Butifarra

BUTIFARRA! EL CÒMIC DELS BARRIS (1975-1987)

10

La premsa satírica catalana

‘BUTIFARRA!’, UN PRODUCTE MOLT SATÍRIC I MOLT CATALÀ

UNA REVISTA ICONOCLASTA, AVANÇADA PER AL SEU TEMPS Josep M. Cadena Periodista i crític d’art. Especialista en dibuix humorístic a Catalunya

La premsa satírica catalana

Abans que res, agraeixo l’oportunitat

de poder participar en aquest treball col·lectiu que recorda la mítica revista Butifarra!. Publicació iconoclasta i contestatària al màxim, molt avançada per al seu temps, va haver de morir perquè, dins del nostre migrat món editorial, no tenia prou capacitat de resistència econòmica, i escollí anar-se’n amb dignitat abans d’haver de renunciar als ideals que defensava.

El nom Butifarra! en cap moment volia evocar un dels saborosos embotits que es fabriquen a les terres catalanes. I tampoc no feia referència a les persones de l’antiga noblesa mallorquina, ni als botiflers partidaris de Felip V oposats als maulets. El títol, acompanyat d’un dibuix que esvaïa tota confusió que pogués haver-hi, volia indicar que es feia botifarra –gest característic fet amb la mà i el braç, doblegant-lo, que indica negació, rebuig o menyspreu– a tot convencionalisme, que es plantava cara a qualsevol falsedat i que es cantaven les veritats amb dibuixos i textos ben punyents.

Ara ha estat possible recordar l’esforç elogiós que significà Butifarra!, i a mi m’ha

pertocat la tasca de repassar els seus antecedents més significatius dins de la premsa satírica en llengua catalana en la qual s’emmarca. Som-hi!

‘Lo Pare Arcàngel’, un frare revolucionari (1841) Seria un treball d’erudició, que aquí no s’escau, retrotreure’s a les primitives gasetes que conformen els orígens del nostre periodisme, i en les quals es poden trobar crítiques en relació amb fets d’armes i accions polítiques que afectaren el nostre país. Per això començo la meva relació de periòdics satírics amb Lo Pare Arcàngel, modest fullet de vuit pàgines, format 172 × 100 mm, que només va poder editar tres números (25 d’abril, 13 de maig i 20 de juny de 1841), en els quals denuncià, en defensa dels drets del comerç i de la indústria a Catalunya, la política econòmica del moment.

Ideològicament, segons la nostra terminologia actual, era conservador; feia editorials que semblaven sermons, i el protagonisme el tenia un frare –assistit per un altre clergue anomenat Hermano Bunyol. Tanmateix, no era un capellà

11

‘Butifarra!’ feia botifarra a tot convencionalismE i plantava cara a les falsedats

12

acomodatici amb el poder, sinó, ben al contrari, contestatari, ja que des de la trona clamava contra les injustícies. Un gravat que omplia la meitat superior de la primera pàgina mostrava un frare de barba potent, amb l’hàbit arromangat de manera que se li veien les calces, les polaines a les cames i les espardenyes de vetes als peus; alçava els braços al cel i tenia el cordó del cíngol muntat al braç dret, en signe de protesta contra la política liberal espanyola que condemnava a la ruïna, segons deia, les «nostres fàbriques i manufactures».

Lo Pare Arcàngel s’expressava amb tanta claredat i força que, al tercer número, va haver de plegar, ja que els promotors no aconseguiren els 1.500 duros –aleshores, una fortuna– que les autoritats exigien a tots els qui volguessin treure una publicació. Llibertat d’impremta, sí; però escanyament econòmic, també.

‘Lo Verdader Català’, ‘Un tros de paper’, ‘Lo Noy de la Mare’ i ‘Lo Xanguet’ (1843-1874) Lo Verdader Català, que edità sis números en 1843, també era ideològicament conservador. El lema malenconiós que

La premsa satírica catalana

tenia afirmava que «per terra observa el Català amb tristura / sa indústria, son comerç i agricultura». I a causa de problemes econòmics, amb cara de pomes agres, va finalitzar la seva existència.

Un tros de paper, confegit per l’escriptor Albert de Sicilia Llanas –autor d’obres festives i del sublim pensament que «no Lo Verdader Català tothom que porta gorra / és el porter de la (número 1, 1843) torre»– i el dibuixant Tomàs Padró, resultà més alegre. El 16 d’abril de 1865 aparegué el primer número, i se n’editaren fins a 69, com aquell en què es publicà l’auca Historia de un viajero terrible, en la qual un dels protagonistes «de fumar un puro d’estanc / mor de repent sobre un banc».

Llanas i Padró acabaren enfrontats, i aleshores l’editor López Bernagossi –nom clau en el periodisme català, creador anys després de La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa– ideà per al dibuixant Lo Noy de la Mare –l’escriptor Conrad Roure se n’encarregà dels textos.

D’aquesta capçalera només sortiren 33 números, entre el 10 de juny de 1866 i el 20 de gener de 1867, però aquell nadó que anava amb gorra de cop i apareixia dins d’un caminador de vímet captà

‘Lo pare arcàngel’ era tan clar que al tercer número va haver de plegar

13

La premsa satírica catalana

l’actualitat del moment d’una manera extraordinària –entre els èxits figurà una gran làmina dedicada al tenor Ernesto Rossi caracteritzat d’Otel·lo.

López Bernagossi també edità, entre 1863 i 1874, l’almanac en català Lo Xanguet, amb dibuixos de Tomàs Padró i Josep L. Pellicer, i textos de Robert Robert, Vidal i Valenciano, Manuel Angelón i altres escriptors festius que, juntament amb Frederic Soler Pitarra, destacaven a l’escena teatral per oferir al públic obres amb el «català que ara es parla».

‘La Campana de Gràcia’ (1870-1934) i ‘L’Esquella de la Torratxa’ (1879-1939), dues fites Els setmanaris en català La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa, republicans i d’oposició, superaren els seixanta anys d’existència. Antigovernamentals i crítics amb el poder –La Campana, més centrada en la política espanyola i amb un notable gruix d’obrers entre els lectors; L’Esquella, més interessada en la vida barcelonina i orientada a un públic de la classe mitjana– van patir sancions econòmiques i suspensions governatives, sense modificar-

ne l’ideari que progressivament s’acostà a les reivindicacions catalanistes. Els problemes econòmics de les publicacions, provocats per la pèrdua de lectors, començaren quan triomfaren les seves opcions polítiques –és a dir, quan en 1931 es proclamà la Segona República espanyola i s’instaurà la Generalitat de Catalunya–, perquè ja no se les considerà necessàries.

La Campana desaparegué, convertida en òrgan satíric d’ERC, arran dels fets del 6 d’octubre de 1934, i L’Esquella, que revifaria i seria un bon exponent de l’humor modern en el període difícil de la guerra civil espanyola, finà amb el triomf bèl·lic franquista.

‘¡Cu-Cut!’ (1902-1912) i la renovació de l’humor polític des de la dreta La Lliga Regionalista, posseïdora del diari La Veu de Catalunya, cregué oportú disposar també d’un setmanari humorístic

La Campana de Gràcia (abril de 1870)

¡Cu-Cut! (23 de novembre de 1905), acudit de Joan Junceda que va provocar l’assalt a la redacció per part dels militars

14

La premsa satírica catalana

Xut!, (número 1, 23 de novembre de 1922)

a partir de l’èxit obtingut a les eleccions municipals de 1901, ja que desitjava donar un suport periodístic extens a l’important nombre de regidors que havien entrat a l’Ajuntament de Barcelona –entre els quals, Francesc Cambó, que feia les seves primeres armes electorals.

