10 2017 desembre by Edicions Clariana

AMICS i AMIGUES DEL FONDO - Sta Coloma de Gramenet. DESEMBRE 2017 - núm. 10

Llegan las Navidades

legan Las Navidades y me gusta observar la cara de ilusión de los niños, por las vacaciones del colegio, por ir a casa de los abuelos, levantarse pronto y preparar con ellos las galletas de Navidad, montar el pesebre en casa con sus padres con las figuritas compradas cada año en la “Fira de Santa LLucia”. Como es costumbre cada año se compra una figurita para el pesebre y se va aumentando poco a poco. Buscar en las cajas guardadas los adornos de navidad para poner en el árbol y en la casa, colgar las bolas de diferentes colores y las guirnaldas. Cuando todo esto está montado empezamos a pensar ya en las comidas que se harán en Noche Buena y Navidad, siempre pensando en platos especiales, para agasajar a las familias que vendrán ese día a degustar con muchas ganas y disfrutar todos juntos alrededor de la mesa cantando villancicos y los más pequeños recitando la poesía que días anteriores han aprendido en el colegio, esperando el aguinaldo que las familias les dan como premio a su actuación. Los reyes es la última fiesta a celebrar. Es impagable ver las caras de alegría de los niños y el nerviosismo en la cabalgata de la noche anterior de la fiesta. Se van a dormir nerviosos después de poner la comida para los Reyes y sus camellos pero con la ilusión que al despertar correrán a ver que regalos les han traído. La comida de aquel día termina con el clásico “tortell de reis” con sorpresa; al que le sale la “fava” paga el “tortell”. Estas fiestas son muy bonitas pero no hay que olvidar que hay niños que no tendrán la suerte de recibir un regalo. / Joana Imbernón 1

carrers i places del barri

tori on van apunyalar i matar a alguns membres de la família Banús, motiu pel que van decidir deixar la masia i fer-se una casa al mig del poble. El Mas marí va perdurar uns anys fins els anys 20, en que es va enrunar a causa d’un incendi. La vella masia estava situada a les proximitats de l’actual avinguda dels Banús, a l’alçada del carrer Roselles. A. Noguera

Carrer Mas Marí

l carrer del Mas Marí té una longitud d’uns 650 metres i transcorre pels barris del Fondo i de Santa Rosa. Està situat a la vessant nord de la serra d’en Mena, antigament coneguda també com a serra de Boumagre o de Sistrells. El carrer es va projectar als anys 20, i poc a poc hi comencen a aparèixer les primeres cases d’autoconstrucció, amb els primers immigrants. Allà els terrenys eren més barats que al centre, i l’edificació s’esmunyia del control municipal. Als anys 30 hi havia una vintena de construccions, i no serà fins els anys 60 en que s’hi edifica pràcticament fins a l’últim solar disponible. El nom del carrer fa referència al desaparegut mas Marí –també conegut com Can Banús vell. Es tractava d’una gran masia del segle XVI propietat de la família Banús, que eren també propietaris de gran part dels terrenys coneguts com la Terra Vermella, pel color del sòl argilós. S’explica que el Mas Marí va patir a mitjans segle XIX un greu roba-

Jaume P. Sayrach

El Sr. Banús 2

editorial

Milers de catalans i catalanes reclamen que Europa escolti Catalunya

l jueves 21 de este mes estamos convocados a elecciones. Para el Gobierno de Madrid son unas elecciones autonómicas, pero de hecho se trasnforman en un plebiscito, ya que el resultado dará a conocer cuantas personas están a favor de que Catalunya sea una República indpendiente o que siga unida a España. Los unionistas piensan que los muchos siglos de convivencia han hermanado las dos naciones y que juntos somos más fuertes. Se oponen a crear fronteras y afirman que saldríamos de Europa. Defienden una mayor presencia de la lengua castellana, en paridad con los idiomas catalán e inglés. Y acusan alGovern Català de olvidar los aspectos sociales, empecinado según ellos en conseguir la independencia con el procés que califican de catastrófico. Los independentistas se quejan del mal trato que Catalunya recibe del Estado y de su despreocupación por la lengua y cultura del país. Sostienen que para hacer una sociedad justa y más social nada mejor que disponer del dinero que se genera aquí. Quieren formar parte de la Unión Europea y aspiran por una relación fraterna con todos los pueblos, especialmente con España. El futuro de Catalunya depende de nuestros votos! / Jaume P. SAYRACH 3

