Diades

9 em confirma les seves preferències, però ara no diu res: tan sols fa molt mala cara. Anem bé (que s’hi vagi acostumant).

Esperem el nostre torn a la tercera ronda. Ara sí que ja no ens preocupa gens el que facin les altres colles, no ens despista res, sols nosaltres mateixos ens podem fer la traveta, i sembla que la pressa per encarar el pilar ens fa haver de treballar massa per a descarregar el 3; ara sí que he patit i he hagut d’esforçar-me per no posar-m’hi (no m’hi acostumaré).

El castell ratllat a la ronda de repetició ens deixa reposar, i la renúncia a la ronda de millora no ens allarga en excés l’espera; al final anar quarts ens ha anat molt bé per al ritme de la diada. L’Estelada es replega per a deixar lliure la referència, tanquem folre i manilles, el Micki i el Jordi donen el vistiplau: anem a seguir fent historia (això de fer-lo girat cap a casa Prats és estrany; cap on mirava el pilar fa 138 anys?). El pilar puja bé, però no tant com a Vilanova, el pendent de la plaça de Les Cols vol imposar la seva llei i complica massa la feina del folre. El carreguem amb solvència però a la sortida de la Cristina hi ha dues fuetades i el pilar es trenca. Els crits de “Jove, Jove, Jove” tornen a omplir la plaça i se’m posa la pell de gallina, com deia el nostre cartell de Sant Magí. Ben mirat, a l’esmorzar i a les celebracions potser sí que m’hi acostumaré.

Per cert, a aquell personatge al que no li agradaven els nostres gama extra no se’l veu per enlloc; li deu fer por haver-s’hi d’acostumar.