SANT MAGÍ: NO M’HI ACOSTUMARÉ

Aprincipis de juny em van dir que aquest any Sant Magí seria diferent, però jo no sé com es fa això de mirar i no tocar. Així que, dos mesos després, tan sols havia anat a un parell d’assajos i a tres sortides: ja t’hi acostumaràs, em deien, i... potser sí, però em sembla que no m’hi vull acostumar.

La Festa Major s’acostava, vaig tornar a passar pel local, vaig anar a La Canonja i al Cós del Bou; m’anava reubicant. La diada de la Festa Major petita pintava bé, les estructures les teníem a punt, l’assaig a la plaça de Les Cols va ser impressionant... A les apostes tothom coincidia: 9 de 8, 5 de 9, 3 de 9 (ja arribarà el moment de posar-hi l’agulla) i pilar de 8. Massa eufòria? No, segur que no. El problema: no sé com aguantar-ho sense posar-m’hi (no, no m’hi acostumaré). I arriba el dia d’un Sant Magí diferent des de bon matí. Després de 25 anys d’esmorzar a casa avui vaig a esmorzar de forquilla amb una colla de bons amics. Després anem cap al local: força gent, tots cap a dins a escoltar a l’Aleix. Ens diu que els deures els tenim fets (frase tòpica), que li posem la feina fàcil (aquesta és nova), que sortirem de 9 (com intuíem el 99% dels castellers), i ens remarca que no ens despisti res i que no es despisti ningú (per si algú no ho tenia prou clar), però no diu que ens veu a tots concentrats i segurs del que anem a fer (això ho dirà per TAC 12 en acabar l’actuació).

Anem quarts, així que paciència. Al final d’una ronda tranquil·la quadrem el 9: una gentada damunt de la pinya (qui ho diu que no s’ha de ser gamma extra per a poder fer aquest castell?). Sonen gralles i el castell puja molt segur, sense patir gens. És un bon dia per veure’l de lluny (tot i que no m’hi acostumaré). El descarreguem sense problemes, no hi ha crits, no hi ha celebració, el nostre objectiu principal no és aquest, no es despista ningú. Ens retirem del centre de la plaça i sento algú que diu que amb 1 enxaneta és un gran castell, però que amb 3 no té mèrit (de quina colla deu ser simpatitzant aquest?, em sembla que ell tampoc s’hi acostumarà).

La segona ronda comença amb un intent desmuntat de 2 de 9 dels Xiquets de Tarragona (per a assegurar que no ens despista res, sabem que juguem el nostre propi partit, però el cert és que a l’hora de recuperar el 5 com menys pressió aliena millor). Finalment arriba el nostre torn. Sembla que les mides són bones: la banda del 3 es veu mot bé, i a la banda del 2 el Martí i el Micki també el donen per bo. El castell puja ràpid, serè i consistent, i es carrega sense fer-me patir (segueix sent un bon dia per a mirar els nostres castells des de fora, tot i que no m’hi acostumaré). L’Aina baixa ràpid i ho celebra des de dalt del folre. Sembla que no té pressa per baixar; n’està segura com jo que el descarreguem tot i que una rengla comenci a tremolar. 5 al sac, l’hem recuperat, però jo tinc una sensació estranya: hi he participat?, en formo part?, no m’hi acostumaré?; m’obligo a no pensar-hi i m’afegeixo a l’abraçada col·lectiva. Una llagrimeta? Ep, això no, que tinc una reputació a mantenir. Torno cap al Gallo Moron, i la cara de pomes agres del personatge que abans trobava lleig el nostre