Esperidió 130

L’ESPERIDIÓ L’E

06 La suma de tot

08 I per què, la Jove?

12 La Constància

15 Al Vendrell fins el final

17 Sense camisa

21 Assaig de canalla

23 La botiga

Repàs 04

Llums, càmeres... i coulant? 07

Primer Diumenge d’orgull propi 10

Diada del Mercadal 14

Breus 16

Entrevista 18

La Colla creix! 22

L’EQUIP DE L’ESPERIDIÓ

Direcció i correcció

Jordi Castro

Pere Domènech

Equip de redacció

Jordi Castro

Pere Domènech

Arnau Curto

Jan Magarolas

Foto de portada

Felix Bentzenbichler

Contraportada

Claustre Agramunt

Col·laboradors

L’equip de canalla

Pere Ferrando

EDU POLO

L’ESPERIDIÓ és una publicació oberta a tots aquells articles que tinguin interès casteller, històric, folklòric, sempre que s’ajustin a la consideració de persones i institucions. El parer de L’Esperidió s’expressa únicament a través de l’editorial.L’Esperidió no comparteix necessàriament opinions que publiqui, de les quals n’és responsable l’autor/a. S’autoritza la reproducció parcial o total dels textos, citant sempre la seva procedència.

Ind. Gràf. Gabriel Gibert, SA

C. Cartagena, 12 Tarragona

DL: T.765.85

Recursos gràfics

Arnau Curto

Disseny i maquetació Montse Pinel

Fotografies

Felix Bentzelbichler

CJXT

Neus Brinquis Maite Riba

Marta Bros

AJ Blanc

Claustre Agramunt

Colla Jove Xiquets de Tarragona

C.Cós del Bou, 23 43003 Tarragona

Apartat de correus 463 - 43080 Tarragona

Tel. 639 240 248 | cjxt@jovedetarragona.cat

www.jovedetarragona.cat

El 4 de novembre de 1979, un grup de castellers i castelleres de Tarragona es desplaçaven a Cornudella de Montsant, al Priorat, i hi construïen pilars de 4 i un intent de 3 de 6. Aquella voluntat de retornar a Tarragona una dualitat castellera troncada diverses vegades ens ha dut a ser el que som ara: una de les colles castelleres més grans del país.

Al llarg de la nostra història hem assolit reptes impensables, alguns d’ells ben abans que altres colles. Malgrat alguns daltabaixos, típics de qualsevol activitat que es manté any rere any, fa un bon grapat de temporades que la nostra ambició i tossuderia són capaces de deixar-nos amb mal gust de boca quan aconseguim grans objectius però ens quedem a les portes de castells encara més grans.

El 2019 va ser un d’aquests anys. La publicació de la sentència als presos polítics i exiliats a mitjans d’octubre posava punt i fi nal abans d’hora a una temporada desa fi ant, marcada des del principi per una sèrie de condicionants, tant propis com compartits, pels quals no vam poder lluir part de la gran feina feta al Cós del Bou com hauríem volgut.

Aviat començarà una nova temporada (de Concurs!) en què tindrem una oportunitat d’or de rea fi rmar-nos en els castells que més dominem, reforçar els que han quedat a mitges, reprendre els reptes pendents i, qui sap, potser plantejar-nos alguna cosa més. Tota la feina feta l’any 2019 no és en va. Aprofitem tot el que hem après, assajat, rodat i recti ficat i combinem-ho amb el nostre caràcter. Perquè en tossuderia no ens guanya ningú.

Si omplim el local des del primer dia ens ho passarem molt bé.

Visca la Colla Jove!

FOTO: FELIX BENTZELBICHLER

EL REPÀS

DIADA NACIONAL DE CATALUNYA 11/09

Colla Jove Xiquets de Tarragona Tarragona

5d8, 4d8a, 3d9f, pd7f, 4pd4 pd7f, Xiquets de Tarragona

4d8, 5d8, 3d8, pd5, 4pd4 3d8, 4pd4

DIADA DEL PRIMER DIUMENGE DE FESTES DE SANTA TECLA

15/09 - PÀG. 10

Colla Jove Xiquets de Tarragona 9d8, 5d9f (c), 4d9fa (c), pd7f, pd5, 4pd4 (c), pd5, Colla Vella Xiquets de Valls

2d8, 4d9, 5d9f, pd6

TEXT: PERE DOMÈNECH

DIADA DE SANTA TECLA

23/09 - PÀG. 12

Castellers de Sant Pere i Sant Pau

Castellers

3d8, 2d7, 4d7a, pd6, pd5, 2pd4 pd6, Xiquets del Serrallo Serrallo

4d7 (id), 4d7 (id), 3d7, 4d6a, pd5, 2pd4 (id),

Després d’uns dies tranquils i venint d’un agost molt exigent, completem quatre construccions que volem pujar un pis més durant el tram final de temporada. Ho descarreguem tot de manera molt solvent, reafirmant la nostra convicció d’estar preparats per tornar a portar a plaça els nostres castells límit.

Castellers de Vilafranca

2d9fm, 3d9fa (i), 3d9f, 4d9f, pd7f, 4pd4 pd7f, 4pd4

Xiquets de Tarragona

5d8 (i), 4d8, 3d9f (id), 3d9f (id), 3d8, pd5

“Si vull anar de festa, primer he de fer els deures”. Aquest era el missatge que el cap de colla ens havia donat abans de la diada, fent-nos entendre que, si volíem afrontar el 3d10fm, primer havíem de descarregar els castells de gamma extra inferiors.

Després d’un bon 9d8, afrontem el “nostre” castell: el 5d9f. La supercatedral, però, ens queda en carregada per segona vegada consecutiva. Malgrat tot, després de tota la feina feta als assajos la Colla mereix provar el 4d9fa, i l’afrontem amb convicció. El castell va al límit, amb uns pisos superiors que es tanquen perillosament, però amb un treball titànic de tots els castellers es pot carregar inextremis. Deures pendents de cara a les següents diades.

Colla Jove Xiquets de Tarragona 9d8, 4d9fa (i), 3d9f (c), 4d8, pd7f, pd5, 4pd4 Castellers de Sant Pere i Sant Pau Castellers 3d8, 2d8f, 4d8 (c), pd6, pd5 pd6, Xiquets del Serrallo Serrallo 2d7(id), 2d7, 3d8 (id), 3d8 (id), 4d7a, pd5, 2pd4

Xiquets de Tarragona

5d8 (id), 5d8 (id), 3d9f (id), 4d8, 3d8, 2pd5

Després de les dues caigudes del Primer Diumenge de Festes, toca fer un pas endavant descarregant tots els castells. Però no és el dia. El 9d8, treballat al límit, és el preludi d’una diada molt dura (i cruel). El 4d9fa queda en intent, deixant a la Colla massa tocada com per seguir afrontant castells de gamma extra. Per postres, el 3d9f també ens cau després de l’aleta, obligant a la Colla a finalitzar amb un 4d8 i un pd7f. Toca passar pàgina.

LA MERCÈ 24/09 - PÀG. 12

Colla Jove Xiquets de Tarragona 4d8, pd6, pd4cam

Xiquets de Tarragona 4d8, 5d7, pd4cam

Castellers de Sant Pere i Sant Pau 2d7, 4d7a, pd4cam

Xiquets del Serrallo 4d7, 3d7, pd4cam

Afrontem una diada de la Mercè tranquil·la amb un 4d8 i un pd6 de tràmit. El pilar caminant arriba al balcó per quarta vegada consecutiva i novena en els últims 10 anys, acabant bé unes festes de Santa Tecla complicades.

EL MERCADAL A REUS

05/10 - PÀG. 14

Colla Jove Xiquets de Tarragona 3d9f, 4d9f, 5d8, pd7f, pd5, pd4 pd4

Capgrossos de Mataró

5d8, 3d9f, 4d9f, pd7f, pd5, 3pd4

Castellers de Vilafranca de 3d9f, 4d9f, 2d9fm, pd7f, pd5, 5pd4 2d9fm, pd7f, Colla Vella Xiquets de Valls

2d8, 5d9f, 2d9fm, pd6, 3pd5, pd4 2d9fm, pd6,

Xiquets de Reus 3d9f, 4d9f (c), 2d8f, pd4 2d8f,

Recuperem sensacions al Mercadal descarregant-hi la tripleta màgica i el pd7f. Uns bons 3d9f, 5d8 i pd7f acompanyen un tremolós 4d9f, permeten a la Colla sortir satisfeta de plaça i amb ganes d’afrontar algun altre repte de cara al tram final de temporada. Propera parada: El Vendrell.

FIRES DE SANTA TERESA A EL VENDRELL

13/10 - PÀG. 15

Colla Jove Xiquets de Tarragona 3d9f, 4d9f, 5d8, pd8fm, pd5, 2pd4

Colla Joves Xiquets de Valls 3d9f, 2d8, 4d8a, pd8fm, pd5, 2pd4 pd8fm, 2pd4

Nens del Vendrell 3d8, 4d8, 2d7, 4pd5, 5pd4 2d7,

Sense saber-ho, encarem l’última diada de l’any amb el repte de descarregar-hi el pd8fm que, per motius diversos, només havíem pogut portar una vegada a plaça en tota la temporada.

Descarreguem una altra tripleta màgica (força treballada) per afrontar el gran repte del dia en ronda de pilars. El pd8fm ha esdevingut un castell balsàmic; descarregar-lo després d’unes setmanes de patiment i amb nombroses caigudes ens indica que, malgrat les adversitats, la Jove lluita sempre fins al final i no s’arronsa. Que tot aquest esforç tingui recompensa la temporada vinent!

LA SUMA DE TOT

Que no sorprengui si comencem l’article dient que els grups de gralles i timbals de les colles castellers en general han estat els grans oblidats del món casteller. Sovint són en un segon terme, i sovint són criticats. Això és així, no ens ha de fer vergonya dir-ho. Però, per sort, això està canviant.

Durant l’última dècada, estem vivint una segona època d’or dels castells i podem observar (bé, més aviat escoltar) una millora qualitativa important dels grups de gralles i timbals que acompanyen les estructures castelleres. Un canvi impulsat des de dintre de les colles i fi nalment recolzat per l’organització del Concurs de Castells, proposant l’any 2014 el primer concurs dels grups de grallers del Concurs de Castells amb la fi nalitat de donar valor a la música tradicional que acompanya el fet casteller.

E n el nostre cas , des de l ’ a ny 2012 la Col la està apostant per la formació musical del grup de gralles i timbals. Aquell any es va oferir al grup la possibilitat de subvencionar part dels cursos de llenguatge musical i d’instrument a l’Estudi de Música. A partir de la següent temporada es va considerar més convenient que la formació es fes a la mateixa colla per ajustar-la a les necessitats reals del grup. Així, als assajos setmanals dels dilluns s’hi van incorporar un professor de gralla i un professor de timbal, els quals treballen (val a dir que amb implicació més enllà de la música) aspectes tècnics dels respectius instruments, dirigeixen els assajos grupals, proposen repertori i ajuden a millorar aspectes musicals.

El grup de gralles i timbals de la Colla sempre ha estat heterogeni, tant per l’edat com per la formació musical de les persones que l’integren. Amb l’ajuda dels professors treballem perquè tot formi part d’una suma per aconseguir el millor resultat per a la Jove. Les persones més veteranes del grup havien estat majoritàriament

autodidactes, però gràcies al treball amb els professors han evolucionat i crescut a nivell tècnic i musical per tocar amb solvència el repertori casteller i les peces més modernes que s’han afegit al repertori. Seguint amb aquesta idea de millorar la qualitat del grup, i sent que no tenim escola de gralles i timbals, a les noves incorporacions de gralla i de timbal se’ls requereix nivell de coneixements musicals i de l’instrument.

Darrera de cada toc hi ha moltes hores de treball i d’assaig, com no pot ser d’altra manera. En els darrers anys hem treballat per perfeccionar el repertori casteller: Matinades, Entrada a Plaça, Toc de Castell, Pilar Caminant i Toc de Vermut. En aquest apartat, cal destacar que la di ficultat tècnica del Toc de Castell, un toc exigent a nivell tècnic que requereix un molt bon coneixement de l’instrument, va fer que durant les temporades 2017 i 2018 el treballéssim de forma intensiva (i gairebé exclusiva) per perfeccionar-lo. La recompensa a aquest treball va arribar en forma de segona posició al III Concurs dels grups de grallers al Concurs de Castells 2018, cosa que ens va omplir de satisfacció.

Des de fa uns cinc anys, els nostres assajos s’han traslladat a la Casa de la Festa, per qüestions logístiques i d’espai amb altres activitats de la Colla. Com la resta de castelleres i castellers, estem il·lusionats amb el projecte de remodelació del nostre local, on esperem tornar a compartir espai d’assaig.

A la Jove cada castellera i casteller sumem. Des de diferents vessants, desenvolupant diferents tasques, aportant allò que podem i sabem fer. En el nostre cas, amb allò que també ens apassiona: la música. És un orgull anunciar l’entrada de la Jove a les places i refi lar l’aleta dels grans castells que fem. El món casteller és un gran espectacle audiovisual, on cada petit detall marca la diferència.

TEXT: MAITE BURILLO, ELISABET CIRERA, JOAN DOMÈNECH I GERARD ROCA.

FOTO: JOAN DOMÈNECH I GERARD ROCA.

LLUMS, CÀMERES… I COULANT?

Qualsevol actor que s’apreciï gaudeix damunt d’un escenari. Els focus, el so de les sabates damunt la tarima i aquell fosc immens que, davant teu, sembla un monstre sense rostre al qual has de domar en els minuts que duri la teva intervenció. Tot i estar acostumat a fer teatre des dels sis anys, el passat novembre vaig viure una de les experiències més emocionants que he tingut mai dalt d’un escenari. Perquè no es tracta d’actuar, sinó de per qui actues.

La Junta em va demanar que presentés el Sopar de Final de Temporada. Evidentment hi havia molta il·lusió, però també una pressió terrible: com fer balanç d’una temporada on has faltat molt per culpa de compromisos acadèmics? Com aconseguir estar a l’alçada de l’anterior presentador, que coneix cada persona i secret de la Jove? I encara més important: com aconseguir entretenir a tanta gent diferent, de diferents generacions, gustos i sensibilitats? Escriure el guió per una gala com aquesta va ser un maldecap i tot un repte. Però va valdre la pena. El primer peu a l’escenari va pujar segur. Amb el primer comentari satíric del nostre cap de colla, la sala es va omplir de rialles generoses. Ens agrada fotre canya als de dalt. Sentint respirar al públic, vaig comprendre que actuava per amics. Per família. Per la meva estimada “secta”. Les bromes no van deixar cap sector per esquitxar: el tronc, la Junta, l’Equip de Pinyes, els tarragonins i els de fora, i, mal que li pesi al nostre president, també els matalassers –us imagineu una gala sense dir-ne res?–. N’hi va haver per l’Associació d’Amics i el desterrament del coulant i pels drets d’imatge a ritme de Dames i Vells. Fins i tot n’hi va haver pel nostre nou alcalde! Aquella nit vaig poder fer realitat alguns dels meus somnis: actuar amb una càmera que gravava les reaccions del públic, utilitzar un micròfon de diadema o caminar entre el públic amb un canó de seguiment –enguany hi havia quartos–. Però el més especial no va ser això.