D’aquí que, l’any 1902, es creés ¡Cu-Cut!, sota l’impuls de l’editor a l’americana Josep Baguñà. El director artístic de la publicació catalanista fou Gaietà Cornet, ninotaire excel·lent i d’esperit obert als corrents artístics moderns que del camp de la sàtira política i social venien de París. Conjuntà un equip de dibuixants d’humor magnífic en el qual, juntament amb ell, destacaren Joan Llaverias, Joan G. Junceda, Feliu Elias Apa, Ricard Opisso, Ismael Smith, Lola Anglada i d’altres. Les bèsties negres del setmanari, habitualment caricaturitzades, foren Alejandro Lerroux, els presidents i ministres del Govern espanyol, els governadors civils, els militars i, fins i tot, el rei Alfons XIII quan era un jove que començava el seu regnat. ¡Cu-Cut! patí multes, retirades d’exemplars i assetjaments de les forces dites de

l’ordre; durant uns mesos fou suspesa la publicació i generà l’aprovació de la Llei de jurisdiccions que afectà tota la premsa d’oposició i portà a la presó diversos periodistes. Resistí a les pressions exteriors i, paradoxalment, abandonà la lluita quan el setmanari se sentí abandonat per aquells –els dirigents de la Lliga Regionalista– als quals defensava amb ardidesa. Els promotors, però, continuaren la seva obra de catalanització a través d’En Patufet, Virolet, Esquitx, els llibres de l’Editorial Baguñà i les Pàgines Viscudes de Josep Maria Folch i Torres –que tanta influència social tingueren a Catalunya.

‘Papitu’, ‘Xut!’ i ‘El Be Negre’, originals i ben diferents

amb un humor molt accessible, ‘Xut!’ innovà en la manera de tractar l’esport

La premsa satírica en català va créixer i quedà consolidada entre els anys vint i trenta del segle passat, i oferí al públic lector molts títols i brillants. És impossible fer-ne un resum aquí, però no podem silenciar capçaleres com ara Papitu (19081936), Xut! (1922-1936) i El Be Negre (1931-1936), innovadores en els seus camps respectius i que han quedat com a exemples d’una manera molt efectiva

15

La premsa satírica catalana

El Be Negre (número 1, 23 de juny de 1931)

d’arribar als diferents públics als quals servien.

Papitu, creat per Feliu Elias Apa com una publicació lliure de complexos i prejudicis a la manera francesa del seu temps, disposà al començament de grans dibuixants com ara Isidre Nonell, Juan Gris, Joan Colom, Xavier Nogués, Francesc Labarta i Marià Pidelaserra.

Però era massa bo, i per poder sobreviure en rebaixà els plantejaments fins a transformar-se en un setmanari destinat a tractar dels plaers sexuals amb picardia i dobles sentits que gaudí del favor d’una gran massa de públic.

Xut! innovà amb la manera de tractar el tema esportiu –en especial el futbol, que començava a créixer com a espectacle de masses– mitjançant un humor accessible a tothom. Valentí Castanys, l’impulsor i creador del personatge de l’Avi del Barça, reproduí aquesta fórmula d’èxit –que seria imitada per nombroses publicacions–, anys després, en castellà, en una situació molt diferent, a El Once.

El Be Negre, una idea del periodista Joaquim Ventalló –gran seguidor de la premsa satírica francesa– en els temps

republicans de la Generalitat de Catalunya, comptà amb Josep Maria Planes, Josep Maria de Sagarra, Valentí Castanys, Tísner i altres per fer lluita política amb l’arma de l’humor.

I fins aquí aquest resum, molt comprimit i amb llacunes obligades per la manca d’espai, que situa Butifarra! com a publicació satírica recuperadora d’una llarga tradició estroncada per la guerra civil i la dictadura posterior.

‘butifarra!’ va ser la continuació de la tradició de publicacions satíriques estroncada per la guerra civil i la dictadura

16

una mirada internacional

Els còmics a Europa i el món

PRIMERES PASSES DE LA HISTORIETA PER A ADULTS Antoni Guiral Conti Crític, editor i guionista de còmic català

una mirada internacional

17

Fragment d'una historieta de Rodolphe Töpffer

Ops! Ara, amb la novel·la gràfica,

ja podem gaudir, per fi, de còmics per a adults! Ep, espera, espera... Si no us molesta, farem una revisió històrica de la historieta a veure si trobem algun exemple de còmics per a persones majors de 18 anys abans de 1975 (l’any en què apareix Butifarra!). Òndia! Doncs sembla que comencem aviat! No us vull avorrir, però que consti que les historietes per a adults es remunten al 1827, quan el suís Rodolphe Töpffer (1799-1846) va començar a escriure i dibuixar en vinyetes. Després, entre revistes satíriques del segle xix, còmics de premsa nord-americans de principi del segle xx, i comic books i revistes de mitjan segle xx, n’hi trobem molts, d’exemples. Però el que ara toca és revisar com es van conformar les historietes per a adults a la dècada dels seixanta, o sigui, el moment en què s’inicia aquest fenomen.

Al llarg del segle xx, a Europa els còmics eren considerats –en general– una lectura per a nens, nenes, joves i jovenetes. L’any 1959, el francès René Goscinny va tenir la brillant idea de crear Pilote, una revista d’historietes diferent, una publicació

destinada als joves, sí, però amb unes propostes que no amagaven que aquests joves havien crescut i volien alguna cosa més que aventures de bons i dolents. Al començament, Pilote, va publicar sèries com Asterix (Goscinny i Uderzo, 1959), Barbarroja (Charlier i Hubinon, 1959) o Michel Tanguy (Charlier i Uderzo, 1959).

Es tractava d’una aproximació a la revisió del món actual mitjançant un heroi gal del segle i aC i dues reinterpretacions en clau més moderna i per tant més «de relectura» del gènere d’aventures.

Calia, sembla, retrobar-se amb l’humor i la sàtira per tornar a donar una empenta a la historieta per a adults. La revista mensual Hara-Kiri, apareguda l’any 1960, es va presentar amb un humor «bèstia i malvat» (com deia en el subtítol) que va descol·locar molta gent (també el Govern francès). Aquesta publicació, més cínica que satírica, va assolir historietes marcadament àcides d’autors com ara Fred, Reiser, Cabu o Wolinski.

Un parell d’anys més tard, el 1962, la revista francesa d’erotisme soft V-Magazine va començar a publicar historietes per a adults, però no només pel component

A la dècada dels seixanta s’inicia el ‘boom’ de les historietes per a adults

18

sexual, sinó també per una certa càrrega social i política, com va ser el cas de «Barbarella» (Jean-Claude Forest, 1962).

Pilote va atrevir-se a apujar el nivell intel·lectual de les seves sèries, i entre els anys 1963 i 1967 va publicar un western cru, violent i realista («Blueberry», de Charlier i Jean Giraud, 1963), una saga quotidiana amb un protagonista jove, idealista i irreverent («Le grand Duduche», de Cabu, 1963) i una crònica de políticaficció («Valerian», de Pierre Christin i JeanClaude Mèziéres, 1967).

Res de tot el que va passar va ser casual, si no més aviat causal. El decenni dels anys seixanta va ser el d’una clara presa de consciència i de reinterpretació crítica del món, de revoltes, d’alliberaments sexuals, de reivindicacions i de creure que un altre món era possible. A Pilote, després del maig del 68 francès, hi va haver un intent de revolució per part dels autors, els quals varen intentar controlar els continguts de la revista. Tot i que el fet va acabar en un gairebé no res, va servir per impulsar altres propostes d’historietes per a adults compromeses amb certs valors crítics, com «Tranches de vie» (Gotlib,

una mirada internacional

El 1959, Goscinny crea ‘pilote’, una revista per a joves plena d’humor i sàtira

Mandryka i després Lauzier, 1970), «Lone Sloane» (Druillet, 1970) o «Légendes d’aujourd’hui» (Christin, Tardi i després Bilal, 1970). És més, aquest desencant entre autors i tècnics va suposar que alguns dels col·laboradors marxessin per concebre noves revistes de còmics per a adults, com L’echo des savannes (1972-2006 i 20082014), Fluide Glacial (1972-2014) o Métal Hurlant (1975-1987).

