Esperidió 110 by Colla Jove Xiquets de Tarragona

juliol del 2013 n.110

Colla Jove Xiquets de Tarragona â&#x20AC;&#x201D; www.collajove.cat

ÍNDEX Editorial · El Repàs · Un cap de setmana a Portugalete · Rememorant Portugalete · Sant Joan · Barcelona és Jove · La diada del Quadre de Santa Rosalia · La Canalla · Benvinguts a la Jove · L’entrevista a Núria del Rio “La Ganxeta” · Què hi dius? · Premi a la constància · ‘Lo tres de nou’ de Raimon Casas Pedrerol: ¿una obra anticastellera? · Les nostres fotos

3 4 6 7 9 10 11 12 13 14 18 20 21 22

Equip de redacció Angel Altès, Xavier Altès, Montse Blanch, Adrià Calvet, Arnau Curto, Jordina Estopà, Anna Guasch i Martu

Col·laboradors Chantal Bertran i Miquel Seró Maquetació Cinta Olivan

Colla Jove Xiquets de Tarragona. C.Cós del Bou, 23 - 43003 Tarragona - Apartat de correus 463 - 43080 Tarragona Tel. 977 235 134 - www.collajove.cat L’Esperidió és una publicació oberta a tots aquells articles que tinguin interès casteller, històric, folklòric, sempre que s’ajustin a la consideració de persones i institucions. El parer de L’Esperidió s’expressa únicament a través de l’editorial. L’Esperidió no comparteix necessàriament opinions que publiqui, de les quals és responsable l’autor. S’autoritza la reproducció parcial o total dels textos, citant sempre la seva procedència. Ind. Gràf. Gabriel Gibert, SA - C. Cartagena, 12 - Tarragona - DL: T.765.85

De la mateixa manera que succeeix tots els anys, no ens hem adonat i ja estem immersos en plena temporada, fent grans castells i mostrant algunes de les nostres cartes que ens poden orientar una mica de cap a on anem. Després, la temporada mateixa serà qui posarà les coses al seu lloc i qui ens dirà cap a on continuar. De moment hem començat a caminar i ho hem fet amb pas decidit. No som els únics. La majoria de colles han començat ja amb força i serà molt interessant veure els seus registres de final de temporada. Per la nostra banda, enguany ens trobem amb un repte diferent al que se’ns plantejava anys endarrere. L’any passat, malgrat alguns dubtes, el vam acabar de manera extraordinària i vam arribar encara més amunt d’on estàvem, entrant en el selecte grup dels millors dels millors. Això, a banda d’una gran alegria i un gran orgull, comporta també una gran responsabilitat.

poden malmetre els esforços de la resta del col·lectiu donant una imatge que no sigui la desitjada ni la real. La societat actual ens ofereix unes eines extraordinàries de comunicació que hem de saber utilitzar correctament i amb intel·ligència com hem anat fent fins ara però que toca gestionar amb més responsabilitat si cap donat que el nostre protagonisme és encara més gran. Ens cal ser capaços de demostrar, encara més, a tot arreu i en tots els àmbits la mena de Colla que som. Tothom ha de saber el què som, qui som i el què fem, des de les nostres famílies, amics i la nostra ciutat, fins a la globalitat del món casteller i la resta societat, tant a plaça amb l’actitud responsable i de col·laboració que ens pertoca, com a fora. Tenim uns principis, uns valors i una forma d’actuar que ens són pròpies i de les quals ens en sentim orgullosos. Sols tenim que mostrar-nos tal i com som. Pensem que ens miren.

Ara estem al capdamunt de tot i ja vam demostrar que en un moment donat podríem plantar cara a qui fos. Aquest fet, que ens permet treure pit a tot arreu i que no és pas fruit de la casualitat, comporta que ara estiguem (encara molt més del que estàvem) en el punt de mira de tot el món casteller. Tothom estarà pendent cada setmana del què fem i del què deixem de fer, del què diem i del com ho diem, del què som i del què demostrem i tot això serà observat al detall, comentat i molt probablement criticat (amb raó o sense) però estarà en boca de tothom. És normal que així sigui, de la mateixa manera que també nosaltres estem pendents de les altres colles; i més, com més amunt estiguin. Ens hem guanyat un protagonisme que ens mereixem i que hem de saber administrar de forma intel·ligent. Sabem molt bé què som i què volem ser però sovint ens cal saber-ho transmetre i demostrar. Fins no fa massa, tot això es mostrava a plaça, fent castells, lluint dignament una camisa i deixant que els qui van al capdavant dirigissin la Colla amb responsabilitat. Però en una societat com l’actual, amb uns mitjans de comunicació social universals i globalitzats, no són sols ells els qui transmeten el que volen transmetre. Avui en dia qualsevol pot escampar per les xarxes tota mena de comentaris o informacions que, tot i ésser efectuades a títol personal, repercuteixen de forma evident en la imatge de la Colla i que sovint, encara que potser amb la millor voluntat del món,

Arnau Curto Primers compassos Una temporada més, comencem! L’any passat vam complir els nostres somnis, i fins i tot vam anar més enllà. Vam aconseguir descarregar (per fi) el 5d9f i vam descarregar tres cops el 9d8. Entre carregats i descarregats vam assolir cinc castells de la denominada “gamma extra” i vam assolir quinze castells de 9, el mateix nombre de 5d8 que descarregats. També va assolir set 4d8a i mitja dotzena de pilars de 6. Uns números realment difícils de superar, però em sembla que això ho diem temporada rere temporada, i al final... ja sabeu com acabem. Riudecanyes va ser la primera parada de la temporada. Vam escalfar motors descarregant quatre castells: el 3d7, el 4d7a, el 5d7 i el 4d7. Un mes més tard vam arribar a Cornudella de Montsant, on hi actuàvem per apadrinar els nostres padrins, que ens van veure néixer fa gairebé 34 anys. Vam tornar a descarregar el 3d7, el 4d7a, el 5d7 i el 4d7, però aquest cop hi vam afegir el 3d7n. Dos dies més tard, entre roses, llibres vam actuar per Sant Jordi i vam descarregar els dos primers castells de vuit de la temporada, el 3d8, el 4d8, que vam acompanyar del 5d7 i un vano de 5.

i dos 5d7. Tornant a Catalunya, vam arribar a Cornellà de Llobregat amb ganes d’estrenar castells, així que vam sortir de 3d8 i posteriorment vam descarregar el primer 5d8 i un treballat 7d8. Vam actuar també al Campus Catalunya de la URV en motiu del Congrés de Medicina. Hi vam fer el 3d7, el 4d7, el 5d6n i el 4d7a. Dos dies més tard actuàvem a Vilanova i la Geltrú, on vam acabar l’actuació amb el 5d8, el 4d8 i el 3d8. Menció especial a l’intent desmuntat de 4d8a d’acrobàtica execució.