Normalment, quan surto de l’escenari s’acaba l’espectacle. Però aquella nit la màgia va començar quan vaig separar el peu de la tarima. Cada agraïment, cada felicitació, cada comentari sobre la gala valia mil vegades més. Cada somriure, cada copa a la salut de la Jove, cada rialla era més grati ficant. Quan acabo una obra, mai no passo la resta de la nit amb el meu públic. I potser aquest cop tampoc no ho vaig fer. Perquè en el fons, aquell no era el meu espectacle. Era l’espectacle de tothom. I és per això que, en comptes de sortir a saludar, em quedaré aplaudint agraït entre el públic per la magní fica peça que representem cada temporada.

TEXT: JORGE PÉREZ DE LA TORRE FOTO: NEUS BRINQUIS

I PER QUÈ, LA JOVE?

ADAPTACIÓ: JORDI CASTRO

FOTOS: ARXIU I MAITE RIBA

EnsreunimambFerranVenturaiJoanOlivanper sabersotaquinescircumstànciesvaaparèixerlaCollaJoveXiquetsde Tarragona ara fa40anys. fa40anys.

A fi nals dels anys 60 a Tarragona hi havia la Colla Vella dels Xiquets de Tarragona de Tarragona i la Colla Nova de Sant Magí Magí. Els resultats no eren brillants i l’any 1970 l’Ajuntament de Tarragona i Enric Olivé, aleshores President del Patronat de Castells de Tarragona, decideixen fusionarles sota el nom de Xiquets de Tarragona.

Aquesta fusió forçada va generar desavinences entre membres de les dues colles, que van di ficultar assolir el seu objectiu principal: millorar el nivell casteller de la ciutat. Freqüentaven els castells de 7 i algun de 7 i mig, però no hi havia indicis d’una millora immediata. A més, dins dels Xiquets hi havia un petit corrent intern favorable al canvi i a la obertura de la colla a gent nova i a la ciutat que, malgrat haver tingut representació a la Junta, no va aconseguir sobreposar-se a la mentalitat conservadora i hermètica que dominava aleshores. Tal era l’extrem que no s’interessaven gaire en les persones que volien entrar: sovint els miraven malament, eren ignorats per la majoria de membres i trigaven més d’un any en rebre la camisa.

L’any 1978 es va fer la V Manifestació Castellera a la plaça de braus, amb totes les colles (aleshores unes 12). Uns intents de 2de7 i de 4de8 van ser el detonant: “eren castellsque no teniena l’abast.Allàvam dir:finsaquíhem arribat”, diu Ferran Ventura. Aquell dia va ser l’últim cop que alguns membres dels Xiquets es van posar la camisa ratllada. D’altres que no van arribar a tenir-la mai, però que eren assidus als assajos, com el Joan Olivan, també van sumar-se a la idea de crear una nova colla castellera a Tarragona.

La primera reunió es va fer en un xalet dels Boscos de Tarragona. No arribaven a la desena de persones, però com que pertanyien a àmbits diferents de la ciutat, cadascú va començar a captar gent on va poder. “Al’Aregioelvam captar a la platja del Miracle fent pilars de 3!”, recorda rient el Ventura. Dins d’aquest grup de gent també hi eren el Joan i el Jordi Olivan, que també pertanyien a l’escoltisme (Alverna, Agrupament Robert d’Aguiló…) i que van aconseguir captar algunes persones més. A les reunions posteriors, en llocs com el Col·legi Jesús i Maria

Reunió al bar Moto Club de la Rambla Nova.

o el bar Moto Club de la Rambla Nova, les instruccions eren les mateixes: que cadascú arrossegués tanta gent com pogués.

En una d’aquestes reunions, abans de les festes de Nadal, només dos mesos després de la Manifestació Castellera, ja hi havia més de 40 persones aglutinades per tirar endavant una nova colla. Allà es va decidir començar-ho tot: buscar canalla, un local i un cap de colla.

El primer assaig es va fer als baixos de la Cooperativa Obrera de Tarragona el 14 de gener de 1979. Com que era un espai molt baix, al juny van passar als jardins del Teatre Metropol. “Era una selva, estava tot abandonat i si feien cinema dins nosaltres no podíem cridar”, diu Ventura. “Ho vam haver de netejar tot, ningú se’n feia càrrec”, afegeix Olivan.

“Delsquevammarxar,ningúsabiafercastells.Assajàvem com podíem. Vamparlar amb l’Estevet(Pardalete),que ja havia sigut casteller i cap de colla. Va tenir moltes pressionsperquèno ensajudés”, diu Ventura. A banda del mític Estevet, i malgrat les di ficultats, aquell grup de gent va aconseguir que vinguessin altres persones a ajudar al llarg de 1979. Les coses van anar bé i eventualment es van plantejar sortir al carrer per fer visible aquella nova colla castellera.

Una d’aquestes primeres sortides va ser a Cornudella de Montsant, el 4 de novembre de 1979. Gràcies als contactes es va aconseguir organitzar la primera diada de la Colla, encara sense nom ni camisa (als cartells hi deia “un grup d’a ficionats de Tarragona”), amb els Brivalls de Cornudella, creats el 1976. S’hi va fer un 3de5, un intent de 3de6 i els primers pilars de 4. En veure l’acceptació i el bon funcionament inicial, el dia 23 d’aquell mateix mes de novembre es va dur a terme una assemblea en què s’acordava defi nitivament tirar endavant la Colla.

Al gener de 1980 els assajos van traslladar-se al Pati del Pou de l’Ajuntament. Aquell mateix mes, el dia 26, es van presentar les diverses propostes de nom i de camisa. Els noms proposats van ser Colla Joves, Colla Nova, Castellers, Colla Tarraco i Colla Jove, i els colors van ser teula mullada, rosa, beige, verd oliva i morat.

El nom triat inicialment va ser Colla Jove dels Xiquets de Tarragona, però en una assemblea posterior es va eliminar el “dels” perquè la Jove es considerava una colla nova, no una escissió. Per aquesta mateixa raó es va triar el color morat, malgrat que en un pacte del 1970 es va dir que no es podria utilitzar el color lila ni el blau per ser els de les colles anteriors. L’acord també impedia dir-se Colla Vella o Colla Nova, tot i que es va valorar a la llista inicial. “Allò era un acord entre ells. A naltros no ens afectava”, diu Ventura.

El 7 de maig del 1980, la Colla es constitueix legalment. Aquell estiu es van fer actuacions a Tarragona sense camisa: a la Fira de Xauxa de l’Alverna, al Sagrat Cor i a l’Escola La Normal. La primera diada amb camisa, però, no va ser fins el 13 d’agost a La Galera, al Montsià. Novament va ser gràcies als contactes, en aquest cas d’Alfred Fort, que durant la diada explicava els castells des del balcó de l’ajuntament. Quatre dies més tard es va actuar al col·legi Mare Nostrum, novament amb camisa.

Acabem aquest viatge al passat el dia de Sant Magí. En el que es considerava la presentació oficial de la Colla Jove, s’hi van fer el 4de6a(c), el 2de6, el 3de6ps i un pilar de 4. L’enxaneta era l’Angelito dels Nois de la Torre. “Naltros els fèiempinya i ells ens el deixaven. Abans es feia, això. Monpare, sent de la Nova de SantMagí, feia desegon a la Vella de Valls”, diu mig rient el Ventura. “Vam estar un bontemps justos decanalla,perquè alsagrupaments escoltestampoc hihavianenspetits.Potserfeiendedosos nens de14o 15anys”, afegeix Olivan.

Primer 4de6 amb camisa a La Galera (Montsià) el 1980. Foto: Maite Riba.

Assaig al Pati del Pou de l’Ajuntament de Tarragona. L’autor és desconegut.

UNPRIMERDIUMENGED’ORGULL

PROPI

El setembre és el mes de la Jove. S’acaben les vacances, torna la rutina i, tal com arriba, torna a marxar. Santa Tecla allarga arti ficialment, si se’m permet l’expressió, l’enuig d’haver de tornar a l’escola, a la oficina o al taller i nosaltres podem seguir gaudint del plaer de tenir una patrona tan ben col·locada al calendari. La temporada castellera no s ’atura i, amb prou feines dues setmanes després de la gran diada de Sant Fèlix, a la Jove era una obligació oblidar-se dels fantasmes i recuperar la fe en la gamma extra.

Havíem treballat al local més hores que ningú i tothom tenia clar quins objectius tàcits ens plantejaríem a la diada de Santa Tecla - el Primer diumenge de festes. La qüestió era l’ordre. Hi anàvem convençudes de les nostres possibilitats, amb tota la humilitat de què érem capaces i amb la seguretat d’haver fet la feina al local. Preparades. Sortir de 9 de 8 era una aposta que, de tant segura, era conservadora. Escollíem el 5 de 9 amb folre per demostrar que la Colla Jove seguia a la partida i deixàvem per la tercera ronda el plat (més) fort de la jornada. Caure del que hauria estat el nostre buc insígnia entrava dins dels plans perquè, entre d’altres coses, sabem que els castells són molt difícils, però fer-ho en aquelles circumstàncies ho complicava tot. Haurien faltat pocs segons perquè el 5 folrat portés novament el cognom de la Jove, però les forces de l’ordre estaven capritxoses aquell dia.

TEXT: JAN MAGAROLAS

FOTOS: MARTA BROS AJ BLANC

La decisió d’afrontar el 4 de 9 amb folre i l’agulla després de la caiguda del 5 va ser l’encertada. El resultat fi nal potser convida a pensar que no, però la realitat amagada és que plantejar-se aquell castell en aquelles condicions era de colla gran. De colla immensa. Vam apretar les dents perquè sabíem que allò anava més enllà de l’honor: era el nostre orgull, que havia quedat ferit. Va ser l’orgull que va defensar fi ns a l’extenuació un castell que molts havien sentenciat des del principi.

Amb el pilar de 7 amb folre vam tancar una diada críticament orgullosa que ens carregava les espatlles de responsabilitat per la jornada de la nostra patrona. Compartint plaça amb nosaltres, una Vella llençada que recitava el preludi del que seria Santa Úrsula, uns Verds que complien l’expedient i uns Xiquets amb moltes di ficultats. La Jove esdevenia, novament, l’orgullosa am fitriona d’una diada marcada en lila al calendari i que indicava l’inici del fi nal de les nostres vacances prorrogades.

LA CONSTÀNCIA

TEXT: EDGAR BARBAS CABRERA

FOTOS: NEUS BAENA I CLAUSTRE AGRAMUNT

Arriba la patrona, nervis a flor de pell, mirades desa fiants i plenes de convicció. Al damunt, tots i totes carreguem una motxilla. En aquesta, hi portem la il·lusió, ambició, exigència, esforç i l’esperit necessari per correspondre a la nostra Tecla.

La il·lusió que ens porta a un mes d’agost ple de reptes; anar rodant un pilar amb dos canvis fonamentals (que ens va donar la primer alegria a fi nals de mes), el primer cinc de nou amb folre per Sant Magí (no hem d’oblidar tampoc al patró), el rodatge i evolució que ens permet el nou de vuit... Il·lusió per demostrar del que som capaces a una de les places més exigents del panorama casteller. Però la il·lusió és difícil de mantenir, qualsevol “tempesta” la pot fer tremolar i, fi ns i tot, enfonsar. Il·lusió que, tot i les pedres al camí, vam saber alimentar d’ambició.

L’ambició que ens fa voler portar la nostra insígnia a cada plaça, ambició que ens obliga a descarregar el tan anhelat tres de deu amb folre i manilles el dia vint-itres. Una ambició sense la qual no podríem omplir el local cada dimarts i divendres, potser l’única colla capaç de fer-ho a tal proporció. El lloc on alimentem aquesta necessitat en una espècie de cercle que no s’acaba mai. Es va apropant el dia assenyalat; visitem les places més estimades, les més dures, les que més demanen i és on, un cop més, descobrim la cara més fosca de les grans construccions. Com si d’una moneda es tractés, l’ambició ens ensenya l’altra cara: l’exigència.

Exigència que no perdona, castiga, ens obliga a reinventar-nos, buscar noves peces però, tot i així, voler portar les millors cartes disponibles a casa. Amb un objectiu clar al cap, encarem el repte un any més. Malgrat tot, tot repte té el seu risc, aquella ombra que ens sobrevola, ens fa témer, ataca la il·lusió i l’ambició tan durament treballades des de l’inici de temporada; l’ombra contra la que lluitem amb...

Esforç, cada gota de suor, cada petita fi blada de dolor, gemecs, tensió, la respiració que no arriba de tant donar pit, la fortalesa necessària on cadascú de nosaltres

demostrem fi ns on volem arribar. L’esforç per aixecar la nostra colla que van realitzar els fundadors, esforç de les passades (i no tant passades) generacions que ens han portat fi ns on som i el que seguirem donant per a les vinents. L’esforç de quan caus però et tornes a aixecar, l’esperit.

Esperit que demostren certs castellers esbojarrats volent estar a totes, volent arribar fi ns al fi nal. Esperit del Carmelo per assajar el pilar caminant en una setmana i fer el que va estar a la seva mà per a portar a l’enxaneta al balcó de l’ajuntament; el mateix que va demostrar l’Isma arribant en vuit minuts i mig. L’esperit de cada persona que sap que patirà, que potser no ho podrà aguantar, que tot i conèixer els riscos als que s’enfronta no dubta i ocupa el seu lloc a la pinya, allà on només ell o ella pot fer la seva funció. Esperit de qui, juntament amb les i els que més con fi a es posa al capdavant i s’exposa. Esperit d’una colla que, tot i les caigudes, tot i les lesions, s’aixeca, planta cara als més grans obstacles que es pugui trobar i alça la mà. La il·lusió del nen fa la passada, baixa per l’ambició del jove fi ns a arribar a l’exigència de l’adult, camina per l’esforç col·lectiu i toca de peus a terra amb l’esperit del més veterà!

Aquesta és la nostra suma de tot, la que ens fa continuar portant una marea lila fi ns l’última diada, on aixequem i descarreguem un altre pilar de vuit amb folre i manilles. La que ens farà tornar al març amb nous objectius, on voldrem rea fi rmar la nostra il·lusió i ambició, on afrontarem l’exigència amb el nostre màxim esforç per acabar demostrant a l’estimada Tecla l’esperit lila, la suma de tots i totes necessària per seguir somniant en descarregar els deu pisos a la ciutat.

Visca Santa Tecla gloriosa, mare dels i de les tarragonines, i visca la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona.

DIADA DEL MERCADAL

TEXT: MARIO VILLARES

FOTO: CLAUSTRE AGRAMUNT

Dues setmanes després de Santa Tecla tornàvem a Reus per la diada del Mercadal. Seria absurd no admetre que el resultat a Tarragona no era l’esperat: una vegada més, no s’havia pogut demostrar tot el treball i assaig que portàvem a l’esquena.

Després del 3d9f carregat i veient-nos obligats a acabar Santa Tecla amb un 4d8, encarar els assajos previs a la Mercadal no va ser fàcil. És per això que les sensacions amb les que entràvem a plaça no eren les millors. Però que les condicions no siguin favorables mai no ha de ser sinònim d’arronsar-se. Volíem encarar l’últim tram de temporada assegurant castells de la gamma alta de 8 i bàsics de nou, que des de el meu punt de vista era el que la colla necessitava.

Sabíem que seria una diada llarga i que es faria fosc. La concentració va jugar un paper fonamental, i així ho vam notar en el 3d9f. Els “va!”, “concentrats, eh” i “silenci aquí baix” eren senyal que la colla volia i necessitava descarregar aquell castell. Sense gaires complicacions, tot i els canvis, vam descarregar aquell 3 i va haver-hi una celebració continguda en baixar els segons.

Després d’agafar con fiança encaràvem el 4d9f, un castell que enguany ha donat molts maldecaps tant a nosaltres com a tot el món casteller. Personalment no les tenia totes: just després de la carregada es van començar a

moure peus i a demanar pit per totes bandes. El vam treballar? Sí. El vam descarregar? També.

No recordo realment el temps entre ronda i ronda, però sí que recordo anar a buscar gent per ajudar a tancar pinyes de les altres colles: sempre van bé unes quantes camises més. Mentrestant vaig passar l’estona amb l’equip de benvinguda, fent el que fem sempre durant les diades i enredant gent per anar a envoltar les pinyes. Quan ja era fosc vam acabar l’últim castell de la tripleta, el 5d8, amb molta solvència. Aquesta temporada ja n’havíem fet bastants. Només el tronc va haver de treballar a l’hora de fer les aletes.

L’expectació sobre el pilar era evident entre la colla fi ns que arriba algú de la tècnica i diu ‘’pilar de set’’. Des del meu punt de vista, la millor manera d’acabar la diada, perquè ha estat el pilar el que ens ha donat les alegries aquest any.

La sensació general va ser bona, recuperant con fiança i tornant al rodatge, però amb la sensació de deures pendents i un fi nal de temporada imminent.

Un cop acabada la diada ja assumíem que la temporada arribava a la seva fi , però sense parar els assajos perquè encara quedaven el Vendrell i l’Esperidió. Som la Jove: no defallim.

AL VENDRELL FINS AL FINAL!

Que hagi estat difícil portar els grans castells a plaça i fer-los bé va fer que anéssim a la Plaça Vella del Vendrell amb il·lusió i un puntet de nervis sempre present. Una il·lusió i nervis diferents, però, als d’altres anys on hi hem anat a portar els nostres màxims i aquells castells que no havíem completat al llarg de la temporada o no havíem pogut intentar. El nostre programa era bastant clar; és clar que ens hauria agradat prémer una mica més l’accelerador, però les baixes eren evidents i no ens hi jugàvem res.

Vaig arribar a plaça i ràpidament anàvem con fi rmant a tothom amb la resta de l’equip de pinyes per tenir a punt els castells que havíem preparat. Va ser grati ficant veure cares poc habituals!

Vam sortir de 3d9f, força ràpid i tranquil, seguit d’un 4d9f (el castell rebel del 2019) treballat a la descarregada; vam tancar les rondes de castells amb un 5d8, sense més. L’objectiu arribava a la ronda de pilars. Ja ho havíem dit: al Vendrell, fi ns al fi nal! Muntatge ràpid del folre i les manilles abans del silenci de la plaça. Sonen gralles, el castell puja, aleta i descarregat! No sense èpica a la baixada, per això. Quina lliçó dels pilaners i de les manilles tan bones que tenim. Abraçades i llàgrimes a plaça i temps per una mica de celebració al local en la que seria la nostra última diada de la temporada.

Per la seva banda, els Nens del Vendrell (els am fitrions) van fer notar la baixada de nivell general que han patit moltes colles. I a l’altre costat, exhibició de la Joves, que van plantar el 2d8 (un altre cop!). Enguany també hi han afegit el pilar de 8. Quins bèsties!

No vam anar a El Vendrell a salvar els mobles, sinó a fer el que més ens agrada: treure del Cós del Bou allò que hem fet bé a l’assaig. I tancar la temporada així, amb aquest pd8fm en un any en que el dubte més gran se centrava en la part superior del pilar, té un gran mèrit.

L’any que ve, el de #lasumadels40 #lasumadels40, més i millor!!!

TEXT: JORDI VERGÉS OLIVÉ FOTO: CLAUSTRE AGRAMUNT

EL TIÓ VISITA LA JOVE

La màgia també ha passat per la Jove aq uest Nada l. E l nostre somrient Tió va passar pel local en començar les Festes i els més petits de la Colla s’ho van passar d’allò més bé fent-lo cagar. Després de cantar-li cançons i de picar ben fort, van arribar un munt de sorpreses! Fins l’any que ve, Tió!

LA JOVE AMB LA MARATÓ

E ng ua ny la Ma rató de T V3 estava dedicada a les malalties minoritàries i, com no podia ser d’una altra manera, la Colla hi va col·laborar activament. El Bingo Solidari va ser un èxit rotund, i amb l’Estibacaixes vam tornar a tocar el cel amb la mà. Fins i tot el meteoròleg més famós de TV3 va atrevir-se al repte. Gràcies a les donacions de tothom, la Colla va recollir grans dosis de solidaritat!

Quaranta anys no es fan cada dia i la Colla gaudeix d’un paper important al teixit social de la ciutat. És per això que diverses entitats tarragonines ens han felicitat pel nostre aniversari, com el Club Bàsquet Tarragona, que ens va convidar a un important partit seu. Hi vam fer un pilar d’agraïment i, de regal, ens vam emportar una samarreta de l’equip amb el dorsal número 40.

La Colla reconeix cada any uns quants castellers i castelleres de camisa lila que, per les seves tasques, responsabilitat o trajectòria, són mereixedors d’un guardó molt especial: els Castellers de l’any. Al sopar de final de temporada, aquest reconeixement més que merescut va ser lliurat a la Natàlia Vidal, el Xavi March i el Carles Castañer. Enhorabona!

Els darrers compassos de la temporada van ser molt convulsos políticament, i els castells no en van ser una excepció. La Jove, juntament amb els Nens del Vendrell, els Bordegassos de Vilanova i els Castellers de la Vila de Gràcia, vam acordar per unanimitat suspendre la diada de l’Esperidió. La Colla

es va adherir a la vaga general i va fer un pilar a la plaça de la Font per rebutjar la violència policial d’aquells dies.

Com ja és tradició, cada any l’Ajuntament homenatja aquelles persones que porten vint-i-cinc anys a les Festes de Santa Tecla. El passat 13 de setembre, dia de la Crida, van ser rebuts per l’alcalde i obsequiats amb un cartell de l’any 1994, i en el seu honor vam enlairar un pilar de quatre. Per molts anys més junts!

TEXT: JAN MAGAROLAS

FOTOS: COLLA JOVE

SENSE CAMISA

L’Agustí és un “orgullós membre de la pinya” des del 2016 i la Lorena, que va ser vocal de canalla durant dos anys, en fa 12 que sovint fa de crossa. Però què fan quan no porten camisa?

AGUSTÍ LÓPEZ LORENA BLEDA

Consultor

P. A què et dediques?

A. Soc consultor empresarial d’estratègia i innovació: ajudo a les empreses a millorar els seus resultats.

P. I per amor a l’art?

A. Soc l’organitzador del TEDxTarragona i també membre actiu de l’Agrupament Escolta i Guia Alverna.

P. Com compagines les feines amb la Colla? amb

A. La meva feina com a consultor és perfectament compatible amb els assaigs. En canvi, el TEDxTarragona és al maig (el pròxim serà el 16/5/2020) i, com que tot es fa des del voluntariat, faig malabarismes amb els horaris per perdre’m com menys assajos millor fi ns l’estiu. A partir de febrer hem de dedicar moltes hores a preparació i assaig de les xerrades, producció de l’esdeveniment, venda d’entrades, difusió... Tot això es fa amb un equip de 15 persones i sovint ens reunim als vespres, cosa que va complicant els horaris.

P. Què té en comú el TEDxTarragona amb la Colla? amb

R. Bona pregunta. Com he dit tots som voluntaris, el que fa que el resultat depengui totalment del compromís de cadascú, la feina de preparació i la constància. Ens passem mesos treballant amb els oradors i fent un assaig rere l’altre per aconseguir que el dia D tot vagi com s’ha planejat. Així que em sembla que sí que hi ha molt en comú!

Enginyera

P. A què et dediques?

L. Soc enginyera de procés a la BASF Tarragona, departament de producció de la planta de Dispersions, Polièsters i Utilities.

P. I per amor a l’art?

L. Fa 4 anys que formo part de la comparsa del carnaval de Tarragona “Som i serem & urban style”.

P. Com ho compagines amb la Colla?

L. A la feina tinc un bon horari i tinc lliures la majoria dels caps de setmana. Algun dissabte o diumenge m’ha tocat anar a la fàbrica. Els assajos del carnaval són els diumenges, però la temporada comença just quan acaba la de castells. L’any de concurs sempre fallo al primer assaig: és el primer cap de setmana d’octubre!

P. Què tenen en comú la teva feina i la Colla? Colla?

L. Constància, dedicació i compromís, són tres atributs comuns. Necessites voluntat per aixecar-te del sofà un divendres de març per anar a castells a les 10 del vespre quan encara fa fred, voluntat per aixecar-se un dilluns per anar a treballar o voluntat per ser a les 10 del matí un diumenge de gener al carrer ballant amb un fred que pela. Tot i això, quan es descarrega un 3d10fm, quan desenvolupes i executes un del projectes que has creat o quan guanyes una Disfressa d’Or és quan te n’adones que fas el que realment t’agrada!

TEXT: JORDI CASTRO

ENTREVISTA A

NATALIA VIDAL GARCIA

És una tarda de dissabte de gener. Hem quedat al local, i decidim buscar un bar a la Plaça de la Font. Després de meditar-ho, ens instal·lem a la terrassa de Can Peret, ja que considerem que no fa gaire fred. Ella es demana un cafè per no beure alcohol, jo prefereixo una canya. Comencem! La Natalia treballa a un laboratori d’Agrolab Ibérica fent funcions administratives, però també registrant mostres (una feina que mai s’havia esperat). Els castells sempre han sigut la seva gran passió, tot i que enguany es veu obligada a deixar-los pel seu embaràs.

P. Enhorabona pel reconeixement com a Castellera de a Castellera l’Any!

N. (Riu) Em va fer molta il·lusió! No em feia falta aquest reconeixement per saber que la Colla m’estima o que jo me l’estimo a ella, però sí que em va fer gràcia perquè la Jove sempre ha sigut la meva família. Quan m’ho van dir no m’ho podia creure: de debò m’esteu fent castellera de l’any? Ja em voleu jubilar? Normalment li donen a la gent més gran o que deixa de venir a la Colla, i em va sobtar. El meu discurs va ser patètic, i després vaig fer una publicació al Facebook i a l’Instagram per compensarho...

P. Vas entrar molt jove a la Colla...

N. Va ser l’any 1996, amb només 4 anys. Mon pare venia a la Colla des de feia anys, i no ho recordo però va ser ell qui m’hi va portar. Vaig començar fent pilars de 4 i pilars caminant, i a partir d’allà ja va venir el 4d8a i el pilar de 6 amb el Sentís, el Titànic i el Michael. L’any 97 vaig fer el pd7f, i d’allí ja vaig començar a fer d’acotxadora.

P. Com recordes l’equip de canalla de l’època?

N. Sempre dic que ara mateix hi ha més gent que no conec que coneguts. Aleshores era un grup reduït, érem dos acotxadors, dues enxanetes i poca cosa més. Sempre era un “pujar i caure”, perquè no van ser bones èpoques, però recordo que ens ho passàvem molt bé; anàvem de colònies i teníem al Serrano de monitor, l’Amèlia..., i de canalla érem la Rosalia, la Montse, la Sara i altres. També el

Michael i l’Andreu, que van passar de ser canalla a ser els meus monitors, i posteriorment ho hem sigut junts! (riu).

P. Molta gent encara recorda la figuereta que vas fer al 2d8f del 2004. Quins records tens, d’aquell any? tens, N. Va ser l’any on se’m va morir el pare. Això va ser al juliol, i per la Mercè vaig fer la figuereta per ell. El Michael i l’Andreu portaven temps volent-ho provar, i m’hi vaig decidir; me’n sento super orgullosa, a veure si algun dia recuperem el 2 i puc motivar a la canalla perquè ho facin! M’ho vaig passar molt bé. Llàstima que ara no el tinguem tant bé, crec que som una colla mentalment una mica fluixa: ens va caure diverses vegades i li vam agafar massa respecte. No pot ser que a la mínima que perdem un castell ens costi remuntar. Potser pequem de repetir massa la mateixa alineació (igual que al pilar), i a la que vam haver de fer alguns canvis vam perdre-hi la con fiança. També va ser l’any en el qual vaig fer el meu últim castell d’enxaneta (amb 12 anys!): un 3d7 que vam carregar al Passeig de les Palmeres. Jo no hi havia d’anar, però mon germà no va poder i fi nalment em va tocar a mi amb la Gina d’acotxadora, i l’Olga i la Pris a dosos. Després vaig anar baixant de pis i vaig fer de dosos amb l’Aarón, amb qui feia el 4d8 amb la Gina d’acotxadora.

P. Poc després ja vas passar a formar part del pis de quints...

N. Sí, cap al 2007 o 2008. Curiosament no vaig arribar a descarregar cap 4d9f a sisens, però vaig fer el 3 i el 5

TEXT: PERE DOMÈNECH

a la buida amb la Gina a la rengla i l’Olga a la plena a l’època on ja començàvem a fer bons castells. Van provar de baixar-me també al 2, però no ho vaig veure clar i no el vaig arribar a fer: no m’hi veia. Penso que és una qüestió mental, els castells són més ment que físic. Si tens coco, d’allí no caus.

P. Formaves part del tronc del primer 5d9f carregat. Què part del primer carregat. vas sentir?

N. Una sensació completament diferent a la que he sentit en tota la resta de castells, ni tan sols amb el 4 net. Portàvem dos minuts pensant que quèiem i allò no queia, no queia, no queia...! Carregar-lo i caure va ser molt heavy, aguantar tanta estona aquell moviment va ser brutal. En un altre context no l’hauríem carregat, allò no anava enlloc i la sensació va ser molt xula.

Des de llavors, el castell que més il·lusió m’ha fet fer ha sigut el 4d9. Li tenia moltes ganes perquè al primer intent del 98 hi anava d’acotxadora, tot i que era tant petita que no me’n recordo. Quan vam començar a assajar-lo em vaig preparar molt físicament perquè mai havia anat al gimnàs i volia estar a punt, sobretot a nivell psicològic per a aguantar com fos. També vaig sentir coses similars amb el 4d9fa, ja que tinc una debilitat pel pilar. Poder estar allà dintre amb el pilar al mig i damunt d’un folre... (esbufega)

P. T’hauria agradat seguir fent el pilar? seguir el N. I tant. No ho he aconseguit, però m’hauria encantat. És molt difícil, des de que el vaig fer d’enxaneta seguim tenint al Sentís, ens costa molt trobar noves alineacions. Mentalment has d’estar molt preparat per a fer-lo, i no tothom té aquesta potència. Encara ens riem amb el Michael, ja que ell el feia d’acotxador i jo d’enxaneta i posteriorment vaig ocupar la seva posició amb mon germà d’enxaneta, i a sota meu la Cristina Prats; vam arribar a fer el pilar de 6 i el 4d8a. També un intent desmuntat de pd7f a la Mercè del 2002...

P. Tens algun ritual o mania a l’hora de pujar? a de

N. La faixa me la posa sempre la Gina. També em faig deu fregues a les cames just abans de pujar per activar-me, però ja està.

P. Has sigut canalla i monitora durant molts anys. Quins Quins canvis has viscut dins l’equip?

N. Havent-ho viscut com a canalla tens una altra perspectiva. Actualment, quan veus als nens caure dius “Tio, lo que heu caigut ara valtrus no és res! En tota la temporada heu caigut de tres castells. Naltrus quèiem dos castells per diada”. He vist una evolució (ja com a

NASCUDA: 11/02/1992

ENTRA A LA COLLA: febrer de 1996.

POSICIÓ HABITUAL: sisena.

monitora) molt bona perquè tot ha vingut rodat amb els castells. Fins i tot els anys que hem anat més fluixos hem tingut la canalla ben preparada en tot, sempre han respost i ens n’hem sortit. El més important de la Colla és la canalla, sense ells no faríem res! La feina dels monitors és vital, si la cagues té molta repercussió.

P. Enguany s’albiren canvis...

N. Sí. La Gina ho deixa després de quatre anys al capdavant, i ara bona part de l’equip també ho deixarà. No sé com anirà aquesta temporada, crec que serà un gran canvi i desitjo que els vagi molt bé, ja que la Gina ha marcat un abans i un després. Van pel bon camí, saben el rol que han de tenir i tenen con fiança entre ells, tant entre els nens com amb el monitors. Tot i això, mai se sap; potser qui s’hi fiqui al capdavant no ho fa bé i tot se’n va a la merda, però con fio en què això no passi! La con fiança és clau: si tenen algun problema, espero que facin com aquests últims anys i ho comuniquin als monitors perquè puguin treballarho. Ja va passar fa uns anys amb la Júlia March, que es va entrebancar i es negava a pujar després d’una època amb moltes caigudes del pilar. Després d’un any sense fer castells es va tornar a motivar i guaita-la, ara! Es menja el món. Espero que, vagi com vagi la temporada, ells es mantinguin junts. Si la canalla està unida, la Colla també ho està.

P. Com has vist aquesta temporada?

N. Fluixa. Portàvem un ritme molt bo, i hem fet una baixada. Hem d’aprendre que els castells també poden caure, i que no sempre estarem a la glòria. De tant en tant, fotre’ns unes bones hòsties també va bé per seguir millorant i veure que, si volem fer grans castells, cal que tothom s’hi impliqui al màxim. Hem intentar fer moltes coses, però ens ha faltat con fiança. Imagino que in fluïa que fos una temporada de molts canvis, i renovar és una cosa que ens costa, no som forts psicològicament en aquest aspecte i ens costa con fiar amb els altres. Enlloc de motivar-nos amb allò que vingui, ens fem petits.

També la renovació de l’equip tècnic i del cap de colla afecta, cada vegada que canviem de junta és com tornar a començar de zero. Hauríem de ser més continuistes, anar tots a una i evitar generar descon fiança. Cada vegada que comença una temporada nova els “tronquetis” arribem al local i ens diem: “A veure on em fiquen!”. Si partim d’aquesta base, malament. És evident que hem de ser conscients de que cada temporada hi ha d’haver relleus, però no pot ser que a falta de pocs dies de les actuacions tinguis dubtes sobre el company amb qui et toca estar. Encara que sigui la primera vegada que anem junts, s’hi ha d’anar a mort! Ens falta pair els canvis, no passa res si no vas amb els mateixos de l’any anterior. Convicció, ens sortirà!!

P. Tot i això, enguany també hi ha hagut moments bons! N. Sí, i tant! Tinc una anècdota del dia de Sant Fèlix. Abans de pujar al pilar de vuit, la Gina, la Júlia, el Lluc i

jo estàvem preparats fent la visualització prèvia, i ens vam trobar un cèntim al terra. El vam agafar i vam dir amb el Lluc que aquella era la moneda de la sort. Se la va guardar a la butxaca, va pujar al pilar i el vam descarregar! Era el primer pilar de vuit del Lluc.

P. Com veus la temporada 2020?

N. Tinc por! (riu) Serà un any molt diferent, ja que m’apartaré una mica de la Colla perquè no pujaré i tindré la ment en altres coses. Mai he estat tant a fora, no sé com ho viuré. El que més em preocupa és què passarà amb la canalla, com la gestionarà qui entri. Només espero viurela amb il·lusió!

P. I el món casteller en general?

N. El veig una mica tou. Hi va haver un boom en el qual totes les colles vam pujar molt i semblava que se’ns en anava una mica de les mans, semblava que arribaríem a fer castells de 12, i aquest any passat la sensació és que, en general, totes van baixar. Ha sigut una muntanya russa, i suposo que enguany seguirà sent de retrocés (excepte la Vella!). Tot i això, és any de Concurs, i les colles canvien el xip i serren més les dents. Val a dir que nosaltres les serrem des del principi, perquè tenim un calendari exigent des del minut 0...

P. Ens tocarà pencar...

N. Tot i això, també hem de ser conscients d’on veníem. Hem viscut molts fracassos, i recordar-ho alguna vegada ens fa bé. El recordatori del Facebook de tant en tant em mostra celebracions d’un 3d9f a El Catllar: això abans era la bomba, i ara la gent ni tan sols fa silenci! (Es posa les mans al cap) Això s’ha perdut en tot el món casteller, m’indigna! És el que els hi comento als nens: a vegades has de tocar fons per poder arribar a viure anys com els que hem viscut darrerament. Aquí també hi juga un factor mental: si no ens ho creiem, no ho farem. La con fiança és fonamental, mira els matalassers! És un problema de coco, van estar tocant la glòria amb naltrus i s’ho creien, però van tenir dues hòsties i es van tornar a enfonsar. En ells es veu molt, ja que també han sigut una colla fluixa mentalment.