Aquest recopilatori de fets evidencia que la historieta està molt relacionada amb l’entorn històric en el qual viu (sempre queda bé dir-ho, però a més és cert), i va ser possible gràcies als moviments socials i polítics del moment.

A Itàlia, a mitjan dècada dels seixanta, Umberto Eco inicia estudis semiològics sobre còmics, alguns d’ells inclosos en el seu famós llibre Apocalípticos e integrados, publicat el 1965. Casualment (o no), el 1965 es comença a publicar a Itàlia Linus, revista que barreja estudis crítics sobre còmics amb historietes per a adults de la premsa nord-americana, però també amb nou material d’autors italians com Guido Crepax, Dino Battaglia, Sergio Toppi, Attilio Micheluzzi o Guido Buzzelli, que hi trobaren

una mirada internacional

l’espai que els faltava a altres publicacions de còmics juvenils del mercat italià del moment on publicar obres per a adults.

A Linus també varen publicar Muñoz i Sampayo (el seu Alack Sinner, 1975) i Enric Sió (Mara, 1974). Hugo Pratt, després de deambular per Argentina i Anglaterra fent còmics de gèneres molt diversos, el 1967 comença a publicar a la revista Sgt. Kirk les aventures d’un tal Corto Maltés.

19

Pilote (número 1, 29 d’octubre de 1959)

Còmics per a adults a Espanya? Déu meu!

Tot això està molt bé però, mentrestant, què passava aquí, a casa nostra? Bé, ja sabeu que vivíem en una dictadura fèrriament governada per Franco i els seus acòlits, i que existia, és clar, una censura que no permetia que gairebé res del que hem estat parlant arribés als nostres quioscos. També aquí va ser la part teòrica la que va obrir una petita escletxa per al còmic per a adults; des de l’any 1967 hi havia fanzins sobre còmics com Cuto, Bang!, o Comics Camp, Comics In, o revistes com DDT, Terror Fantàstic, Film Ideal, Revista de Educación, Nueva Dimensión, Estudios de Información, Triunfo o Mata

Ratos. Podríem dir que va ser durant el màgic 68 quan una primera pinzellada de la historieta per a adults va arribar a casa nostra. L’editorial barcelonina Íbero Mundial de Ediciones va ser la primera a encendre la metxa, publicant aquell any la col·lecció Delta 99 (amb sèries de producció autòctona creades per a l’estranger, més aviat per a joves però amb una certa intenció de transgredir) i Dossier Negro (una revista de terror amb material nordamericà, per a adults, tot i que censurada).

20

El mateix 1968, Núria Pompeia (1931) va publicar a la revista de política, economia i cultura Triunfo (1946-1982) la sèrie Metamorfosis, on, a part de donar una visió molt crítica de la societat en general, es converteix en una de les autores pioneres en parlar de la reivindicació social i laboral de les dones.

Enric Sió (1942-1998), un altre autor pioner en la historieta per a adults a casa nostra, ja havia començat a desenvolupar les possibilitats d’un còmic per a adults amb la faula de política-ficció «Lavínia 2016, o la guerra dels poetes» (guió d’Emili Teixidor, apareguda a la revista en català Oriflama entre 1967 i 1968). Sió va ser un dels col·laboradors principals d’una col·lecció publicada també en format de fascicles, Drácula (Buru Lan, 1971-1972), que acollien historietes experimentals pensades per a un públic adult. També hi van col·laborar Esteban Maroto, Josep Maria Beà o Albert Solsona.

En una línia més convencional, la revista juvenil Gaceta Junior (Unisa, 19681970) ja havia començat a obrir la porta a historietes de gènere una mica més pensades per a joves d’una certa edat,

una mirada internacional

Núria pompeia, de les pioneres en parlar de les reivindicacions de les dones

però qui realment va assentar a casa nostra aquest tipus de còmics, imitant d’alguna manera l’efecte Pilote a França, fou el mensual Trinca. Publicada, curiosament, per Editorial Doncel, creada el 1959 per la Delegación Nacional de Juventudes, va concebre un tebeo només amb obres originals d’autors espanyols, de gran qualitat tècnica i de continguts que, juntament amb sèries juvenils, va apostar clarament per historietes adreçades a lectors de més de 18 anys, amb treballs de, entre altres, Antonio Hernández Palacios, Víctor de la Fuente, Esteban Maroto, Ventura y Nieto, Carlos Giménez o Miguel Calatayud.

Encara que minoritària, aquesta historieta més inquieta, pensada per a adults, es va fer a poc a poc un espai en una Espanya franquista, però socialment cada vegada més oberta a la situació social del moment. Va ser aleshores quan va aparèixer un petit espai per a còmics més de caire polític i social, bàsicament il·legals, que corrien de mà en mà i en silenci. En aquest entorn, el grup El Cubri –format per Felipe Hernández Cava, Saturio Alonso i Pedro Arjona–, el 1972 va començar a

una mirada internacional

publicar en revistes de barri, clandestines i antifranquistes, els seus primers còmics que reflexionaven obertament sobre la situació social i política al nostre país.

Uns anys després va esclatar el comix underground nacional amb les revistes publicades amb el peu editorial d’El Rollo Enmascarado (1973-1975), on es presentaven autors de còmics per a adults com Miquel Farriol, Josep Farriol, Nazario, Mariscal, Max, Montesol, Roger, Isa o Antonio Pàmies. Els anys 1973 i 1974 apareixen respectivament els setmanaris satírics El Papus i Por Favor, els quals aconsegueixen molt de ressò amb les seves crítiques socials i polítiques.

El franquisme es trencava a miques, la societat demanava una altra política i un altre entorn per desenvolupar-se, i la historieta espanyola també. L’any 1975, fruit de la unió de joves creadors amb una certa experiència editorial, va néixer la revista Butifarra!, però aquesta és una altra història que explicaran altres.

I a l’Amèrica Llatina, què?

Però, no hi ha res més? Home, sí, és clar. L’Amèrica Llatina també ha estat

21

Hara-Kiri (número 149, febrer de 1974)

un referent pel que fa a historietes per a adults. Per exemple, el guionista i escriptor argentí Héctor Germán Oesterheld (1919-1978), un dels desapareguts de la dictadura del seu país, ja havia demostrat als anys cinquanta que, en els seus personatges de còmics d’aventures, s’hi amagava una empremta social i crítica important. El 1956 va fundar l’editorial Frontera; va escriure per a una de les seves revistes, Hora Cero Semanal, la saga El Eternauta (1957-1959) amb dibuixos

22

de Francisco Solano López que, sota una pàtina de ciència-ficció, amagava un component social i polític fort. El mateix Oesterheld, aquest cop amb el gran dibuixant de còmics uruguaià argentí Alberto Breccia (1919-1993), va publicar «Mort Cinder» (1962-1964) a la revista Misterix, una reflexió profunda sobre l’ésser humà reflectida en un home que viatja en el temps morint i ressuscitant per convertirse en protagonista de diversos moments significatius de la història de la humanitat.

El mexicà Eduardo del Río (1934), més conegut com a Rius (1934), va ser un autor bàsic per entendre el desenvolupament de la historieta per a adults en la segona part del segle xx. Creador plenament conscient que el còmic és un mitjà per a adults amb el qual es pot i s’ha de fer crítica de la societat i de la política, és autor de sagues com Los Supermachos (1965-1968) i Los Agachados (1968-1981), en les quals desenvolupa una visió molt àcida, sense perdre l’humor, de la realitat del seu país i, per extensió, del món que li ha tocat viure.

