THÉRÈSE D. ARGUMENT Thèrése D, inspirada en la novel·la del 1927 Thèrése Desqueyroux de François Mauriac, ambientada a principis del s.XIX en una ciutat de províncies, descriu l’opressiva vida del matrimoni de conveniència format per la Thèrése i el seu marit Bernard Desqueyroux, i la sortida que Thèrése pren per fugir del tedi i els convencionalismes imperants en aquell entorn.
DIRECTOR
CLAUDE MILLER FILMOGRAFIA
FITXA TÈCNICA NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ GUIÓ
PRODUCCIÓ FOTOGRAFIA MUNTATGE MÚSICA
França 2012 110 minuts Claude Miller Claude Miller Nathalie Carter François Mauriac (nov) Yves Marmion Gérard de Battista Véronique Lange Mathieu Alvado
FITXA ARTÍSTICA Audrey Tautou Gilles Lelouche Anaïs Demoustier Catherine Arditi Isabelle Sadoyan
Thérèse Larroque Bernard Desqueyroux Anne de la Trave Madame de la Trave Tieta Clara
La meilleure façon de marcher (1975) Dites lui que je l’aime (1977) Garde à vue (1981) Mortelle randonnée (1982) L’Effrontée (1985) La petite voleuse (1988) L’accompagnatrice (1992) Le sourire (1994) La clase de neige (1998) La chambre des magiciennes (1999) Betty Fischer et autres histoires (2001) La petite Lili (2003) Un secret (2007) Marching Band (2009) Je suis heureux que ma mère soit vivante (2009) Voyez comme ils dansent (2010) Thérèse D (2011)
BIOGRAFIA (París, 1942-2012)
DIUMENGE 2 DE FEBRER DE 2014 18:30 H TEATRE CONSERVATORI
Claude Miller, director, guionista i productor de cinema francès relativament poc conegut a casa nostra, s’inicià en aquest món com a ajudant de direcció d’importants noms com Marcel Carné a Trois chambres à Manhattan (Tres habitaciones en Manhattan, 1965), Michel Deville a Martin Soldat (1966), o Jean-Luc Godard a Week End (1967). També
treballà estretament amb directors tan reconeguts com Robert Bresson o François Truffaut, amb qui l’uní una gran amistat, apart de ser el director de producció de totes les seves pel·lícules entre 1968 i 1975. La seva carrera com a director comença amb el curtmetratge Juliet dans Paris. El seu primer llarg, La meilleure façon de marcher (La mejor manera de andar, 1975), protagonitzat per Patrick Dewaere, obté un premi Cèsar el 1976. Entre aquest any i el 1987, quan funda amb la seva dona la productora Les Films de la Boissière, realitza quatre pel·lícules: Dites-lui que je l’aime (1977), adaptació d’una novela de Patricia Highsmith, amb Depardieu i Miou Miou; Garde à vue (1981), amb Romy Schneider; Mortelle randonnée (1982), amb Isabelle Adjani; i L’effrontée, premi Louis Delluc 1985. La seva filmografia amb la seva pròpia productora s’inicia amb La petite voleuse (La pequeña ladrona, 1988), sobre un guió de François Truffaut, amb Charlotte Gainsbourg com a protagonista. El 1992, dirigeix L’accompagnatrice, film en el que treballen junts Richard Bohringer i la seva filla Romane, i el 1994 Le sourire (Esa sonrisa), amb JeanPierre Marielle. La classe de neige (1998) obté el Gran Premi del Jurat de Cannes i el 1999 La chambre des magiciennes guanya el Premi FIPRESCI del Festival de Berlin. A més, també fou president d’Europe Cinemas, la xarxa més gran de sales de cinema dedicada a la difusió de cinematografia europea, creada el 1992. Entre 1998 i 1999, fou president de la ARP, el 2007 assumí la presidència de l’escola de cinema La Fémis (Ecole Nationale Supérieure des Métiers de l'Image et du Son) i fou membre de la comissió del cine de la Société des Auteurs et Compositeurs Dramatiques (SACD).
COMENTARI Tares de la burgesia francesa Entre les obres més representatives de l'anomenada novel·la psicològica francesa de la primera meitat del segle XX hi ha Thérèse Desqueyroux, escrita pel catòlic François Mauriac. Traduïda al català per Joan Sales, té la peculiaritat d'estar estructurada a partir d'una forta veu narrativa. Al començament ens trobem que la protagonista ha estat absolta després d'haver estat acusada d'haver intentat enverinar el seu marit; a partir d'aquí comença un monòleg en el qual explica les raons que la varen portar a dur a terme la seva temptativa de crim. Thérèse té alguna cosa d'una Madame Bovary, condemnada al tedi i a l'avorriment de la vida provinciana. Incapaç de rebel·lar-se contra els codis morals de la burgesia i presonera de les seves Versió original en anglès amb subtítols en castellà. d'adolescent mai ambicions complertes i de les frustracions personals. En la segona part del text, en què desapareix la veu en primeraSony persona, Crawford s'explica des deDuane l'exterior Jackson el Jacy Farrow drama de Thérèse, que Sam the Lionha estat rebutjadaRuth perPopper la seva Lois Farrow família, separada deMarlow la seva Lester filla i tancada en una mansió per poder mantenir, de tant en tant, el joc de les aparences. DISSABTE 15 mandrós Thérèse D. –títol 21: 00 H establert perSESSIÓ la productora– ÚLTIMA A LA és la segona adaptació SALA CIUTAT cinematogràfica d'aquesta gran novel·la. La primera versió va ser realitzada el 1962 amb força, i amb una visió aspra de l'existència burgesa, per Georges Franju, el director de
Los ojos sin rostro. Aquella versió, interpretada per Emmanuelle Riva i Philippe Noiret, volia ser sobretot una mena de crònica de la revolta personal d'una dona contra una burgesia que amagava les ARGUMENT seves tares darrere una cortina marcada per les convencions. Des d'un punt de vista narratiu, la nova versió cinematogràfica dirigida per Claude Miller sembla voler acostar-se al punt de vista extern utilitzat per Franju, per construir una crònica melodramàtica de la passió, frustració i esclavatge de Thérèse. La pel·lícula és l'obra pòstuma de Claude Miller, director amb clares influències de François Truffaut, que va voler dur a terme una adaptació de tall acadèmic del text, a la qual falta certa intensitat i brillantor. Un dels problemes principals de la nova versió radica en el fet que l'actriu protagonista –Audrey Tautou– no té la força dramàtica necessària per fer convincent el paper. Amb tot, és cert que hi ha una certa passió per allò novel·lesc, un cert desig de narrar i, sobretot,
una clara voluntat d'inserir la pel·lícula dins d'una certa operació de renovació de la tradició cultural francesa que la fan interessant. De forma paral·lela al drama COMENTARI de Thérèse i el seu marit, veiem com ella espera poder escapar-se de l'opressió familiar desitjant el personatge del jove jueu Jean Azevedo, amant de la seva cunyada i rebutjat per la seva família. Aquesta història paral·lela crea una certa desestabilització al drama familiar i ens mostra fins a quin punt l'avorriment de la vida burgesa anava acompanyat d'un desig d'evasió de la pròpia opressió sexual. La descripció del camí cap a la follia per part de la protagonista, el seu desig de venjança del món familiar i el càstig sever que rep de la hipocresia burgesa continuen estant al centre d'un relat que ens acosta cap al millor de la cultura francesa.
Àngel Quintana El Punt Avui+. 29/09/2013