ruta Ciutat vella , amb l’Heura

Descobrim la Santa Coloma vella

illuns 27 de novembre vam fer una ruta per la Santa Coloma vella per descobrir el passat rural de la nostra ciutat amb els Amics i Amigues del Fondo. Vam visitar l'ESGLÉSIA MAJOR, on fins i tot vam poder pujar al campanar. Vam veure CAN ROIG I TORRES, l'actual escola de música, ELS SAFARETJOS a la plaça Montserrat Roig i vam acabar l'explicació a la OLAÇA DE LA VILA, on antigament hi havia la masia de Can Pascali. La visita va anar a càrrec de l'associació Amics i Amigues del Fondo, que organitza altres rutes i activitats per donar a conèixer la història de la nostra ciutat. Els aho graïm molt la seva disponibilitat! / Noemí Ubach

Rutes ciutadanes mb les Rutes ciutadanes que Amics i Amigues del Fondo vam iniciar aquest any amb el Centre de Normalització Lingüística l’Heura, la nostra associació ofereix a les entitats que treballen al Fondo --per als seus socis--, una activitat que afavoreix la seva integració al barri on viuen. Les Rutes amb l’Heura tenen, a més, l’objectiu que els alumnes de català es familiaritzin amb la nostra llengua, tot passant-s’ho bé.

Amics i Amigues del Fondo organitza altres activitats, obertes a tothom i gratuïtes, amb la mateixa finalitat que les Rutes. Destaquen els berenars “ètnics”, mensuals, en els que es presenten plats típics de diferents països, amb explicació de la cultura del país corresponent, fetes per persones que hi pertanyen o que el coneixen. Qui desitgi conèixer aquestes activitats (sigui del barri que sigui) pot sol·licitar rebre a casa seva, via internet i gratuïtament, el nostre butlletí En el Fondo. Aconmpanya el butlletí el suplement Espai Obert, on es publiquen els escrits que rebem de veïns i veïnes. Si algú està interessat a escriure o a aprendre’n, pot posar-se en contacte amb nosaltres, trucant al telèfon 610 201 589 (Jose A. Quintillà).

plaça del rellotge Laietans de Gramenet amb la Marató de TV3 El passat dia 13 la colla castellera Laietans de Gramenet va realitzar un petit taller en l’escola Fray Luis de León dins de les activitats programades amb l’objectiu de recaptar fons per a la Marató de TV3. El fred no va ser un impediment per a què un bon nombre de families s’acostessin al centre i poguessin gaudir de la festa. / A. F

Ara mateix no tenim noticies prou fiables de quan començaran les obres corresponents a ambdós projectes. Esperem que es duguin a terme amb la major celeritat possible. I en tot cas, seria edificant que l’administració pública encarregada de posar-ho en marxa fes arribar al veïnatge un missatge clar de quan s’iniciaran les obres pertinents.

Habitatges i parc al Fondo

Això possiblement donarà una certa tranquil·litat i segurament més confiança envers els qui ens governen. / J.A.Q

Fa força temps que a on es troben situats els vells blocs de pisos delimitats pels carrers Mas Marí, Bruc i Terrassa s’hauria d’haver començat a construir nous habitatges de protecció oficial amb pàrkings i traster inclosos. De la mateixa manera, en el solar comprès entre Bruc i Terrassa estava previst fer un parc, molt necessari per als veïns de l’entorn. 6

plaça del rellotge Club de lectura

LECXIT A la Biblioteca del Fondo ha començat un curs més el LECXIT. Es tracta d’acompanyar a nens que els costa llegir o no comprenen el que llegeixen. Cada nen té un voluntari que l’acompanya en la lectura. Es una hora a la setmana i es promogut per la Generalitat de Catalunya i la Biblioteca. / J. I

Agraïm a l’amic Albert Fabà la cessió de la colecció completa dels butlletins del Fondo de l’aga associació de veïns del nostre barri. Aprofitem l’ocasió per demanar que si algú té la colecció completa de la revista Grama, ens faria un gran favor si la pogués lliurar a la mateixa biblioteca.

El llibre per llegir aquest mes Desig de xocolata de Care Santos (Mataró 1970) La història es divideix en tres parts en ordre cronològic a l’entorn d’un preuat objecte de porcellana des de què es trenca fins a la seva fabricació. La Sara, propietària d’una botiga de xocolata, una dona de 40 anys que ho té tot. Però no se sent satisfeta amb la seva vida i s'enfrontarà a un problema no resolt del passat. La segona part ens trasllada a la Barcelona del s. XIX, on coneixerem l'Aurora, filla d'una minyona de casa benestant. En aquest moment la xocolata perd el seu caràcter artesanal per formar part del procés industrialitzador de Catalunya. L'obra es tanca amb una Barcelona ambientada al segle XVII, en els anys de la xocolata artesana. La de la Maria Anna és la història d'una noia que aspira a alliberar -se de l'encorsetament de la qual la sotmeten els costums de l'època, ella sola s'enfronta al gremi. / M. D

Amics i Amigues del Fondo us desitja un Bon Nadal i un pròsper Any Nou Amigos y Amigas del Fondo os desea una Feliz Navidad y un próspero Año Nuevo Amics i Amigues del Fondo wishes you a Merry Christmas and a Happy New Year ‫أصدقاء الصندوق أتمنى لكم عيد ميالد سعيد ورأس‬ ‫السنة الجديدة مزدھرة‬ 基金

您

，年

Escrits i fotos: Marga Dordella, Jaume P. Sayrach, Joana Imbernón, Jose A. Quintillá i Albert Folqué

Si t'agrada llegir, apunta´t al club, ens veiem el proper dia 19 de desembre a les 19h. a la Biblioteca del Fondo 7

plaça del rellotge

Dia internacional contra la violència masclista

es masclistes? Es posen els mateixos recursos per evitat que aquests fets es repeteixin? Senzillament NO.

Recentment s’ha aprovat el Pacte d’Estat contra les violències masclistes, que ja veníem reclamant des de fa molts anys. Sobre el paper pot quedar bonic, però si aquestes mesures no van acompanyades dels recursos suficients, tan humans com econòmics, quedarà tot plegat en paper mullat. Marga Dordella

uan es produeix un atac terrorista, a nivell social ens provoca un sotrac emocional que ens costa de pair, es fan mostres afectives de condol a nivell ciutadà, manifestacions massives de condemna, i tots els mitjans de comunicació es fan ressò. L’estat aboca tots els recursos al seu abast per atendre a les víctimes i els seus familiars, cosa que ens sembla molt bé perquè és una de les seves funcions, el garantir la seguretat a la ciutadania. Ara bé, si analitzem les dades, es produeixen més morts per violència masclista que per terrorisme. Cada setmana són assassinades més de dues dones, i això passa any, rera any! La pregunta es: reben les mateixes atencions les dones assassinades i els seus familiars víctimes de violènci8

temes d’avui

CONSUM RESPONSABLE

del consum i trencar aquesta dinàmica perquè l'entorn ens hi porta.

radicionalment les festes de Nadal, eren dates de retrobament amb la família a l´entorn de una taula, on es menjava aliments que no es consumien regularment, els canalons, el pollastre amb prunes, els torrons. Eren temps d'austeritat, de joguines poques, per els mes menuts el dia de Reis, i alguna llaminadura la vigília de Nadal amb el caga tió. En l'actualitat, és difícil trobar el menjar escaient per aquests dies perquè durant l'any ja es menja de tot. Els nens acaben rebent regals, amb el caga tió, el dia de Reis i amb el Pare Noel, personatge que fins i tot l’hem exportat ja que no forma part de la nostra tradició. Quan arriben aquestes festes, tirem la "casa per la finestra" a l'hora de comprar; que si els regals per la canalla, que si pels grans també un "detallet", que si el menjar on ens reunim tota la família, ..., sobrepassant el pressupost familiar sense tenir en compte les conseqüències de aquest consum.

Però a casa nostra també hi ha persones aturades de llarga durada i persones empleades amb sous precaris que no els permeten ni viure amb dignitat. D'altres que tenen un sou raonable i molt poques el tenen alt. I també els que viuen solament de la seva pensió. Malgrat això, la pressió de la societat del consum és tan alta que tothom fa sobre esforços consumistes per complir amb les expectatives que el mercat ens ha creat. Es fa necessari replantejar-se aquesta societat del consum en la que ens hi trobem, perquè el comprar més i tenir més coses no ens fa més feliços. Per una altra part, s’ha de tenir en compte que els recursos del planeta són limitats, per tant les persones del primer món hem de ser austeres i responsables amb el nostre consum, perquè els altres països puguin créixer i viure en aquest planeta que és de tots. En moltes ocasions el Temps que dediquem als altres pot ser un bon regal: Temps per encetar una conversa pendent amb un amic, amb la família, amb aquella veïna que està sola i tantes, tantes altres coses que sí ajuden a millorar la vida de les persones, i que no s’ha de comprar en cap botiga. Marga Dordella

Un consum que ve precedit per una intensa campanya publicitària a través dels mitjans de comunicació, molts cops, una publicitat enganyosa que associa estats de felicitat i benestar amb el consum de determinat producte, o bé el producte va acompanyat d’una dona amb un bon cos, que no se sap si el que es ven és la dona o el producte. La veritat que és difícil no caure en la roda 9

entrevista Stefani, una dona molt especial am conèixer l’Stefani el dia del Castell de Tothom organitzat pels Castellers Laietans, amb seu al barri del Fondo. - Estic estudiant a l’Heura, i vull participar en aquest castell de diferents nacionalitats.

- D’on ets? - Vaig néixer a Romania, al sud del país, en una regió que era pobra però ha millorat. La meva ciutat acompta amb uns 70.000 habitants. - Estudies la llengua catalana? - M’agrada integrar-me en el lloc on visc, i parlar el seu idioma, conèixer els seus costums, la seva cultura, la seva història. - Com és que has aterrat a Santa Coloma? - Els meus pares fa 22 anys que viuen a Madrid, un meu germà a Barcelona. Jo volia continuar amb la vida independent i Barcelona em va facinar. Vaig decidir quedar-me, vaig trucar a un amic que viu a Santa Coloma i m’acollí a casa seva. Fa quinze anys que sóc aquí. El 2008 em vaig casar i als tres anys em vaig divorciar. L’Stefania sembla una noia “molt especial”, té una mirada dolça i un posat tranquil. - Abans d’arribar aquí he viatjat molt: Grècia, Estats Units, el Carib, Egipte, Dubai, i conec casi tot Espanya. Parlo romanès, Anglès, Castellà, ara català i a l’escola vaig estudiar rus i francès. T’explicaré, vaig néixer fa 38 anys, tinc un germà més petit que viu a Roda de Ter, la meva infància ha estat molt feliç. A Romania l’escola la començàvem als 7anys. Fins que vaig anar l’escola vivia a casa dels meus avis, pares de la meva mare. La casa donava just al davant de l’escola. I passava temporades amb els avis paterns

a Slavesti, poblet petit, d’uns mil habitants, en ple camp. En conversar amb ella ens adonem que Stefani és una dona molt especial, i li ho diem. - Sempre m’he sentit especial. Als vuit mesos ja caminava i parlava. A casa dels avis mirava contes i vaig aprendre a llegir 10

entrevista abans dels 4 anys, els pares tenien una gran biblioteca, jo agafava llibres i llegia de tot, fins llibres que no eren per a la meva edat. Un dia el meu pare em va preguntar si sabia llegir, i vaig respondre que no. Però, preguntant-me per una lletra, em va enxampar.

ràdio que sonava al carrer i escoltant la gent vam oir que deien que obríssim la televisió peruè havia succeIt una cosa gran. Ens vam assabentar del cop d’Estat i que Ceaucesco havia estat detingut. Diria que als inicis era un bon home, senzill, no prou preparat pel lloc que va ocupar, rodejat de persones que el dominaven i que al final el van trair. L’arrossegaren amb enganys. Desprès d’un judici ràpid, sense defensa ni cap garantia, el van executar.

- Series molt bona alumne, no? - Recordo el primer dia d’escola, tots amb els nostres uniformes. Com que ja sabia llegir i escriure al principi m’avorria. Sempre he estat la millor de la classe,vaig ser delegada de la classe i desprès de l’escola.

- Et costa relacionar-te? - Com us he dit, sempre he tingut una connexió amb Déu, tinc una vida interior molt rica, aixo fa que em senti molt diferent dels altres i que em costi trobar pesones amb qui pugui connectar.

- Què has estudiat? - La primària, vuit cursos fins als quinze anys, després en una escola tècnica, més tard a la facultat de Manegement, per últim tres cursos a l’Escola d’Art en l’especialitat de pintura a l’oli. M’agrada la pintura, el dibuix, la fotografia, la cuina, la natura i els animals; em fa molt mal veure’ls patir.

Per conèixer-la cal entrar en la seva manera de pensa, que surt de la qotidianitat. ns mostra diverses fotos i ens duiu:, “Totes aquestes sóc jo”. L’Stefania Georgescu.

- De petita no jugaves? - Tenia una col·lecció de nines col·locades en una prestatgeria (sempre he sigut molt ordenada), i hi jugava sense tocar-les; eren jocs interiors, però no era com un amic invisible...