Entre molts altres exemples d’aquest esclat de la historieta per a adults a l’Amèrica Llatina destaquen la revista La

una mirada internacional

Linus (número 1, abril de 1965), Charles M. Schulz

El mexicà rius va ser un autor clau per entendre l’evolució de la historieta

Firme (1971-1973), una iniciativa de la División de Publicaciones Informativas y Educativas del govern de Salvador Allende a Xile, on creadors com Hervi, Pepe Huinca, Alberto Vivanco i Jecho oferien historietes educatives, però també crítiques i per a adults, demostrant la força pedagògica del còmic.

O sigui, que el còmic per a adults no comença amb la novel·la gràfica?

Home, doncs pel que hem vist, sembla que no...

una mirada internacional

23

Lavínia 2016 o la guerra dels poetes (pàgina 4, 1968), Emili Teixidor i Enric Sió

30

Barcelona en lluita

El context social i polític del 1975

L’ANY EN QUè VA NÈIXER ‘BUTIFARRA!’ CARLES Prieto Expresident de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (Favb)

Barcelona en lluita

Van ser temps difícils, però apassionants

i d’un interès especial, tant per a la nostra vida com per a la història del país. Érem joves, d’edat i de cor, miràvem el nostre entorn i més enllà, ens interessaven les coses i ens preocupava la gent.

Per copsar més bé en quin context neix i viu l’equip Butifarra! em sembla interessant repassar què passava al món, amb quines imatges hi vivíem.

A la primavera del 1974 es produeix la revolta dels clavells a Portugal, que posa fi a la dictadura de Salazar, i cauen els militars a Grècia, que hi havien manat des del 1967. A l’Índia es fa la primera prova nuclear. Als Estats Units cau Richard Nixon, arrossegat pel seu Watergate; és assassinada la mare de Luther King, i també es produeix un gran fenomen de masses amb el combat de boxa entre Muhammad Alí i George Foreman. A l’Argentina dimiteix i mor el president Perón. I tornant més a prop, al nostre país les notícies de primera pàgina són el judici i l’empresonament de la cúpula de CCOO, amb Marcelino Camacho; la detenció de l’Assemblea de Catalunya; la voladura de Carrero Blanco per part d’ETA, i també

l’assassinat de Puig Antich a mans de la justícia franquista.

L’any 1975 té com a gran notícia el «Franco ha muerto» i la proclamació del rei Joan Carles I, i també s’acaba la guerra del Vietnam. Fets també molt significatius són l’inici de l’empresa d’informàtica Microsoft, de Bill Gates, que suposa el començament d’una era nova, així com l’aparició del cub de Rubik.

Aquest repàs de fets destacats l’he fet per remarcar la seva importància i perquè intento situar l’aparició i trajectòria d’un grup de joves progres, informats, preocupats, comunicadors, que dibuixen bé, n’hi ha que molt bé, que es volen menjar el món, més ben dit, que volen salvar-lo.

Parlem d’una experiència que passa a Barcelona i el seu entorn, en uns moments en què la societat espanyola, i en particular la catalana, entra en un procés de desenvolupament econòmic; són els anys del tardofranquisme, amb una administració política que passa del blau falangista al coll blanc i la corbata de l’Opus, i va cap a l’apropament irremeiable a Europa.

31

«Una opación sindical» (Butifarra! 17, novembre de 1976), Montse Clavé. Guió de José Luis Gómez Mompart

32

A Barcelona i la seva àrea metropolitana la situació és d’una gran ebullició. Encara hi ha grans barris de barraques, com les zones del litoral –el Camp de la Bota, el Somorrostro i el Bogatell–, la zona de Montjuïc o les dels turons. També hi ha zones d’autoconstrucció, com Torre Baró i Roquetes. I s’hi han desenvolupat grans barris de blocs, alguns de protecció oficial, com el de l’Obra Sindical del Hogar i el del Patronat Municipal de l’Habitatge, i altres ja d’iniciativa privada, com els casos de Bellvitge a l’Hospitalet, Sant Ildefons a Cornellà, o les Oliveres a Santa Coloma de Gramenet, amb deficiències constructives greus (cas dels pisos amb aluminosi) i sense els mínims elements d’urbanització.

La ciutat franquista de postguerra dels Simarro, Baeza Alegría i companyia passa el relleu als Porcioles, que estableixen les bases d’unes ciutats com a matèria primera per als grans negocis especulatius: cal revalorar el sòl i crear infraestructures per al vehicle privat. I també es passa de l’amiguisme ideològic a la corrupció descarada. Les ciutats es fan molt complicades, la massificació és molt gran,

Barcelona en lluita

Fragment de la portada del número 1 de Butifarra!, 15 de juny de 1975. Carlos Vila, Alfonso López i Francesc Capdevila, Plumilla Mágica/Max

A la dècada dels setanta reapareixen els moviments socials populars

no hi ha espais lliures ni equipaments, i arriba el col·lapse.

Amb tot això, els moviments socials populars, que als anys cinquanta ja havien fet acte de presència organitzant dues vagues de tramvia, reapareixen de mica en mica. Malgrat les condicions de manca de llibertats polítiques, hi ha tota una xarxa d’associacions i entitats ciutadanes, als barris i a les parròquies, de tipus cultural, recreatiu, esportiu, excursionista, religiós... que, a poc a poc, va produint una llavor de reflexió, pensament i resistència. La gent es troba, parla, s’organitza i protesta.

També en el moviment obrer, especialment a les grans fàbriques, com la Seat, la Pegaso, Macosa, la Maquinista o Hispano Olivetti, apareixen lluites per a la millora dels salaris i les condicions de treball. La lluita sindical, reivindicativa i política s’hi va desenvolupant. Els quadres polítics de l’oposició sindical arriben a copar les estructures del sindicat vertical, en guanyar les eleccions als comitès d’empresa.

Als barris s’organitzen les comissions de barri, que inicialment fan una feina de difusió i suport a les lluites obreres, però aviat es proposen també la defensa de

Barcelona en lluita

les condicions de vida als seus indrets en concret i a la ciutat en general. Participen en les campanyes dutes a terme amb motiu de l’1 de maig i les lluites contra la carestia de la vida, fan piquets a la porta de les fàbriques, munten comitès de solidaritat, etc. També organitzen manifestacions, talls de trànsit i accions de protesta, per casos com la mort d’un veí per la manca de semàfors o la presència d’un abocador d’escombraries al costat de les cases. Fins i tot s’arriba a segrestar un autobús urbà per protestar per la falta de transport públic al barri.

També es plantegen les condicions de vida als barris, la situació de les escoles, de l’assistència sanitària, les condicions de salubritat dels habitatges i dels carrers, el clavegueram, la inexistència de zones verdes, la manca de transport públic...

Aviat, partint dels centres socials, les parròquies..., comencen a aparèixer les associacions de veïns, que seran els instruments bàsics per a l’organització dels ciutadans i la defensa dels seus interessos.

A Barcelona neix un moviment que s’implanta ràpidament, i en molt poc temps cada barri té la seva associació de

Portada del número 11, maig de 1976, Francesc Capdevila, Max

33

veïns, amb un gran nivell de coordinació i de lluita. Apareixen aquests nuclis de gent que s’organitzen voluntàriament per reivindicar la millora del barri i de la ciutat, i que també es plantegen organitzar els serveis que falten en àmbits com l’assistencial, el cultural i l’ensenyament.

Les associacions creen escoles bressol, escoles, serveis assistencials, culturals i de lleure... En definitiva, treballen i lluiten per la igualtat, la solidaritat, la igualtat de la

34

dona, els drets dels joves, dels jubilats...

Al final del 1973 s’esdevé un fet important: la corrupció municipal de l’equip Porcioles provoca un nivell de contestació social que obliga a substituir-lo per Enric Masó, i es fa pública la informació de la revisió del pla comarcal, que representa la proposta de les noves estructures urbanes de Barcelona i la seva àrea metropolitana. Això suposa posar damunt la taula el futur de la ciutat: la guerra està servida. Tant, que Masó plega i nomenen Viola, més proper a Franco, que endureix la situació. A la plaça de Sant Jaume hi ha manifestacions cada dia, alguns sembla que hi visquem...

A una banda hi ha els propietaris i els especuladors, els Núñez i Navarro, els Figueras, els Sanahuja, els Samaranch...

A l’altra banda, les associacions de veïns, el moviment organitzat de defensa dels equipaments i els espais públics, la defensa de l’escola pública catalana, l’assistència sanitària de qualitat i per a tothom, els equipaments esportius, culturals, per als joves i per als jubilats... Tot un moviment ciutadà format també per col·legis professionals, sindicats i entitats de tota mena presents als barris i a les ciutats.

Barcelona en lluita

«Corred, corred, malditos» (Butifarra! 8, 1976), Alfonso López

A barcelona neix un moviment amb força: el de les associacions de veïns

A partir de la dècada dels setanta hi ha una gran quantitat de lluites urbanes que fan que la ciutat recuperi els seus espais i es fomenti la participació. Des de l’oposició al pla de la Ribera per evitar un Miami Beach (1970-1975); passant pel nucli antic i la reivindicació del Born (1972-2014); els abocadors d’escombraries de Collserola i Can Clos (1971-1972); les batalles campals dels polígons de l’Obra Sindical del Hogar; la recuperació dels espais de la Maquinista a la Barceloneta (inicis del 1972); la defensa dels afectats del carrer dels Rajolers per l’explosió de gas natural (1972); a Badal i Brasil, la defensa dels expropiats del primer cinturó (1970-1975); el «Salvem la plaça Lesseps» (1972-1975); els «Salvem Sants» i «Salvem l’Espanya Industrial» (1973-1974); els terrenys de la Pegaso a Sant Andreu i la Sagrera (19731975); el parc de les Aigües al Guinardó (1974-1975); les esquerdes als habitatges de Virrei Amat, Ramón Albó i Pi i Molist (1973-1974); el pla parcial de Nou Barris (1970-1974), el polígon Canyelles (19701975), la cobertura del segon cinturó (1970-1975) a Nou Barris; el «Salvem la Sedeta», a Gràcia (1974-1976); el Castell

Barcelona en lluita

de l’Oreneta a Sarrià (1974-1975); el parc de l’Escorxador i el Xalet Casa Golferichs a l’Eixample (1976-1983); les lluites per les escoles bressol al Carmel, Nou Barris...; les setmanes de la Joventut, per les instal·lacions esportives, etc.

Fixeu-vos que tot plegat es produeix en aquest interregne entre la mort del dictador i la transició cap a la democràcia.

El 1975, l’alcalde de Barcelona és Socías Humbert, el governador és Martín Villa i el president de la diputació és Samaranch, tots ells franquistes que ja porten posada una màniga de la jaqueta del nou sistema. És en aquest context que l’equip Butifarra! se situa a l’altura de les circumstàncies.

Quan Alfons López apareix per la Federació de Veïns i proposa fer una revista de les associacions de veïns, la cosa no és fàcil i no s’acaba de realitzar, però sí que Butifarra! es distribueix a les associacions.

El que passa també és que la revista fa una intervenció decidida en el procés associatiu i de lluita. Els membres del col·lectiu es converteixen en autèntics activistes, i no només fan còmics sobre les nostres accions reivindicatives, sinó que els tenim al costat proposant campanyes i introduint

Portada número 8, febrer de 1976, Pepe Robles, RKER. Guió: Equip Butifarra!

les lluites urbanes ajuden a recuperar espais i fomenten la participació

35

conceptes, fins i tot ideològics, que ens acompanyen. Els de Butifarra! fan com molts altres companys periodistes –Huertas Claveria, Maria Favà o María Eugenia Ibáñez–, que són dels nostres.

Vull recordar que el còmic i el dibuix, la vinyeta gràfica, sempre han acompanyat l’actuació del moviment popular, amb els pòsters, les auques... Sempre tinc a la memòria gent com en Cesc o en Joma, que als inicis ens ajudaven amb els seus dibuixos. Els nois de Butifarra! també ho van fer, i a més d’uns dibuixos molt bons, ens van aportar uns guions i unes propostes d’una gran rellevància.

Vull acabar, a tall d’exemple, recordant tres propostes: el castell (una mena de quatre de tres) dels veïns que, fent pinya, posen el dit a l’ull del poderós amb barret de copa, tot enlairant la senyera, en la convocatòria de la primera assemblea de les associacions de Catalunya; la prostituta enjoiada que fa cantonada especulant amb el pla comarcal, i la imatge de la rambla de Canaletes plena de ciutadans proposant i reclamant vida als barris. I, finalment, l’expressiu logotip de l’equip fent una sonora BUTIFARRA!

36

Humor i denúncia

Com posar el dit a l’ull del poder d’una manera divertida

‘Butifarra!’, TAN LLUNY I TAN A PROP andrés naya Activista veïnal

Humor i denúncia

37

Un grup de joves dibuixants,

en col·laboració amb la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), va començar a publicar un tebeo que tenia com a títol Butifarra! a mitjan any 1975.

Plantejaven, d’una manera crítica, la situació del veïnat. A la portada, al costat del títol, una botifarra dirigida a la rígida censura d’aquells anys. Entre els primers números recordo les vuit pàgines dedicades al pla comarcal. Amb una frase, a la part superior de la portada, que deia: «Especuladores del mundo entero veníos, que esto se acaba!».

I la figura d’una prostituta enorme i un veí diminut que li preguntava: «Barcelona, ¿pero en qué plan vas?».

Celebrada va ser la portada d’aquell noi que feia la primera comunió i la il·lustració a la manera d’una estampa que deia: «¡¡En mayo muchos reciben la 1ª hostia!!».

O aquella altra en la qual un jove lliura a l’alcalde Viola una llista de reivindicacions i un pic i una pala: «De parte de los vecinos que cuando quiera ya puede actuar».

L’equip Butifarra! i els veïns van estar en el mateix costat de la trinxera. Un noticiari titulat Ferias y Congresos informava de l’atemptat feixista al Centre Social de

«Los barrios...»

(Butifarra! 3, setembre de 1975), Ricard Soler i Carlos Vila. Guió d’Alfonso López i Lluís Recasens, l’Avi Sants, de la lluita per places escolars a Trinitat Vella, de les esquerdes que les vibracions del metro obrien als habitatges del Turó de la Peira.

Alguns monogràfics es dedicaren als «quart de casa» de la Barceloneta, a l’Eixample i al tercer cinturó, amb el seu «El poble hi ha decidit: tercer cinturó gratuït». Davant les eleccions municipals, il·lustraren el dossier que es va fer amb el títol Vida als Barris.

En repassar aquells tebeos en blanc i negre em sorprèn veure retallades algunes pàgines; el cert és que algunes il·lustracions les fèiem servir per donar vidilla als seriosos fulls informatius que editàvem a de l’associació de veïns.

38

D’aquella primera etapa, em sorprèn que Banca Catalana, amb Pujol al capdavant, subvencionés la publicació, tot i que, vist amb la distància que dóna el temps, és versemblant que fos una humorada de la revista.

Els veïns facilitàvem la informació i ells se’n fotien ficant el dit en l’ull als especuladors, franquistes i gent de mal viure. Eren receptors i transmissors. Van ser moltes les vegades que els demanàrem un cartell, un dibuix per al butlletí o per al volant de torn.

Mai no deien que no.

Vam aprendre que el còmic, els acudits són formes d’humor, però també de denúncia: fet i fet, el llenguatge de la crítica no ha de ser necessàriament una murga de llarga escriptura. Recordo diversos cartells, com l’esmentat sobre el segon cinturó, «¡¡¡Vecino, ya están aquí!!!», amb el color groc de fons amb què empaperar els barris afectats.

Demanàvem la seva col·laboració amb presses i, a vegades, d’una manera gratuïta.

Mai no fallaren. Per això, quan el 1985 ens assabentàrem que l’Ajuntament de Barcelona venia amb embuts a l’hora de cedir el local per organitzar una exposició

Humor i denúncia

Pòster «9 barrios 10 años de lucha» (maig de 1980), Alfonso López i Joan Aliu

“dibuixants, guionistes i veïns estaven al mateix costat de la trinxera”

amb motiu del desè aniversari de Butifarra!, els de la Prosperitat, dins del programa de la setena festa major, organitzàrem una exposició homenatge al local de l’associació de veïns, i la inauguràrem amb una taula rodona on intervingueren el dibuixant Gallardo de l’equip Butifarra!, Carlos Prieto, de la FAVB, i Martín Diarte, per l’Associació de la Prospe.

Antonio Martín, en un article que publicàrem en el catàleg de l’exposició, retratava d’aquesta forma i manera els integrants de l’equip Butifarra!: «golfos apandadores, chelis de todo pelaje, anarcopasotas, neuróticos-que-quierenajustar-cuentas-con-el-sistema, gentes de izquierdas, inconformistas, rojos de a pie, gentes de barrio, feministas, ideólogos sin carné, y desertores de todo conformismo…

Forman el equipo gentes de fiar, de darlo todo por nada, incluso de trabajar gratis».

Al capdavant, el pirata honrat Alfonso López. Alguns noms que recordo: L’Avi, Azagra, Gallardo i Mediavilla, Max, Rafel Vaquer, Gordillo, Tha...

La seva producció en cartells o pòsters fou important; anunciaven les festes majors del Gòtic, la Prosperitat... Plantejaven

Humor i denúncia

reivindicacions com «Volem els nostres mestres» (escola Pegaso), «Centres de salut als barris» (FAVB). D’altres convocaven a les assemblees de les associacions de veïns de Catalunya, Manresa o Santa Coloma, o a una Setmana de la Sanitat.

Destacaria dos pòsters: un que es distribuí per tot Espanya, relacionat amb els nous ajuntaments democràtics: «¡Pedimos la palabra!». Se n’imprimiren milers d’exemplars en català, gallec i castellà. I l’altre, la portada del dossier Vida als Barris, dibuixada per Max, que també és la portada d’aquest llibre.

En la dècada dels vuitanta il·lustraven les notícies que, referides als barris, es publicaven al Diario de Barcelona, en l’època en què va ser autogestionat pels treballadors.

Tinc damunt la taula la notícia que informa de l’incendi d’un transformador al col·legi Tibidao (1981). A l’entrada del barri un cartell anuncia: «Prosperitat, zona experimental de Fecsa». I és que va haver-hi mesos en què les apagades eren el nostre pa de cada dia.

L’abril de 1983, un autobús sorollós i colorista va recórrer moltes barriades demanant al veïnat que s’associés. Va

ser guarnit amb una lona a tall de funda, pels Butifarra!. Mostrava els dibuixos relacionats amb el carrer i els problemes dels barris. Passejà durant deu dies per tots els districtes.

Dels seus treballs per a la Prospe i Nou Barris recordo, com a separata del Boletín 9 Barris, un tebeo que titulàrem Tocata y fuga de la Obra Sindical del Hogar; la portada del diari veïnal dedicat als deu anys de lluita; el cartell de la inauguració del casal de barri de la Prosperitat, i la portada del dossier «El distrito Nou Barris ante la Barcelona Olímpica», de juny de 1988. Per acabar vull destacar la publicació que dedicaren al cas Scala, en la qual denunciaren sense embuts que la paternitat de l’atemptat fou d’un confident a les ordres d’un ministre d’Interior anomenat Martín Villa.

Enguany fa quaranta anys del primer número de la revista Butifarra!, aniversari que una comissió ciutadana formada, entre d’altres, per alguns activistes veïnals, va proposar de celebrar amb l’edició d’aquest llibre en forma d’antologia, una exposició i una jornada de divulgació i estudi de la publicació a l’Arxiu Històric de la Ciutat, a què han cedit els originals.

39

«Cas Scala» (Diari de Barcelona, maig de 1981), Joan Aliu

248

Fonaments estètics i referents gràfics

I si un còmic no és només entreteniment?

L’estètica militant de la revista ‘Butifarra!’

Josep ROM Vicedegà de la facultat de Comunicació i Relacions Internacionals, Universitat Ramon Llull

Fonaments estètics i referents gràfics

Didàctica, socialisme, còmics, cooperativa, comunicació humana.

Les paraules defineixen intencions i Butifarra! va ser una revista de còmics amb uns atributs molt ben definits. Era un artefacte, un objecte fet amb art, fruit de les intencions d’un col·lectiu de dibuixants i escriptors amb la voluntat d’utilitzar el còmic com a eina transformadora de la societat. Una societat en procés de canvi, amb fam de llibertat i democràcia, una societat que vol superar la dictadura i en la qual els ciutadans s’apleguen i organitzen per reclamar un nou futur.

La revista Butifarra! va néixer amb la col·laboració de l’Anche (Asociación para el Estudio de la Comunicación Humana y Ecología), una entitat del Col·legi Oficial d’Enginyers Industrials de Catalunya. Avui, sembla un oxímoron que els enginyers dediquessin esforços a la «comunicació humana», però aquesta entitat –un dels focus principals del discurs feminista a Catalunya– va organitzar dues trobades internacionals sobre comunicació i és un bon indicador de la passió transformadora viscuda els darrers anys del franquisme a Catalunya.

Certament, l’any 1975 no és un any qualsevol de la història d’Espanya, és l’any de la mort del dictador, és l’any de la incertesa, amb moltes preguntes obertes sobre el futur de l’Estat. És un temps de debat, de discussió sobre el futur model polític i social.

No és la nostra intenció valorar les idees del grup ni els missatges dels còmics, però ens interessa revisar els fonaments estètics del grup i els referents gràfics.

249

Paga la pena descobrir quines són les característiques comunes dels còmics dels primers anys del col·lectiu i entendre una mica més bé què significa fer còmics amb voluntat didàctica i ideològica.

publicacions de referència de l’humor gràfic dels 70

«El rollo de los seriales» (Butifarra! número 3, 1975), Juan López, Jan. Guió de Francisco Pérez-Navarro

La principal escola del còmic d’humor a l’Espanya franquista va ser Bruguera.

Cap editorial no ha tingut en la història dels còmics a Espanya la influència i la popularitat de les seves publicacions i els seus autors. Una part dels historietistes del col·lectiu Butifarra! es van formar a l’ombra de Mortadelo y Filemón i tota la saga de personatges franquícia de Bruguera, però

250

aquest model de còmics no és la principal influència de la revista. És un model basat en el slapstick americà, en el gag d’humor dinàmic del cinema mut portat al seu paroxisme visual. Per dir-ho de manera «comiquera», Bruguera va ser el manga de l’humor, no té la finor del gag dinàmic de l’obra de Franquin o Hergé, però els supera en violència i inconformisme. Els autors de Bruguera són més passionals i cínics en el tractament dels personatges. Suposo que un belga diria que són massa «llatins».

En cap altre país va haver-hi un fenomen cinètic tan destructiu i desacomplexat com el dels personatges de l’escola Bruguera.

En canvi, a les historietes de Butifarra!, el dinamisme es veu contingut per la voluntat didàctica dels còmics. Els referents del col·lectiu es troben en altres models.

Al començament de la dècada dels setanta, el còmic a Espanya també es veu immers en un fenomen que afecta gran part del còmic europeu. L’esperit crític nascut en els grans debats europeus de l’any 1968, amb vagues generals i refundació del discurs progressista en una Europa marcada per la revolució sexual, la millora de la qualitat de vida i l’accés de més joves a la Universitat, va situar l’humor gràfic en una etapa nova.

