Esperidió 104

maig del 2011 n. 104

Colla Jove Xiquets de Tarragona — www.collajove.com

ÍNDEX Editorial · Bon dia Jove de Tarragona · Diada a diada · Sant Jordi, novetats · L’Escola de castells · La Canalla · Naltrus la Jove · Entrevista a... Marc Antillach · Reconeixement de valors i nous reptes · Què hi dius? · Les nostres fotos · Bases del VI Premi L’Esperidió d’Assaig · En record de l’Estevet

3 4 5 6 8 10 11 12 15 16 18 20 21

Equip de redacció Angel Altès, Xavier Altès Montse Blanch, Adrià Calvet, Arnau Curto, Joan Gasol “Bolo”, Anna Guasch, Andreu Rovira, Mar Vileu

Col·laboradors Chantal Bertran i Miquel Seró Maquetació Cinta Olivan

Colla Jove Xiquets de Tarragona.

C.Cós del Bou, 23 - 43003 Tarragona - Apartat de correus 463 - 43080 Tarragona Tel. 977 235 134 - www.collajove.com L’Esperidió és una publicació oberta a tots aquells articles que tinguin interès casteller, històric, folklòric, sempre que s’ajustin a la consideració de persones i institucions. El parer de L’Esperidió s’expressa únicament a través de l’editorial.

L’Esperidió no comparteix necessàriament opinions que publiqui, de les quals és responsable l’autor. S’autoritza la reproducció parcial o total dels textos, citant sempre la seva procedència.

Ind. Gràf. Gabriel Gibert, SA - C. Cartagena, 12 - Tarragona - DL: T.765.85

2

Vint anys enrere el món casteller iniciava una mobilització que, de manera més o menys espontània, reclamava una major presència i dignitat en els mitjans de comunicació. Eren temps en que apareixien els Barcelona Dragons i algú s’il•luminava pensant que amb un potent aparell propagandístic i una forta presència als mitjans de comunicació el futbol americà podia arrelar a casa nostra. Aquell va ser un dels detonants que va suposar que un fet casteller que estava ja en plena efervescència es mobilitzés reclamant que el ressò dels castelles en els mitjans anés més enllà d’esporàdics escrits a la premsa local i de petites cròniques que de tant en tant apareixien en algun diari de més abast, això si, sempre compartint pàgina amb esqueles i obituaris.

que s’ha fet un tres en lloc d’un quatre o que eren els Xiquets en lloc de la Jove? Masses, sens dubte.

Ha costat molt que la presència del món casteller en els mitjans es normalitzi. Ara, el que cal, és que es dignifiqui. De professionals que mereixin aquest apel•latiu n’hi ha, això no ho podem negar, però no sembla que tots els mitjans siguin conscients que la seriositat i el rigor que calen a l’hora de parlar de castells són exactament els mateixos que han d’existir en els altres àmbits de la informació. Per altra banda, colles i castellers hem d’aprendre també a assumir que un periodista té tot el dret a opinar i a tenir punts de vista diferents als nostres i que no per això ha d’estar a la força equivocat.

Molt han canviat des de llavors les coses i avui en dia el seguiment que se’n fa de l’actualitat castellera està a anys llum. Ara la majoria de diaris es fan ressò habitual de les diferents actuacions, existeix premsa escrita especialitzada i podem trobar un regular seguiment del fet casteller en mitjans àudio-visuals. Ja podem dir que la presència del fet casteller en els mitjans de comunicació és àmplia i amb un nivell de cobertura força correcte.

Ja no ens plantegem si és suficient la informació rebuda, però si que sovint apareix el dubte de si la seva qualitat és la que seria desitjable. Aquest pot ser un bon tema de debat en el que segurament serà difícil posar-nos d’acord. És veritat que les colles som complicades de satisfer i que en general els castellers tenim la pell fina i encaixem amb dificultat les crítiques rebudes: vaja, com tothom. Això no ho podem pas negar i qui es posi a parlar de castells sap que molt probablement tot allò que digui i que escrigui pot ser objecte de controvèrsia perquè no ens agrada que no ens deixin prou bé, ni que ens critiquin, ni que ens portin la contrària. En aquest sentit, les colles possiblement n’haguem d’aprendre molt encara. Però, per altra banda, un periodista ha de saber que tot això forma part del seu ofici.

També és cert que la qualitat i la professionalitat de qui escriu no està sempre a l’alçada de les circumstàncies.

No se’ns escapa que molt sovint podem trobar descripcions d’actuacions on és evident que qui les escriu no hi ha estat present o que com a mínim no sap exactament de què està parlant. Això que seria inacceptable en altres àmbits informatius, malauradament succeeix massa sovint quan es parla de castells. Imaginem què passaria si per exemple un cronista esportiu ens relatés un partit de futbol on ens donés malament el resultat o s’equivoqués en els equips que hi juguen. Segur que seria la seva última crònica. Doncs per desgràcia això passa en el món dels castells. Quants cops hem llegit

3

BON DIA JOVE

DE TARRAGONA “Treballem per un Somni, vine!”, va ser un gran missatge de l’any 2010. Havíem tornat a aconseguir la tripleta màgica per la diada de l’Arboç el dia 23 d’agost, avançant així un mes el millor resultat de l’any anterior. Aquest èxit ens permetia tenir la possibilitat de repetir-ho vàries ocasions més tal i com després es va demostrar, però sobretot ens donava l’oportunitat de poder somniar.

Hereus d’aquesta gran tasca, creiem que ha arribat el moment de despertar, prendre consciència de que hem de canviar!!

Iep! No ens equivoquem, no hem de canviar pas els valors que té la nostre entitat, sinó que hem de deixar de creure que únicament seguint amb la rutina que ja portem, arribarem als objectius. Si no canviem, seguirem simplement somniant.

Tots sabem que si es vol arribar a un esglaó superior, haurem de dedicar-hi més temps i posar-hi més imaginació. I és aquí on reclamem el teu ajut per tal que la teva valentia i esforç li donin a la Colla el suport i recolzament necessaris com per poder arriscar de forma raonable en nous reptes i en noves fórmules de treball.

Si no canviem, seguirem simplement somniant

Per sort, en els castells, per ser els millors, no val especular o esperar la genialitat d’alguna individualitat. La col•lectivitat és tan important que només pot esdevenir la millor colla qui treballa més i millor sustentada en una àmplia base. És d’aquelles coses que tots sabem i que quan ho verbalitzes o ho poses sobre el paper, es veu amb molta claredat, però potser de tan clar com és podem córrer el risc en un moment donat de no ser-ne prou conscients.

Si els valors de l’Entitat són l’hàbit de treballar una mica més que la resta, l’hàbit de saber patir una mica més que la resta, la paciència en repetir, en equivocar-se i aprendre de l’error, l’hàbit de donar més que no pas rebre, la intel•ligència per innovar amb respecte a les tradicions, el gust pel sacrifici enfront del reconeixement individual i SOBRETOT la consciència que el veritable èxit és ser mereixedors de l’objectiu. Si realment creiem en això, serem segur la colla més gran del Món Casteller.