A principis de maig, per la festa del Futur és Jove, vam repetir l’actuació de Sant Jordi, descarregant el 3 i el 4d8, el 5d7, afegint-hi el 4d7a. Una setmana més tard, celebràvem la festa del 30è aniversari del Local, i vam descarregar el 3d8, el 4d8. Sí, vam carregar el 2d7, però també vam descarregar el primer pilar de 6 de la temporada.

Portugalete i la gamma alta de 8

Sant Joan i un futur de màxims

No m’estendré molt en aquest apartat perquè més endavant teniu un resum genial del que va passar al País Basc (bé, per això i perquè no hi vaig anar). El dos dies d’actuació a Portugalete hi vam fer exactament la mateixa actuació: hi vam descarregar dos 3d8, dos 4d8, dos 4d7a

Amb l’inici de l’estiu alguna cosa ha despertat dins dels castellers de la Colla, perquè hem gaudit d’un començament brutal. Malgrat carregar el 4d8a i el pilar de 6, vam

A la diada de les festes del Quadre de Santa Rosalia la colla va decidir fer un pas més. A la plaça de la Vila de Torredembarra hi volíem dur la tripleta màgica. L’any passat només vam poder carregar el 4d9f, però enguany, vam poder descarregar el tres castells: el 5d8, el 3d9f i el 4d9f. Aconseguíem així la tripleta màgica més matinera de la nostra història. Ah, i descarregant el pilar de 6!

descarregar el tercer 5d8 de la temporada i, aquest cop sí, vam descarregar el 3d9f més matiner de la nostra història, un 3 folrat d’execució exquisida. Set dies més tard, en motiu de la setmana temàtica “Tarragona, ciutat de castells”, vam descarregar el 4d8, el 3d8 i el 9d7 a la plaça del Rei. Després d’aquest entremès casteller, l’endemà vam arribar a Sant Cugat del Vallès amb ganes de mantenir el nivell que dúiem fins llavors: dit i fet. Vam descarregar el 5d8, el 3d9f, i el 4d8. La setmana següent vam participar a la diada del 20è Aniversari dels Castellers de Sants, on vam repetir exactament la mateixa actuació: 5d8, 3d9f i 4d8. Un 4 que ja començava a demanar, per inèrcia, un pis més.

Abans d’acabar, us faig un resum molt ràpid: del que va de temporada, portem cinc castells de 9 descarregats i sis 5d8, a banda de tres pilars de 6 (un d’ells carregat, sí). Són números que il·lusionen i fan venir ganes de treballar per un estiu que es preveu molt i molt dur. Aquesta temporada hem de continuar sent grans i, de moment, anem per bon camí!

UN CAP DE

SETMANA A

PORTU

Cinc del matí, per altres dos quarts de sis, o això diu la Gina. Un parell de centenars de persones, potser alguns mes; es reuneixen al casino de Tarragona per començar un cap de setmana ple d’anècdotes, consells, castells, festa i petites historietes que ompliran el nostre record de Portugalete, fins que hi tornem! per què hi tornarem, no? Doncs bé, com ja hem dit, un cop posats en marxa cap a Portugalete, vam tenir el plaer de gaudir de 7 hores de viatge plenes de cants, crits, salts, corredisses...en definitiva, amb l’objectiu de no deixar dormir als pobres monitors de l’autocar de la canalla, que alguns segur que ho necessitaven.

“dosos, acotxador i enxaneta amunt!”, aquí ja el terra tremolava, l’expectació va ser abismal quan els més petits, van tirar amunt. Vam acompanyar el 3 i 4 de 8, del 5de7 i el 4de7 amb el pilar, amb una pinya sòlida, on a part de mocadors castellers i trobàvem alguna que altre “txapela”. Per acabar vam alçar 4 pilars de 4 amb estelada i ikurriña incloses, on ens vam guanyar els cors d’aquella gent, per això, hi tornarem, oi?

A l’arribar ens van guiar fins el que seria casa nostre durant aquells dos dies, i on alguns membres de la colla dormirien, d’altres en tindrien prou amb el rocòdrom o els vestuaris, però ep!! ”oju” amb les càmeres que ens vigilen!

Un cop dutxats, amb camisa, faixa, mocadors i pantalons de castells ben plegats i guardats a les bosses (que després ens renyen) vam començar la llarga nit que ens quedava per davant, alguns van anar a dormir d’hora, just havent sopat; altres, van veure sortir el sol prenent la fresca del riu, o simplement estirats en algun raconet. Tots vam sopar a llocs diferents, tapes, pinxos, entrepans, “chuletons”, o amanidetes, amb vi, aigua o vinagre depèn d’on, per passar la set; però de ben segur que no ens equivoquem si afirmem que la cruïlla d’aquells dos carrers ens va reunir a tots per donar un punt més de diversió als carrers de Portugalete; i si no, pregunteu-li al pilaner basc que hi vam descobrir! Podríem parlar més de la nit, que segur que dona per a molt, però el que passa a Portugalete, es queda a Portugalete!

Vam passar l’estona prèvia al dinar gaudint dels petits espectacles que hi havia pel carrer, i no ens enganyem, omplint-nos la panxa de pinxos i txakoli! Per dinar, mentre la canalla molestava al Fausto, ens vam omplir les panxes amb un bon plat, o dos o tres, d’ “alubiada”, amb xoriço, llonganissa, costelles...se’ns fa la boca aigua només de pensar-hi!! Amb el posterior concurs de flams, que ningú va guanyar, ja que ningú se’ls va acabar tots, fluixos! Un cop dinats, ens vam disposar a fer una petita migdiada per reposar forces per l’espectacle casteller de Portugalete on cada pis tenia mèrit inexplicable, “terços amunt!” “UEEEEEEEEE (aplaudiments, crits, eufòria!!), “quarts amunt!” (una mica més del mateix), “quints amunt!” (si, quints, a Portugalete vam fer castells de 8!! el 3 i el 4 per ser mes exactes, tots dos amb un tronc renovat, que demostra el gran nivell de colla que tenim!). I per acabar,

Amb els primers rajos de sol de diumenge, mentre alguns encara es gitaven, d’altres ja començaven a estirar-se per anar a esmorzar i agafar energies, no per a fer castells no, si no per que sabien que tocava caminar durant una bona estona per arribar a “plaça”!! Sort en vam tenir que

allà són tan dropos com nosaltres i es posen rampes mecàniques per pujar els carrers empinats. Havent arribat a plaça vam tenir temps de fer alguna cerveseta, o potser millor aigua o aquarius per alguns, i de descansar sobre la gespa. I quan va arribar el moment vam repetir l’actuació del dia anterior, mateix ordre, mateixos castells, però un pel més treballats, dos diades en dos dies, cansen!! Vam dinar davant l’ajuntament, uns entrepans de llom ben bons que ens van venir d’allò més bé! Però un cop dinats, el cansament es va apoderar de nosaltres, i sort teníem que ja era hora d’agafar l’autocar i poder descansar entre cants, crits, corredisses, salts, i a més a més tenir el plaer de despertar-te sense saber on coi paren les teves sabates!si es que mira que en són de macos eh aquests nens i nenes? Al voltant de la mitja nit de diumenge, tornàvem a ser allà on havíem començat, però amb la satisfacció d’haver viscut un cap de setmana intens en el que hem portat el nom de la colla, de Tarragona i dels castells més enllà de casa nostre. I per acabar només dir... ESKERRIK ASKO PORTUGALETE!