Jose A, QUINTILLÀ i Jorge MANTILLA

- Déu? - Sempre he tingut un contacte molt especial amb Déu, de petita podia anar a l’església ortodoxa, hi anava molt poca gent. Els capellans ortodoxos poden casar-se però han de donar bon exemple a la comunitat. Els monjos no es casen. - Ens has demanat que no parlem de política ni de religió..! Però, ens podries dir què t’evoca el nom de Ceaucescu? - Recordo que quan tenia deu anys estava amb la meva àvia i les tietes. Matàvem el porc per a la nit de Nadal. A través de la

L’Stefania, de petita

finestra oberta

Rohingya, fugint sense esperança

ls Rohingya són una minoria musulmana ètnica que practiquen una variant Sufí de l'Islam sunnita. La majoria del milió aproximat de Rohingya a Myanmar resideix a l'estat Rakhine, on representen prop d'un terç de la població. Es diferencien dels grups budistes dominants de Myanmar ètnicament, lingüísticament i religiosament.

responsabilitat dels atacs contra càrrecs policials i militars. El govern va declarar a ARSA una organització terrorista i els militars van dur a terme una campanya brutal que va destruir centenars de pobles de Rohingya i va obligar a més de cinccents mil rohingya a abandonar Myanmar, aproximadament la meitat de la població Rohingya estimada al país. Les forces de seguretat de Myanmar suposadament van obrir foc contra els civils en fugida i van plantar mines terrestres a prop dels passos fronterers utilitzats per Rohingya per fugir cap a Bangladesh.

El govern de Myanmar ha institucionalitzat de manera efectiva la discriminació contra l'ètnia mitjançant la restricció del matrimoni (han de demanar permís entre altres coses), la planificació familiar (només poden tenir dos fills), l'ocupació, l'educació, l'elecció religiosa i la llibertat de circulació (necessiten autoritzacions expresses per canviar de residència o viatjar a altres zones). A més, la pobresa generalitzada, les pobres infraestructures i la manca d'oportunitats laborals a Rakhine han agreujat l'escletxa entre budistes i Rohingya musulmà.

El 2016, el primer govern elegit democràticament de Myanmar amb Aung San Suu Kyi, la líder de facto del país i premi Nobel de la Pau, ha negat que la neteja ètnica es produeixi i rebutja la crítica internacional del seu maneig de la crisi, acusant les crítiques d’alimentar el ressentiment entre budistes i musulmans del país. El setembre de 2017, la Premi Nobel de la Pau va dir que el seu govern "ja havia començat a defensar a tota la població de Rakhine de la millor manera possible".

Els enfrontaments en Rakhine esclaten a l'agost de 2017, matant a més de cinccentes persones després que un grup militant conegut com l'Exèrcit de Salvació Arakan Rohingya (ARSA) va reclamar la

Publicat a Council on Foreign Relations Traducció i adaptació: Mariona Chavarría 12

mailing ......... amics i amigues delfondo@gmail.com

En aquest full publiquem els vescrits queens arriben. Si voleu entrar al “mailing”, poseu-vos en contacte amb nosaltres o envieu-nos l’escrit amb el vostre nom i cognom, i un telèfon per contactar am b vosaltres. El “mailing “vol ser un instrument de comunicació i aprenantatge “periodístic”. Ajudeu-nos a aconseguir-ho! 1 1

Suplement del butlletí d’Amics i Amigues del Fondo, En el Fondo - desembre 2017

pàgines obertes a tothom.

PENSAMIENTO 1: PERMANECER La vida en la calle. Las señoras comprando flores en la parada del sábado de mercado del Fondo. Abril precipitándose por los rincones. Sigue en el bullicio de la calle, mientras tú te alejas sin mirar atrás. Formulo la pregunta: ”Si miras y me ves, me querrás para siempre” Pero no miras porque ya te has olvidado. Y yo me quedo allí, quieta, observando la vida desde la atalaya del olvido. Sigue, se sucede, continúa… PERMANECE

PENSAMIENTO 2: MEDITACIONES DE MARCO Leo en la contraportada: “Para que la vida de Marco te acompañe con sus meditaciones” Algunas de las 250 páginas tienen un pequeño pliegue que señala la frontera exacta en la cual abandonaste la lectura. Escribo sobre estas pequeñas muescas porque no quiero describir de nuevo este túnel oscuro, siempre el mismo, en el mismo día de la semana. El día que contiene muebles rotos en las esquinas frías Noche oscura en la que me gustaría que el camión de la basura recogiera esta tristeza y la triturara hasta convertirla en polvo etéreo, volátil …escurridizo