Tot i que la tradició de les revistes d’humor gràfic a Europa es va desenvolupar al segle xix a l’ombra del debat polític, després de la Segona Guerra Mundial només va perviure el còmic infantil. En els anys setanta hi ha un tomb a aquesta situació i l’humor gràfic es torna satíric, crític i compromès.

A Espanya no es va assolir el grau de debat i llibertat del Maig francès, però el nou

Fonaments estètics i referents gràfics

bruguera va ser el ‘manga’ de l’humor i la principal escola de còmic del país

model d’humor satíric va cristal·litzar en noves publicacions per a un públic adult en què es van formar alguns historietistes de Butifarra!. Com la revista Barrabás, El Papus i Por Favor. Aquestes publicacions són el bressol de molts autors del còmic d’humor que participaran en els projectes del col·lectiu Butifarra!, un planter de professionals que representen la primera generació del famós boom del còmic espanyol dels anys vuitanta.

Com hem esmentat, les influències estrangeres són molt importants. A Butifarra! hi ha alguna cosa de la revista italiana Linus (1965), una mica de les revistes satíriques franceses Hara Kiri, L’Écho des Savanes i Fluide Glacial –revista que va publicar Hom de Carlos Giménez, una obra mestra, clarament didàctica i progressista i, sobretot, hi ha molt de l’humor satíric de Marcel Gotlib, Nikita Mandryka i Claire Bretécher. Aquests autors francesos són els principals referents del nou humor gràfic dels anys setanta des de tres perspectives: la sàtira, l’absurd i l’anàlisi costumista.

Això significa que els francesos (Marcel Gotlib, Nikita Mandryka i Claire Bretécher) i els equivalents italians (Altan, Calligaro i Staino) s’inspiren en tres universos gràfics: la sàtira de l’obra de Harvey Kurtzman, la poètica onírica de Krazy Kat de George Herriman i l’humor costumista de Peanuts de Charles Schulz.

En general, com totes les revistes d’humor europees de la dècada dels seixanta i setanta, Butifarra! deu molt a Mad, la revista creada als Estats Units pel genial Harvey Kurtzman l’any 1952. Mad és una revista que inaugura l’era de la caricatura

Fonaments estètics i referents gràfics

agressiva, de la sàtira purament gràfica, que combina els recursos sonors i cinètics dels còmics de superherois amb la síntesi gràfica de les tires de premsa d’humor dels diaris. Això no vol dir que Butifarra! sigui una revista d’humor satíric dedicada a caricaturitzar el món del cinema, la

251

televisió o els llibres, com feia Mad, però la presència de l’estil de la revista, pel que fa a l’agressivitat i al recurs d’utilitzar històries que referencien altres mitjans és semblant.

Si anem al detall, les altres grans influències de la revista vénen de l’obra del mexicà Rius, de Mafalda de Quino –el gran

«USA no tiene amigos... USA sólo tiene intereses» (Butifarra! 15, 1976), Alfonso López

252

Fonaments estètics i referents gràfics

«Las hijas bien educadas» (Butifarra! 12, 1976), Montse Clavé

mite del còmic amb «missatge» dels anys seixanta–, de la provocació underground alternativa de Robert Crumb i de la caricatura dialogada de Jules Feiffer i els seus personatges d’existencialisme vacu.

Però per als dibuixants amants de l’humor més cruel i dolorós, la gran influència va ser Jean-Marc Reiser, el rei francès del còmic d’humor desordenat, bestial i impertinent.

On el traç es redueix a la mínima expressió i a una retòrica del gest –Alfonso López, Ivà i Óscar Nebreda van adoptar aquest traç.

Fins i tot s’intueix una mica de la revista Pilote i de la influència de Pierre Christin i la seva Légendes d’aujord’hui. Christin tenia una manera molt elegant de fer un còmic didàctic i de mentalitat progressista mitjançant el recurs a la fantasia. Un didactisme centrat en l’aventura i la ciència-ficció, que a Espanya va ser

patrimoni del guionista Víctor Mora, de manera molt discreta a Capitán Trueno (1956) i més activa a Sunday (1968) o Dani Futur (1969). Aquest «didactisme» i els còmics són dos dels aspectes més interessants de Butifarra!.

La voluntat didàctica en els còmics El mestre Antonio Martín diu que la història dels còmics només és possible amb una mirada interdisciplinària, que acostars’hi des de la literatura o la gràfica és impossible sense estudiar-ne els aspectes polítics, econòmics i industrials. La història de Butifarra! n’és un exemple. És un dels fenòmens menys investigats de la història del còmic espanyol de la dècada dels setanta. El pes cultural de publicacions com ara El Papus, El jueves i Star han estat el focus d’interès dels investigadors del còmic d’humor o l’underground. També cal recordar que, en els anys setanta, Umberto Eco va fer una aproximació teòrica als còmics de propaganda maoista que no és l’exemple més bo per investigar el vincle entre còmic i ideologia i, malgrat tot, va ser un llibre molt influent durant aquells anys i ens recorda un fet molt important: que el còmic ideològic és una narratio retòrica, una descripció dels fets reals amb caràcter persuasiu.

Penso que el caràcter didàctic i «persuasiu» del projecte Butifarra! ha estat una distorsió, un problema de catalogació clar.

Quina és la funció educativa del còmic?

L’humor gràfic sempre és crític i ideològic, sigui de dretes o d’esquerres, però podem fer un còmic d’humor educatiu?

Fonaments estètics i referents gràfics

Tots els còmics són ideològics. Dibuixar és pensar, segons Rudolf Arnheim. Si aquesta famosa frase del psicòleg de l’art alemany és certa, vol dir que el dibuix sempre és l’expressió d’emocions i idees, i aquest és el cas d’una revista diferent, d’un còmic autogestionat, sense l’aixopluc d’una editorial, on els autors són professionals d’altres revistes de crítica i humor, però a Butifarra! treballaven al servei de les entitats socials –com ara les associacions de veïns– i expressaven amb molta intensitat i molta fe les seves idees. Són un bon exemple del que els professors Antonio Remesar i Antonio Altarriba van definir en el llibre Comicsarias, de 1987, com a còmic ancorat.

El còmic ancorat reflecteix un entorn proper, clarament identificable, on l’anècdota senzilla, l’incident, la peripècia quotidiana o simplement l’expressió d’un estat d’ànim constitueixen la base de la intriga. D’altra banda, l’objectiu del còmic no ancorat és l’evasió i no el reflex. Les referències conegudes són abandonades en benefici de l’aventura, sigui transcendent, exòtica o fantàstica.

Aquest plantejament permet establir una diferència estètica entre el grafisme expressiu i subjectiu del còmic ancorat i costumista, i el grafisme de figuració naturalista i clàssica del còmic d’entreteniment.

Les historietes de la revista Butifarra! són còmic ancorat, compta més la visió del món que aporta l’autor que la sort dels protagonistes dels relats. En aquest tipus de còmics, la presentació formal reforça els valors expressius de l’autor per mitjà d’un

l’humor gràfic és sempre crític i ideològic, sigui de dretes o d’esquerres

«Estatutos de 1931-32.

Cocido contra escudella» (Butifarra! 19, 1977), Carlos Vila. Guió de J.L. Gómez Mompart

253

esquematisme que exagera, evidencia, estilitza, marca i destaca trets en funció dels objectius buscats.

El grafisme dels historietistes de les revistes satíriques dels anys setanta porta la marca de la seva visió subjectiva del món quotidià, de l’ancoratge en un marc ideològic i de la capacitat per jugar retòricament amb els arquetips socials més populars dels anys finals del franquisme.

A la historieta socialista i didàctica, els protagonistes són víctimes, botxins o herois populars (sempre des del grup). Són titelles, sí; però titelles que, a diferència dels còmics underground dels anys vuitanta (Martí, Gallardo, Pons), pretenen tallar els fils que els subjuguen.