UGALETE

Gina i Isma

REMEMORANT PORTUGALETE La crònica dels periodistes que us vam acompanyar Josep Ardila, Diari de Tarragona Laia Díaz, Diari Més Cristina Aguilar, Diari Més Elena Gavaldà, TAC12 Estem davant una pàgina en blanc i tot i que tenim molts bons records d’aquell cap de setmana a Portugalete plasmar-ho al paper sense que soni nynyo se’ns fa difícil. I això que som periodistes! Hem explicat les anècdotes tantes vegades que fins i tot hi ha gent que no va anar al viatge que en sap més coses que nosaltres, però escriure-ho no sembla el mateix... L’Elena encara recorda ara com, una setmana abans, entre vermut i vermut, la van enredar per carregar una càmera i un trípode i marxar cap a Euskadi. No sabia que li esperaven set hores d’autobús amb un xofer peculiarment estrany i un fil musical del tot discutible. De fet, no ho sabia ella ni ningú. Tampoc ens imaginàvem que, en arribar, faríem un tour turístic imprevist per Portugalete. Però, el més sorprenent va ser comprovar que, quan tots ja ens veiem dormint a terra, van començar a aparèixer una munió de matalassos, un per cadascú, tot un luxe! Llavors la gana ja apretava i ens vam trobar davant d’un plat d’alubias pintas del tot irresistible. Estaven boníssimes, però en aquell moment ens en vam alegrar molt de ser dels pocs que al cap de dues hores no s’havien d’enfaixar i posar-se dins d’una pinya (de fet, encara ens n’alegrem ara de no saber què va passar allà dins... Ja ens enteneu, oi?)

l’Amparito tot i les nombroses peticions. Tu creus? Ens van dir que allò era un pas doble de l’Espanya cañí! Però i tant sí va sonar. Castelleres i periodistes la vam cantar amb la poca veu que encara ens quedava.

Tot i això, l’actuació va sortir rodona. Castells de vuit lluny de Tarragona, prop de 250 camises i una plaça del Solar plena de curiosos que veien castells en directe per primera vegada. Vam fer de periodistes, però també d’ambaixadors explicant a més d’un basc enfundat en una txapela què coi era allò que estaven veient. Tot i això, nosaltres no ens vam veure amb el compromís d’haver d’explicar-ho en directe per ETB i fer-li entendre a un futbolista que eren “los cuartos”, “los dosos” o que el que tenien al davant era un “cuatro de ocho”. Si no, pregunteu-li a l’Albert Mercadé! L’actuació castellera va acabar a ritme d’Amparito i nosaltres saltant com els qui més entre la marea de camises liles. No som castellers, però som tarragonins (alguns com l’Ardila, d’adopció) i hi ha coses que es porten a la sang. Feta la foto de rigor amb l’alcalde de la ciutat i als peus del Puente Colgante, tocava desenfaixar-se i començar la ruta de pintxos i txacolís. Érem quatre foranis sense camisa però, per unes hores, ens vam sentir com un casteller més.

(Acaba aquí la crònica del que va passar aquella nit. Tenim informació no contrastada i, com a bons periodistes, ens la reservem).

I l’endemà, més castells Després d’haver fet l’intent de dormir, ens vam posar en marxa. Mentre tothom esmorzava, a la Laia i a l’Ardila els hi tocava escriure les primeres ratlles del viatge per la premsa tarragonina i córrer carregats amb càmeres i ordinadors fins a l’altra punta de Portugalete per participar a la Ibilaldia, la gran festa de les ikastolas basques. Amb tanta gent, a la Cristina no se li va acudir res més que començar a buscar una escala per enfilar-s’hi i intentar fer la millor foto del cap de setmana. I ho va aconseguir. Novament, castells de vuit entre aplaudiments i cares de sorpresa, sobretot quan la canalla pujava i quan es descobria el pilar del 4 amb l’agulla. En aquest cas els pilars de comiat van tenir un protagonisme especial: la ikurriña i l’estelada van aparèixer entre les mans dels més petitons per emportar-se una ensordidora ovació.

Arriba ara el moment “complicat” de l’article. Ni nosaltres mateixos sabem com vam acabar en una taberna basca cantant Els Segadors, El Virolai i cançons de Fermín Muguruza (en euskera, és clar), i rebent elogis d’alguns bascos per estar pronunciant l’euskera molt millor que alguns d’ells. Però hi vam acabar, i molt bé que ens ho vam passar. Ara bé, la festa es va traslladar al carrer on una txaranga que feia hores que tocava sense parar, es va negar a tocar

El cansament era evident en tots nosaltres. Feia poc més de 36 hores que havíem marxat de Tarragona, però molts teníem la sensació que portàvem uns quants dies a Portugalete. Van ser moltes coses en molt poques hores, però amb la Ibilaldia no es va acabar tot. Encara restaven set hores més d’autobús en què no hi va faltar els acudits, els intents per recuperar una estona de son o els crits contra els eterns rivals en veure aparèixer un grup de reclusos molt ratllats en una de les pantalles de televisió del bus número 3. Un mes després seguim rememorant moments que difícilment podrem oblidar i ja estem a l’espera de la propera invitació perquè, encara que estiguem encantats de seguirvos per les places de mig país, tingueu clar que al proper viatge la premsa tarragonina us tornarà a acompanyar!