P. En aquest sentit, quina creus que és la clau per recuperar la con fiança?

N. En el nostre cas, tornar a mostrar el magní fic 5d9f. Un dels factors que ens ha fet mal ha sigut caure del 5, perquè portàvem molts anys mantenint-lo i, al caure, hem perdut el nostre castell i tot passa a ser una merda. A partir d’aquí hem anat perdent pistonada... M’agradaria que tornés a formar part d’un dels nostres castells bàsics, que el poguéssim fer com a xurros. Si tinguéssim això podríem anar a tot: 3d10fm, 4d9fa... El 2d9fm ja em té més desconcertada, és un problema mental.

P. Què opines sobre la feina que està fent la comissió de la gènere?

N. És evident que sense les dones no es farien els castells que es fan. Trobo que és de sentit comú: les dones hem de saber contestar quan ens volen apartar d’algun lloc pel fet de ser dones, perquè ho podem fer (i està demostrat) igual que qualsevol home i a qualsevol lloc. També t’he de dir que quan vaig començar a llegir frases d’aquelles que havien penjat com ara “No em facis l’escaleta, que

me la faci ell” he vist que jo no m’hi he trobat mai: jo li faig l’escaleta al Gasol, al pilar de vuit li feia al Miki... La vivència de cadascú també hi in flueix: jo fl ipo amb l’Aida, no para! No m’he sentit mai menystinguda, no m’hi he trobat. I si m’hagués passat hauria contestat, però aquí ja entra el caràcter de cada persona.

També és cert que jo sempre he estat a tronc, i per tant no he estat gairebé mai a les profunditats de la pinya. L’única vegada que m’he sentit molesta va ser fent pinya amb un home al darrere, que lògicament hi entres en contacte perquè estàs fent força i no pots fer-hi res. On sí que crec que hi ha una mica de discriminació és en els formatgets: es posen allà a les noies primes perquè, per alguna raó, sempre es menysté aquella posició; en un 3d10fm els formatgets són vitals perquè la pinya no s’obri en cas de caiguda, i si menystens els formatgets no t’ho aguantaran. Això se solucionaria amb un repartiment equitatiu segons el físic de cadascú per tota la pinya, tant d’homes com de dones.

P. Quin és el teu millor record?

N. Carregar el primer 5d9f.

P. I el pitjor?

N. L’any en què va morir mon pare.

P. Un desig pel futur.

N. Que la Colla evolucioni sempre cap amunt i que no baixi, que no torni a estar enfonsada. I guanyar el Concurs! Tenim el tercer premi, el segon..., però ens falta la primera posició. L’any passat estàvem motivats perquè veníem d’haver quedat quarts el 2012, tercers el 2014 i segons el 2016. Ens tocava quedar primers! Però la Vella també s’ho mereixia. (Riu) Aquest any és complicat, però sinó que sigui d’aquí dos!

UNA PLAÇA. LA PLAÇA DE LES COLS.

UN CAP DE COLLA. EL JORDI CRESPO.

UN CASTELL. EL 4D9.

UNA DIADA. SANT MAGÍ.

UN/A CASTELLER/A QUE ADMIRIS. EL JORDI SENTÍS.

UNA PEL·LÍCULA. DIRTY DANCING, D’EMILE ARDOLINO

UN LLIBRE. EL MÓN GROC, D’ALBERT ESPINOSA.

UN ELEMENT DEL SEGUICI POPULAR. EL DRAC DE SANT ROC.

EL RECORD D’UNA CELEBRACIÓ. EL PRIMER 5D9F CARREGAT. UNA

ASSAIG DE CANALLA

TEXT: EVAN I LULA

Evan i Lula, moltíssimes gràcies per ser-hi sempre, per no fallar MAI, però sobretot per formar part de la història de la Colla!

Evan Dedes

Soc aquí des del 2012 i any rere any m’he anat sorprenent del que és capaç aquesta gran família. La canalla m’ha regalat grans moments: aquesta és una de les seves capacitats. El millor va ser al Catllar l’any 2017, al primer 2de9fm descarregat. Com sempre, ho vèiem des del carrer on hi havia la furgoneta de TAC12, tots apretadets per viure el moment. Quan el vam descarregar vam córrer tots al carrer paral·lel que dona a la plaça, esperant a fer el passadís. En aquell instant tots estàvem contents cridant, saltant d’emoció sense que importés res més.

La canalla ha sigut com una escola divertida perquè, encara que no ho sembli, aprens coses i t’ho passes genial. Que què aprenem? Doncs a banda de fer castells aprens a compartir, a treballar en grup per un objectiu comú, a ser fort, a conviure... I tot això amb una diversió que no tens enlloc més. Això va mes enllà dels castells i crec que és el millor de formar part de la canalla.

Trobaré a faltar moltes coses: que em portin als castells, les activitats, els moments viscuts, les entremaliadures dels monitors i els nostres intents de venjança, un “castigats sense pilota” de la Gina, les abraçades, els petons... Tot això i molt més.

Gràcies per tot el que heu fet per mi. M’heu fet molt feliç.

Ah, per cert: els que us quedeu, triomfeu i gaudiu moltíssim perquè el que es viu a la canalla és inoblidable.

Lula (Oleguer de los Ríos Blanch)

Vaig entrar l’any 2009, amb quatre anys. Els meus pares i el meu germà gran ja formaven part de la Colla i jo tinc records de castells des de que vaig néixer, perquè em portaven a totes les actuacions amb ells.

Quan vaig entrar a la canalla va ser com fer una petita colla d’amics amb els quals fer entremaliadures. Recordo un joc que li dèiem “ja tenim sopar”, que consistia en lligar un nen/a a un piló una estona mentre cantàvem “ja tenim sopar!”. També amb el Jesús i el Laxman, que eren més grans, sempre ens dedicàvem a fer piràmides i altres experiments uns sobre dels altres (idees de bomber!).

He viscut molt bons moments a la canalla. Cada castell és un bon moment, però em quedo amb el 3d10fm(c) del concurs del 2014. Jo no era gaire conscient del que signi ficava, però em va xocar molt l’esclat d’alegria de la Colla i la plaça en general. Allà vaig entendre que havíem fet una cosa molt gran. També tinc un molt bon record del 2de9fm descarregat al Catllar per tota la història de la Jove i el 2.

Trobaré a faltar l’amistat que hem fet amb tots nens/es i els monitors, perquè encara que els seguim veient no serà igual. També totes les activitats en què ens hem divertit molt i hem compartit estones inoblidables. I els passadissos quan s’estrena un nen o nena en un castell... són moments que a tothom li agraden i que a mi ja no em faran més.

A la canalla m’agradaria dir-los que aprofitin totes les oportunitats que tinguin, perquè són úniques, i que gaudeixin de cada castell. Que tots som necessaris dins i fora del castell, des del més petit al més gran! Sovint el millor d’un castell és quan arribes al racó de la canalla i tothom et felicita! La felicitat del moment és la felicitat de tots.

LA COLLA CREIX!

De dalt a baix i d’esquerra a dreta:

Emma Rivera, Ignasi Salat, Roger Castelló

Èlia Papo, Vega Àlvarez, Gisela Renuncio, Mireia Gallart, Leire Domínguez, Carla Font, Roc Martí, Aina Filella, Klaudio, Cristina Civit, Ferran Corbella, Toni Garcia.

L’entrega de camises prèvia a la Diada de l’Esperidió, així com els assajos d’aquella setmana, es va suspendre per donar als nostres castellers i castelleres llibertat d’assistència a les mobilitzacions de protesta per la sentència del judici als presos i preses polítiques.

SANTA TECLA

LA BOTIGA

ROBA

ACCESSORIS