Els autors de Butifarra! s’adscriuen a la caricatura social i a la descripció de l’acció-reacció davant de l’entorn, l’actualitat sempre hi és una referència.

Lògic, si tenim en compte que l’actualitat i la història, per exemple a «Estatutos de 1931-32. Cocido contra escudella», són els dos marcs narratius propis del còmic

254

Fonaments estètics i referents gràfics

com a assaig social. L’excepció es troba en l’ús ideològic de la faula social, quan adopten la ficció com a marc narratiu de l’educació social del lector. Tant en el marc de l’aventura com a gènere social –i em refereixo al paper del còmic de gènere negre (El Cubri)– o de l’aventura com a distòpia social (Giménez, Font, Usero).

L’ancoratge no només impedeix l’evasió sinó que converteix la historieta en testimoni o denúncia d’un estat de coses o d’un estat de les idees. L’origen de la revista denunciant, l’Obra Sindical del Hogar, és un exemple de l’ús del còmic

«¿Dónde se van?» (Butifarra!

12, 1976), Lluís Recasens, l’Avi

com a instrument de denúncia, en aquest cas de les deficiències urbanístiques i constructives d’uns barris destinats a acollir les famílies d’emigrants desplaçades a Barcelona.

Són històries breus, que limiten les possibilitats narratives del còmic. El discurs didàctic d’aquesta publicació no és violent, la ira s’esvaeix davant la voluntat educativa dels autors, com a «Cuando alguien contamina algo de todos contamina», on els autors utilitzen dues icones de la cultura popular dels seixanta, Snoopy i Mafalda, per facilitar el tractament didàctic de la

Fonaments estètics i referents gràfics

contaminació per a un públic infantil.

La voluntat pedagògica del discurs d’aquests autors també implica la combinació d’estils. Els personatges de l’Avi es caracteritzen per la simplificació extrema del traç que els redueix a una combinació de cercles: cos, nas i ulls.

Però a «¿Dónde se van?» el dibuixant utilitza el collage per fer una metàfora del consumisme.

Una altra característica d’aquesta forma de còmics és l’abundància de textos descriptius o argumentatius, de manera que la figura del narrador és un dels elements que permeten dinamitzar la història. El relat se sotmet a la tibantor de la retòrica argumentativa; per exemple a «Las inversiones yanquis en esta su colonia» no poden evitar que el concepte de còmic es vegi reduït a la mínima expressió per la voluntat d’estructurar l’argumentació mitjançant preguntes i

‘butifarra!’ mostra com la caricatura també és un instrument de crítica social

255

dades estadístiques.

Això no obsta perquè el didactisme i la presència constant d’un narrador omniscient pugui ser superada per l’habilitat de l’historietista; per exemple a «El diabloso cojuelo» s’utilitza el recurs del personatge de l’obra de Vélez de Guevara com a narrador, una mena de Virgili que guia l’obrer per les misèries de l’infern de la Seguretat Social. S’ha d’admetre, però que no és fàcil fer didàctica i entreteniment alhora.

Avui, amb la nostra visió distant, ens resulta fascinant recordar una revista que és un exemple de com la caricatura pot actuar com a instrument de crítica social i argumentació raonada. Encara hi ha molta actualitat i molts missatges en la lectura de les antigues historietes de Butifarra!.

«El diablosoe cojuelo» (Butifarra! 13, 1976), Adolfo Usero.

Guió de Lluís Recasens, l’Avi

258

D’un temps, d’un país

Tretze anys de feina en equip

Totes les portades Des de l’any 1975 en què va néixer,

i fins al 1987 en què va morir, dibuixants i guionistes coneguts amb el nom d’Equip Butifarra!, juntament amb altres col·laboradors, van crear nombrosos treballs, dels quals reproduïm aquí les portades de la

primera i segona etapa de Butifarra!, els àlbums i els encàrrecs especials.

Sovint els textos de les portades i els acudits d’aquestes es pensaven i decidien en equip. Per aquest motiu, al costat de cada portada només hi ha el nom del dibuixant que la va realitzar.

259

D’un temps, d’un país

Primera etapa: 1975-1977

Número 0, 1975.

Francesc Capdevila, Plumilla Mágica/Max

Número 1, 15 de juny de 1975. Carlos Vila, Alfonso López, Francesc Capdevila, Plumilla Mágica/Max

Número 2, 1 de juliol de 1975. Carlos Vila i Alfonso López

Número 3, 15 de setembre de 1975.

Alfonso López

Número 4, octubre de 1975. Alfonso López

Número 5, novembre de 1975. José Briz

Número 6, desembre de 1975. Equip Butifarra!

Número 7, gener de 1976. Francesc Capdevila, Plumilla Mágica/Max

Número 8, febrer de 1976. Pepe Robles, RKER

Número 9, març de 1979. Alfonso López

Número 10, abril de 1976. Alfonso López

Número 11, maig de 1976. Francesc Capdevila, Plumilla Mágica/Max

Número 12, maig de 1976. Lluís Recasens, l’Avi

Número 13, juny de 1976. Jordi Ginés, Gin

Número 14, juliolagost de 1976. Lluís Recasens, l’Avi

Número 15, setembre de 1976.

Luis García

Número 16, octubre de 1976. Luis García

Número 17, novembre de 1976.

Pepe Robles, RKER

260

Número 18, desembre de 1976.

Pepe Robles, RKER

D’un temps, d’un país

Número 19, gener de 1977. Pepe Robles, RKER

Número 20, febrer de 1977. Francesc Capdevila, Plumilla Mágica/Max

Número 21, març/ abril de 1977.

Enrique Ventura

Número 22, maig de 1977. Alfonso López

Queda inaugurado este barrio.

Recopilatori del millor de la primera etapa de Butifarra!

Pepe Robles, RKER

Segona etapa: 1977-1979

Número 1, novembre de 1977. Carlos Giménez

Número 2, desembre de 1977. Pepe Robles, RKER

Número 3, gener de 1978. Alfonso López

Número 4, febrer de 1978 . Pepe Robles, RKER

Número 5, març de 1978. Pepe Robles, RKER

Número 6, maig de 1978. Joan Rafart, Raf/Dino

Número 7, juny de 1978. Pepe Robles, RKER

Número 8-9, juliol/ agost de 1978.

Rafel Vaquer

Número 10, octubre de 1978. Pepe Robles, RKER

Número 11, novembre de 1978.

Felipe Hernández Cava, Pedro Arjona i Saturio Alonso, El Cubri

Número 12, desembre de 1978.

Felipe Hernández Cava, Pedro Arjona i Saturio Alonso, El Cubri

Número 13, gener de 1979. Felipe Hernández Cava, Pedro Arjona i Saturio Alonso, El Cubri

261

D’un temps, d’un país

Els àlbums

El Urbanismo Feroz, 1979. Rafel Vaquer

La publicidad, 1979.

Francesc Capdevila, Max

La familia (bien, ¿y usted?), 1980. Joseph August Tharrats, Tha

Història de les Balears, 1981. Rafel Vaquer

Història de l’Anna a Sta. Coloma de Gramenet, 1983.

Joan Aliu

Història de Barberà del Vallès, 1985.

Jordi Sempere.

Color: Laura Martínez

Qui eixamplarà els «quarts de casa»?, 1980.

Joan Aliu

Participa i viu la ciutat, 1981.

Alfonso López i Rafel Vaquer

Caso Scala, 1981.

August Tharrats, Tha

El patio trasero, 1987.

Jordi Ginés, Gin

Història de Tarragona, 24 Horas, 1985.

1985. Jordi Sempere. Francesc Capdevila, Max Color: Julio Martínez Pérez, Das Pastoras

Encàrrecs especials

El poble ha decidit. III cinturó gratuït, 1976.

Felipe Hernández Cava, Pedro Arjona i Saturio Alonso, El Cubri

Lleida és la pera, 1979. Francesc Capdevila, Max