SANT JOAN

molt més en la línia del què anem dient que són els “valors castellers”, però això tampoc era lo que havia d’escriure. Havia de parlar de la diada castellera, una diada en horari estrany i que a molts resulta incòmode, sí que a molts els serveix per dissimular les maleses de la nit anterior, una nit on, per cert, sembla que l’ajuntament treballa cada any més en favor dels castells, però només pel fet que cada vegada ens ho posen més difícil per arribar a veure sortir el sol, i si ve de gust, començar el dia amb un banyet. Aquells 3 escenaris a la sorra del Miracle on hi podies anar (encara) després de la revetlla... Vaja, que del què havia de parlar era de castells, però a vegades això es converteix en un recull de cròniques i més cròniques, on només fem que descriure diades, els nervis previs i, ronda rere ronda, expressar l’alegria o la tristesa que ens provoquen els resultats d’uns castells que, en la majoria de casos, no veiem en directe i que quan es publica aquesta revista ja n’hem llegit la crònica a la web, al diari i probablement hem repassat els vídeos i articles de la xarxa. Això no treu però, que el què és realment important en aquest article, és dir que, per primera vegada hem descarregat un castell de 9 per Sant Joan, mai abans no ho havíem fet tan aviat i poques vegades amb aquesta solvència. Un 3 de 9 amb folre tranquil i confiat, que seguia la bona ratxa de finals de la temporada anterior i que li augura molts més èxits aquesta temporada, encara que probablement, bastant més treballats.

Sempre he pensat que, concurs a banda, hi ha 3 tipus de diades, les de festes majors, les festives o firals i la resta, on hi inclouria les diades inventades, les comercials o les que t’has de treure de la màniga perquè si fas vacances durant la festa major no tens altre remei...

Per acompanyar aquest gran objectiu descarreguem en primera ronda un 5 de 8 i a la segona deixem el 4 de vuit amb el pilar carregat, una espina que no ens traiem amb la ronda de pilars, on també deixem en carregat un pilar que l’any passat va ser infalible, vaja, que toca treballar, però que de ben segur ha estat una ensopegada a la què hi posarem remei.

Sant Jordi, Sant Joan i l’11 de setembre, tres festius (o quasi) inequívocament catalans són del segon tipus. És en aquestes tres diades on es veu si un poble o ciutat té tradició castellera o només té una colla que fa castells. No acabo d’entendre que un municipi no programi una diada quan té plaça amb colla pròpia i que, aquesta, no pretengui celebrar aquestos dies a la seva ciutat i prefereixi desplaçar-se a una plaça veïna... però bé, això no és el què m’han demanat que escrigui.

De la resta de diada no en diré gaire més, però sembla que a les colles petites de Tarragona els espera un bon any, un any prometedor on si han arribat a Sant Joan a màxims de la temporada passada, tot sembla indicar que potser alguna intentarà tornar a donar-li sentit al pseudomonument de la Rambla.

Si bé és cert que per aquí al sud ens agrada dir que Sant Joan dóna el tret de sortida a la temporada, ja fa uns anys que en tot cas és l’inici de les apostes serioses, on aquest pas a pas es transforma en el primer saltet, on les colles de municipis on es programen diades en dies tradicionals juguem a casa, amb gent a la pinya, i cada cop més, amb molta gent a la plaça. No crec que la gentada d’enguany s’hagi d’agrair a la programació de “Tarragona ciutat de castells” on de ben segur que els turistes van sortir encantats, però fer-los pagar per assistir a un assaig... vaja, que si mirem amunt un dia d’assaig qualsevol, veurem guies obstinades i altruistes que expliquen gustosa i gratuïtament de què va això que fem, i ho fan tot l’any, i aniria

Això sí, senyor Alcalde, regidors i resta de Corporació Municipal... el balcó de l’Ajuntament fa pena, pena, per enguany obrir-lo i tenir aquesta imatge de quatre polítics fent fotos amb els mòbils i els seus amiguets amb ulleres d’aviador i aires de grandesa fardant des del balcó, no cal obri-lo, deixeu-lo tancat, sense banderes ni domassos i pengeu un cartellet avisant “No vindrà ningú, nosaltres que no fem ni ens agraden els castells, estem encara fotent-nos la coca.” Un casteller

BARCELONA ÉS JOVE La sortida a Sants no era una sortida qualsevol. Acostar-se a l’àrea metropolitana exigeix una actuació com Déu mana: ho vam demostrar a Cornellà amb el 5 de 8 més matiner de la història de la colla, i no volíem que Sants fos menys important. A més, la diada em feia especial il·lusió: anava a fer castells a la ciutat que m’ha vist néixer amb la colla més important de la ciutat que m’ha vist créixer.

“Aquesta diada no serà fàcil”, pensàvem molts. Es tractava de la celebració del vintè aniversari dels Borinots, els Castellers de Sants, i era ben segur que portarien artilleria pesada a plaça. La ubicació escollida és la plaça d’Osca, un petit oasi de tranquil·litat i ombra a només uns metres del bullici i la intempèrie de l’Estació de Sants, on ens van deixar els cinc (!) autocars que vam desplaçar per a l’ocasió.

La primera ronda ens brinda un 5d8 dels Castellers de Sants i un 3d8 dels Saballuts, els Castellers de Sabadell, amb un 5d8 lila entre els dos que va servir per posar-nos a to i preparar-nos per a la segona ronda, en la qual volíem fer el 3d9f. Enceten els Borinots amb el mateix castell, senyal de la gran temporada que porten, però malauradament només aconsegueixen carregar-lo. Aquella relliscada venia just després que acabéssim de cantar la pinya del nostre 3d9f, i molts de nosaltres vam recordar llavors que aquest no és un castell fàcil i que caldria esforçar-s’hi. I així va ser, amb l’esforç just i una tranquil·litat una mica excessiva, que vam aconseguir descarregar el tercer 3d9f de la temporada, que també era el desè castell de nou consecutiu descarregat... i el primer castell de nou descarregat a Barcelona! L’alegria posterior estava justificada. Van tancar ronda els Saballuts amb un 2d8f, el mateix que van fer servir els Borinots per obrir la tercera ronda. Seguim nosaltres amb un 4d8, igual que els de Sabadell. Però aquella plaça encara havia de veure el magnífic pilar de 7 amb folre que van descarregar els Castellers de Sants i que va significar el colofó d’una de les millors diades que ha vist mai aquest petit racó de la gran ciutat. A l’hora de marxar, alguns es queden de festa i d’altres pugem als autocars de tornada a Tarragona. Un trajecte, amb uns dormint i altres cantant, que va ser una mica accidentat, però que va servir per pair la gran diada que acabàvem de fer. Falta autor!