Bon dia Jove de Tarragona, vols venir a patir, lluitar i suar?

Segur que serà millor que somniar!!

Albert Grau

4

Diada a diada Valls. Trobada de Colles Castelleres dels Països Catalans.

30 de gener Colla Jove Xiquets de Tarragona: P5, 3d8, P5 Tarragona, 125 anys Club Gimnàstic Colla Jove Xiquets de Tarragona: P4 Xiquets de Tarragona: P4 Xiquets del Serrallo: P4 Castellers de Sant Pere i Sant Pau: P4 Riudecanyes. Fira. 9 d’abril Colla Jove Xiquets de Tarragona: 3d7, 4d7, 4d7a, 2d6, 4P4 Tarragona. Corre pel Parkinson. 10 d’abril Colla Jove Xiquets de Tarragona: P4 Tarragona. Diada de Sant Jordi. 23 d’abril Colla Jove Xiquets de Tarragona: 4d7, 5d7, 4d7a, P5, 6P4 Castellers de Sant Pere i Sant Pau: 2d6, 3d7c, 4d6, P5, 2P4 Xiquets de Tarragona: 4d7, 5d7, 3d7, P5, 2P4 Xiquets del Serrallo: 3d6, 3d6a, 2d6id, 2d6, 3P4

5

PER

SANT

JORDI,

NOVETATS!

No em refereixo a novetats editorials, doncs no sóc crític literari ni m’han encarregat la presentació de cap llibre. A mitja actuació el Xavier em va demanar que en fes la crònica per l’Esperidió. I aquí la teniu. 1ª novetat: Vaig arribar al local a un quart de vuit (habitualment faig cap a la Rambla o m’afegeixo a mig camí) Això em va permetre gaudir d’una 2ª novetat (ho va ser per a mi, potser ja es feia altres anys): el cap de colla repartint roses i llibres a la canalla.

En tot cas, segur que era novetat que ho fes el Jordiet, com li dèiem quan era enxaneta. Signe que ens anem fent grans, gràcies a la perseverança de qui fa anys que hi rodem i a l’aportació de tothom que s’hi ha anat incorporant.

4ª novetat: Les colles no havíem de seguir un ordre d’actuació, una darrera l’altra. Tampoc eren ben bé 3 rondes conjuntes, doncs no calia esperar a que les 4 colles haguéssim acabat la ronda per començar la següent. Simplement, a partir de les 8h, cada colla anava enlairant els seus 3 castells i després els seus pilars, amb l’objectiu d’intentar acabar totes al voltant de tres quarts de nou.

3ª novetat: Per la coincidència amb un via crucis, vam seguir un nou itinerari: baixada de Sant Oleguer, carrer Girona, plaça Verdaguer, carrer August i carrer Comte de Rius, fins la Rambla Nova. Em va recordar les cercaviles que, anys enrera, acostumaven a precedir força actuacions. Afortunadament, la difusió mediàtica del fet casteller fa ara sovint innecessària aquesta forma de cridar l’atenció del públic.

Per això, abans de cantar la pinya del quatre de set, ja em van avisar que pararia, a baixos, el tercer castell, un quatre de set amb l’agulla. Així que vaig reclutar dues crosses i un home del darrera. Al quatre de set anava a una filera de

6

Després del tradicional vano de cinc, amb la senyera, vam fer 3 pilars de quatre. Que per molts anys haguem de fer molts pilars, per fer pujar força canalla!

No goso dir res sobre els castells de les altres colles, doncs no en vaig veure cap: anava a fer castells, no a mirar-los. Qui tingui curiositat, pot consultar la web.

5ª (i principal) novetat: El públic va gaudir de tota l’actuació, pilars inclosos. Aquest hauria de ser un dels nostres objectius, sempre.

El treball als assajos és per assolir els millors castells possibles. Però els castells no els fem només per a nosaltres (llavors ho podríem fer qualsevol dia, hora i lloc que ens vingués de gust, fins i tot a porta tancada). Els castells són més que fites d’autosuperació: són del poble i per al poble; neixen de la festa, per la festa i en la festa. Per això, quan fem castells amb la plaça buida, perden sentit. Sense l’escalf de la gent, restem orfes. Les llambordes buides d’algunes places ens desmotiven. És fàcil dir que la gent d’aquella vila no hi té interès. Però això, a Tarragona, no ens ho podem creure. Som nosaltres qui sovint, amb actuacions maratonianes, amb llargs intervals entre castell i castell, sense ritme ni tensió competitiva, aconseguim fer marxar al públic i ens avorrim fins i tot nosaltres.

Tan de bo després de cada castell ja comencéssim a formar la pinya del següent, sense temps per despistar-nos.

laterals. No vaig veure el castell, però tothom al meu voltant semblava al seu lloc, amb la pinya compacta, i ni el baix ni el segon van demanar-nos cap esforç especial; ho vam descarregar amb aparent comoditat. El cinc de set vaig parar-lo a baixos, a la banda del dos. Com no hi havia hagut avis previ, vaig donar tombs cercant crosses i home del darrera, però tothom està disponible pel que convingui i vam improvisar un bon equip. Altre cop la pinya estable i el castell descarregat tranquil•lament. El quatre amb l’agulla, amb l’equip planificat al principi, tan dominat com els anteriors. Com havia anunciat el Jordiet a l’últim assaig, tocava fer castells de set, que al maig ja apretarem.

Els castells hem perdurat més de dos segles perquè no ens hem limitat a perpetuar-nos, sinó que hem progressat, ens hem anat adaptant als temps, fidels a allò més essencial: el nostre caràcter festiu, participatiu i popular. No hem de tenir por a canviar els formats de les actuacions, segons les circumstàncies de cada diada, amb l’objectiu clar de fer els millors castells amb el millor caliu possible.

Jordi Olivan

7

L’escoladecastells “Vuelta al cole en el Corte Inglés”

Bromes a part, valdria la pena destacar el gran ambient que s’hi respira, doncs no sempre tenim retrets del professor, de vegades, però molt de vegades, ens diu que ho podem fer millor, i això per nosaltres és com dir-nos que tampoc ho fem tant malament.

Un any més el curs escolar s’inicia de nou i, com a tots els alumnes que esperen amb ansietat el retorn a l’escola, se t’apodera una sensació de nervis, d’emocions i d’esperances per en un nou curs, on hi tens posades totes les esperances del món.

Ens ensenya a pujar, a aguantar, a viure els castells des d’una altra perspectiva, que és molt necessària, per entendre aquelles altres posicions d’un castell. Doncs si únicament es viuen des del mateix punt de vista, no ens faran mai entendre el conjunt de l’edificació humana. Com podem interpretar les necessitats d’un segon quan demana que les mans l’apretin més o menys, si nosaltres mateixos no n’hem estat mai protagonistes? Com podem saber les necessitats de donar pit a la filera si no hem fet mai ni de baix ni d’home del darrere? Com podem saber com es quadra un castell si l’Andreu Ximenis no t’ho ensenya? Com podrem saber com entrar realment a una pinya si únicament tenim de referent aquell company del davant que sempre ho ha fet igual (de malament)?

Notes que has de preparar la bossa amb el material necessari per assistir a classe. Potser aquest any t’hauràs de comprar material nou, roba nova o fins i tot una motxilla. Ja ho diu l’anunci de la tele, -“Vuelta el cole en el Corte Inglés”, pensat en que en la teva reincorporació no et falti de res.

De fet tens ganes de retornar-te a veure amb els companys de curs, de veure quins han repetit, quins han abandonat i fins i tot de veure quines cares noves trobaràs.

Doncs bé, aquestes sensacions pròpies d’un nen de deu anys en la reincorporació a l’escola, és la que de ben segur senten tots els alumnes de l’escola de castells.

L’escola com el seu nom indica, és un lloc d’aprenentatge, de millora i perfecció, on ens converteix en aquells castellers que una gran colla com la nostra necessita (o no) ?.

Algú es preguntarà, com pot comparar-se aquesta sensació infantil amb una pràctica d’adults?. Doncs no tenim tots un toc infantil en el nostre interior? (no cal respondre, la pregunta, és retòrica). I per molt curiós que sembli, a l’igual que els nens tenen ganes de retornar a l’escola tot i saber que es trobaran amb aquell director malcarat, poca-solta i murri, els alumnes de l’escola en tenim la mateixa sensació. Deu ser que ens agrada que ens donin canya, que ens maltractin, que ens aixafin, que persones maldestres, pesades i amb peus “sudorosos” se’ns posin a sobre, ens “maxaquin” l’esquena i ens facin recordar que tots tenen pare i mare i el millor de tot, que un professor ens digui sense pèls a la llengua lo malament que ho fem. Però tot i així, l’ambient és divertit, distés i engrescador, doncs per uns instants, fem allò què més ens agrada. Fem castells!.

Aprofitem l’avinentesa de que esteu llegint el nostre escrit, per fer-vos una crida, de suport a l’escola, convidant-vos a venir a classe amb “naltrus”, per ajudar-nos a fer aquelles grans construccions que únicament amb el suport de molts es possible aconseguir. Dir-vos que a diferència d’una escola convencional, el mestre no us posarà deures per casa (tret de si teniu a casa, una nina o un ninot... per fer un pilar de dos).

De fet cada any, des de l’escola, ens proposem ser la tercera colla de la ciutat, i de ben segur que enguany ho aconseguim.

Ja que l’il•lusió, l’esforç, la tenacitat i paciència que ha de tenir un cap de colla, nosaltres la trobem en el nostre “profe” barbut, el qual es mereix un reconeixement per tots aquest anys d’esforç, on s’ha fet possible l’existència d’una escola, on podríem dir, però no ho direm, que el millor són les construccions tipus “con ocho basta” que ens fa fer l’últim dia de curs.

Per uns minuts podem tenir les mateixes sensacions que un baix, un segon, un terç... bé i prou, o podem posar-nos en posicions que normalment no fem, de primeres mans, de primer lateral, d’home del darrere....

Esperem també que enguany, l’Oriol, tot i estar molt involucrat en la nova tècnica de la colla, tingui una estona cada dijous per la seva canalla de sempre.

El món de l’escola és com aquella droga què fa mal, però que tots els qui anem assíduament, tenim necessitat de repetició.

Potser és un tema d’addicció que caldrà que els metges de la coordinadora l’estudiïn, no sigui que creï traumes a més d’un casteller (ho diem pels comentaris del Burillo).

Abans d’acomiadar-nos, dir que en un ambient de concòrdia on tothom hi és benvingut, aquest any hi notarem a faltar una

8

Encara que algun no s’ho cregui, ensenyem a fer castellers.

Aprenem a pujar, a estar, arribar a l’hora, a intentar mantenir silenci, a portar els menys pírcings i anells mentre assagem.

He dit aprenem perquè tots anem aprenent, però la pràctica posterior en castells superiors és el que fa que els castellers es vagin convertint en grans castellers o no. Això i la paciència i humilitat. Humilitat, si, perquè de “figures” n’he tingut per muntar un pessebre més gran que el els matalassers i amb excés de rucs. Tothom sap que de figures a la colla sols n’han hagut dues, i ja no pugen.

absència molt estimada, la del nostre amic Antonio, el qual sempre tenia un moment per fer una “una cervecita fresquita”.

De ben segur que quan en prenguem una al bar del costat, tots pensarem que aquella estrella és per tu.

Ramon Lloses i Dani Milà

Una recomanació i un desig La veritat és que els meus dos anys a l’escola de castells han sigut molt agraïts perquè és un lloc on veus que tot allò que tu ja saps i que et van ensenyar de ben petit, ara tens l’oportunitat d’exposar-ho i fer que un grup (cada cop més nombrós) de gent aprengui la dinàmica dels castells des d’un fons didàctic i pràctic. Sincerament puc assegurar que l’escola de castells és una molt bona eina per aconseguir trobar i cercar possibles candidats a ocupar posicions dins d’un folre, pinya o fins i tot qui sap si dins d’un tronc. M’agrada perquè ningú es pot sentir exclòs i això és molt important per mantenir tot aquest grup de gent que dijous rera dijous ve amb ganes d’aprendre i sobretot de passar-s’ho molt bé.

Hi ha molta gent que es sorprèn veient qui fa un pilar de quatre a la processó o en algunes sortides. Aquell pilaner fa temps que està treballant cada dijous per fer-ho amb soltesa, que de qualsevol manera hi serveix tothom.

Ja sé que és una pena que tots no puguin pujar o parar o fer el que més els hi agradi, però no tothom ho fa bé, o si, però no es qüestió d’anar canviant cada setmana a la gent.

Sé que la gent de l’escola ara mateix podria fer castells de 7 o de 8, ho sé…però…els que estan ara també ho fan bastant bé. O sigui que com deia, paciència, molta paciència. Ah no és cert que per fer un pilar de 4 s’hagi d’anar a l’escola Antón, però si és prudent.

L’escola la recomano a tota aquella persona que vulgui i tingui ganes d’aprendre la tècnica dels castells i sobretot que ho vulgui fer amb molt bon ambient. Penseu que d’allí se’n pot treure profit i que un dijous de 8 a 9 no fa mal a ningú!!!

Manel (pelin xulo). Escola de Castells.

Espero que tinguem escola per molts anys i que en Manel Burillo no deixi mai de “tocar els ous” al personal!!!

Oriol Portabella

Un altre any. Què té l’Escola que hi ve la gent?

Ja us ho diré jo. Uns venen per poder fer l’escaleta a una altra gran colla de fora de TGN. Altres vénen per fer pilars de 4 a una colla . D’altres perquè necessiten que els fotin canya (potser a casa tot el massa lineal). Molts són els que arriben amb ganes de protagonisme, “aquí vinc uns dies i a fer castells de 9! “. Home, els hi diria que dels jugadors del Barça B (que en passen molts) alguns arriben al primer equip i altres, molts, acaben jugant al Sant Andreu, Salamanca, Ponferradina…

9

lacanalla Si us heu apropat en algun moment dels assajos al racó de la canalla o heu vingut als assajos que fem abans de l’assaig general, els dimarts i els divendres, us haureu adonat de que som molts més, tota una colla!

La veritat és que cada vegada som més i més. Per si no us hi vau fixar, el nostre president i el nostre cap de colla l’últim cop van repartir moltes camises de canalla... i les que encara queden per repartir!

Aquestes camises repartides es van estrenar a la diada de Sant Jordi... i què millor, ja que hi som, que preguntar-los-hi a la nostra canalla (i a algun que altre monitor) a qui li regalarien una rosa (o un llibre!) el dia de Sant Jordi... mireu el que diuen!!!

Laura: Mmm... Jo al papi... i al Magí! I al Crespo i al Sentís també... era el seu sant, no?

Abril: A una persona anònima... l’Apataluqui!! Al meu germà; al Guiu... i a l’Oriol perquè no s’enfadi.

Pol: ... A la Marta!

10

Olga: A ningú! A ningú! A ningú! A ningú!

Magí: A la Núria... i a la Laura també!

Jesús: A la meva àvia i a la meva mare.

Eva: Al Maginet!

Júlia: Al Carmel (Neus).

Judith: Al Carmel.

Núria: Al Michael... (la Laura ho escolta i diu: Sí, sí, al Michael que fa pudor!)

Virgínia: Al Magí. Àfrica: Al Magí.

Judith F: Al Michael i al Magí.

Michael: Jo a l’Abril o la Laureta.

Gerard: Al Jesús o a la Natàlia... a la Montse no que ja li he donat!

Ja veiem qui és el clar triomfador de la canalla, no?

No direm res més, que aquí ja tenim moltes ganes de començar les activitats divertides i de que fem més diades!!

L’Equip de la Canalla

el CONCURS

El primer dels actes socials que organitza la Colla cada any és convidar a SM els Reis d’Orient per a que visitin el local el dia 6 de gener i així portin els merescuts regals a la canalla de la Jove. Així va ser, no van faltar a la cita i vam tenir l’honor de comptar amb la seva presència i els més petits gaudir del fet de rebre el regal de mans dels propis Reis d’Orient.

El segon dels actes és la esquiada Jove. Com cada any, es va omplir una autobús direcció a Andorra, per gaudir d’un cap de setmana d’ski a les pistes de Grand Valira i amb allotjament a l’Hotel Panorama, que ja ens coneixen.

El matí del dia 5 de març, vam fer la festa de Carnaval per a la canalla. La festa va ser amenitzada per música en directe, a càrrec del grup Rodamons. Com sempre ens ho vam passar d’allò més bé i van haver-hi, caramels, globus i confetti.

El 19 de març en el nostre local va haver-hi una festa, amb sopar inclòs (entrepà calent i beguda), amb les actuacions del grups: La Puta Gran Familia, Cataska i Primeres Mans i Queco. El nom de la festa va ser Lliure Kultur i la va organitzar Oci o Negoci?. Amb els noms que acabeu de veure ja us la podeu imaginar.

El diumenge 27 de març vam poder gaudir d’una calçotada al mòdic preu de 15 euros per adult i 10 euros per canalla. Va ser a la Granja dels Frares, al Morell. En el preu hi va entrar

11

tot, menys els postres. Va ser una bona manera de començar la temporada.

En una de les primeres sortides de l’any, el dia 9 d’abril, a Riudecanyes, qui va voler va tenir l’oportunitat de quedar-s’hi a dinar. La setmana següent i dins dels actes del 18 Festival Dixieland de Tarragona, com ja es tradicional, hi va tenir lloc la cloenda, a partir de la una de la matinada amb Los krokodillos i altres artistes convidats.

Per Sant Jordi, al matí hi va haver al local un contacontes a càrrec de la Muntsa Plana i l’Albert Méndez, amb el títol “lletres màgiques, aventures de somni”. El contacontes va acabar amb vermut. Per la tarda, des de l’Associació d’Amics de la Colla es va muntar l’habitual paradeta de productes de la Colla a la Rambla. I desprès de l’actuació hi va haver la possibilitat de picar alguna cosa en el local.

Ja al mes d’abril, el dia 30, vam poder assistir al local a una xerrada col•loqui, del Sr. Jaume Morron i Estradé, fundador de DialEc – Comunicació per a la Sostenibilitat. Des d’aquest gabinet s’impulsa el desenvolupament sostenible.

I per acabar, dir que en els mesos de març i abril hi ha hagut una especial activitat al local de la colla pel que fa a la retransmissió d’esdeveniments esportius: champions, lliga, copa del rei,...

L’ENTREV

marc Montse Blanch i Joan Gasol

Quan va ser la teva incorporació a la colla?

Vaig entrar a través de l’Ocaña. Jo en aquells moments era de l’Agrupament Escolta Xaloc, del qual ell també en formava part, i entre ell i el meu tiet Tarafa em van tibar. Això va ser després de la Tecla del 89. Per Sant Jordi de l’any següent, em van donar la camisa, que evidentment encara conservo penjada a l’armari amb l’escut original fet a mà cosit a la butxaca.

Durant el temps que has estat a la colla has passat diferents etapes, amb quina et quedes?

Amb aquesta, amb l’actual! Home! L’època gloriosa del Ventura, quan anàvem fent tripletes per les places, també va ser molt bonica, i això que en aquella època no se’n feien pas tantes, anava tot molt rodat, arrossegàvem molta gent i va durar força temps, vam intentar el 5 de 9 abans que ningú, érem grans, molt grans! Però a diferència d’aquella, ara sembla molt més consolidat tot plegat i tenim un futur esperançador, ha entrat molta gent jove, tenim un planter important, hi ha hagut un relleu generacional als troncs. Sí, definitivament em quedo amb la d’ara!

De la gent amb la qual tu vas entrar en segueixen molts?

No, pocs! Amb els dos que vaig entrar, que també eren de l’Agrupament, ja fa anys que no vénen. I després d’altres que

12

van entrar a través meu i que vam anant fent un grupet es pot dir que a l’actualitat pràcticament no en queda ningú. La veritat és que si mires enrere és una mica depriment tots els que s’han quedat pel camí, però ells s’ho han perdut saps?

Ha canviat molt! ha canviat totalment la gent amb la que anava al principi de ser a la colla de la gent amb la que actualment em relaciono més.

Però de fet és una dinàmica que t’hi va portant la situació del moment, potser vas més amb uns i al cap del temps amb uns altres, però crec que això passa a tothom en general i que la gent que quedem i ens agraden els castells ens anem agrupant i adaptant a les situacions canviants.

Veus molt lluny el castell de gamma extra?

No, aquest any vinent i no només un, sinó potser dos. Aquest any passat s’ha fet molta feina d’assaig, bons assajos. Jo crec que el que més falta fa és que tothom se’ls cregui! Potser aquest any passat va faltar un mes d’assaig, però el millor assaig és el que hi ha dins del cap de cada un dels membres de pinya, folre, manilles i tronc, l’actitud a plaça és fonamental i tots podem aguantar 40 segons més en la nostra posició!

Aquest any hem adquirit molta experiència en fer folres, perquè n’hem fet molts i ha pujat molta gent nova i tot això després es nota. El folre del cinc de nou hi havia qui el veia una

VISTA A... antil ach mica verd, però amb l’experiència adquirida aquest any amb el del tres i del quatre... no hi pot haver dubtes, altres colles que van fer el cinc de nou al concurs és perquè tenen el tronc i saben lligar aquest folre, nosaltres tenim millor tronc i un folre molt competitiu, s’ha de pujar al folre amb actitud guanyadora, a treballar, a patir i a descarregar el castell i no mirar individualismes i treballar pel bé del castell. Quantes vegades m’he trobat que el castell està perfecte i jo estic de pena, però s’ha d’aguantar i treballar pel bé comú.

i amb tot això... de tant en tant fem una prova de castells! després vas a fer una cervesa, xerres, critiques, comentes, rius... després d’una setmana de feina, és molt agradable.

El dos de nou, el mateix! saber-ho lligar! fàcil, fàcil aquest any vinent serà fàcil, no dic que en farem com a xurros pel volum de gent que es necessita, però a veure si d’una vegada per totes des d’alguns mitjans se n’enteren de qui és la Jove.

Quan fas castells ja comptes que durant uns mesos hi haurà sortida el cap de setmana o dissabte o diumenge o els dos i ja t’organitzes l’estiu al voltant d’això! En el que realment sóc un desastre és en les hores de les actuacions, no l’encerto mai!

També és diferent el temps que hi dediques segons la composició familiar. Quan vaig entrar a la colla, amb 16 anys, anava a assajar dimarts, divendres i a l’escola de castells, no tenia massa coses més a fer. Ara amb les dues cries començo els dimarts de bon temps i a l’escola de castells fa anys que no hi vaig, s’ha d’anar compaginant tot plegat.

És molt sacrificada per tu la vida castellera?

És per a tu difícil la compaginació dels castells amb la resta d’activitats?

Per mi els assajos de dimarts em demanen un gran sacrifici.

L’horari és en una molt mala hora, per a qui té crios els dimarts són molt durs! Però entenc que són del tot necessaris i valoro molt la gent que s’esforça per poder-hi assistir. Els de divendres en canvi per a mi no són cap sacrifici, al contrari, és un plaer!

Crec que és un tema de prioritats. Per mi la prioritat és la família, després la muntanya i després els castells. De fet les tres coses són els pilars de la meva vida, sense una de les tres estaria coix! La família ha d’estar contenta! En temporada forta de castells, els castells passen per davant de la muntanya.

Però a la temporada d’hivern i fins al juny, la muntanya passa per davant dels castells. El que passa és que sempre hi ha un foradet per anar a fer una cresta, un vivac a 3000 metres o una bonica ascensió. Al principi, quan vaig entrar a la colla ja feia muntanya però amb ningú de la colla. Amb els anys això ha canviat perquè les coneixences que tens a la colla és

Si els de pinyes em demanen si aniré a l’assaig, la meva resposta sempre és la mateixa “si estic aquí vindré”. Jo no em quedaré mai un divendres a casa perquè em fa mandra o em munto un sopar... prefereixo anar a castells! perquè m’agrada, ara parlo amb un, ara amb l’altre, te n’enfots del de més enllà,

13

darrera el Borras, a la Rambla !. Després vaig fer de primera brossa, de segon lateral i més tard de primer lateral. Vaig estar des de l’entrada a la colla fins a pujar de segona brossa uns quatre anys. Em va costar molt aconseguir-ho i crec que això m’ha fet aprendre a valorar l’esforç d’aconseguir una posició en el castell ! Hi ha hagut gent de la colla que ha tingut més ràpidament una posició rellevant. Després, quan ha estat canviat a una altra, no ho ha entès i llavors la postura seva ha estat, “ah! Doncs com que ja no em volen, me’n vaig...”. Crec que estem per treballar per la colla allà on se’ns necessiti i de fet, la major part dels que venim ho sabem i entenem, però sempre n’hi ha d’especials i al llarg de la temporada sempre es fereixen susceptibilitats i hi ha gent que té la pell molt fina.

El temps i la constància és el que hauria de fer valorar si una persona és mereix anar amb una posició o una altra i no només la temporada en qüestió. van convertint en amics! I ara pràcticament sempre que vaig a la muntanya és amb amics que també compartim els castells a la Jove.

Creus que es mantindrà el volum de gent que ha entrat en aquests darrers anys?

Durant aquests anys que he estat a la colla ho he vist, han entrat fornades de gent de grups d’amics, que uns al cap d’un temps marxen, però sempre n’hi ha dos o tres que es queden.

I això fa engrandir la colla. Són els que formen el solatge de la colla. També s’ha de ser respectuós i jo sempre he respectat les circumstàncies personals d’una persona perquè són això, personals, i mai saps què et pot passar a tu en el futur.

Quan tens crios és un canvi gran en la manera de gaudir del temps lliure de cadascú i jo entenc que hi hagi gent que el primer que sacrifiqui siguin els castells. Hi ha més feina a casa, més compromisos, més lligams... jo tinc una dona que és una meravella!

CONTRA GUSTOS NO HI HA RES ESCRIT...

ELS PREFERITS DEL MARC Colla?

Colla JOVE, sens dubte, les imitacions mai han estat bones.

Posició en un castell?

Lateral, perquè és la millor del castell.

Castell?

El dos de nou amb folre i manilles.

Cap de colla?

Jordi Crespo, 100%.

Casteller/-a?

El meu amiguet.

Sortida Sant Magí o el Catllar, les dues.

Plaça?

El Catllar, perquè s’hi fa fosc amb dignitat i grans castells!

Quan vas entrar a la colla tenies alguna posició als castells?

Què va! no va ser fins al cap d’un temps que amb el Ferran Ventura de cap de colla vaig entrar al folre del dos de vuit de segona brossa. Ara al dos hi ha dos laterals, anteriorment dos laterals i una brossa i més anteriorment 2 laterals i dues brosses. Jo !. La primera vegada vaig pujar de segona brossa

14

Pit o cuixa?

Cuixa.

Dalt o baix?

Dalt, amunt sempre amunt!

Reconeixement de valors i nous reptes El 15 de novembre de 2010 es va declarar per la UNESCO “PATRIMONI CULTURAL IMMATERIAL DE LA HUMANITAT” als Castells. Això vol dir que els Castells entren en el llistat d’or dels elements culturals més representatius d’arreu del món.

Tots en som conscients, si més no ho hauríem de ser, del que això suposa pel món casteller. Els Castells fins ara eren valorats a la nostra terra i amb algun reconeixement a terres estrangeres, però la dimensió mundial que significa tenir aquesta designació és el que ens fa agafar volada.

Els castells són un bloc de voluntats per l’autosuperació

Està clar que aquest reconeixement no ve donat pel fet de fer castells molt alts, o per ser molta la gent que els fa (més de 8.000 persones) sinó per uns valors que, a vegades, ni nosaltres mateixos som conscients del que representen.

Diu la UNESCO “els Castells son percebuts pels catalans com a part integrant de la seva identitat cultural” i destaca altres aspectes molt importants que jo també voldria remarcar perquè crec que són els valors que més ens identifiquen: l’esperit de pertinença a una colla, el caràcter obert que fa possible la diversitat i la solidaritat, l’esforç comú per aconseguir l’objectiu o el triomf col•lectiu guanyat amb sacrifici, cooperació i treball d’equip dels membres de la colla.

En els castells hi té cabuda tothom, no hi ha edat, sexe, categories socials, tothom hi té un lloc i alguna cosa a oferir: la seva força, la seva alçada, el seu cos. És un bloc de voluntats per l’autosuperació i aquestes voluntats són la força motriu de les colles castelleres.

Aquests valors socials no són una cosa nova, però saber que formen part de l’ideari de la nostra cultura pot ajudar a fer que ens adonem de la força que tenim. Ells són els que ens fan ser diferents a la majoria de les altres activitats amateurs.

Aquest reconeixement no té un valor econòmic però el que sí que comporta és que les institucions (les de casa i les de l’estat espanyol) han de vetllar per la seva pervivència, continuïtat i bona salut. Responsabilitat que s’estén a tots els qui conformem el col•lectiu casteller, al temps que ens obliga a seguir sent capaços d’adaptar-nos al món actual com ja hem anat fent fins ara amb la incorporació de la dona, temes de seguretat, popularització en mitjans de comunicació, etc...

Hem d’afrontar els reptes que se’ns presenten en aquesta nova etapa amb il•lusió, és un moment molt encoratjador del que ben segur que també ens en sortirem.

Anna Guasch Pujolà Tarragona, gener 2011

15

Arnau Curto

Portaries publiciat a la camisa?

Pablo Varona

David Martorell ‘’Martu’’ No. Crec que, tot i que un dels arguments que esgrimeixen certes colles és que així es pot potenciar el fet casteller, a vegades s’han de fer petits sacrificis per salvaguardar els valors castellers que es comprometrien una mica si ens venem a certes empreses.

Maria Ximenis

Renunciaria a les subvencions d’altres empreses. Tota la vida els castells s’han fet sense publicitat a les camises. Per que canviar-ho ara? Si algunes colles volen portar-ne per tenir més prestigi, endavant. Si portem més de dos-cents anys sense publicitat a les camises crec que podrem aguantar molts més.

Joan Salvadó Personalment, no. Trobo que els castells són una activitat cultural i no s’ha de fer propaganda de qualsevol empresa aliena a l’activitat castellera.

Manel Itarte

Jo no. Els castells són els castells. Crec que podríem buscar altres formes d’aconseguir diners. La publicitat a les camises no m’agrada. Acataré el que és decideixi però no hi estic gens d’acord.

Santiago Fortuny ‘’Kuru’’ Crec que no és bo portar publicitat a la camisa perquè crec que trencaria el caliu tradicional que té el fer castells. Per altra banda crec que és important per què les colles tinguin alguna subvenció extra: un patrocini és important, però mai a la camisa. Els castells no són competició, són tradició.

16

En cap cas, mai. Crec que els castells no s’han de vendre fins a aquest punt. Òbviament l’activitat castellera ja està venuda en algunes coses però no s’ha d’arribar a portar publicitat a la camisa.

Ramon Lloses

Xavier Bayarri No. No en portaria. Pots considerar els castells esport, cultura, però en qualsevol cas no una activitat per fer diners.emporada ha sigut fabulosa!

No. Perquè considero que portar publicitat a la camisa és trencar la tradició dels castells i el seu significat.

Joan Francesc Vendrell ‘’Juco’’ Sergi Solé Si ho requereix la situació de la colla si, cap problema. Trobo que cada colla s’hauria de gestionar la seva pròpia publicitat.

M’és del tot indiferent. És una cosa que no m’he plantejat mai. Si és bo per la colla si, si no, m’és ben bé igual.

A mi no m’importaria sempre que sigui bo per la colla i la seva situació econòmica, és clar.

17

C. Sant Llorenç, 5. Tarragona

Josep Maria Marçal

Les nostres

fotos

18

19

BASES DEL VI PREMI “L’ESPERIDIÓ” D’ASSAIG SOBRE EL FET CASTELLER, CONVOCAT PER L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE LA COLLA JOVE XIQUETS DE TARRAGONA. 1. Podrà concórrer a aquest concurs qualsevol persona.

Les obres hauran d’estar escrites en català.

2. El tema serà el Fet Casteller en les seves diverses vessants: històrica, costumista, cultural, sociològica, tècnica, mèdica... S’admetrà una sola obra per autor.

3. Les obres han de ser rigorosament inèdites, no poden estar en procés d’edició o amb els drets d’edició compromesos.

4. Els originals s’han de presentar relligats per quintuplicat, mecanografiats a doble espai, per una sola cara i de mida DIN A-4. L’extensió mínima serà de 75 pàgines i màxima de 200.

5. Les referències que permetin identificar l’autor (nom, adreça, telèfon i població) hauran d’anar dins d’un sobre tancat, a l’exterior del qual figurarà només el títol de l’obra.

6. Els originals s’han de presentar al domicili social de l’Associació d’Amics de la Colla Jove, carrer Cós del Bou núm. 23, els dimarts de vuit a nou del vespre o els divendres de deu a dotze de la nit, durant tot el mes de juny de 2012. El termini de presentació de les obres serà el 30 de juny de 2012.

7. Es lliurarà un rebut acreditatiu de la recepció de les obres presentades, el qual s’haurà de presentar, necessàriament, per retirar els textos no premiats.

8. Els autors podran retirar els originals no premiats, prèvia presentació del rebut corresponent, 15 dies després de la concessió del Premi i en un termini d’un mes. Un cop transcorregut aquest termini, s’entendrà que els autors hi renuncien i es destruiran.

9. No es mantindrà correspondència sobre els treballs presentats.

10. El jurat del Premi estarà constituït per cinc persones.

11. El veredicte del Jurat serà inapel·lable i es farà públic durant el mes de setembre de 2012.

12. L’import del premi és de 2.500 € com a avançament dels drets d’autor. El premi és únic i indivisible i podrà declarar-se desert. Està patrocinat per l’empresa Espimsa de Tarragona.

13. L’obra guanyadora serà publicada per Cossetània Edicions en la seva col·lecció l’Aixecador.

14. El Jurat podrà atorgar, si ho creu oportú, un o diversos accèssits.

15. La participació en aquest concurs implica l’acceptació de les bases i dels drets i obligacions que se’n deriven.

Qualsevol aspecte no previst en aquestes bases serà resolt a criteri del Jurat.

16. Componen el Jurat Berta Ramos i Martínez, Carme Oriol i Carazo, Josep Lluís Carod-Rovira, Jordi Jaria i Manzano, Xavier Brotons i Navarro i com a secretari sense vot, Francesc Sempere i Securún. En cas que algun dels membres del Jurat causi baixa del mateix per la raó que sigui, s’anunciarà oportunament.

17. Presentat a Tarragona el dia 18 d’octubre de 2010 .

20

EN RECORD DE L’ESTEVET L’Esteve Sesplugues Cebrián (1932-2010) en la seva trajectòria castellera va destacar notabilíssimament durant la segona meitat del segle XX: fou cap de colla de tres distintes agrupacions tarragonins al llarg de diverses dècades, cosa que l’acredità com a un dels castellers més valuosos de Tarragona.

Mestre i cap de colla de la Colla Jove X.T.

Pere Audí Joan Ramon Macías

El grup de joves que el mes de gener de 1979 iniciaren els primers assaigs per fer una nova castellera a Tarragona –la majoria dels quals sense cap experiència prèvia- buscaren l’ajut o consell d’antics castellers tarragonins, i trobaren el gran i fructífer suport d’Esteve Sesplugues. Els castellers de la Colla Jove Xiquets de Tarragona (d’ara en endavant, la colla) el varen conèixer amb el renom de l’Estevet, i el recorden fent la funció d’aquell mestre amb cabells blancs que comunicava tota la seva saviesa als seus alumnes.

Els dos inicials impulsors de crear una nova colla a Tarragona a finals del 1978 – Manuel Sanromà Lucia i Robert Andreu – el varen cridar perquè vingués a l’agrupació en estat de gestació, i desprès de pensar-ho uns mesos com va veure que el projecte era esperançador, que hi havia molt jovent, caliu i moltes ganes de treballar, es va convèncer i es va implicar, i per això, la colla li feu oferiment del honor d’ésser el Cap de Colla, amb la qual cosa el nou projecte casteller va guanyar credibilitat davant de l’afecció.

La colla va fer la seva presentació oficial a la diada de sant Magí de 1980, i el mestre casteller va donar als seus deixebles uns savis consells: menjar un terròs de sucre abans de l’actuació i no respondre a cap provocació –atès que alguns membres dels Xiquets de Tarragona no veien amb bons ulls el naixement d’una nova castellera a la ciutat -, tal com va succeir a la ronda de pilars amb una clara “botifarra” d’un segon “matalasser”.

La seva metodologia durant els assaigs era tan pràctica que pujava dalt del tronc indicant als components del pis les correccions necessàries de la postura o de la col•locació. Així mateix, quan era necessari també pujava dalt del castell: en el primer castell de la colla, va pujar de terç al tercer intent del quatre de sis per tal d’assolir la construcció –maig de 1980, i també en el primer pilar de cinc va ocupar la posició de terç (concurs de 1980), col•laboracions que varen resultar essencials per assolir aquelles fites. Cal destacar que va pujar a l’espadat amb una camisa de color “naïf”, per evitar les crítiques d’altres veterans castellers i evitar enrenous. Era molt curós en tots els detalls, i quan la colla va bastir el primer quatre de set (abril de 1981) a Vilanova i la Geltrú, en la posició de l’home del darrera o contrafort va disposar que l’ocupessin gent dels Bordegassos, amb més ofici en aquelles posicions.

21

A principis de l’estiu de l’any 1981, va deixar el seu càrrec de cap de colla, per motius professionals (treballava al port des del 23 anys) i per alliberar-se de la pressió que rebia repetidament d’antics castellers per ser capdavanter de la colla.

Però això, no vol dir que es desvinculés de la colla, sinó que va continuar col•laborant amb els equips tècnics durant la dècada dels anys 1980, i habitualment dirigia dins de la pinya l’aixecada del tres de set aixecat per sota, construcció que la colla va sovintejar durant aquells anys, i que va excloure del seu repertori una vegada que l’any 1990 va assolir el tres de vuit (en argot casteller, el pare dels castells).

Catedràtic d’aixecar el castell de tres per sota Des de la renaixença castelleres, les colles tarragonines varen emprar la tècnica de bastir les construccions de tres homes per pis mitjançant l’aixecament per sota, alçant a pols cada rengla del castell, tres homes sense cap ajut o reforç. L’Esteve Sespluges va dominar aquella tècnica, i durant el temps que fou cap de colla de la Colla Vella Xiquets de Tarragona, aquesta va dominar la tècnica del tres de set aixecat per sota. Inclòs, tal com en explicà en els concursos castellers de Jorba Preciados –celebrats a Barcelona els anys 1964, 1965 i 1966- va proposar la puntuació del tres de vuit aixecat per sota, cosa a la que s’oposaren els dirigents de la Colla Vella Xiquets de Valls. L’any 1964 la Colla Vella Xiquets de Tarragona va obtenir la segona posició gràcies a que va carregar el tres de set aixecat per sota, per darrera de la Colla Vella Xiquets de Valls, i per davant dels Nens del Vendrell, els Castellers de Vilafranca i la resta de colles.

En el concurs celebrat el 1966, la dita colla tarragonina assolí la tercera posició, completant el quatre de set amb l’agulla, el tres de set aixecat per sota i el tres de set.

L’Estevet va impregnar l’art d’aixecar per baix el castell de tres persones per pis a les primeres generacions de la colla. Per sant Magí del 1980, la colla alçava el seu primer tres de sis

22

aixecat per sota, i dos anys després, al concurs de la plaça de bous tarragonina, ja feia el tres de set aixecat per sota. Aquest darrer castell també fou coronat per la colla a la sisena ronda del concurs de 1988 per assolir en el darrer moment la sisena posició. Tanmateix, l’aprenentatge d’aquesta tècnica va servir a la colla per aixecar i baixar per sota el pilar de cinc durant algunes temporades de la dècada dels anys 1980.

