LA VIDA DE ADÈLE ARGUMENT Adèle té quinze anys i sap que el normal es sortir amb nois, però té dubtes sobre la seva sexualitat. Un dia veu l'Emma, una jove amb els cabells blaus, i se n'enamora a l'instant. L’atracció que desperta en ella una dona que li mostra el camí del desig i la maduresa, farà que Adèle hagi de patir els judicis i prejudicis de familiars i amics. Adaptació de la novel·la gràfica “Blue”, de Julie Maroch.
FITXA TÈCNICA NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ GUIÓ PRODUCCIÓ
França 2013 175 minuts Abdellatif Kechiche Abdellatif Kechiche Abdellatif Kechiche Vincent Maraval Brahim Chioua FOTOGRAFIA Sofian El Fani MUNTATGE Camille Toubkis
DIRECTOR
ABDELLATIF KECHICHE FILMOGRAFIA
La culpa la tiene Voltaire (La Faute à Voltaire, 2000) La escurridiza (L'Esquive, 2003) Cuscús (La graine et le mulet, 2007)
FITXA ARTÍSTICA Adèle Exarchopoulos Léa Seydoux Salim Kechiouche Jérémie Laheurte
Adèle Emma Samir Thomas
DISSABTE I DIUMENGE 5 I 6 D'ABRIL DE 2014 18:30 H TEATRE CONSERVATORI
La Venus negra (La venus noire, 2010) La vida de Adèle (La vie d'Adèle, 2013)
BIOGRAFIA Nascut a Tunísia el 1960, Abdellatif Kechiche comença la seva carrera artística com a actor de teatre i a partir de 1984 com a actor de cinema. Té diversos papers en pel·lícules com Té de menta d’Abdelkrim Bahloul, Los inocentes d'André Téchiné i sobretot en 1991 al llarg metratge de Nouri Bouzid, Bezness . El 2000, Abdellatif Kechiche decideix passar darrere de la càmera i adaptar els seus propis guions. En una dècada, de La culpa la tiene Voltaire a La vida de Adèle acumula els més prestigiosos premis i en pocs anys s'imposa com una de les grans figures de cinema francès actual. Les seves obres de pressupostos reduïts aborden generalment temàtiques socials (la immigració, la clandestinitat, les barriades) però amb una mirada distanciada i sense militància explícita. Privilegia, en el seu guió i direcció, l'íntim, escenes quotidianes insignificants, en què atorga una gran importància al llenguatge i els codis dels microcosmos socials que retrata. L'elecció dels seus actors, moltes vegades aficionats o poc coneguts pel gran públic, i la senzillesa en el tractament de les imatges, remeten a la depuració de l' estil documental i podrien deixar pensar que Abdellatif Kechiche deixa cabuda a la improvisació quan en realitat pensa i preveu cada detall de la realització.