Les colònies

DIADA DEL QUADRE DE

SANTA ROSALIA

A la plaça de la vila de Torredembarra crec que no soc la única que em sento com a casa, la colla any rere any ha demostrat que vol portar els seus màxims. Desprès d’estrenar el nou autobús personalitzat amb el 5/9f i l’escut, (que espero veure aviat) la colla entra a plaça i com d’altres anys hi ha un cert mal entès amb les hores. Sortíem amb decisió per assolir una gran diada des del principi, a la primera ronda descarreguem el quart 3/9f de la temporada i estem a 14 de juliol !! A segona ronda afrontem el 4/9f, que l’any passat ens va quedar en carregat, però aquesta vegada el descarreguem i esclata l’eufòria de la colla. Felicitacions a la gent que s’estrena en noves posicions del tronc, folre i pinya, unes quantes bufetades com és de costum i complir apostes fetes divendres desprès de l’assaig amb el pica-pica, la música dels pdHobbbits i els seus tweets. Fem un pas més, seguim creixent i això ens permet enfocar les pròximes diades, com Vilanova i Vilallonga, amb més calma. Acabem l’actuació descarregant el 5/8, el sisè de la temporada, i que bonic seria posar un pis més a la plaça de les cols per St. Magí.

Amb la tripleta màgica a la butxaca ens retrobem amb el pilar de sis. Acabar la diada amb un pilar de sis espectacular, realment preciós, ens fa una colla gran, remata una grandíssima actuació. M’alegro moltíssim pels membres del pilar, tot el treball dóna els seus fruits i crec que aquest ens donarà moltes alegries a partir d’ara. Al final de l’actuació diversa gent del poble em preguntava, perquè tocaven l’Amparito Roca i estàvem tan contents. En part crec que hauríem d’haver controlat la nostra eufòria ja que encara no havien finalitzat els pilars de comiat dels Nois de la Torre. Per altra banda, penso que va ser una diada decisiva pel 4/9f i pel p6, era clau per seguir endavant i afrontar el pac d’actuacions St. Magí, El Catllar i L’arboç. Aaah, per cert. Donar les gràcies a tothom que em va felicitar a l’actuació o a l’assaig de divendres, però el meu sant és el 4 de setembre... aquestes són les Festes del QUADRE de Santa Rosalia, si voleu un dia us explico la llegenda del quadre ;) Rosalia Piñol Guiral

lacanalla D’ACAMPADA

Dissabte 11 de Maig, la canalla vam quedar al passeig de les palmeres per dirigir-nos tots junts al càmping Platja Llarga. Mitja hora després, quan els monitors per fi van aparèixer, vam anar al càmping vam esmorzar i vam muntar les tendes. Un cop acabades de muntar, els monitors van decidir que aniríem a la platja amb la condició de que ningú es podia banyar però “accidentalment” alguns nens van caure a l’aigua i van acabar tots xops. Vam tornar al càmping on vam dinar i jugar una estona fins que finalment vam preparar-nos per fer el “harlem shake” un ball de moda on la gent es disfressa i balla fent el tonto. Ens ho vam passar molt bé sobretot quan el Xavier ballava

tot sol. Al acabar vam jugar a les olimpíades castelleres i vam preparar una actuació per al dia següent. A la nit vam sopar macarrons i una espècie de truita desfeta, després vam veure una pel·lícula i vam anar a dormir. Els més grans vam estar fins a molt tard donant tombs pel càmping, i de tant en tant, escoltàvem als monitors cridant perquè jugaven a l’assassí. Al matí vam esmorzar, vam ensenyar les actuacions que havíem preparat el dia anterior. Després vam tornar a la platja, i aquet cop si ens podíem banyar!. Al migdia vam dinar barbacoa i vam repartir uns diplomes als grups de les olimpíades. Finalment els papis van vindre i vam marxar cadascú a casa seva.

BENVINGUTS A LA JOVE Quan arribes a la colla, ets com un nadó acabat de néixer. Entres en un món completament desconegut. Segur que hi tens un parell d’amics que t’han animat a fer castells, però estàs completament perdut, doncs la Colla és una família molt gran i es tracta d’un col·lectiu molt heterogeni: alts, baixos, morenes, rosses, tímids, extravertits... però a poc a poc, assaig rere assaig, vas coneixent castellers i sense adonar-te’n compte ja ets dins i ja formes part de la Colla Jove. Però tot aquest procés té un nom propi: Equip de Benvinguda! Actualment, amb la Maria Ximenis al capdavant, l’Enric Masip, l’Ángeles Blanca, l’Albert Bustos, el David Martorell “Martu”, l’Arnau Curto, la Júlia Gurí, el Ricard Vallvé, la Núria Sanahuja, la Júlia Martí i jo mateixa, la Laia Sanahuja, fem que tot aquest procés sigui el més dolç i acollidor possible. Quan arriba algú nou a la colla, li expliquem quatre pinzellades del funcionament de la colla i ens fiquem a la seva disposició per tot el que convingui. Al igual que un nadó, tots ells venen desprotegits, sense faixa!! Així doncs, els facilitem una faixa de les de color lila per tal de que ja puguin formar part de les pinyes des de el seu primer assaig. Amb la faixa lila aconseguim distingir-los i els membres de l’equip de pinyes els poden localitzar més ràpidament. Quan el nouvingut ja ha fet el seu primer pas sol, comprar la faixa a Casa Figueras (descompte si vens de part de la Colla Jove), llavors ja omplim la fitxa d’inscripció amb totes les dades personals i sobretot, una fotografia de carnet. Per tal de què omplin les pinyes amb el color que a tots més ens agrada, els hi regalem una samarreta La Jove On Tour, perquè tinguin clar les actuacions de la colla i comencin a donar pit ben aviat. Així doncs, els membres de l’Equip de Benvinguda, ens convertim en el seu referent durant les primeres setmanes. Al cap d’un temps, els convoquem a una reunió on impartim una xerrada tècnica i una xerrada històrico-cultural de la colla. En Gorka Bertran, cap de pinyes, s’encarrega de la part tècnica i en Jordi Grau, una enciclopèdia humana de castells, els hi explica anècdotes que vinculen la Colla Jove amb la ciutat, els castells i la cultura catalana. Ho sabíeu que els grallers de la Colla Jove van ser els primers en acompanyar l’àliga en la seva “baixada” durant les festes de Sta. Tecla?? Teniu clar el vincle de la Colla Jove amb l’Amparito..??

