Diàlegs d’Educació
EMPORDÀ | DIMARTS, 7 DE MAIG DEL 2013
V
TEXTOS GUANYADORS I ACCÈSSITS DEL II PREMI DE NARRATIVA PERIODÍSTICA DIÀLEGS D’EDUCACIÓ Text motivador: Van trucar el timbre en el pitjor moment. Estava delectant-me amb la meva sèrie preferida. Era la meva estona de relaxació abans de posarme a estudiar. Vaig anar a obrir malhumorada. Em vaig trobar un paio descalç que anava amb frac. Al seu costat, hi havia un gran embalatge de cartró. Al bloc no tenim ascensor, així que em vaig preguntar com havia pujat aquell paquet a un sisè pis sense despentinar-se. No semblava cansat. Tenia els peus nets i ni una gota de suor li baixava pel front. Tot plegat era intrigant, però jo tenia pressa per tornar davant del televisor. Adaptació: Joan Francesc Dalmau (Cavall Fort).
Un mag, ‘el carter estrany’ SARA HEREDIA ÁLVAREZ. CC La Salle (Figueres). 1r Premi
B
ona tarda –va dir l’home–. Tinc un paquet per a la Clara Mirall. M’ho vaig pensar una estona abans de respondre. Era un home estrany, però, com que tenia pressa vaig decidir agafar el paquet i marxar. –Sí, sóc jo. –Vaig contestar amb un somriure.
El paquet pesava molt i em va picar la curiositat de com un home pot pujar fins a un sisè pis un paquet tan pesat per les escales sense suar. –Com ho ha fet? –. Les paraules em sortien de la boca sense que ho pogués evitar. Ell va somriure i em va contestar amb amabilitat: –Bufona,
abans, jo era mag. Em dedicava a anar de poble en poble, de ciutat en ciutat, a ensenyar la meva màgia als nens. Però desgraciadament els vailets van créixer i amb ells, la tecnologia. Ai! Com odio la tecnologia! Precisament ella és la culpable. Perquè va fer joguines interactives, va crear televisors... i, ara, els xiquets miren el televisor, juguen a l’ordinador, a les consoles... En definitiva, no els agrada la màgia! Em vaig empobrir, vaig acabar al carrer i l’única feina que
he trobat és pujar paquets pesats a pisos sense ascensor. Així que uso la màgia per elevar l’objecte fins al pis.
Aquella història em va commoure, ja no m’interessava la sèrie. –I... d’això... M’ho pot demostrar? –Oh, i tant! Xarmec tus! Estuc! Pirux! De sobte, les cadires es van elevar. Jo vaig començar a flotar. Era com nedar a l’aire! Però quan va dir “Pirux!” va desaparèixer i tot va tornar a la normalitat. Vaig sentir la cançó que indicava que el programa havia acabat. –Tant se val!
re’m i fer com si res. Vaig apagar el televisor i vaig col·locar el paquet sobre la taula del menjador,
comprovant que sí que pesava, i que, per tant, que aquell paio l’hagués portat fins a dalt de tot sense cansar-se gens seguia sent un misteri. Em vaig estar molta estona en silenci, mirant i pensant què podia haver-hi a dins i qui el podia enviar. Van passar les hores. Perquè arribés la mare, no faltava gaire. Al cap d’uns minuts va arribar, com jo esperava. Li vaig explicar el que havia succeït. Ella, intri-
gada, va obrir el paquet. A dins, hi havia un altre paquet embolicat amb paper de regal. També hi havia un sobre que va obrir i va llegir amb veu alta: “Enhorabona: El seu fill/a és el guanyador del II Premi de Narrativa Periodística.” Contents, vam suposar que en el paquet hi havia el premi. El vaig obrir i vaig poder comprovar que hi havia el lot de llibres que sortejaven.
