PARAÍSO: ESPERANZA ARGUMENT Paraíso: Esperanza, la tercera pel·lícula de la trilogia Paraíso, explica la història de Melanie, de 13 anys, i del seu primer amor. Mentre Teresa, la seva mare, està de vacances a Kenya (Paraíso: Amor) i la seva tieta (Paraíso: Fe) dedica el temps lliure a evangelitzar, la noia assisteix a un campament estrictament dedicat a joves amb problemes de sobrepès. Entre les classes de gimnàstica i els consells dietètics, les baralles de coixins i el seu primer cigarret, Melanie s'enamora del metge, un home 40 anys més gran que ella.
FITXA TÈCNICA Àustria 2013 120 minuts Ulrich Seidl Ulrich Seidl Veronika Franz PRODUCCIÓ Ulrich Seidl FOTOGRAFIA Ed Lachman Wolfgang Thaler MUNTATGE Christof Schertenleib
NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ GUIÓ
FITXA ARTÍSTICA Melanie Lenz Joseph Lorenz Verena Lehbauer Michael Thomas Viviane Bartsch
Melanie Arzt Verena Entrenador Nutricionista
DIUMENGE 27 D'ABRIL DE 2014 18:30 H TEATRE CONSERVATORI
L'estima amb el lliurament del primer amor i intenta seduir amb absoluta ingenuïtat. El metge lluita contra la culpabilitat d'aquest amor, conscient de la seva impossibilitat. Però Melanie havia imaginat un paradís molt diferent.
DIRECTOR ULRICH SEIDL FILMOGRAFIA 1980 Einsvierzig (curt) 1982 Der Ball 1984 Look 84 1990 Good News: Von Kolporteuren, toten Hunden und anderen Wienern 1992 Mit Verlust ist zu rechnen 1994 Die letzten Männer 1996 Tierische Liebe 1998 Spass ohne Grenzen 1999 Models 2001 Hundstage (Días perros) 2003 Jesus, Du weisst 2006 Brüder, laßt uns lustig sein (curt) 2007 Import/Export 2012 Paradies: Liebe (Paraíso: Amor) Paradies: Glaube (Paraíso: Fe) 2013 Paradies: Hoffnung (Paraíso: Esperanza)
BIOGRAFIA Ulrich Seidl neix a Viena el 1952 i es cria al poble de Horn, a la Baixa Àustria. Estudia Periodisme, Història de l'Art i Teatre a Viena abans d'entrar a la prestigiosa Acadèmia de Cinema de la ciutat a l'edat de 26 anys. Amb el temps s'ha convertit en un dels cineastes europeus més importants de les últimes dècades i, sens dubte, una de les veus més crítiques i incisives de la cinematografia austríaca. Misantrop, voyeur, cínic, pornògraf social, pessimista, provocador i humanista, són alguns dels adjectius que el lloc web oficial d'Ulrich Seidl utilitza per definir a aquest realitzador, que exposa en el seu cinema les pitjors misèries de l'ésser humà contemporani, així com la decadència de la societat moderna, col·locant el dit a la nafra mitjançant una visió crua de la pobresa, la corrupció, la violència i l'apatia, entre d'altres mals que corquen l'entramat social contemporani. Observador crític del seu entorn, Seidl navega entre la quasi imperceptible frontera entre la ficció i la realitat, per retratar, càmera en mà, l'univers quotidià sense maquillatge ni anestèsia, per més dur que sigui. Per a això se serveix d'actors no professionals, protagonistes propers a l'espectador, que encarnen històries pertorbadores on la sexualitat descarnada, la incorrecció política i la hipocresia religiosa, són una constant.
COMENTARI UN TRÍPTIC MAGISTRAL El toc de Seidl ofereix una personal variació sobre aquesta tendència nacional (Thomas Bernhard, Elfriede Jelinek, Michael Haneke) a utilitzar l'art per formular preguntes tant pertinents com agressives. A la trilogia Paraíso, el cineasta ofereix la màxima depuració del seu art i, el que és més important, obliga els seus seguidors a revisar i posar en quarantena moltes de les idees rebudes sobre la seva poètica: l'autor acusat de misantrop i tremendista es revela aquí un humanista lliure d'autoenganys, capaç de capturar amb precisió tots els matisos i ambigüitats de figures i realitats tremendament problemàtiques. És cert que l'ús d'actors no professionals que gairebé s'interpreten a si mateixos en aquest desolador, però humaníssim, tríptic pot encoratjar retrets ètics, des del moment en què la crueltat i un humor cantellut no estan completament absents de la proposta, però la balança acaba inclinant-se a favor d'aquestes criatures fràgils, autèntics desposseïts en el sistema de valors del Primer Món. Perquè, sí, en efecte, Ulrich Seidl és aquí tant la divorciada de mitjana edat que gaudeix del turisme sexual a Kenya com la integrista religiosa que somia que Àustria torni a ser estat confessional, mentre fustiga davant un mut crucifix. I, per descomptat, també és la preadolescent obesa enamorada del seu metge a l'infern asèptic d'un campament dietètic.
[...] Les protagonistes de les tres entregues de Paraíso estan unides per vincles familiars i les seves peripècies són simultànies i estableixen vies de comunicació entre les diverses entregues - a través de trucades telefòniques desateses o de la particular sort d'una mascota -. El gran tema de la trilogia és el fracàs de cada un d'aquests tres personatges a l'hora d'enfrontar-se amb el concepte que presideix el seu personal relat: la impossibilitat de trobar l'amor a través del sexe mercenari ofert per vampírics danys col·laterals del colonialisme i el capitalisme terminal, de mantenir la fe quan tot és hostil i les pregàries no són ateses i de conservar l'esperança quan la felicitat està després d'una línia moral infranquejable.
Les seqüències de l'aniversari i de la nit de sexe a l'hotel de Paraíso: Amor, el joc cruel entre la protagonista de Paraíso: Fe i el seu marit invàlid musulmà, així com el contradictori gest final que tanca la pel·lícula, i la manera astuta amb què Seidl frustra en Paraíso: Esperanza les expectatives dels seus espectadors - més assedegats de transgressió de tabús que de la commovedora veritat que sosté la pel·lícula - són alguns dels punts forts d'un conjunt ambiciós i exemplar: la conquesta d'un to en el cinema de ficció de Seidl, una lliçó magistral de com mirar l'alteritat sense paternalismes, ni condescendència. Jordi Costa. El Pais