WHEN YOU'RE STRANGE ARGUMENT El documental sobre el mític grup The Doors, centrat principalment en el seu dionisíac cantant, Jim Morrison. Bona part del metratge esta format per imatges inèdites, algunes d'elles rodades directament pels components del grup entre 1965 i 1971. DIRECTOR TOM DICILLO
FITXA TÈCNICA EUA 2009 86 minuts Tom DiCillo Tom DiCillo Dick Wolf Peter Jankowski John Beug MUNTATGE Micky Blythe Kevin Krasny
NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ GUIÓ PRODUCCIÓ
DIUMENGE 20 DE MARÇ DE 2011 18:30 H TEATRE CONSERVATORI
FILMOGRAFIA 1991 Johnny Suede (Johnny Suede) 1995 Living in Oblivion (Vivir rodando) 1996 Box of Moon Light (Box of Moonlight: Caja de luz de luna) 1997 The real blonde (Una rubia auténtica) 2001 Double Whammy (Doble contratiempo) 2006 Delirious (Delirious) 2009 When You're Strange (When You're Stranger)
BIOGRAFIA Neix a Camp LeJeune (Carolina del Nord) l'any 1953. El 1979 es gradua a l'Escola de Cinema de Nova York i, poc després, treballa com a director de fotografia -i actor- a Permanent Vacation o Stranger Than Paradise, del seu company de classe Jim Jarmusch. L'any 1990 decideix escriure un guió cinematogràfic basant-se en Johnny Suede, un monòleg teatral de creació propia, i el roda en 30 dies amb un desconegut Brad Pitt com a protagonista. Aconsegueix el premi a la Millor Pel.lícula al Festival de Locarno, cosa que l'anima a realitzar un el seu film més prestigiós i complicat de rodar, Living in Oblivion(Vivir rodando), el guió del qual es premiat a Sundance. Després de Box of Monlight, dirigeix alguns títols poc destacables fins que arriba Delirious protagonitzada el seu actor fetitx Steve Buscemi- premiada a San Sebastián, entre d'altres festivals. When you're strange es el seu primer llarg documental, projectat amb gran èxit a Sundance o Berlín.
ENTREVISTA El film manté la teoría respecte a Morrison que, per cremar-se, algú té que cremar primer. Creu que la combinació drogues i alcohol són imprescindibles per esdevenir una estrella? Crec que Morrison era un ésser humà immensament complex. La seva vida estava conduïda per forces molt fortes que eren, alhora, creatives i desctructives. Però no era un déu. No era un dimoni. Era simplement un ésser humà, amb tot l'humor, la vitalitat, la curiositat i el sentit de l'aventura que pugui tenir qualsevol home o dona real. Però era més un poeta o un més dels joves que van morir al cim? Sé que és un fet que Jim va lluitar profundament contra la seva decisió de ser un artista. Ell volia, sobre totes les coses, que s'el veiés com un artista seriós. Una part d'ell mirava sempre al món de la música, a ser una estrella de rock, com si fos una mena d'enorme circ. I aquest era el seu conflicte intern. Cada vegada que desapareixia per estar sol, per tractar d'escriure, no podia oblidar la intensa crida que sentia sabent que milers i milers de persones aclamaven el seu nom. Va ajudar a The Doors l'ecosistema de revoltes estudiantils o va ser al revés? Només puc dir que aquest període va ser increïble en la història dels Estats Units. Els estudiants universitaris van fer el seu propi noticiari nocturn per protestar per la guerra de
Vietnam. Va ser un moment de gran obertura. S'estaven canviant totes les velles idees. Hi havia el sentiment de que la gent jove realment podia canviar el món. Però, al mateix temps, era una època de gran agitació als Estats Units. John F. Kennedy i el seu germà Robert van ser assassinats, així com un dels grans defensors de la igualtat en el món, Martin Luther King. La guerra del Vietnam estava causant una gran destrucció i disturbis civils al país. Però va ser primer la música o primer la revolta? Gran part del país amenaçava aquesta idea de canvi. Però, en un determinat moment va quallar un sentiment d'esperança, el sentiment que noves idees podien florir. En el món musical d'aquesta època també existia aquest sentiment de revolta, de canvi, de necessitat de canviar del tot les regles establertes. I The Doors, quin paper va jugar en tot allò? No tota la música d'aquell període estava preparada per l'examen. Només uns pocs grups i músics de llavors es poden escoltar ara sense el sentiment que s'està escoltant música passada de moda. Sens dubte The Doors estan en aquest selecte grup, al costat de Jimi Hendrix, Janis Joplin i Crosby, Stills, Nash and Young. La raó rau, sota el meu punt de vista, en què The Doors mai van tractar d'escriure música només per al seu temps. Van escriure la música que ells volien escoltar. És per això que la seva música té el poder i la frescor d'una cosa
que podria haver estat escrita avui mateix. I avui, qui podria jugar aquest paper? M'agrada molta música contemporània. Però no és una cosa en la què estigui realment interessat. Sí que m'agradaria fer una pel.lícula sobre el moviment punk a Nova York el 1972. Per què va decidir rodar una pel.lícula sobre The Doors? No vaig decidir rodar una pel.lícula sobre The Doors. Un grup de productors em va trucar i em va preguntar si estava interessat en dirigir un documental que estaven preparant sobre la banda. Vaig dir que sí immediatament. La raó era que sempre vaig tenir molt clar que la història de The Doors és una de les més poderoses de la història cultural americana. La seva història té el poder i la tragèdia de la mitologia grega. Després de veure tot el material de The Doors en els seus arxius em va inspirar molt la honestedat de la banda. Això em va fer donar el primer pas i tractar d'explicar la història de la forma més honesta possible. Hi ha hagut molts mites i llegendes i supersticions durant molts anys i sincerament, molta merda també. He volgut treure la pols de tota aquesta porqueria i explicar la història de la forma més pura possible, d'una forma tan intensa com la resta dels meus films. MANUEL CUÉLLAR – El País - 02/12/2010