I com és costum, a cada festa major local, arriba la entrega de camises, i llavors és quan el nouvingut passa a ser membre de la Colla i ja és un més d’aquesta gran família. En Jaume Carmona, ens comenta que “va ser un moment de moltíssima alegria, va ser com dir: per fi sóc un més!!”, el Javi ens diu que “l’esperava amb moltes ganes perquè fa temps vaig perdre l’oportunitat de que em donessin camisa per culpa de la feina i ara l’he rebuda amb molta il·lusió”, la Milena Andreu recorda que “va ser una mica vergonyós perquè tothom et mira i t’aplaudeix però va ser molt emocionant!”, la Laia Tauler ens explica que “me la esperava però vaig passar molt nervis”, l’Adrià Jané ens reconeix que quan va entrar no coneixia a ningú però amb un tres i no res va començar a relacionar-se amb gent de la seva edat i ara segueix en contacte amb ells i ja els considera amic seus. També ens han explicat les opinions alguns castellers que ja fa anys que la tenen la camisa... com per exemple en Kubala, que en aquell moment li va venir al cap un rampell “ja formo part de la secta!”. Si us sembla bé, ara us explicaré una mica la meva historia a la colla. A la meva família ja hi ha castellers, com per exemple, la meva cosina, ja de ben petita s’enfilava com si res. Jo, però, no en tenia massa de curiositat per aquest món, fins que un grupet d’amics del meu poble, Vilallonga del Camp, es van apuntar i a rel d’anar escoltant anècdotes, i sobretot, lo bé que s’ho passaven, em van animar a passar-me pel Cós del Bou. En un dels primers assajos, la Jordina ja m’estava fent la fitxa. Després d’aquell assaig, ja no me’n vaig perdre ni un! Poc a poc vaig anar coneixent molta gent i sense adonar-me’n acabava els assajos i amb qui menys estona havia passat eren precisament els amics del poble, és a dir, vaig trobar el meu racó! Vull fer especial menció a en Carles Enfedaque, que és qui em va fer una xerrada tècnica i em va començar a explicar tots els secrets d’una pinya. I arribat el dia de la entrega de camisa, recordo que vaig passar molts nervis i vergonya però també recordo la felicitat i la festa de celebració posterior. Ja han passat 4 anys i segueixo amb les mateixes ganes de fer castells i de posar-me la camisa que el primer dia. Laia Sanahuja Selva

L’ENTREVISTA A...

Per què et diuen “ganxeta”? Ha, ha, ha. Aquesta era obligada. De ganxeta res,… no tinc res de ganxeta. Ma mare currava amb un que portava la tècnica de Reus. Dels Xiquets de Reus. I va dir “aquesta nena ha de fer castells, jo la portaré i la pujaré a casa”. No vaig estar ni una temporada i em va dir “tu no faràs castells”. Jo tenia 6 o 7 anys i el màxim que vaig fer va ser un pilar de quatre d’enxaneta o algo així. Feien el tres de set per sota i estava com a segon acotxador. No recordo ni haver-lo provat. No sabia ni pujar i au, el tres de set per sota.

Va ser una època daurada per part teva, amb els millors castells, del 3 de 9 i el 4 de 9. Clar, amb el Ventura, no? Vam carregar el quatre de nou i el mateix dia vam fer el cinc de vuit, que no n’havíem fet cap. I bé, brutal. Que a l’any següent ja fèiem el cinc de nou. Al noranta i pico, noranta-tres o així... al noranta quatre ja fèiem l’intent de cinc de nou, no? Al concurs de castells. Brutal! De fer castells de vuit a fer un intent de cinc de nou... brutal! I quan vas marxar. Què vas pensar quan vas marxar?

I com vas fer cap a la colla?

L’última temporada va ser el 2000.

Aleshores va ser quan ma mare em va dir “tu no faràs més castells, no vull que en facis”. Crec que el de la colla era per que anava al centre excursionista aquest de Tarragona i allí estaven bueno, el Pol, l’Oriol, jo anava amb la Laia, sa germana, a classe i allí va ser quan vaig dir “va jo vull fer castells, a la Jove”. Jo tenia 10 o 11 anys. Vaig venir a la colla i em van dir “tu puja aquí” i suposo que algo m’havia quedat dels xiquets (de Reus). Igual havien passat 5 o 6 anys. Vaig dir que havia estat als xiquets de Reus una temporada i pam venga “ganxeta”. Però res de ganxeta,... però tampoc em fa res.

Fa tretze anys que no ets a la colla.

Clar, vam pujar a viure a Cornudella. Ens agradava molt escalar... i desvinculats dels castells. Aquests tretze anys a què els has dedicat? Clar, era bombera... Només pujar a Cornudella ja ens vam treure els carnets de camió,... a fer campanyes forestals... Per fer “opos” potser era la cinquena “opo” que feia jo. Quasi tot el temps a Cornudella a banda de treball, tom-

núria del rio ‘la ganxeta’ Anna Guasch i Àngel Altès

bar i viatjar era campanya forestal d’estiu i preparar-se per les “opos”. Bueno i abans de ser bombera a la Gene havia treballat a l’aeroport. Com has visI què és el que et fa tornar? Per què tu en un moment donat dius “torno”?

divendres, no podem baixar aquí amb el curro que tenim, ... a turnos. I l’any següent que vam tornar allò a St. Magí, Sta. Tecla, El Vendrell, el vam veure no se que i vam dir “home, l’emoció que et dóna veure aquest tres de nou, no, no, una passada... per plorar”. L’emoció que et dóna això, poques coses eh! El que més.

Torno. Tot això, desvinculats de castells i de tot, eh! A Tarragona casi no baixàvem. A veure a mons pares i punto. Bueno l’últim colofó va ser quan vam veure el cinc del Vendrell que ja portàvem unes quantes diades, eh. Vam anar a St. Magí, vam anar a Sta. Tecla.

Tornar a provar-ho?

Aquell dia, el del Vendrell, és el que decidiu tornar?

I estàs ja totalment enganxada.

Bueno, ja tenia el cuquet, eh. Feia dos anys ja havia passat a veure, que era? Sta. Tecla? El diumenge de Sta. Tecla. Això el primer diumenge de Sta. Tecla. que vam provar el cinc i el vam desmuntar, no? Vam tornar a baixar per Sta. Tecla i el vam carregar. I allí ja ho deiem amb el Pol, eh que “osti molaria, eh això, massa implicació, dimarts,

Ara sí. Havent fet el 3 de 9. I tant i tant. M’ha agradat eh! M’ha molat. Una passada.

Vam dir, “provem un any, a veure com va” dimarts, divendres, pujar i baixar cada dia i si ens agrada vinga endavant

Has seguit la colla aquests 13 anys? Anaves seguint el que feia la colla? Osti, molt poquet eh! I l’has enyorat? Al principi no per que el que pujàvem era a allò canviar radical, allò venga. Aquí a Tarragona ni baixàvem casi ni per festes de Santa Tecla. I clar estàvem molt emocionats amb lo de l’escalada també. I el que podíem. Marxar tres dies, una setmana, un mes, el que podíem. Però clar l’època que vam començar a fer castells de 9 m’anava enterant. Ho anava seguint però poquet. L’Esperidió a casa mons pares els hi ha arribat sempre. A vegades l’anava llegint. Però poquet, menys els últims tres anys que ja sí que ja baixàvem a veure diades. De la teva primera trajectòria de quan vas entrar a la colla quin record tens més bonic? Un record que t’hagi quedat gravat. El primer quatre que vam carregar i que el mateix dia vam fer el cinc. Amb el Ventura. En els anys aquests més gloriosos. Però bueno n’hi ha un munt eh! Tu estaves en l’estructura del quatre i del cinc? Sí, pujava al quatre i al cinc. I bueno el del cinc de nou, el primer intent que ens va caure també, com a trist, també ho recordo.