COMENTARI Fa un temps, d’ençà l’últim festival de Canes, que se’n parla molt d’un film amb un personatge anomenat Adèle i de l’actriu que l’interpreta, una altra Adèle, amb el cognom grec Exarchopoulos. No és estrany. El cineasta francès-tunisià Abdellatif Kechiche ha construït un personatge, en el seu pas de l’adolescència als inicis de la vida adulta, que es fa memorable a través dels sentiments i emocions que una jove actriu fortament revelada expressa amb el seu rostre i, de fet, amb tot el seu cos. Sembla fàcil, com si això formés part de la mateixa matèria del cinema, però és molt difícil. És més possible que, en voler atrapar o crear el tremolor de la vida, s’evidenciï una impostura que es transmeti una emoció vertadera, palpable i fràgil a la vegada. Pot considerar-se que, en el cas que ens ocupa, al darrere hi ha una recerca de l’emoció durant un llarg rodatge que, també se n’ha parlat molt i amb polèmica, devia ser complicat i dur, sense que aquestes circumstàncies potser arribin a explicar el miracle de «La vie d’Adèle. Chapitre I et II». Tanmateix, la vida d’Adèle no és Versió original ensinó anglès amb subtítols extraordinària, que en castellà. l’extraordinari és la intensitat, la bellesa i el dolor dels moments amb els quals aquesta vida es crea cinematogràficament d’una manera tan poderosa. Moments lluminosos Sony Crawford com ara quan Adèle descobreix Duane Jackson en Jacy Farrow un parc el seu desig per una noia Sam the Lion amb els cabells blaus a la qual li Ruth Popper farà un primer petó és un dels Loisque Farrow Marlowfilmat. petons més bonicsLester que s’han Moments dolorosos com ara els del retrobament en un bar que segella la pèrdua de l’amor. DISSABTE 15 Kechiche (i L’Adèle d’Abdellatif 21: 00 H l’Adèle Exarchopoulos) va néixer SESSIÓ A LA quanÚLTIMA el cineasta va llegar «Le bleu SALA CIUTAT est une couleur chaude», un còmic de Julie Maroh en què el nom del personatge és Clementine. En el pas de Clementine a Adèle hi ha l’encarnació (o apropiació) del personatge en l’actriu, però també una transformació narrativa (en la
construcció de llargues seqüències que concentren les diverses etapes de l’educació sentimental de la protagonista) i dramàtica que, mantenint la datació i localització del relat entre finals dels passats anys vuitanta i primers dels noranta a la ciutat de Lille, despulla l’obra ARGUMENT original dels seus aspectes més melodramàtics i directament militants mentre Kechiche incorpora elements del seu món, que poden rastrejar-se en els seus films anteriors, entre els quals «L’esquive» i «La graine et le mulet» («Cuscús»): el valor de l’educació, la vocació d’ensenyant i el desig de la transmissió, les ressonàncies entre la vida i la literatura, el menjar com a signe d’una diversitat cultural i econòmica, el pes de les diferències socials. És així que de la vida d’Adèle, que habita en una barriada obrera, no només coneixem l’esdevenir de la seva passió per Emma, una jove pintora pertanyent a una burgesia liberal i culta, de manera que les diferències socioculturals (i les aspiracions de cadascuna) incideixen en la relació a mesura que passa el temps. Havent-hi pel mig el·lipsis sense contemplacions, també assistim a la conversió d’una estudiant de secundaria en una mestra de primària un cop Adèle descobreix la seva vocació d’ensenyant fent un dels elogis més bonics a l’ensenyament (públic): «A l’escola, he après coses que d’una altra manera no hauria après i per això tinc ganes de transmetre-les». D’aquí, primer observem Adèle a les classes de literatura a l’institut, en què es llegeixen passatges de «La vie de Marianne», obra de
Marivaux de la primera meitat del segle XVIII que ressona en una adolescent de finals del segle XX, però que podria ser d’aquests inicis del segle XXI, que s’hi reconeix en la descripció de l’emoció del «coup de foudre» i en la mancança al cor que mena al desig d’omplir-lo. I, COMENTARI al final, podem sentir que en l’exercici del magisteri hi troba la força que, encara que el seu cos a vegades sembli a punt de desplomar-se, li permet suportar el dolor de la pèrdua amorosa. Això perquè, certament, «La vie d’Adèle» és la història d’una passió, tan comuna i tan singular com la de cadascun de nosaltres pot haver viscut. (…) En els «pas a deux» entre Adèle i Emma (que també deuen la seva intensitat a la interpretació de Léa Seydoux, a banda de la trista polèmica amb Kechiche) es posa en escena el «coup de foudre», la seducció i l’enamorament, l’ardor sexual, el debilitament asimètric del desig, el distanciament i la solitud, l’engany recíproc i la ruptura violenta, el retrobament impossible. Res de nou o de diferent, si bé en aquest procés hi intervé la conversió d’Adèle en model en un moment en què l’art apareix inspirat per la passió i a la vegada com a signe del seu refredament, però mostrat amb una intensitat que commou i remou. I una altra cosa: Adèle té una gana immensa i per això Kechiche necessitava la boca d’Exarchopoulos (…) Imma Merino Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona