febrer del 2014 n.112
Colla Jove Xiquets de Tarragona — www.collajove.cat
ÍNDEX Editorial · El Repàs · Primer Diumenge · Tecla i Mercè · El Vendrell · 5de8, un altre castell centenari · La Canalla · Casteller de l’any · L’entrevista a Natàlia Vidal ‘Vidaleta’ · La fórmula d’èxit · Fi de temporada · El sondeig · Les nostres fotos
3 4 6 8 10 12 13 14 16 19 20 21 22
Equip de redacció Angel Altès, Xavier Altès, Montse Blanch, Adrià Calvet, Arnau Curto, Jordina Estopà, Anna Guasch i Martu Fotografies Miquel Seró Col·laboradors Chantal Bertran Maquetació Cinta Olivan
Colla Jove Xiquets de Tarragona. C.Cós del Bou, 23 - 43003 Tarragona - Apartat de correus 463 - 43080 Tarragona Tel. 977 235 134 - www.collajove.cat L’Esperidió és una publicació oberta a tots aquells articles que tinguin interès casteller, històric, folklòric, sempre que s’ajustin a la consideració de persones i institucions. El parer de L’Esperidió s’expressa únicament a través de l’editorial. L’Esperidió no comparteix necessàriament opinions que publiqui, de les quals és responsable l’autor. S’autoritza la reproducció parcial o total dels textos, citant sempre la seva procedència. Ind. Gràf. Gabriel Gibert, SA - C. Cartagena, 12 - Tarragona - DL: T.765.85
2
Un altre cop ho hem tornat a fer i ja comencen els cronistes a trobar a faltar adjectius per valorar la nostra temporada. Que cada any fem un pas endavant i que cada any siguem capaços de donar més bona imatge comença a ser un clàssic en el món casteller. Podrem valorar com vulguem uns rànquings que ens situaran en segon, tercer o quart lloc. De fet, tant se val, són simplement números i els números els podrem interpretar com ens vingui millor. Però el que ja no és interpretable sinó que simplement és un fet és que estem amb els capdavanters.
castells que tenim en ment precisen d’un espai físic i d’uns volums de gent que difícilment poden ser satisfets per la nostra seu actual i aquesta és una qüestió tant de comoditat com de seguretat. Ens cal un espai per les gralles, vestidors, oficines, gimnàs, arxiu, etc., espais que comencen a resultar insuficients pel que necessitem i quasi irrisoris comparats amb els de qualsevol altra de les colles de nivell similar o inferior. Socialment ens cal un local en condicions no tan sols com a espai d’assaig sinó també com a punt de trobada i reunió.
Ens hem fet grans, molt grans, hem madurat com a Colla, com a col·lectiu i com a entitat i tot això ens ha donat un prestigi i una presència rellevant en tots els àmbits en els que participem. Com a colla, som referència dins del món casteller; com a entitat, també ho som en l’àmbit social. Però com més grans ens fem, majors són les responsabilitats que ens toca assumir i les necessitats que precisem per poder mantenir-nos i seguir endavant.
Aquest és un repte important davant del qual ens trobem i la solució no serà senzilla i haurà de ser objecte de molts estudis, treball i segurament força sacrifici. És complicat saber quina ha de ser l’opció idònia: reformes, ampliació o canvi radical de local, però el que si és evident és que ens caldrà trobar una solució com abans millor. Fer-se gran té aquestes coses, ja no pots fer allò que feies quan eres petit i de vegades el llit se’t queda petit però és que nosaltres, de sempre, hem volgut ser grans i ara que ho som ho volem gaudir i ho volem fer com cal.
A nivell de construccions és evident que el que ens cal és continuïtat en un model que hem demostrat que funciona i que se sustenta en la cultura de l’esforç, en el treball i en el compromís d’una massa social que sempre ens caldrà anar eixamplant. Som grans, som molts i fem grans castells però necessitem créixer en tots els àmbits perquè sabem que tenim potencial per fer-ho i perquè ho volem fer. Tanmateix, a nivell social un col·lectiu actiu tan nombrós com el nostre té unes necessitats que si no són satisfetes ens poden arribar a escanyar i una d’elles passa indefectiblement per poder tenir una seu social en condicions. Ens estimem molt un local que no podem oblidar que ha jugat un paper cabdal en el devenir de la Colla però cada cop és també més evident que comença a tenir importants mancances per les necessitats actuals de la Colla. Aquest ha de ser un dels grans reptes al que ens haurem d’enfrontar en un futur proper o mitjà. Els grans
3
Arnau Curto
Les coses han anat força ràpid en aquests últims mesos. Situem-nos: quan vam acabar l’últim Repàs, la Colla havia descarregat deu 3de9f, dos 4de9f (+1c), un Pd7f (+1c), tres 9de8 i un 5de9f. I tot just ens trobàvem a finals d’agost. Després de dues setmanes de descans passada la diada de l’Arboç, arribàvem a les Borges del Camp. Allí vam baixar revolucions i vam descarregar el 3, el 4, el 5de8 i el pilar de 6. Tres dies més tard, entre cadenes humanes, descarregàvem per la Diada de Catalunya el 5de8, el 4de8a i el 3de9f que, per cert, va ser el primer castell de 9 que la Jove assolia un 11 de setembre (a banda, coses curioses de la vida, també era l’onzè que descarregava enguany). Per concloure l’actuació, hi vam descarregar un altre pilar de 6.
L’havíem, l’hem fet i l’haurem de fer a Tarragona Des de la diada del Catllar, la gent sabia que enguany era l’any del 5. Alguns deien que el podríem haver vist un altre cop per Sant Magí, però ja sigui per decisió de la tècnica o per altres factors extracastellers, es va haver d’ajornar la gesta. Així doncs, el 15 de setembre, primer diumenge de les festes de Santa Tecla, la Jove era conscient que havia de descarregar la supercatedral a casa. Dit i fet. Assolíem el 9de8 (el quart de l’any), el 5de9f i el 3de9f. Per rematar la diada, vam plantar un altre pilar de 7f. Em fa ràbia no poder allargar-me més amb l’explosió d’alegria de la Colla, però em sembla que en Carles Ribas us en farà cinc cèntims a la seva crònica.
tres castells de 9, a la colla encara li quedava corda per escriure un capítol més en la seva història (que per cert, aprofito per anunciar que ens estem quedant sense pàgines). Vam apostar per un pilar de 8 amb folre i manilles. Un intent molt seriós, que va trencar-se quan ningú s’ho esperava. Molta gent, tant del públic com de dins de la Colla, després de veure l’intent, estava convençuda que la Jove podia amb aquell monstre. L’endemà va ser el torn de la diada de La Mercè. Una jornada castellera en que la Jove va sortir de plaça com la primera colla de la ciutat que descarregava un 3de9f en aquesta diada. Seguidament només vam poder carregar el pilar de 7f, però tot i la nota negativa de la diada, el nostre pilar caminant va arribar a l’Ajuntament. D’aquestes dues diades us en parlarà en Nacho Alcoceba a la seva crònica.
La diada de Santa Tecla va esdevenir, un altre cop, memorable, i no només pels castells que hi vam assolir, si no per aquell que no vam poder carregar. Vam completar el 3 i el 4de9f, i vam tornar a descarregar el 5de9f. Després de
4
Els divuitè 3de9f i el pilar de 8fm
acabat encara, perquè la Jove carregaria, aquest cop sí, el primer castell emmanillat del seu historial: el pilar de 8 amb folre i manilles. La Montse Prats, que sap del què parla, us explicarà a la seva crònica com es va viure la diada. Més tard vam aterrar a Alcover, on hi vam descarregar la tripleta màgica: 5de8, 3de9f i 4de9f. Seria el divuitè 3 folrat de la Jove aquesta temporada. Podríem haver millorat el registre a la diada de l’Esperidió, però malauradament el 3 lila només es va poder carregar. Malgrat tot, vam descarregar el 4de9f, el 5de8 i un fotimer de pilars de 4, com de costum.
Després de molt de temps sense actuar a la diada del Mercadal de Reus, la Jove va descarregar-hi el 3de9f, el 4de9f, el 4de8a i hi va carregar el pilar de 7f. L’endemà, vam tornar a Tarragona per actuar al Serrallo en motiu de la diada del 25è aniversari dels castellers del barri mariner. Malgrat el (relatiu) poc volum de camises liles, hi vam descarregar el 5de8, el 3de9f i el 4de8. Una setmana més tard tornàvem al bressol del primer 5de9f que descarregava la Jove de Tarragona. El Vendrell és una localitat on la Colla, últimament, té la mania de fer-hi coses grans. Probablement la “culpa” la té el fet d’actuar amb uns bons amics com són els Nens del Vendrell. Santa Teresa va veure com la Jove hi descarregava el el 3de9f, el 4de9f i el 5de9f. La diada no s’havia
En total, aquesta temporada la Jove de Tarragona ha descarregat divuit 3de9f (+1c), set 4de9f (+1c), dos Pd7f (+3c), quatre 9de8, quatre 5de9f, més un Pde8fm carregat. Ara, podríeu tornar al primer paràgraf i comparar números? Gràcies.
5
PRIMER DIUMENGE D Amb la premissa i l’ordre de fer història, la marea lila surt altre cop del local, enfilant Cós del Bou. Avui actuem a casa, Tarragona, Santa Tecla, Primer diumenge de festes. Ben esmorzats i enfaixats, entrem a plaça. De moment, tot és perfecte!
Foto: Jordi Barberà.
Amb puntualitat britànica (o més ben dit, amb puntualitat lila tarragonina) com és ja habitual quan la Jove actua primer, minuts abans de l’hora les camises liles ja estan preparades per fer un pas endavant i tancar pinya. Crec, i no voldria ser massa agosarat, que dels últims anys és la diada amb la que amb més seguretat sabem o podem intuir l’ordre dels castells. I la tècnica no sorprèn! 9 baixos, 9 homes del darrere, 18 crosses, 3 agulles, 6 daus, 9 primeres, 18 laterals, falques i tooootes les continuacions de fileres, 9 persones per pis de segons a quints, 6 dosos, 3 acotxadors i 3 enxanetes... doncs això: sortim de 9de8! No és el millor que hem fet però, un més al sarró, i ara que diguin el que vulguin... A mitja hora justa des de l’inici, tanquem pinya del 5, el gran objectiu del dia i de la història: descarregar el 5d9f a Tarragona. Desmuntem un peu, no és precisament fàcil lligar certes parts del folre amb la pinya. Bé, en general, no és un castell fàcil per cap banda. Malgrat aconseguirne l’excel·lència en els dos descarregats anteriorment, sabem com se les gasta aquest castell, com tot pare coneix de què peca el fill. Tornem a tancar pinya i puja el folre, frases motivadores, ja habituals de castells folrats, d’algun primeres. Pugen terços i quarts, sembla que està bé i... amunt! Amb l’entrada de dosos, ja comencem a notar-nos una mica incòmodes, “per mi, no serà”. Entren acotxadors i ja portem certa batalla, “per mi, no serà”. I encara no ha passat l’enxaneta, “per mi, no serà”. Refilen aletes, “per mi, no serà”. La pujada ha sigut complicada, i és ara quan comença el castell... buff, haurem de treballar tot el que ens hem estalviat amb els dos anteriors, però quan tots treballem a una, no hi ha castell que se’ns resisteixi. Patina una mà, per no rectificar, esgarrapo la butxaca del terç, el segones rectifica, de puntetes sobre el de sota meu... i seguim treballant! Collons, com si ho haguéssim fet tota la vida! Baixa el quart, salutació habitual de complicitat,
felicitant-nos la bona fenya, agafo aire, no sé l’estona que feia que no respirava... un moment de serenor i dit índex cap al cel, el castell de la Colla Jove, a Tarragona, per festa major... va per ells, pels que ens han deixat injustament abans d’hora, que de ben segur també apretaven fort entre naltres! Tarragonins i Tarragonines, ja tenim el 5de9f aquí! Descarregar el nostre castell d’aqueta manera, també entra dins del “fem-lo maco”.
6
DE FESTES A tercera ronda, el castell més fàcil, però el més complicat... un altre cop resolem el 3d9f sense masses problemes. Ja hem deixat endarrere aquells temps en que allò fàcil se’ns complicava, l’experiència i el saber asserenarnos en moments d’eufòria és un punt important en el nostre creixement. A la ronda de pilars, pilar de set amb folre, ràpid, simple i perfecte... un folre compactat i cohesionat, damunt d’una macro pinya espectacular que ha resistit fidel fins a última hora, per si hi havia sorpresa. Tot i les ganes de més, la decisió ha estat encertada i a la propera, ja vorem. Per cert, tal com no s’entén una Santa Tecla sense Chartreuse, el seguici o l’espineta amb cargolins, no es poden entendre els grans castells de la Colla Jove sense unes gralles sublims. Les altres colles: Els “Lagartus”: 3de9f, 9de8, id 4de9, 4de9, p8fm L’afició dels “Lagartus” amb camisa ratllada des de 1885: 3de9f, 4de9f, 5de8, 2 p5 La Colla Vella: 3de9f, 2de9fm, 4de9f, p8fm Foto: Neus Baena.
Carles Ribas
7
Foto: Miquel Seró.
TECLA i MERCÈ
Diada de Santa Tecla
Seguidament tocava descarregar el 4d9f, el tercer de la temporada, a més a més d’un carregat, castell amb el qual la colla completava per primera vegada una diada amb 3 castells de 9 descarregats.
I per fi arribava el dia, la diada de Santa Tecla, la diada en la que podíem realitzar la millor actuació de la història de la colla, i a Tarragona.
I arribava el moment esperat, la tècnica cridava a folre i manilles per fer una reunió, era el moment del pd8fm, el repte de la diada (amb permís del 5d9f). El Gorka tancava la pinya, pujaven folre, manilles i el Miki, de moment sembla que tot bé, puja el Sentís que al cap d’uns segons el dona per bo i amunt!. Es col·loca la Montse, ara la Natàlia i, amb la Maria fent la motxilla a l’altura de la Montse, es trenca l’espadat. En una revinclada el Miki ha marxat cap enrere. Tot i no arribar a la carregada, les impressions de la colla no són dolentes. Bé que el pilar ha quedat en intent, però el folre i les manilles no han patit ni s’han ensorrat. Per tant, tal i com ha dit el Sentís més tard, aquest castell es tornarà a intentar abans d’acabar la temporada.
Després del discurs del Sentís ens dirigim a plaça en cercavila, col·locant-nos a lloc i a l’espera del nostre torn. Sortim de 3d9f, un habitual d’aquest any, i ja teníem el 13è de la temporada descarregat (o pels més supersticiosos 12+1), 100% d’efectivitat i sense cap peu desmuntat. Un castell que ens deixava sentir alguna frase a plaça com: a relaxing 3 in plaça la Font. A segona ronda tornàvem a enfrontar-nos al 5d9f. Ja l’havíem descarregat al Catllar i a Tarragona el primer diumenge de festes, però ara tocava fer-ho el dia de Santa Tecla. Després de defensar-lo a la descarregada, ens apuntàvem el tercer 5d9f de la temporada i el quart consecutiu, fet que no havia aconseguit mai cap colla fins ara. Amb aquest castell també vam poder veure un fet, si més no anecdòtic, ja que amb el folre col·locat i entrant quarts, hi havia un lloc buit al folre, faltava un casteller, cosa que va ocasionar que amb quarts col·locats i pràcticament amb gralles sonant, pugés una castellera que així es va estrenar al folre.
Diada de la Mercè Era el torn de recuperar-se de la celebració del dia anterior i tornar a fer castells a l’atapeïda plaça de les Cols, aquest cop per la Mercè. Tornàvem a sortir de 3d9f, un altre més per l’estadística, el 14è de la temporada, tot i
8
Foto: Jordi Forcadell.
Foto: Miquel Seró.
que aquest era el primer castell de 9 que presenciava la plaça de les Cols per la Mercè a l’època moderna.
ens tenen mal acostumats, que va fer dues parades per fer el canvi de baix, un a l’altura del carrer de l’Abat i l’altre al carrer de la Nau, just abans d’afrontar la Baixada de la Misericòrdia, punt on les gralles van haver de començar a córrer per no perdre el pilar de vista. Tot seguit s’entrava a la plaça de la Font per recórrer l’última recta i portar per quart any consecutiu el pilar caminant a l’ajuntament amb un temps de 8.48 minuts.
El segon castell de la diada era el pd7f, castell per treure una mica l’espineta del dia anterior. Fins a la carregada no va donar cap problema, en canvi durant la descarregada el Miki va haver de treballar de valent en una posició en que més d’un s’hagués deixat l’esquena. Finalment, quan la Montse anava a fer la sortida, el pilar va cedir. Cosa que no desanima a la colla, ja que com s’ha anat repetint per les xarxes socials, #sommolttossuts.
Per acabar la diada i aquesta Santa Tecla gloriosa, tornàvem al local on el cap de colla encara ens tenia una última sorpresa: divendres assaig de 3d10fm i a continuació festa per celebrar les millors actuacions de la colla realitzades per Santa Tecla.
Finalment, arribava el moment estrella de la diada de la Mercè, allò que tothom espera i va a veure, la baixada dels pilars caminant fins l’ajuntament. Després de deixar pas als Xiquets, arribava el nostre torn. L’Isma encarava les escales de la Catedral i amb el pilar ja carregat, amb l’Oriol de segon, la Carla de terç i la Jordina d’enxaneta, començava l’ascensió. Un pilar amb un bon ritme, com ja
Nacho Alcoceba
9
EL VENDRELL Recordo l’any passat acabar la temporada i pensar “i l’any que ve què farem? Primer de tot, repetir-ho que serà molt difícil”. I mireu on sóm... ens ha costat molts anys, esforç i treball, però ho hem aconseguit i sabem que seguint així encara podem ser més grans. Perquè sí, sóm enormes. Hem descarregat quatre 5de9f en un any, hem carregat el pilar de 8fm… però també hem fet 27 castells de 9 i sinó els valorem, malament anirem! Arriba el 13 d’octubre, actuem per Santa Teresa al Vendrell i tornem a fer història. En principi vaig en bus, però hi ha dies en què els nervis s’intenten apoderar de tu, així que intento rodejar-me de gent que em trasmeti aquella tranquil·litat... i finalment, amb cotxe. Una vegada allí, la canalla ens posem en un lloc diferent, aquest any al carreró, més lluny però més tranquils. No tenim la meitat de la colla allí i això s’agraeix. Fem l’escalfament, el crit i ens preparem. Sortim segons, de 3d9f, el veig amb la canalla, no sencer però ni calia, i quin 3d9f més maco!!! (perquè si una cosa funciona, no s’han de fer masses canvis). Segur que tots vam pensar en no trencar la ratxa i segur que l’Aineta va somriure allí dalt. Així un més, com si res. Anem a pel 5de 9f. Aquí el vam descarregar per primer cop i ara feia un any… Aquesta temporada portem un
10
5d9f al Catllar, esplèndid, i dos de treballadets. Aquest va anar pel camí. A la part del 2 el vaig notar millor que el de Festa Major i Santa Tecla però crec que al 3 la mida li va donar aquella emoció, i què voleu que us digui, com més el treballes, més et dóna la sensació de que és un 5d9f!! La canalla rapidíssima, a fora i eufòria màxima…i sí, el secret és la canalla! Arriba el moment de menjar una mica. Miro un moment el mòbil i informo de com va la diada. Rebo un whatsapp “bé Montse, bé, un altre més. Ara a pel pilar”. La meva resposta: “nooooooooo, primer el quatre”. És cert que durant l’actuació, mentre fas els altres, te n’oblides per uns moments. Primer s’han de fer tres castells i ara toca el 4d9f. Desmuntem un peu, ens diem les tres cosetes amb el Martí i el Carmel, li poso la faixa a la Marta i a la segona, amunt. 4d9f sense problemes descarregat. Felicitats Abril, el primer a dosos, suma i sigue! Al tronc, hi ha dotze noies i setze nois, no estan malament els números. De tant en tant m’agrada comptar-ho i pensar què seria del món casteller sense les dones. I ara sí, només posar el peu a la faixa per baixar, no puc evitar-ho. ”Pilar pilar pilar..” Faig la broma que desapareixo del Vendrell però només m’escapo al lavabo. Agafo l’ampolla d’aigua i me’n vaig a aquella placeta del costat. M’agrada apartar-me una mica. Allí ens trobem amb el Miki i la Natàlia, bé la Natàlia va i ve, no para....
Justament ara l’actuació es para una mica. Se’m va fer llarga l’estona aquella… però arriba el moment i de camí em trobo a la Bea que em diu: “el proper cop que et digui algo serà per felicitar-te.”. Tinc la imatge de tanta gent descalça.... Es comença a muntar tot i, com sempre, petó al Miki, un copet amb el Jordi i som-hi amb el ritual, l’aigua, les fregues… ha arribat el moment! Abans de pujar, sento la veu de la Natàlia ”creo que va la Júlia”, em giro i li contesto “doncs a tope que ja l’hem fet amb la Júlia! “. Amb sensacions prèvies molt diferents que al primer intent per Santa Tecla, jo tenia la incertesa de les primeres manilles. La confiança amb el pilar era del 100%. Teníem una pinya enorme... aquesta vegada sabia que pinya, folre i manilles seria una roca però els últims tres pilars a plaça havien caigut i ara la motivació venia en forma de ràbia, de pensar que era una responsabilitat però també una grandíssima oportunitat. Pujo a la pinya, al folre i les manilles (m’encanta! és genial, és la part divertida, vas pujant pim pam..) fins que a damunt del Carles em preparo per pujar i ara sí, s’acaba tot allò divertit... a donar-ho tot i punto. Natàlia amunt i en menys de dos segons sento: ”enxaneta amunt”... confirmat, és la Júlia. Passen moltes coses però no sé què passa, estic molt concentrada i sento que la plaça crida i penso “carregat!” Però no, al cap de res la plaça esclata i es tornen bojos, “punyeteros m’heu enganyat...ara síii, carregat!”. Rebrincada endavant i caiem. Caic pel folre, li dono un petó a la Natàlia, li agafo el mocador (que sorprenentment li ha caigut) i baixo. Just per on baixo m’agafa mon pare i ens quedem abraçats una estona… Pilar de 8fm carregat, en aquella mateixa plaça on vam descarregar el primer 5d9f. Crits, aplaudiments, petons, abraçades. El món funcionaria millor si ens abracessim més i és que, en una colla de castells puges, baixes, apretes, però abraces i abraces molt.... Llavors em ve al cap el dia de Festa Major quan la gent al local cridava “pilar de 8, pilar de 8..!”. En aquell moment només desitjava que tots aquells que el demanaven vinguéssin els dijous a l’assaig de pilar. Les estones d’assaig que finalment m’hi farien creure, i és que tot necessita el seu temps. Però ara sí, no puc dir res més que GRÀCIES colla perquè ens ho vam creure i perquè sense tots els caparrons i tot el patiment que comporta un castell tant gran com
11
aquest no hagués estat possible. I també a l’equip tècnic que encara que a vegades dubtem d’alguna de les seves decisions, són ells els que ens han portat fins aquí. Aquell dia també van disfrutar-lo com mai els Nens del Vendrell amb el 3 de 8, 2 de 8f, 4 de 8 i pilar de 6 carregat. Me n’alegro! D’altra banda, Ia Joves va fer el 5d8, el 3 de 9f, intent de 4 de 9f, 4 de 8 i pilar de 7f.
LES COLÒNIES
Acabem l’actuació amb la canalla a hombros saltant i cantant, la canalla que tanta alegria ens ha donat i ens ha fet somiar tant. No perdem tradicions i anem a dinar al wande uns 43 amb colla. Després, festa al local, vídeos, felicitacions, gran DJ Gorka, bailoteos i marujeos. Contenta i orgullosa de tots nosaltres, de créixer en aquesta colla i de fer-ho rodejada de grandíssimes persones. Un altre diumenge d’octubre que mai oblidarem. Montse Prats
5de8
UN ALTRE CASTELL CENTENARI
El mateix dia que la nostra colla carregava el seu primer castell de nou (26 de setembre de 1993), descarregava també el seu primer 5de8. Han hagut de passar gairebé vint anys perquè en la diada de Llorenç (11 d’agost de 2013), arribés al nombre rodó de cent de descarregats.
Si fem una ullada ràpida al gràfic, podem observar tres etapes clarament marcades en la consecució del castell: una primera fins al 1999, en què la colla realitza amb certa regularitat el 5de8 (cal tenir present que el nombre de colles que el descarregava aleshores no és l’actual); una segona, que va coincidir amb la llarga travessia del desert de la colla, amb l’única excepció del 2005; i una tercera i última, que arrenca amb el 5de8 descarregat al Vendrell per santa Teresa de 2008 i que suposa l’era de domini sobre el castell, ja que en aquests anys s’ha descarregat fins a 57 vegades. Si fem una anàlisi d’aquest centenar de catedrals podem destacar que:
• òbviament, la població on més se n’han descarregat
•
•
és Tarragona, amb un total de 43, repartits en nou diades diferents: 11 de setembre i santa Tecla (8), sant Magí (7), Cós del Bou i la Mercè (4); primer diumenge de festes, concurs, diada de l’Esperidió i sant Joan (3); en total, la colla ha assolit plenament el castell en 22 poblacions més (36 diades) de 12 comar-ques diferents: el Catllar (8), Torredembarra (7), l’Arboç del Penedès i Vilanova i la Geltrú (5); Llorenç del Penedès (4), el Vendrell, Sant Cugat del Vallès i Vilallonga del Camp (3); Alcover, Barcelona, Reus, Terrassa i Valls (2); Alforja, Cornellà, Guissona, Igualada, la Bisbal del Penedès, la Canonja, Mataró, Vilafranca i Vilarodona (1). el 5 de 8 més llunyà és el que la colla va descarregar per la festa de Santes a Mataró el 2009; el més matiner, el de Cornellà d’aquesta temporada (2 de juny)
12
i el mes tardà, el descarregat el 2 de novembre de 1997 a Vila-rodona. Hem de tenir en compte que durant aquest període la colla ha carregat la catedral quinze vegades; l’ha intentat vuit i l’ha desmuntat en cinc ocasions més. Antoni Grau
lacanalla AGENDA: 29 DE SETEMBRE...
“Ei pares i mares, reserveu el diumenge 29 de setembre que farem la Súper Gimcana de la Jove!” Així és com ens ho varen dir a una reunió de pares de canalla en què ens van convocar. - Apa doncs, què fem? ens hi apuntem?. - Ostres! quina vergonya! ufffffff això de les gimcanes a mi no em va. - Va, animem-nos que les nenes s’ho passaran bé. Diuen que és divertit. A veure què ens faran fer... Vam anar preguntant a la resta de pares i mares i n’hi havia de tots colors, però tothom coincidia que van riure molt i van fer molta gresca i xerinola. - No patiu, res difícil, són unes provetes en què es barregen pares i nens. - Siiiiiiii, són molt divertides! Vas per Tarragona amunt i avall i vas passant el matí. - Ens van fer treure la roba al mig de la plaça la Font, quina vergonya! Però segur que aquest any no ho faran un altre cop. I per tant… endavant. A mesura que s’anava apropant la data vèiem els monitors amb llistes amunt i avall (les famoses llistes de si participaríem a l’activitat) i ells xiuxiuejaven i reien. - Ai ,ai, ai, quina en portarien de cap? Per rematar-ho arriba la convocatòria “oficial“ en paper amb el logotip de la colla i l’encapçalament La Canalla de la Jove on especificava dia, hora i què calia portar. Ahhh i amb una P.D. molt suggerent. “os vais a cagar…” ai mareta… quina por!
13
Arriba dissabte al matí i en Xavi amb un constipat que t’hi cagues, neguitós, la Judit marxant sense dir-nos res perquè havia d’anar-hi abans -sospitós, no?-, les nenes emocionades, a primera hora fent empanades i això que a la circular estava escrit que no ens farien cuinar -per creure-se’ls… Foto: Neus Baena. - Corre! que farem tard! I apa, som-hi cap al local amb extrema puntualitat, a les 10 h a la porta petita. - Ep! no es pot entrar, prohibida l’entrada, no patiu això (una safata de menjar) ho guardem. Quina expectació! I tot seguit tots cap a la plaça de la Font, canalla assegudeta a les escales de l’Ajuntament i el director d’orquestra lúdica comença a cantar els grups: pares, mares i nens tots barrejats, normes i consells i poseu-vos les piles! Van ser tres hores de pujar, baixar, córrer, caminar i caminar, buscar, riure, equivocar-se de carrer, voler tenir raó… amb tot aquest garbuix d’activitat, Tarragona s’anava despertant i quina vergonya quan t’anaves trobant coneguts que et miraven amb cara de “què coi estàs fent un diumenge pel matí?”. Bé, la veritat és que va ser súper divertit, molt satisfactori i agraït de poder fer una activitat sense pressions ni neguits castellers, ara sí amb rivalitat de la sana. O no? I com que potser som vellets però d’esperit JOVE, ho vam rematar amb un reportatge fotogràfic casolà i una cerveseta. Gràcies colla i SEMPRE AMUNT! Tito i Xavi
CASTELLER DE L’ANY Al primer dels guardonats com a casteller de l’any li devem molt més del que ens pugui semblar a primer cop d’ull. Personatge precoç: ja a l’any 1979 i amb tan sols 17 anys formava part de la junta provisional d’una Colla Jove que tenia ganes de néixer i en la que no hi ha deixat de participar activament fins als nostres dies. Clar que llavors se’l coneixia amb un nom molt més cinematogràfic, preludi sens dubte dels seus posteriors èxits en el món audiovisual. Després de participar en els troncs d’alguns dels castells de la primera època de la Colla, una lesió el va apartar de les pinyes però no li ha impedit estar en totes les nostres actuacions uns esglaons per sobre de la resta de mortals. I és que, bé sigui des de la tribuna de jurat en els concursos de castells o simplement enfilat en una escaleta, ha estat sempre testimoni d’excepció dels nostres castells que després ha deixat plasmats amb un rigor i celeritat que fa que el nostre arxiu d’imatges sigui, amb diferència, el més complert, envejat, eficient i de qualitat de tot el món casteller. Viu la Colla amb la intensitat pròpia d’un caràcter que lluny dels grans escarafalls, no li impedeix que en actuacions com les dels darrers anys al Vendrell els seus ulls agafin aquell toc vidriós de l’emoció d’haver obtingut allò tan desitjat. En agraïment a les seves enormes aportacions, a la seva dedicació i entrega i com a petita mostra de l’orgull que representa per la Colla poder comptar amb gent com ell, es concedeix la distinció de casteller de l’any a Màrius Castellví i Gavaldà.
El segon dels guardonats ja no porta tant de temps a la Colla: sols fa 30 anys que llueix la camisa lila i potser la millor expressió que el definiria és que és bon persona. Va ser allà pel 1984 quan s’hi va incorporar, compaginant llavors els castells amb una altra indumentària que es posava per la festa major, una que comptava amb cintes i cascavells. Així doncs, allò de rebre cops no li va venir pas de nou. A partir de la seva incorporació i d’una forma discreta però constant, començà a pujar en tots els grans castells de la Colla dels anys 90, com aquell mític primer 3 de 8, el primer 5 de 8 o el primer intent de 5 de 9 i tants i tants d’altres. Amb el temps i poc a poc ha anat variant la seva posició en el castell i les ha tastat gairebé totes de manera que podríem dir que ara per ara, a la Colla, potser no trobaríem cap casteller que hagi passat per tants llocs diferents dins l’estructura del castell. Actualment no sabem on ens el trobarem dins la pinya, perquè pot estar casi en qualsevol lloc: potser de lateral, potser de baix o potser i com és més habitual, fent de crossa i, la veritat, és que sembla que es trobi igual de còmode en tots aquests llocs. És el fruit de molts anys de feina com si fos una carrera de fons que és una altra de les seves grans aficions. Per les emocions compartides i per compartir, per la seva dedicació i compromís, però sobretot per ser com és i per fer el que ha fet de la manera com ho ha fet s’atorga la distinció de casteller de l’any a Tomàs Sampietro i Royo.
14
Del tercer guardonat podem dir que comparteix amb la Colla una característica comuna: la de la tossuderia. Tossuderia en la insistència i persistència en la persecució d’uns objectius quan aquest no són senzills. Li va costar entrar a la Colla. Bé, entrar no, li va costar que li donessin la camisa en una època en que ser dona no era la millor carta de presentació per obtenir-la. Però ho va aconseguir allà per l’any 1992 junt amb un grup de castelleres que van obrir la porta al que realment tenia que ser la Colla Jove. Tampoc li van posar fàcil aconseguir un lloc a la pinya, però a fe de Déu que ho va aconseguir i de quina manera. Poc a poc i amb paciència va anar avançant posicions fins al mateix centre, fins arribar a fer allò que més li agrada, fins arribar a fer de crossa, aconseguint esdevenir crossa de referència per a qualsevol baix i una veritable crossa de crosses. Si les crosses amb el baix suporten el castell, cap crossa trobarà millor suport en la seva feina que els consells i indicacions que de forma discreta però sempre encertada ella li farà arribar. Compromís i dedicació no n’hi ha faltat mai i l’empremta de la seva feina ha anat quedant en juntes, revistes i comissions de treball en les que ha participat. Moltes són les tasques dutes a terme, moltíssims els castells en els que ha participat i aquest compromís amb la
colla s’ha vist reforçat en els últims anys per la presència de la seva descendència participant activament dels nostres castells, motiu d’orgull per ella com ho és de qualsevol casteller. Sols en queda per dir: gràcies Genoveva Zaragoza i Gras.
El transport de la Colla Jove!
15
L’ENTREVISTA A...
Quan no ha passat ni una setmana del nostre primer pilar de vuit, ens trobem en un bar de la plaça de la Font amb la Natàlia Vidal, també coneguda com la Vidaleta. Un cop ens hem saludat, el cambrer li serveix una llauna de CocaCola, tal com ella havia demanat, i comencem l’entrevista.
castillos?” I jo, “pues mira, pues sí”. Amb lo del peu, vaig pensar si seguia fent castells o no. En canvi, amb lo del cap que vaig estar un any sense fer-ne perquè no podia, en quan vaig poder... el primer castell que vaig fer va ser un 5de8 aquí per Santa Tecla.
Quan arribes a la colla? Tenia 4 anys, al 96.
De quan eres més petita, què veus que ha canviat de la colla? Molt, ha canviat molt. Abans quèiem sempre. Pujar, caure, pujar, caure, pujar, caure... A banda dels castells que fem ara, en comparació amb els que fèiem abans... fèiem un 3de9 i era... fuuu.... i ara fem un 3de9 i és com si res.
Què t’hi porta? Home, no ho sé... El papa. No ho recordo massa... però el papa. Jo vaig néixer i ja recordo la colla... amb quatre anys... I què has fet? Vaig començar amb els pilars, després els pilars caminant... Diria que tres d’enxaneta i dos a baix. Després quatres amb agulla i a partir d’aquí ja d’acotxadora. La caiguda en que vas patir més? La del peu, ara fa tres anys, al 2010. Dos ossos em vaig trencar, no em preguntis com se diuen... però era un del taló i un de l’articulació de moure’l. Quina és de les caigudes que més recordes de quan eres petita? Recordar-me, la que va fer més mal és la que va ser tan fatal, la de Francesc Bastos. Era el 5de7. A més tenies família de fora. Sí, hi havia la família de ma mare, d’Algeciras, sí, sí,... flipaven... Encara ara em diuen “¿pero aún sigues en los
16
Però en quant a tècnica com veus que s’assaja ara? Abans també assajàvem molt. Assajàvem el mateix i fins i tot més. Però, no sé... conforme van passant els anys, de les experiències d’altra gent que portes per davant i la teva experiència pròpia... L’experiència de com hem anat evolucionant o de la canalla com assajàvem abans o com assagem ara... Recordo que abans teníem els “ninos”, que crec que els hauríem de tornar a tenir perquè servien de molt. En lloc de sentarte a jugar a terra amb el que sigui, jugàvem a estar pujant i vulguis que no t’assajaves a tu mateix. Què et sembla el moment actual de la colla? Meravellós, genial, increïble, espectacular... I el futur? aguantarem així? A mi em fa una por... Portem quatre o cinc anys sent molt grans, però mirant aquests anys cap enrera... no érem realment... i ara sembla que tothom està més involucrat.
Natàlia Vidal ‘Vidaleta’ Anna Guasch i Àngel Altès
També perquè hi ha molta gent jove, i no jove, que s’ha apuntat. I a vegades penso que semblo jo la de fora. No coneixes a ningú. Però el moment d’ara no té paraules. Hem fet el màxim que podíem fer. Ara mateix que podem arribar a molt més n’estic segura si seguim amb el treball que hem estat fent durant aquests anys. El problema? Que portem molts anys ara amb gent que sempre els hem tingut a la colla de tota la vida, el Jordi Sentís, el Crespo... i aquests que ho han donat tot, perquè per mi el Sentís ha sigut el que més... I ara tinc por de veure qui agafa la colla. Si de vegades penso quin mal de cap portar la canalla, imagina’t la colla. És un sacrifici molt gran i cadascú té la seva vida. És un rol duríssim. Però tu ets partidària que vingui una persona nova o que sigui una de les que hi ha en aquest equip? Home, ojalà fos candidatura continuista. Perquè ja saben com han anat les coses en aquests anys. Jo estic dintre de l’equip, però la veritat sé quatre coses. Però si és algú que ja està dins... com el Jordi Sentís que estava de segon
amb el Crespo i quan ho va agafar ell, el Crespo ens ho va deixar aquí dalt i nosaltres l’hem desbordat. I ha sigut continuïtat. I ara que et vingui algú nou, que ho canviï tot, des del meu punt de vista no ho veig. Els nens estan acostumats a nosaltres des de fa ja molts anys. De fet l’any passat quan els dèiem que ho deixàvem ens preguntaven que faríem i si ja no ens podrien fer preguntes... De tota la teva vida a la colla què és el que més t’ha agradat i què és el que més ràbia t’ha fet? Els pitjors moments són quan m’he fet mal i no he pogut pujar i et quedes en un estat que dius “vull però no puc” i també, bé... lo del papa... dintre la colla perquè penses que la colla és tot, és una família. I dintre dels dolents estan els bons perquè després quan fem aquests castells... de fet al 2004, que va ser quan va passar lo del papa, aquell any vam descarregar el 4de9, després de no sé quants anys feia. I aquells moments són de súper alegria per mi, perquè penses “mare meva la colla” i en aquest aspecte la colla jo me la prenc molt com el papa. Per ell estic aquí. I en aquells moments penses, “jo ho estic gaudint, vivint aquí, i ell segur que ho disfrutaria el triple”. Moments bons, no sé... des dels viatges que hem arribat a fer, les colònies de la canalla... quan vaig deixar de ser canalla va ser dur, eh? Menys mal que em vaig ficar ràpid a ser monitora. Als setze vaig deixar de ser canalla i ara en tinc vint-i-un... Quan estàs amb la canalla és súper guay, súper happy, els monitors increïbles... algun de capullito que hi ha por ahí, que n’han fet algunes... ho tinc aquí marcat de fa...! amb el joc aquest de les mans i els colors,... el twister. I jo era tan petita que em va fer un color en una punta i l’altra a l’altra. I com que jo no arribava em vaig fotre a plorar. A Barruera va ser això. Ho tinc marcat. Ara ser monitora, veus els nens i penso que vull tornar a ser canalla. Les dos parts són molt guais. Quin castell dels que has fet és el que més t’ha agradat? Sens dubte el 5de9. Una sensació igual a dalt d’un altre castell no la tens en cap. Del primer que vam intentar als d’ara ha canviat molt. Però el primer que vaig fer vaig saber el que és patir, perquè mai a la vida havia tingut una sensació tan xunga i difícil allí dalt, en el primer carregat. Aquell va ser el més impactant. El 4de8 amb l’agulla, quan feia el pilar, són sensacions diferents... Per tu què és més difícil, estar en un castell com el 5de9 o en un pilar? El primer pilar de set el vas fer tu? Sí, el vam fer aquí i en un altre lloc que no em diguis on. Amb el Gabi, el Titànic... Ara li dic a la Maria l’enxaneta “ara per culpa teva ja no sóc ningú a la colla, perquè tu ja fas el pilar de vuit i de set i jo ara jo que... no soy na-
17
die”. La diferència de difícil, buf... cada castell té lo seu. El pilar és un món a part, estàs sol completament i has de tenir molt equilibri, concentració... no pots estar ni un pèl nerviós. Jo ara pujo i fatal... fer d’enxaneta i acotxadora al pilar perfecte, però més a baix jo ja no ho sé fer. Sóc negada. Tremolo. No sé, la Montse per mi és una ídola en el pilar perquè hi ha coses que dic “com pots tia?”. Jo penso que un pilar és molt difícil i has de tindre molt de. de... molta tècnica. I experiència? No et pensis l’experiència, tampoc. La Natàlia que està fent d’acotxadora al pilar va començar fa dos anys, ara. I mira-la. Creus que després de les manilles de l’altre dia, serem una colla de manilles o traurem folres? Realment els podem fer els dos si volem, eh? No el recordo, era molt petita, però he vist fotos. Jo hi era al 4de9 net d’acotxadora. Un castell que vam rebre! A la plaça de toros.. aquest és un castell que m’agradaria... La pregunta de manilles o treure folre, el 4de9 sense folre és un castell que m’encantaria. Em fa molt de respecte... bueno per Vilafranca no sembla que cap castell sigui difícil. Però la Vella que es van fotre l’òstia aquella... M’encantaria fer-lo, eh! Però al pujar estaria súper cagada. Penso que el 3de10 el podríem arribar a fer. Per una part sí. Però pensant que canviem ara de tècnica, canviem ara de tot... si seguim com ara podem arribar a fer-lo... molt de treball de manilles i molta gent, però cada cop en tenim més. I a nivell de tècnica i de castells, tu creus que podríem arribar a fer, com Vilafranca una vegada, 4de9 i 3de9 simultanis? Jo crec que sí. Només de pensar que podem fer el 9de8, és moltíssima gent. A cada pis som 9 i no hem tingut mai cap problema. I tu et veus participant en una tècnica? En pla de manar? De moment no. No, no, no. D’una part sempre ho he pensat. I de petita, amb la Rosalia, la Carla, amb l’Olga totes dèiem “tu seràs cap de colla, tu seràs la segona, jo seré cap de pinyes, doncs jo seré cap de canalla,... als 18, eh! als 18! comencem a portar la colla”. Ara en tinc 21 i penso, “si... no me queden a mi anys... i si arribés eh... estic a la canalla i no sóc ni cap de canalla... i jo sola ja m’estresso... imagina’t portar una colla”. Has fet algun castell amb el teu germà? Sí. Els pilars els feia amb ell. Pilars de 6. Vam fer el pilar de set a la plaça de les Cols. Però el meu senyor querido hermano se bajó, se cagó... El pilar de 6 sempre el feia amb ell i crec que m’ha passat d’enxaneta quan jo feia de dosos. El quatre l’he fet amb ell de quarts, però el cinc que vam fer l’altre dia ell anava sota meu. Quines recomanacions faries? A nivell de pinyes, i per la meva experiència, sobretot als assajos, de vegades estem fent un castell de set i la gent està fora. I es pensen que no caurem mai i si caiem anem a terra. Que la gent s’involucri més. I també hi ha gent que s’apropa i no es mira el castell. Després que callin, això també. A nivell de tronc, que tothom que vulgui pujar que sàpiga al que va i que estigui atent a tot.
18
Un casteller. La Montse. La Montse per mi és... molt ídola. Sí, sí. Com a pilanera és la millor del món. Un cap de colla. Pot ser dos? Crespo i Sentís. Una diada. El Catllar és una de les grans diades que m’agraden molt. Tant per la plaça, com per l’ambient, com els castells que anem a fer allà. Però Santa Tecla i Sant Magí, són nostres d’aquí i anem a donar-ho tot. Una plaça. La plaça de les Cols. Castell preferit. Realment el meu castell preferit sempre ha sigut el dos. M’encantaria que haguéssim fet el 2 de 9. Però el castell espectacular és el 5. Una colla La nostra sempre. Les altres m’agraden però... Com a molt l’única és la Vella. Són una colla en què podem observar molt, que van al límit però no cauen. Sempre han estat allí dalt. Ha estat un plaer entrevistar-te, Natàlia. Ni tan sols has obert la llauna de Coca-Cola, de tan centrada com has estat en la conversa i en recordar les teves experiències personals. Te la pots endur a casa i beure-te-la tranquil·lament, t’ho has guanyat.
LA JOVE DES DE LA BARRERA La fórmula d’èxit
Foto: Miquel Seró.