Muntsa MIÑANA

L´ORACIÓ DE LES ROSES Som cinc roses vermelles a la mà d’un home trist. Correm tots junts… Les llàgrimes cauen com els Perseids dels seus ulls tancats. El camí semblansabut. El seu plor es converteix en la nostra ànima. Preguem per l’amor. Hem arribat a Ella.El El soroll d’ahir, el silenci d’avui

Foto: Jose A. QUINTILLÄ

Santa Coloma, plaça del Rellotge”, dic al taxista llegint l’anotació del revers de la foto que sostinc davant dels meus ulls. És l’adreça del gabinet del psicòleg. Sort que me n’he recordat! Fa uns minuts era als núvols. Per què al psicòleg? Us ho explicaré. Caminava per un carrer buit i sentia molts sorolls. Semblaven crits de dolor barrejats amb altres sons que no es podien identificar. No podia saber si es tractava de la veu de la senyora del tercer pis, una dona d’ aproximadament 80 anys, molt coqueta, la silueta de la qual es retallava en la poca claror d’un llum (probablement herència de la seva mare), o de la veu de la noia de la planta baixa, la que sacsejava un tovalló per una finestra petita i que semblava un quadre de Da Vinci. Però tot es va aclarir quan una d’elles va esternudar molt fort i després, al cap d’uns segons, el silenci del carrer va triomfar. Resulta que tot el soroll era dins del meu cap. Tot això va succeir dijous de la setmana passada. Divendres al matí vaig buscar amb desesperació un lloc on la ment es pogués calmar. En vaig trobar tres: la platja, el gabinet del psicòleg i el centre de ioga, tots situats molt a prop de casa. Com que el psicòleg m’havia donat visita al cap d’una setmana, vaig elegir un mètode intensiu de curació espiritual: cada matí, meditació a la platja, i a la tarda, classe de ioga. Aquest mètode, com si fos una vareta màgica, va transformar el soroll en silenci com –com fa dos mil•lennis l’aigua en vi.

Avui caminava per un carrer ample,molt llarg i ple de gent. La gent estava agitada; algú m’empenyia sense adonar-se’n. Hi havia molts cotxes, conduïts per xofers estressats, amb molta gana i cansats. Hi havia també dues grans obres importants que es feien al carrer. Sentia només el mar, en la seva màxima expressió de tranquil•litat, i desitjava intensament… menjar un bon gelat. He obert la bossa per agafar diners, he vist la foto i me n’he recordat: tinc visita al metge! De seguida he agafat el taxi. Espero que d’aquí a poc el psicòleg m’ajudarà a ajustar el volum del so a la realitat.

Stefania GEORGESCU 3

¡Catalunya rica y plena!

ací en una sociedad asediada permanentemente por un conflicto armado – consecuencia del enfrentamiento entre tesis liberales y conservadoras-- que formalmente ha llegado a su fin, luego de más de medio siglo de vigencia y que aún conserva unas heridas que casi la mitad de mis compatriotas no está dispuesta a dejar cicatrizar. Al llegar a Cataluña me encuentro con una realidad similar a la que actualmente se vive en mi país -Colombia-- y es precisamente esa polarización, alimentada en su mayoría por líderes políticos que no reconoce matices y que etiqueta a quien no es partidario del proyecto separatista en el bando enemigo y viceversa. Me preocupa, claro que me preocupa ese aire de radicalismo que aquí se respira, porque es un factor generador de violencia y de división en una comunidad que ha sido referente de convivencia pacífica y diversidad para el mundo; porque Catalunya también es sinónimo de libertad, porque así me enseñaron a conocerla y porque así he aprendido a quererla. Ante la incertidumbre política en que vivimos, es imposible no ser temeroso de una crisis generalizada y que afecte la prosperidad catalana, la cual reflejará sus consecuencias en el ciudadano del común; aquel que día a día se esfuerza por llevar el alimento a su hogar, pues no conozco el primer conflicto político donde el pueblo no se vea afectado en su economía, esa

misma que entre todos ayudamos a sostener por medio de nuestros tributos. Tampoco quiero una Catalunya reprimida por un gobierno nacional, cegado por su “omnipotencia” y que se niega a una salida concertada, porque esa actitud impositiva nos regresa a aquella época oscura del tirano que usurpó el poder por casi cuatro décadas y que dejó heridas que cuando creíamos haber sanado, hoy pareciera que han revivido. Se interviene la autonomía, se convoca a elecciones pero ello no será la solución, ni aplacará los ánimos de quienes anhelan una “República Catalana”; tengo la certeza de que el rumbo se recuperará cuando el Estado español escuche a los inconformes catalanes y haga concesiones, tal vez las mismas que en su momento --de forma inconsulta y unilateral-- le fueron suprimidas al Estatuto de Autonomía. Comprendo ese sueño independentista, pero es mejor, --como diría D’Artagnan-- “todos para uno y uno para todos”. Por eso, antes que separación, prefiero la