Has baixat el pilar caminant? Sí, sí, no sé si tres o quatre anys. Un va caure i tot amb la Mònica damunt. Ah sí? I a sota qui hi anava? El Cigró?

llibertat aquesta d’horaris, t’ho pots montar. Complicat, ens hem de canviar un munt de guàrdies, eh. Què t’agradaria que fes la colla enguany? Acabant d’arribar i veient l’estat de la colla, on creus que pot arribar enguany?

L’Albert Grau. Un amb el Cigró. Un altre que no sé qui anava a baix però portava el Pol Olivier, se’n recordeu? Ostí no ho sé eh! No sé si tres o...

Enguany? Enguany molaria fer unes manilles. Un pilarot.

Quins records tens de quan eres de la canalla?

Bueno, a mi m’agradaria els dos. Però de moment el pilar el veig més proper. I de cara més endavant, el que sigui. I és que podem fer el que volguem, jo crec. Som una gentada. Amb això sí que ... La gent jove que ens ha arribat, que no coneixes a ningú i dius òstia. Que són el futur, no? I els que pugen al folre. Tots estan ben preparats. Molt bé, molt bé. Hi ha futur, hi ha futur per temps... jo crec que sí. Fem els assajos més canyeros pel volum de gent que respon.

Bé, els dos últims anys van ser de portar la canalla, eh! Recordes els monitors? Sí, l’Àngel, el Tinet, Jordi Anguera també, Coco. És el que recordo més, com a colònies i tot això és el que xalàvem més. La teva feina de bomber ha influït per tornar als castells, o no? Home, ha influït.... potser ha influït estar aquí al parc de Tarragona. En plaça provisional, però vulguis o no, no ho sé. Surto, em quedo aquí a l’assaig i l’endemà vaig a treballar i estic a Tarragona. Aquí tenim casa i et dóna la

Un pilar o en el dos?

Canvi dels assajos que es feien abans dels que es fan ara? Sí, i tant! Pel ritme. Arribar i que et tanquis allí i facis tota la gamma de castells nets, no sé quants folres, folre i manilles. A veure, es pot millorar: tothom parla i no sé què. Però el ritme i el curro que porta darrera dels tècnics de preparar-s’ho tots els assajos, allò primera prova, segona

El transport de la Colla Jove!

prova, tothom... qui pujarà... Molt més treballat no? I el ritme dels assajos, no? Abans era tothom per fora, comença a cridar... Veus altres diferències a la colla de com la vas deixar a com l’has trobat? Òstia. Bueno els assajos que són molt més bons no ara. Jo diria que són molt més bons tots. Des de la pinya, el folre, el tronc... Abans també eren bons, però bueno... La feina, tot el treball que fas així en assajos dóna resultat desprès. La canalla també diria que molt més bona. El que sí que trobo és que el local se’ns està fent petit. Amb el volum de gent que arrosseguem. És un local de colla de set i mig o de vuit. No ho sé, però un canvi de local segur que seria.... amb un bar, un gimnàs, lo que tenen les colles grans. El lloc on està es suerguai, però... fa falta. Al meu pensar, se’ns ha quedat petit aquest local. S’ha d’estudiar... A quina colla tens afició, a part de la Jove. A l’època m’agradaven els Minyons. Lo típic. Un grup creat així més o menos nou. Portaven una trajectòria semblant. HI en aquests moments? I ara...Osti, no m’ho he parat a pensar, eh... No n’hi ha cap. Les de Barcelona realment s’ho estan currant molt eh. En general. És una passada. El castell que t’agrada més. Quina canya! Home, el 3 de 10 m’agradaria que l’anéssim a fer, eh. I el quatre net que també havíem fet algun intent... Allí al concurs que també recordo. Quina nata. I t’agradaria estar en alguna construcció? Home, al tres podria anar a sisens o setens. No sé. I clar, el cinc de nou també m’agradaria fer-lo. I quina diada t’agrada més de totes les diades que tenim a Tarragona? Uf. Ara el primer diumenge està mol guai, eh. Però bueno Sant Magí és brutal. Com a plaça, Sant Magí. És l’ebullició. Amb la catedral allí darrera. El cinc de nou amb la catedral seria brutal.

Què diries dels castells, que és esport o cultura? Osti, molt poquet eh! Has seguit la colla aquests 13 anys? Anaves seguint el que feia la colla? Com a cultura amb el punt de que la preparació té el punt d’esport. Cultura amb ritme d’assaig, de preparació, psicologia,... Però per mi cultura.

Què en p Martu

Jordi Castro

Penso que fer castells fora Catalunya sempre és una oportunitat de mostrar la cultura catalana al món i, sincerament, des de que vaig fer el viatge amb la colla, que era la primera vegada, em va agradar molt i és una experiència que hauríem de tornar a repetir.

Gerard Mangrané

Anna Torredemer Em sembla una molt bona manera de promocionar la colla i sobretot de donar a conèixer el patrimoni cultural dels castells i els seus valors més enllà del nostre territori.

Evan Dedez Crec que és una oportunitat molt gran, perquè normalment van dos o tres colles fora de Catalunya, cada any hauria de ser un viatge petit, però fora.

Ángeles Blanca

Em sembla molt bé, primer perquè fem país, segon perquè representem a la nostra ciutat i tercer perquè son sortides que fan caliu.

Jordi Gasol Trobo que qualsevol sortida fora Catalunya per exportar la cultura Catalana està bé i, a més, ens ho vam passar súper bé i la gent va ser molt amable.

Doncs per mi és un èxit perquè la junta ha treballat molt bé en poder anar i podríem fer cada any perquè la gent gaudeix molt.

penses que la Colla Jove torni a fer sortides fora de Catalunya? Sílvia Fuster

Sergi Martí Doncs penso que és molt bo per la colla i pel fet casteller i és una manera de portarlo fora de Catalunya i que el coneguin.

Ivan Vilar

Jo ho trobo bé, és una manera que no la Colla sinó el món casteller vegi el que es treballa aquí i les tradicions catalanes.

Júlia Martí La Jove ha de sortir el màxim possible fora de Catalunya perquè això ens va bé, jo de fet em vaig apuntar a la Jove per poder anar fora i passar’m-ho molt bé i gaudint.

Penso que és una bona experiència tant per castellers com per la gent que ens acompanya i ens ve a veure, perquè potser allà fora no ens han vist mai i pot ser divertit per nosaltres i per ells a la vegada.

