no admet mitges tintes. Si vol parlar d'amor, farà que una dona madura viatgi a Kenya en una esperpèntica excursió de turisme sexual, per molt que ella cregui que va a la recerca de la innocència nativa. Si vol parlar de fe, la seva mirada es dirigirà cap a una fanàtica religiosa que, entre flagel·lacions i adoctrinaments, ha de suportar el retorn del seu exmarit, musulmà i minusvàlid. Si vol parlar d'esperança, es dedicarà a observar una adolescent internada en un centre d'aprimament que s'obsessiona amb un dels responsables de la institució. Es tracta, respectivament, de Paraíso: Amor (2012), Paraíso: Fe (2012) i Paraíso: Esperanza (2013), els últims llargs de Seidl, presentats des del principi com a parts d'una trilogia, el tema de la qual és més aviat la clamorosa absència de tots aquests conceptes en el món contemporani. O, vists d'una altra manera, com sengles panells d'un tríptic dedicat a una mateixa família, sent la dona d'Amor la mare de la noia d'Esperanza, al seu torn neboda de la protagonista de Fe. Tot adquireix una estructura tancada, claustrofòbica, com els plans que filma Seidl, de manera que les trucades telefòniques sense resposta de la primera rimen amb les de l'última, mare i filla atrapades en la mateixa mentida. Els personatges semblen caricatures, les situacions s'endinsen sovint en el perillós terreny de la comèdia negra, el sarcasme i la sàtira prohibeixen qualsevol tipus d'identificació, la correcció política brilla per la seva absència ... I, no obstant això, aquestes tres pel·lícules, tant per separat com en conjunt, han de situar-se entre les propostes més honestes i sinceres que ha donat el cinema dels últims anys, només comparable, en salvatgisme i
brutalitat, a alguns treballs de Luis Buñuel o Eric von Stroheim. El cinema de la crueltat, que diria André Bazin. (...) Teresa (Amor), la seva germana Anna-Maria (Fe) i la filla d'aquella, Melanie (Esperanza), no són vistes com criatures ridícules, sinó com a dones que persegueixen un ideal que al seu torn acaba per devorar-les. Els seus objectius són mites culturals (el sexe, la religió, l'amor) que revelen el seu absurd convencionalisme en contacte amb la mirada aliena i distanciada d'una càmera l'emplaçament de la qual es suggereix a través d'una voraç autoconsciència. I el seu desig d'anar més enllà, d'aconseguir-los amb plenitud, les condueix al fracàs i l'autodestrucció. Seidl posseeix una habilitat especial per revelar els matisos més grotescs amagats darrera de les situacions en aparença més banals. La manera impassible i geomètrica amb què filma uns exercicis col·lectius en una piscina, l'oració d'uns quants creients congregats al voltant d'una taula, o les confidències entre les noies que comparteixen una habitació, converteix aquests moments en retaules burlescos d'absurdes pràctiques socials, com una pintura de Brueghel improbablement inspirada en una novel·la de Thomas Bernhard. I si en la seva manera de mirar no
hi ha pietat és per que es nega a pidolar tal sentiment en l'espectador, perquè prefereix observar als seus personatges frontalment, en el seu al·lucinat viatge enlloc, en la seva interrelació amb un Altre sempre disposat a la rapinya i la insolidaritat: els kenians d'Amor no són els fills de la misèria, sinó el producte malvat d'un capitalisme que els obliga a tractar als turistes només com una font de diners, el paraplègic de Fe no és l'immigrant maltractat per la ultracatòlica, sinó un tipus mesquí i bregós que no pot suportar la fermesa de les conviccions d'ella, el metge d'Esperanza no és l'home de mitjana edat assetjat per la malvada "lolita", sinó un presumit gomós que veu en ella la possibilitat d'aconseguir un cos jove i inexpert. Gegantina faula moral sobre els pecats capitals de la civilització contemporània, la trilogia (en principi concebuda com una sola pel·lícula) té alguna cosa de tractat medieval de moralitat, a la manera d'una certa tradició germànica que començaria amb Luter i acabaria en Sirk o Fassbinder, també sensibles retratistes de la feminitat turmentada. Extracte de Sin amor, sin fe, sin esperanza Carlos Losilla Caimán: Cuadernos de Cine Nº18