Llegit l’article de l’amic Jorge Mantilla li demano si li semblaria bé que publiquéssim un resum del procés de la independècia del seu país per veure les similituds i diferències amb el nostre procés, per tal de valorar-lo. ElJorge hoha trobat oportu i en un proper JPSescrit ell hofarà. / JPS

unidad de los pueblos, donde no haya fronteras ni etiquetas, donde se reconozca y se respete la diferencia y con base en ella logremos la convergencia. ¡Más diálogo y menos cizaña, señores!

Jorge MANTILLA

LA INDEPENDÈNCIA DE COLOMBIA La Independencia de Colombia fue el proceso histórico que permitió la secesión de Colombia del Imperio español, dando fin al período colonial. La emncipacion del territorio (conocido entonces como Provincias Unidas de la Nueva Granada) comienza con una serie de hechos liderados por Antonio Nariño y Camilo Torres Tenorio. La guerra empieza el año 1810, con la declaración del nuevo Estado independiente. En 1816 los españoles ganaron de nuevo el control del país, y se instaló el llamado régimen del terror. El 10 de agosto de 1819 el ejército republicano comandado por Simón Bolívar, tras las batallas de Paya, Pantano de Vargas y Puente de Boyacá llega a Santa Fe y el territorio se convirtió en la República Federal, conocida con el nombre de Colombia en honor de Cristóbal.

BOGOTÁ

Extracte de Viquipèdia

Foto: Jaume-P. SAYRACH

Sentiments

olia explicar el que sento tot aquest temps amb tot el que està succeint al meu voltant. Fa pocs anys quan veia alguna bandera independentista pensava, que demanen aquets? . Ara he canviat d’opinió, que m’ha fet canviar? Un sentiment d’humiliació davant de tot el que està passant, davant de totes les mentires que escolto primer de tot per part d’alguns polítics i periodistes, alguns d’ells catalans Foto. Jaume-P. SAYRACH que han nascut aquí o que porten anys vivint-hi i que saben que aquí mai s’ha discriminar ningú per raó del seu lloc de naixement ni per la llengua que parlen. ¿Com poden dir per televisió que als nens se’ls margina o se’ls castiga per parlar en castellà (s’ha de dir en castellà, no? perquè les altres llengües de l’Estat també són espanyoles segons diu la Constitució). Estic en contra de l’enfrontament que s’està provocant des dels partits centralistes, perquè fora de Catalunya els dóna vots. ¿Quants dels qui vivim a Catalunya no tenim arrels o parents amb persones nascudes a la resta d’Espanya? Jo sóc nascut a Benavarri (Osca), que pertany a la Franja,on sempre s’ha parlat en català. Els meus pares van haver d’emigrar per poder sobreviure i donar als seus dos fills millors perspectives per les seves vides. Sempre m’he sentit aragonès i català i això mai no m’ha significat cap conflicte, estimo el meu lloc de naixement i el lloc on visc, m’emociona sentir una jota, em recorda la meva mare, que li agradaven molt; de vegades, en escoltar-les, la veia que plorava en silenci. I estimo la meva jova nascuda a Almeria, estimo la meva dona amb uns avis murcians i estimo els meus amics, als quals no els he preguntat mai abans d’acceptar-los d’on eren ells o els seus pares.

Foto: Jose A. QUINTILLA

Quan els meus fills van tenir nòvia mai els hi vaig preguntar d’on eren, i vull continuar així, amb els meus néts . Em fa molta pena que persones que no ens coneixen, que no han estat mai a Catalunya i que no fan res per entendre’ns estiguin tant en contra nostre. El fet que tantes insídies, que tantes mentides es propaguin com veritats i que no passi res, que la Llei ara no sigui igual per a tothom i que les provocacions siguin contínues, m’entristeix molt. Jo no sóc separatista, em sento solidari amb les persones de fora de Catalunya, siguin d’on siguin, però també m’agradaria que fessin un exercici de comprensió per pensar que és natural i bo que aspirem a una Catalunya sobirana. Crec que vivim un moment il·lusionant en poder fer un país nou, més just, més igualitari, lliure de corrupció. Una empresa que dé que és difícil, però que val la pena d’intentar-ho!

