LA RECONQUISTA
FITXA TÈCNICA NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ GUIÓ PRODUCCIÓ FOTOGRAFIA MUNTATGE MÚSICA
Espanya 2015 108 minuts Jonás Trueba Jonás Trueba Javier Lafuente Santiago Racaj Marta Velasco Rafael Berrio
FITXA ARTÍSTICA Francesco Carril Olmo Itsaso Arana Manuela Aura Garrido Clara
DIUMENGE 12 DE FEBRER DE 2017 18:30 H AUDITORI PLANA DE L'OM
ARGUMENT Manuela i Olmo es retroben en un futur que s'havien promès quinze anys abans, quan eren adolescents i van viure el seu primer amor. A partir d'aquesta premissa romàntica, La reconquesta és en realitat una pel·lícula a la recerca del temps; o sobre la consciència del temps: del temps perdut i del temps recuperat; sobre el que recordem nosaltres mateixos i sobre el que no recordem; sobre les paraules, els gestos i els sentiments als que seguim guardant fidelitat, perquè ens defineixen i ens interpel·len en el present, el passat i el futur. DIRECTOR
JONÁS TRUEBA FILMOGRAFIA
La Reconquista (2016) Los exiliados románticos (2015) Los Ilusos (2013) Todas las canciones hablan de mí (2010)
BIOGRAFIA Ha dirigit els films Todas las canciones hablan de mí (2010), Los ilusos (2013), Los exiliados románticos (2015) i La reconquista (2016). També és autor del migmetratge Miniaturas (2011), i ha estat co-guionista de les pel·lícules Más pena que Gloria (2000) i Vete de mí (2005), ambdues dirigides per Víctor García León, i El baile de la Victoria (2009 ), dirigida per Fernando Trueba. També és autor del llibre Las ilusiones (editorial Perifèrica) i escriu sobre cinema en diversos mitjans de comunicació. Compagina el cinema amb la docència i des de 2013 forma part de l'equip de Cine en Curso, projecte de pedagogia del cinema i amb el cinema en centres educatius.
COMENTARI Notes del director El meu amic Félix Romero deia que escrivia perquè tenia por; però també, entre moltes altres raons, per ser feliç, per seduir, per guanyar diners, perquè li insultessin, per a ser visible, per no matar-se, perquè no sabia conduir, per saber el que pensava de les coses, per perdre el sentit, per viure més temps, per recordar i recordar, per tornar a aconseguir aquest estat febril, o per saber com escriuria si escrivís ... Crec que faria meves gairebé totes les seves raons a la pregunta de per què faig cinema. Faig cinema per descobrir el cinema que m'agrada fer; el que em puc permetre, i també per ser conscient del meu lloc i de les meves circumstàncies. Evito escriure els guions de la forma indicada pels professionals perquè tinc por de passar massa temps amb originalPrefereixo en anglès amb anar subtítols miVersió mateix. en castellà. explicant-lo de viva veu, als amics, a les persones que formen l'equip i al qual es presti a donar un cop de mà. A Sony Crawford vegades això pot portar Duane Jackson problemes: els Jacy hipotètics Farrow Samvegades the Lion inversors poques Ruth Popper confien en un projecte Lois Farrow que Lester Marlow sura en l'aire sense arribar a reposar a les mans. En canvi, ens veiem obligats a elevar els nostres nivells de confiança, entre nosaltres, DISSABTE 15 els 21: 00 H responsables de la pel·lícula, ÚLTIMA SESSIÓ A LA peròSALA també amb els CIUTAT espectadors. Ara que moltes pel·lícules tendeixen a ser reduïdes a un judici sobre el comportament dels seus personatges,
nosaltres apostem perquè aquests comportaments siguin encara més misteriosos i ambigus. La reconquista funciona més aviat per ARGUMENT a través de ressonàncies: diferents ritmes, d'algunes paraules, gestos, melodies, sons, colors i mirades que acaben per trobar-se de diferents maneres. Treballem sobre el sentiment que provoca aquesta estranya familiaritat, quan et retrobes amb algú que una vegada ho va significar tot i et sumeix en una mena de vertigen del temps. La reconquista transcorre en aquest vertigen, traçant un plec entre dos temps, en el tall entre dos
plans i en el cop de consciència que els uneix. Espero que l'espectador trobi en aquesta pel·lícula el que COMENTARI porto ja uns anys intentant reconèixer, això que precisament no sé dir: una cosa que em va quedar dins i que potser no és molt més gran que una espina, com la que Brassens deia haver-se empassat d'una sirena als quinze anys. Jonás Trueba