30 anys a la Colla Vella Xiquets de Tarragona Finalitzada la guerra civil espanyola (1936-39), l’Estevet va començar a fer d’acotxador, cassoleta o aixecador a la colla dels seus pares, tots ells fundadors l’any 1926 de la Colla Vella Xiquets de Tarragona (amb camisa blau fosc). El seu pare natural fou Josep Sesplugues Torres – qui va morir al bàndol republicà a la Batalla de l’Ebre - i el seu pare adoptiu fou Vicens Balagué Aymat (a) Pardalete, d’això li va el seu renom casteller de “Fill del Pardalete” o “Ros de Pardal”. Abans d’entrar a treballar en el port, l’Estevet va fer de pagès seguint les pautes que li va indicar un altre fundador d’aquella colla, Lluís Claravalls Miquel.

L’Estevet l’any 1947 va pujar al pis de quints del quatre de vuit que va bastir la Colla Vella a la plaça de la Font la diada de Santa Tecla. En l’altre carro gros que va fer aquella colla en el seu historial (diada de la Mercè de l’any 1954) va ocupar una plaça al pis de quints.

Era titular indiscutible al pis de terços del tres de set aixecat per sota i habitual en els altres castells de set i en el pilar de cinc. L’any 1961 fou coprotagonista d’una gesta, quan ocupant la plaça de terç, l’expressada Colla Vella va pujar el pilar de cinc per les escales de la Catedral, cosa que no s’havia fet en tot el segle XX. També, en cinc ocasions va anar a la posició de terç en el consuetudinari pilar de quatre caminant que tanca la diada castellera de la Mercè.

La seva qualitat de ben jove fou reconeguda per les altres colles del món casteller, i el seu pare adoptiu el va portar al-

gunes temporades tant als Nens del Vendrell com a les colles vallenques, atès que les colles tarragonines feien molt poques actuacions durant la temporada. Durant els anys 1940 i 1950 era molt habitual i no comportava cap polèmica, que les colles s’ajudessin unes a les altres amb l’intercanvi de castellers; eren un temps en que les colles no tenien una gran quantitat de gent.

L’any 1958 l’Esteve Pomerol, cap de colla de la Vella tarragonina des de la seva fundació, va deixar el comandament tècnic de l’agrupació a l’Esteve Sesplugues –que aleshores tenia 26 anys- (fet inusual en aquella època, atès que els cap de colla eren castellers d’una edat madura), responsabilitat que va assumir fins l’any 1970 –tret d’un petit interval l’any 1969-. A petició de l’alcalde de Tarragona va tornar a comandar la Colla Vella abans de la diada de santa Tecla de 1969, atès que hi havien forces dubtes sobre la seva participació, cosa que l’Estevet es va comprometre davant l’autoritat municipal i així ho va fer per ajudar a la colla de la seva vida.

Testimoni de la unificació l’any 1970 L’any 1968 es va fundar a Tarragona el Patronat Municipal o Local de Castells, pel foment del fet casteller a la ciutat i com a eina institucional de suport a les dues colles locals. A finals de la dècada dels anys 1960 tant la Colla Vella Xiquets de Tarragona com la Colla Nova de Sant Magí Xiquets de Tarragona es trobaven en una profunda crisi, tant com el poc nombre de membres, o per les grans dificultats que tenien per assolir amb normalitat els castells bàsics de set, i a més tenien una certa mala imatge davant de la ciutadania, cosa que preocupava seriosament als components de l’expressat Patronat. Així, el dit patronat municipal el 10 d’agost de 1969 va enviar a les dues colles a fer castells a Montserrat, com a diada de germanor, i en la que ambdues colles feren conjuntament el quatre de set.

Desprès de l’actuació de sant Magí de 1970, l’alcalde Ricardo Vilar Guix –seguint els consells del Patronat- va cridar als dos caps de colla, l’Esteve Sesplugues –de la Vella- i el Jaume González (a) Coix del Morret –de la Nova de Sant Magí-, exposant-los que l’Ajuntament volia una unificació de les dues agrupacions, per tal d’assolir uns millors castells, convenint les tres parts la continuació del dos caps de colla i l’elecció com a color de la camisa de la colla unificada el del vestit de la geganta tarragonina Negrita, segons la versió donada per l’Estevet.

A principis de setembre de 1970, l’Ajuntament va convocar a tots els castellers al saló de sessions municipal per comunicar-

23

los la notícia, cosa que va desagradar a molts castellers –inclòs amb alguns rénecs-, abandonant els descontents per sempre l’activitat castellera. Prova d’això, la nova colla - que va agafar el nom de Colla Castellera Xiquets de Tarragona - es va quedar amb un nombre de castellers no superior al centenar.

Dels que continuaren la pràctica castellera el 90 % provenia de la Colla Nova de Sant Magí, i només el 10% havia estat abans a la Colla Vella.

A partir de l’any 1972, l’Estevet va quedar com a únic cap de colla dels Xiquets de Tarragona fins l’any 1976. A la Manifestació Castellera celebrada a la plaça de braus tarragonina l’any 1976 (diada que substituïa el concurs), l’Estevet com sempre portava anotat en un paper l’alienació del tronc de castells que tenia preparats, però alguns membres del tronc li feren un xantatge, en el sentit que si no pujaven determinats castellers, en lloc d’altres, ells no pujaren. Per evitar mals majors, a desgrat, a la plaça ho va acceptar, però per preservar la seva dignitat, acabada aquella exhibició va renunciar al càrrec de cap de colla, i va abandonar els Xiquets de Tarragona.

L’adéu al mestre casteller Hem repassat l’apassionada vida castellera de l’Esteve Sesplugues, que va començar a la seva infantesa fins arribar a la Colla Jove Xiquets de Tarragona, passant per múltiples vivències i etapes històriques, arribant a convertir-se en un personatge de gran prestigi en el món casteller, en un casteller llegendari.

A banda de les seves reconegudes qualitats tècniques, a la colla li va ensenyar a l’hora de preparar i fer les construccions una gran serietat, i portar a la plaça els castells que tenien moltes possibilitats d’èxit. La seva passió pels castells li va fer superar les dures crítiques i algunes amenaces d’antics castellers per la seva col•laboració amb la creació de la Colla Jove, i el seu ajut fou molt important en dotar a les primers generacions de la colla dels coneixements tècniques necessaris per fer castells.

Descansi en pau, el mestre casteller.

MÉS INFORMACIÓ a . . .

- Avui parlem amb ... Esteve Sesplugues “Pardalete”.

L’Esperidió número 10.

- L’entrevista: Esteve Sespluges. L’Esperidió número 65.

- Un tàndem casteller. L’Esperidió número 66.

24