Carregar per primera vegada el pd8 amb folre i manilles. Convertir-se en la primera colla que descarrega en una temporada quatre 5d9 amb folre. Tancar el cercle. Tot va començar el 3 d’octubre de 2010, quan la Jove tornava a intentar el 5d9f molts anys després. El cinc, fruit més de la il·lusió de la gent que no pas del convenciment de poder assolir-lo, no va arribar massa lluny. La colla però, no només no es va desanimar, sinó que es va po-
Fa aquella enveja sana que té un casteler de colla petita que sap que mai pujarà en un folre sar a treballar de valent per carregar-lo un any després. En pocs anys, la il·lusió tornava al Cós del Bou i la Jove començava a acollir desenes de nouvinguts que volien sumar-se al projecte lila. Des de la barrera, el procés que va viure –i viu- la Jove és impressionant. Tot just el primer diumenge de festes del 2011 la colla aconseguia carregar el 5d9 amb folre per Santa Tecla i arribava amb força al
19
club selecte del món casteller. I no només això, sinó que decidia posar una marxa més i esdevenir protagonista. Un any després la Jove sumava el 9d8, recuperava el pilar de 7 amb folre i descarregava al Vendrell el cinc folrat. Enguany la Colla Jove s’ha consolidat. Ha portat castells de 9 a la majoria dels indrets on ha actuat i ha estat més que agraïda amb les places estimades. A Torredembarra, on va arribar la tripleta més matinera de la seva història i al Catllar. Aquell 24 d’agost la Jove es reivindicava, es feia gran de cop i demostrava el seu potencial a la seva segona plaça, el Catllar. Ho vam poder explicar en directe des d’Ona la Torre: un cinc gairebé perfecte que la colla descarregava com si ho hagués fet sempre. Una voluntat expressa d’accelerar la història i de demostrar un potencial que ningú sap encara on té el seu límit. Des de la distància, la Jove té tots els ingredients per a la fórmula de l’èxit. Gent afamada, excel·lents castellers i el caliu per a passar-ho bé. Fa aquella enveja sana que té un casteller de colla petita que sap que mai pujarà en un folre. Sempre ens quedarà xalar i gaudir com un nen petit explicant els seus castells des de la ràdio. Guillem Bargalló
FI DE TEMPORADA Uff, quin descans! Ja necessitava que acabéssim aquesta temporada. M´ho he passat molt bé però ja em costa aguantar aquest ritme, aquesta intensitat castellera; anirà be el repòs de l’hivern per tornar a emprendre la propera temporada amb noves forces. Em ve de gust escriure uns pensaments, ara que ja porto un parell de temporades on he recuperat la intensitat castellera gràcies a la Maria i al Lluís i és ben evident que he tornat a gaudir de l’adrenalina castellera en els millors anys de la història de la colla. Ara, des de la perspectiva d’un casteller que duu més de 30 anys per aquí, volia fer una mirada enrere i pensar en com hem evolucionat i com veig el nostre futur i ho volia fer des de tres aspectes: l’entitat, els castellers i els individus. L’entitat: Colla Jove dels Xiquets de Tarragona. El nom és i ha de ser la nostra definició i el nostre ADN. La Colla neix fundada per gent jove, que la dirigeix i en marca l’estratègia. Així ha estat i penso que així ha de ser; la joventut sempre ha demostrat que estava capacitada i és aquest nucli de gent de la colla la que ens ha de continuar liderant i ens ha de dur l’energia necessària pels nostres objectius. Una colla sempre arrelada als objectius de potenciar els castells, de fer-ho per la ciutat de Tarragona i d’estar compromesa amb Catalunya i amb la societat, sense neutralitat ni pors a posicionar-se. Els castellers som diversos en l’origen, en les idees i en la nostra personal evolució, però jo sempre preferiré que la meva colla es mantingui fidel als seus orígens de pensament. Els castellers: el grup, el conjunt de persones que fan els castells. El progrés ha estat enorme i en destacaria tres aspectes; primer, som molts i molt ben assajats i amb una organització tècnica molt bona; segon, les dones han aportat un progrés tècnic als castells molt notable, menys pes i major continuïtat en les estructures (alguns sabem el que costava cada any construir el pis de quints) i molta gent a pinyes i folres; tercer, el compromís de la gent de tronc, que no s’havia vist mai com el tenim avui i que facilita moltíssim el treball de l’equip tècnic. Mirant al nostre futur proper, i que ha de ser de més i millors castells, els castellers de tronc hauran de fer una passa addi-
20
cional; les noves estructures són de major complexitat i s’han d’anar definint poc a poc, polint-les i optimitzant la compenetració entre les persones, vigilant els pesos..., i de vegades els desitjos personals no se satisfaran. Pel bé del grup, els castells hauran de ser generosos i renunciar momentàniament a les seves aspiracions. Els individus: al llarg dels anys la Colla Jove ha tingut castellers bons i alguns molt bons, ara els tenim encara millors i molt més complets. I en tenim molts de bons. I en aquest darrer apartat no em vull deixar de destacar dos castellers, i penso que la Colla ja duu prou anys en aquesta activitat com per posar noms i anar tenint referents. L’Albert Grau i el Jordi Sentís són castellers descomunals, immensos, que destaquen a la nostra història castellera per damunt d’altres i això no és un demèrit de molts grans castellers que té la Colla, és un mèrit seu lligat a la seva tècnica, al seu compromís, al seu caràcter lluitador, sacrificat i guanyador i a tenir un currículum
Al meu 4de9 sense folre de l’any que ve, ells dos tenen el lloc assegurat casteller brutal. El cas del Jordi té un significat especial, enguany es tanca per primera vegada a la Colla un cicle, l’enxaneta que ha estat Cap de Colla passa de nou a ser casteller de base. En tindrem més, però ell ha estat el primer. Hem tingut grans Caps de Colla però no havien estat enxanetes i grans enxanetes que no han estat Caps de Colla. Ells dos són grans castellers que dins d’uns anys veurem en la perspectiva real el que han fet, als que la Colla els deu molt però que ells també li deuen moltíssim a la Colla. Ep, encara els queda història per escriure, al meu quatre de nou sense folre, de l’any que ve, ells dos tenen el lloc assegurat. Colla: que res ens aturi l’ambició, el compromís i la humilitat. Jordi Cañellas Alberich
Jordi Castro
Quina va ser la teva primera impressió quan vas entrar a la colla? Jaume Carmona
Laura Vilamajor Vaig veure un món una mica tancat, al principi no coneixia ningú. Aquí hi ha molt de sacrifici i hi ha molta feina al darrere i volen gent que estigui compromesa. Després ja va anar tot rodat!
Ariadna Piñol
Molt bona des del primer moment, ja coneixia gent i m’hi vaig sentir molt a gust. És com una familia més.
Lluís Lanzetta El primer que vaig veure és que hi havia molt bon ambient. Vaig tenir molt bones sensacions des del primer moment i tenia ganes de noves experiències.
Miquel Àngel Carrera
Vaig trobar-hi un ambient de germanor, tots amb un mateix objectiu comú. Em recordava al meu antic equip de bàsquet, l’esperit d’equip i de fer pinya el trobava a faltar.
Clara Medina La colla té un caliu familiar com el de les esglésies, sembla que sigui una gran família. M’hi sento molt còmode, és com una petita gran família.
Xavi Gata
Vaig veure molt de companyerisme. La gent s’ajudava molt, hi posava moltes ganes i que fèieu tots com una gran família.
Montse Palau Em va sorprendre molt. Jo venia a provar i realment em va agradar molt. A partir d’aquí va anar in crescendo i estic molt enganxat.
21
L’esforç i el compromís que hi posava tothom a cada assaig, que després es veu reflectit a plaça. Una sensació molt agradable i emocionant.
Les nostres
fotos
22
23
Foto: Neus Baena.
24