Jose A.QUINTILLÀ 7

CAMBODJA 1997 i 2017

a 20 anys vaig anar a Cambodja a visitar un amic que treballava allà amb el Jesuit Service Cambodia (JSC). L’any 1997 Cambodja començava a ser un país “democràtic”, portaveu dos anys de la primera legislatura. Després de ser alliberada de la dictadura dels Khmers Rojos (1975-79) pels vietnamites l’any 1979, va quedar ocupada per aquests,º fins a principis dels 90, quan amb les Nacions Unides es va organitzar el sistema polític i les eleccions al país. La gent de la meva edat, doncs, des que tenia ús de raó havia viscut sota els horrors de Pol Pot i l’ocupació vietnamita. Molts d’ells portaven les marques físiques d’aquest període. Les més visibles eren l’amputació de membres a causa de les mines antipersona o discapacitats físiques a causa de la poliomelitis (per manca de plans de vacunació durant generacions). És així que moltes de les ONG que van entrar al país a

finals dels anys 80 s’orientaven a reinsertar aquestes persones socialment i econòmica, a més de treballar en la reconciliació de les persones que havien format part de faccions diverses i oposades en els anys anteriors. La meva visita aleshores va quedar molt marcada per aquestes realitats, visitant pobles i comunitats enmig dels camps d’arròs, d’un país amb uns paisatges i llums impressionants, i costums tradicionals preservats, malgrat tot. També es treballava amb les noves comunitats budistes que retornaven al país, en el foment del coneixement i la pràctica de les danses tradicionals cambodjanes, per retornar l’ànima a un poble a qui se li havia extirpat. Eren dies de palpar un poble que vivia en l’esperança d’un futur millor, que anaven fent cada dia. Aquella visita es va acabar abans d’hora degut a un cop d’estat que va provocar 24 hores d’escaramusses entre els dos bàndols polítics que compartien el govern. L’un, Hun Sen, es va imposar sobre l’altre, el Príncep Ranarith. I enmig va provocar un terror en els cors d’aquelles persones que tenien tota un vida marcada per la inestabilitat i la por... Les mirades van canviar, i ara què? I així me’n vaig anar Vint anys més tard, les circumstàncies m’han permès tornar al país i retrobar alguns dels amics d’aquella visita. Des d’aquell cop d’estat el país viu una època estable sota el govern dirigit per Hun Sen i emparat per Hanoi (els vietnamites). El que es pot veure com a positiu és que tota una generació de Cambodjans ha viscut en pau. El país té millors carreteres i transports públics, electricitat... El turisme es concentra

en la capital i sobretot en els temples d’Angkor. Hi ha negocis de tot a cada racó i en carrets de tot tipus. Hi ha cobertura de mòbil arreu i wifi a molts llocs, també. Com a la majoria de països en vies de desenvolupament, però, hi ha una capa social que viu bé i tranquil·la, però hi ha una gran part del país, tant a les grans ciutats com al camp, que no tenen accés a serveis de salut, d’educació... I no parlem ja de feines qualificades. Els projectes del JSC que he visitat aquest cop, han canviat una mica, si bé encara treballen per donar possibilitats d’una vida digna a persones discapacitades físiques. Ara hi ha altres problemes en els que cal actuar. Per una banda, estan començant a treballar amb persones amb problemes de salut mental, que sovint viuen isolades als pobles, o a casa, i el dia que els pares ja no se’n poden fer càrrec passen a formar part de les borses de pobresa i de l’abandó. Se’ls integra amb col·lectius de persones sense problemes mentals i aprenen a ser independents i a relacionar-se, dins d’un programa molt ben dirigit per una professional especialitzada. Un altre dels projectes en què estan molt implicats és el de l’ecologia. Durant aquests 20 anys hi ha hagut una forta agressió a les zones selvàtiques i boscoses del país, s’estan perdent espècies autòctones que es volen preservar. A més, cal treballar en general en el respecte al medi ambient, fomentant el reciclatge i intentant incidir sobre els òrgans decisoris del país al respecte. La feina de conscienciació en el dia a dia és important i es fa des del JSC, col·laborant amb altres entitats i també amb comunitats budistes. Aquest cop veig el país bulliciós i ple de vida, les persones es lleven cada dia per treballar i oferir el millor als seus fills, en un context estable però molt fràgil. Això sí, el cambodjà és un poble molt especial que et roba el cor... Una part del meu va quedar allà fa 20 anys i ara, en retornar-hi, n’hi he deixat una miqueta més... L’amistat i les xarxes socials ajuden a mantenir uns llaços molt valuosos.

Mariona CHAVARRIA 10