FRASES CÈLEBRES i d’altres perles castelleres: Agafeu-lo ben rodonet!

Aquí dalt no arreglem res!

Puja’m l’esquerra…o baixa’m la dreta...(terç)

Aplomem-lo de cap!

LA JOVE DES DE LA BARRERA Premi a la constància

Quan la Colla Jove Xiquets de Tarragona carregava el seu primer cinc de nou l’any 2011 molts castellers liles van comentar que la colla s’havia tret un tap. Que aquell castell havia de representar un punt d’inflexió. I crec que no s’equivocaven. Durant molts anys he escrit desenes de cròniques i he narrat moltes diades en què el missatge era sempre el mateix: la Colla Jove és de les colles que millor assagen i treballen però els resultats no l’acompanyen a plaça. Recordo els anys en què la Jove era capaç de posar sisens en un tres de nou a l’assaig –una prova digníssima- però en els que, en canvi, veia com el dos de vuit amb folre es convertia en el seu sostre a plaça. Sempre vaig pensar que era més cosa de mentalitat que no pas d’habilitat. La facilitat amb què els liles enlairaven castells com el tres i el quatre de vuit sumada a la qualitat dels seus assajos resultava una equació estranya. Però l’entrada de Jordi Crespo i el seu equip al capdavant de la colla van suposar un revulsiu motivacional per a uns castellers que van arribar a perdre la confiança en ells

el missatge era sempre el mateix: la Jove és de les colles que millor assagen però els resultats no l’acompanyen a plaça mateixos. Penso que primer van ser els castellers de pinya i després els del tronc els que van començar a tornar a creure en les seves possibilitats. La consolidació del cinc de vuit, com passa en la majoria de colles, va obrir la porta no només als castells de nou sinó també a tota la gamma de construccions que avui en dia configuren l’ampli repertori lila. I a partir d’aquí, la Jove va començar a despuntar. Es van recuperar els castells de nou i la colla va haver de començar afrontar una nova realitat: la pressió externa. Els mitjans i els amfitrions de les diades ja no en tenien prou

amb les triletes i es disparaven les alarmes quan hi havia el més mínim incident amb els castells de nou. Però malgrat algunes ensopegades, la Jove havia recuperat la confiança en ella mateixa i no estava disposada a perdre-la. El màxim exponent de tot plegat el vam tenir a finals de la temporada passada, quan mentre pocs s’haguessin jugat els quartos en el cinc de nou del Vendrell, la colla se’l va creure sense fissures. Descarregar aquell castell, més enllà de qualsevol qüestió sentimental, va suposar un premi a la constància i un alliberament mental que, ara ja sí, sumant hores d’assaig, un plantejament de temporada perfectament dissenyat i la convicció que tot és possible s’ha d’acabar traduint en una equació perfecta. Fa uns anys a l’assaig es posaven sisens a un tres de nou que va tardar a arribar però, com s’ha posat de manifest aquest inici d’any, quan ha arribat ho ha fet amb força. Em pregunto si d’aquí no massa podrem afirmar el mateix de totes aquestes proves de dos de nou, pilar de vuit o quatre amb el pilar o l’agulla, com dieu a Tarragona, que potser estan menys lluny del que alguns es pensen. Allà serem per explicar-ho amb emoció! Raquel Sans Periodista

‘Lo tres de nou’ de Raimon Casas Pedrerol: ¿una obra anticastellera? Lo tres de nou. Quadret de costums de Valls, de Raimon Casas Pedrerol, és una obreta de teatre de tema casteller estrenada a Valls el desembre de l’any 1901 i publicada a la mateixa ciutat a partir del 1902, en fascicles enquadernables en el diari El Porvenir. Es tracta d’una peça força coneguda actualment perquè actors aficionats de diverses colles castelleres l’han representada modernament, circumstància que ha estat possible gràcies al fet que l’historiador vallenc Pere Català i Roca va reproduirla íntegrament en l’obra monumental Món casteller, de la qual en va ser el coordinador i principal redactor dels textos.

representen per a ell una qüestió familiar d’honor i són equiparables quasi a un títol nobiliari. Per contra, per al Joan, que està enamorat de la Maria, filla de l’Isidro, els castells són una activitat absurda i anacrònica, una pèrdua de temps i esforços que convindria dedicar a empreses més nobles: el treball que dignifica i la cultura i la instrucció que serveixen per derrotar l’analfabetisme que manté els homes esclaus. De fet, l’obra acaba amb un al·legat progressista i universalista (típicament republicà) del Joan, el qual després de fer el tres de nou (petició a què accedeix només perquè és la condició que l’Isidro li ha posat per poder casar-se amb sa filla), anuncia que no tornarà a fer castells, sinó que es dedicarà a la seva missió progressista.

La nostra recerca ens ha permès bàsicament dues coses: per un cantó, identificar un aspecte de l’obra que modernament havia passat desapercebut (el missatge progressista que conté –amablement anticasteller—, al costat de la descripció castellera de caràcter costumista), i, d’altra banda, conèixer els moments més importants de la biografia de Casas Pedrerol, autor del qual fins ara només se sabia que era barceloní i havia estat mestre de minyons a Valls.

De fet, aquesta és la missió que va guiar la vida de Casas Pedrerol com a mestre i com a republicà. Conseqüentment, també aprofita una obra costumista castellera, aparentment inofensiva, per incloure-hi el missatge progressista: en el fons, els castells no li fan una nosa especial, Fons Raimon Casas Pedrerol de l’Arxiu Històric però Casas Pedrerol està convençut de la Ciutat de Barcelona. que ja pertanyen a una època pasEn tot cas, aquests dos descobrisada: el començament del segle XX ments de la nostra recerca van units, atès que és preci- demanava invertir tots els esforços en la tasca regenerasament la identificació de Raimon Casas Pedrerol com a dora de la societat. mestre, columnista i escriptor republicà (en el context de les circumstàncies polítiques i socials de la seva època) el que explica el missatge progressista –i, per tant, anticaste- Xavier Brotons Navarro ller— de la seva obreta teatral. ‘Lo tres de nou. Quadret de costums de Valls’, de Raimon Així, en Lo tres de nou es contraposen dos tipus de discurs: Casas Pedrerol, és una obreta de teatre de tema casteller l’un favorable i l’altre contrari als castells. El primer el de- estrenada a Valls el desembre de l’any 1901 i publicada fensa l’Isidro, un veterà casteller, pagès, que es lamenta a la mateixa ciutat a partir del 1902, en fascicles enquadel moment de decadència que viuen els castells, els quals dernables en el diari ‘El Porvenir’.

Les nostres

fotos 22