TRANSEÚNTES
FITXA TÈCNICA NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ GUIÓ PRODUCCIÓ FOTOGRAFIA
MUNTATGE
MÚSICA
Espanya 2015 94 minuts Luis Aller Luis Aller María José García María José García Luis Aller Emili Llorach Carles Gusi Quique López Gerardo Gormezano Manuel de la Reina Luis Aller Olga Elías José Francisco Rodríguez Aller
FITXA ARTÍSTICA Sergi López María Galiana Pep Munné Roger Coma Santiago Ramos Lluís Marco
DIUMENGE 23 D'ABRIL DE 2017 18:30 H AUDITORI PLANA DE L'OM
ARGUMENT Transeúntes és una pel·lícula constructivista, múltiple, atomitzada, còsmica ... un Big Bang cinematogràfic fruit d'un minuciós treball de concepció i muntatge que pretén connectar amb el caràcter més inquiet i receptiu de l'espectador. Transeúntes ens apropa a l'efímer de la vida de centenars d'éssers humans en el seu devanir particular i ens permet observar-los com si obríssim una gran finestra a la ciutat de Barcelona, que es desplega davant nostre com un mapa de vides creuades. Les històries són percebudes com a peces incompletes que cobren tot el seu sentit al barrejar-se amb altres, també incompletes. L'incomplet, el fragmentari, l'anònim, l'atzarós, l'inacabat, el que es mou ... el caos, aquí està l'essència de Transeúntes. DIRECTOR
LUIS ALLER FILMOGRAFIA
1986 El sistema de Robert Hein (Migmetratge) 1990 Barcelona, lament 2015 Transeúntes
BIOGRAFIA Dedicat a la reflexió i a la pràctica cinematogràfica, des de molt jove treballa en els diferents camps del món del cinema: guió, producció, fotografia, muntatge. Ha escrit en publicacions especialitzades i ha impartit cursos de cinema a escoles i universitats durant els últims vint anys. Nascut a Toral de los Vados (Lleó). El 1979 realitza el seu primer curtmetratge en 35 mm., Breve trayectoria de unas aspas de molino, al que segueix Salto hacia el cielo, el 1984. Del 1982 al 1985 treballa a la revista Dirigido por... com a crític cinematogràfic. El 1985 realitza el migmetratge El sistema Robert Hein en 35 mm., amb el qual obté el premi al millor guió per migmetratge atorgat per la Generalitat de Catalunya, el 1985, i com curtmetratge realitzat, el 1986. El 1987 obté una beca per a la realització del guió Barcelona, lament, llargmetratge en 35 mm. que roda el 1989, i amb el qual obté l'any 1991 el Premi Sant Jordi a la millor òpera prima. El 1991 realitza el curtmetratge Miniatures. Els últims vint-i-un anys els ha dedicat a la construcció del film Transeúntes.
COMENTARI Temps, distància i caos Luis Aller, antic col·laborador de Dirigido por ..., ha trigat vint-i-un anys a donar forma definitiva al seu segon llargmetratge. El mètode de treball ha estat emprat per alguns cineastes del període mut: rodar una mica de pel·lícula, muntar-la i decidir llavors quin camí seguir. L'elaboració de Transeúntes (filmar al matí, muntar a la tarda i escriure a la nit) es converteix d'una manera o altra en el propi tema de la pel·lícula, procés i resultat: un film sobre el caos del nostre temps, entenent per nostre, en el sentit ampli de la paraula, aquestes dues dècades transcorregudes des de les primeres filmacions fins al muntatge definitiu. Aller va començar el rodatge poc després de concloure el seu primer llargmetratge, Barcelona, lament (1991). Les circumstàncies l'han abocat a una determinada gestació, lenta, pacient, fracturada, amb mesos sencers per pensar en imatges filmades i adquirir distància sobre elles, Versió original en anglès amb subtítols cosa que no es dóna en el procés en castellà. habitual d'una pel·lícula. El temps transcorregut i la distància presa una vegada i una altra orienten molt millor aquesta expressió del caos contemporani tradueix Sonyque Crawford Duane Jackson la pel·lícula, així com la seva Jacy Farrow tècnica narrativaSam i dethemuntatge, Lion Ruthbreu Popperi ràpida amb descomposició Lois Farrow de plànols, repetició i readequació Lester Marlow dins el mateix cos del relat , i els diferents formats empleats fruit igualment d'aquest pas del temps que ha anat anul·lant l'analògic DISSABTE 15 del digital: darrere del triomf 21: 00formats, H suports, blanc i negre, ÚLTIMA SESSIÓ A LA color, pausa, acceleració, humor, SALA CIUTAT gravetat, document, ficció, sarcasme ... El film atrapa per descomptat el transcorregut en un anys sense pretendre en cap moment ser un document d'aquest període, ni de bon tros una crònica històrica o política.
En tot cas, i ha de ser així perquè cada imatge pertany a un context concret, Transeúntes ens mostra a partir del caos -i del seu itinerari deliberadament caòtic- unes èpoques en què la majoria llegia ARGUMENT llibres de paper al metro en comptes de eBooks en tablets, i als quioscos venien pel·lícules de Jerry Lewis en vídeo. I com treballa amb la multiplicitat de personatges a manera de gran història coral, també pren distàncies respecte a experiments amb el temps cinematogràfic que actua sobre uns determinats personatges com els empresos per Richard Linklater. A Transeúntes, a Aller, podríem dir que es produeix l'instant en què Griffith va trobar a Godard. Aller ha defensat com a crític i com ensenyant a Dreyer, Nicholas Ray, Lewis, Lang, Tourneur, Bresson, Minnelli o Fleischer. En la seva pel·lícula, reescriu l'aprenentatge per, a partir de tot el sabut, bolcar-se en un caràcter expressiu ben diferent. La proposta és tan estimulant com arriscada: un muntatge minuciós fet d'alteracions i repeticions, d'espais en blanc i dissonàncies visuals, de pauses i descompressions, barrejant en la seva visió calidoscòpica elements de pura ficció amb altres ben recognoscibles que es produeixen a Barcelona com podrien produirse en qualsevol altra ciutat. Aller
no obvia la ironia descarnada, com la situació d'una parella de malavinguts ancians que són gairebé obligats a participar en un programa d'ajuda per a analfabets i quan per fi saben COMENTARI llegir, el primer que reben és una carta en què els anuncien que van a ser desnonats. Hi ha acotacions sobre el conflicte a Rwanda, els disturbis de carrer, violència, deriva generalitzada, recerca, ruptura, atur, corrupció, històries que comencen i altres que es consumeixen en si mateixes. Més que les pròpies temàtiques traçades, la disposició de cadascuna d'elles en la globalitat de la pel·lícula i la mètrica asfixiant del seu muntatge provoquen aquest retrat panoràmic del caos que és el punt de partida i d'arribada de la pel·lícula. I aquest, el pla final, és l'únic que es pren un respir a la sala de muntatge, llarg, fix, precís, net, clàssic, elàstic, amb un home, una carretera i un cotxe que es perd en l'horitzó d'aquesta carretera, lluny del caos. Una obra atemporal, feta amb una urgència que podria remetre a Ray però canalitzada a partir d'una mirada cinematogràfica tan sorprenent com conseqüent. Quim Casas Dirigido por... Nº 462