PARAÍSO: FE ARGUMENT
FITXA TÈCNICA NACIONALITAT Àustria, Alemanya i França ANY 2012 DURADA 115 minuts DIRECCIÓ Ulrich Seidl GUIÓ Ulrich Seidl Veronika Franz PRODUCCIÓ Ulrich Seidl FOTOGRAFIA Ed Lachman Wolfgang Thaler MUNTATGE Christof Schertenleib
FITXA ARTÍSTICA Maria Hofstätter Nabil Saleh Natalya Baranova Rene Rupnik
Anna Maria Nabil Natalya Sr. Rupnik
DIUMENGE 30 DE MARÇ DE 2014 18:30 H TEATRE CONSERVATORI
Segon lliurament d'una trilogia que retrata tres dones d'una mateixa família i com passen les vacances. Per Anna Maria, una especialista en raigs X, el paradís és Jesús. Dedica les seves vacances a predicar, anant de porta en porta per tot Viena amb una figura de la Mare de Déu de 40 centímetres d'alt. Però un bon dia, després d'una absència d'anys, el seu marit, un musulmà egipci en cadira de rodes, torna a casa i la vida d'Anna Maria descarrila. Els crits s'uneixen als himnes i les pregàries. La pel·lícula narra el viacrucis d'un matrimoni i descriu les ànsies d'amor d'una fanàtica religiosa.
DIRECTOR ULRICH SEIDL FILMOGRAFIA 1980 Einsvierzig (curt) 1982 Der Ball 1984 Look 84 1990 Good News: Von Kolporteuren, toten Hunden und anderen Wienern 1992 Mit Verlust ist zu rechnen 1994 Die letzten Männer 1996 Tierische Liebe 1998 Spass ohne Grenzen 1999 Models 2001 Hundstage (Días perros) 2003 Jesus, Du weisst 2006 Brüder, laßt uns lustig sein (curt) 2007 Import/Export 2012 Paradies: Liebe (Paraíso: Amor) Paradies: Glaube (Paraíso: Fe) 2013 Paradies: Hoffnung (Paraíso: Esperanza)
BIOGRAFIA Ulrich Seidl neix a Viena el 1952 i es cria al poble de Horn, a la Baixa Àustria. Estudia Periodisme, Història de l'Art i Teatre a Viena abans d'entrar a la prestigiosa Acadèmia de Cinema de la ciutat a l'edat de 26 anys. Amb el temps s'ha convertit en un dels cineastes europeus més importants de les últimes dècades i, sens dubte, una de les veus més crítiques i incisives de la cinematografia austríaca. Misantrop, voyeur, cínic, pornògraf social, pessimista, provocador i humanista, són alguns dels adjectius que el lloc web oficial d'Ulrich Seidl utilitza per definir a aquest realitzador, que exposa en el seu cinema les pitjors misèries de l'ésser humà contemporani, així com la decadència de la societat moderna, col·locant el dit a la nafra mitjançant una visió crua de la pobresa, la corrupció, la violència i l'apatia, entre d'altres mals que corquen l'entramat social contemporani. Observador crític del seu entorn, Seidl navega entre la quasi imperceptible frontera entre la ficció i la realitat, per retratar, càmera en mà, l'univers quotidià sense maquillatge ni anestèsia, per més dur que sigui. Per a això se serveix d'actors no professionals, protagonistes propers a l'espectador, que encarnen històries pertorbadores on la sexualitat descarnada, la incorrecció política i la hipocresia religiosa, són una constant.
COMENTARI La imatge que tanca Paraíso: Fe tanca tota la subtilesa d'aquesta pel·lícula aspra, austera i antipàtica, que obre les portes d'una realitat agressivament aliena al públic natural d'aquest treball: la vida quotidiana d'una senyora de mitjana edat, catòlica integrista, els resos de la qual s'orienten a la nostàlgia per un estat lliure de tot pecat. Aquesta mateixa imatge fnal, que no desvetllarem, podria servir, també, per desarticular totes les acusacions que rep el cineasta: la mirada d'Seidl ens deixa sols, sense agafadors, davant realitats problemàtiques que no admeten un judici inapel·lable i sense matisos. Paraíso: Fe sembla jugar, a estones, al slapstick feréstec (l'escena dels crucifixos despenjats i la posterior venjança), però el que preval és el retrat d'un personatge que el cineasta captura en tota la seva ambivalència. Jordi Costa Fotogramas.es Paraíso:Fe: La influència de Dreyer i Haneke Desembarcament del segon i valuós lliurament de Paraíso, trilogia integrada pels llargmetratges Amor, Fe i Esperanza. Un insòlit i en aparença desgavellat tríptic fílmic engiponat per Ulrich Seidl. Aquest cineasta austríac comparteix amb el seu compatriota Michael Haneke una increïble capacitat per mostrar els monstres, interiors i exteriors, que poden devorar-
nos en aquesta societat egoista i recelosa. A part d'apunts pornogràfics, de caire social més que sexual, l'únic nexe d'unió de les tres entregues és la família. A Paraíso: Amor , una dona madura aprofita les seves vacances per viatjar fins a les platges de Kenya per practicar turisme sexual. A Fe és la seva germana Anna Maria, notable professional sanitària, qui aprofita l'estiu per passejar pels carrers de Viena, proveïda d'una estàtua de la Verge, impartint les seves fèrries conviccions religioses a cases alienes. En la tercera i última entrega, Esperanza, veurem a la neboda d'Anna Maria, internada en un campament estiuenc per a noies amb sobrepès que són sotmeses a una dura disciplina. I és que la tendència a l'obesitat (o a l'obesitat desmesurada) és un altre element comú d'aquesta
trilogia on en els seus personatges regna la desmesura física i moral. El periodista i escriptor nordamericà HL Mencken, creador d'incisius aforismes, va escriure: "La fe pot ser succintament definida com una creença il·lògica en què l'improbable succeirà". És el que passa amb la protagonista (impagable Maria Hoffstätter) de Fe, immersa en la solitud d'una casa plena de simbologia religiosa. Fins que es produeix l'inesperat retorn del seu marit, paraplègic per un accident. El misticisme masoquista d'ella es veu profundament alterat. Hi ha ressonàncies del gran cineasta danès Carl Theodor Dreyer, fill il·legítim educat en el si d'una família de sever credo luterà i que després va plasmar el fanatisme religiós en portentoses imatges. Lluís Bonet Mojica La Vanguardia 23/08/13