–Ha vingut un home amb un paquet preguntant per tu. Portava frac i anava descalç –vaig comentar-li–. Li he dit que tornaves a les sis i ell ha dit que ja vindria més tard. I quan estava a punt de contestar-me, va sonar el timbre. –Hi és en Pep? –va preguntar un home des de l’altra banda de la porta. –Sí, acaba d’arribar –vaig dir jo–. Pep! –Ja vinc –va respondre ell
acostant-se a la porta ben lentament. –Senyor Pep, aquí té el seu paquet. Firmi aquí... Perfecte, ja se’l pot endur –va dir el carter. –Què és? –vaig preguntar-li intrigrada. I en Pep va obrir el paquet lentament per fer-ho més misteriós. –Una tetera? –vaig dir decebuda. –Pensava que seria alguna cosa més emocionant. –Per a mi, una tetera és com un tresor –va dir ell–, per això en tinc
tantes. I sense fer-li cas vaig posarme a fer els deures decebuda pel paquet.
Un paquet misteriós de debò RAIMON CASANOVAS PALLISERA. Escola Salvador Dalí (Figueres). 2n Premi
V
aig pensar en el que hi podia haver a dins. Devia ser alguna cosa que no pesés gaire, sinó no m’ho explicava. Encuriosit, li vaig preguntar què volia. Va tardar una mica a contestar. Jo em posava nerviós, quan va dir que em deixava el paquet i
que se n’anava volant i que feia tard. Li volia preguntar qui l’enviava, però va restar mut. No em va contestar i va baixar corrent les escales com si fugís de mi. Estava sol a casa, i no sabia què fer. De seguida vaig saber que avui em perdria la sèria, perquè estava massa intrigat per asseu-
El paquet misteriós BLANCA URIGOITIA OLIVELLA. Escola Pompeu Fabra (Llançà). 3r Premi
A
ixí que li vaig preguntar: –Com ha pogut pujar, sense ascensor, si això és un sisè pis? I ell, sense contestar-me, va preguntar: –Hi és en Pep? –No, però tornarà a les sis. –vaig respondre jo. –Doncs ja tornaré més tard
–va dir. I carregant-se l’embalatge a l’espatlla va començar a baixar les escales. Vaig tancar la porta i me’n vaig anar a seguir mirant la televisió, encara preguntant-me com s’ho havia fet, aquell home. Al cap d’una estona, quan es va acabar el programa, em vaig posar a fer els deures, i més tard va tornar en Pep.
Un somni mal somiat! ANNA BATLLE MARTÍ. Escola Sant Pau (Figueres). Accèssit
–
Mmm, d’això, desitja alguna cosa? –Paquet per a la senyora Montse Nicolau. –Doncs ara no hi és, però ja l’hi donaré. –Sobretot, tu no ho miris per res del món. –D’acord, d’acord, vinga, adéu. –li vaig tancar la porta als nassos, amb el paquet agafat, impedintli dir-me res més. Vaig tornar a la
televisió, però al cap d’una estona em vaig adonar que no feia cap cas al meu programa preferit. Pel cap només em passava allò de “sobretot, tu no ho miris per res del món”. Qui era aquell individu? Com sabia que jo no podia mirar el que li havien portat a la mare? Que m’amagava alguna cosa? No, no està gens bé xafardejar les coses dels altres. També és cert que, si fos tan important, seria a casa
Entrega misteriosa NIL CEBRIÀ PIÑOL. CC La Salle (Figueres). Accèssit
L
lavors vaig preguntar-li què volia i em va dir que venia a entregar-me un paquet. Jo li vaig preguntar si podia ajudar-me a entrar-lo i va dir que tenia pressa. Com estava sola a casa, vaig baixar al pis de baix a preguntar si algú em podia ajudar a entrar-lo a casa i em va acompanyar el meu veí, un home alt i fort
però una mica gran. Quan vam pujar, el senyor repartidor ja no hi era. El meu veí, que, per cert, es diu Francesc, em va ajudar a entrar el paquet i se’n va tornar al seu pis a llegir els seus llibres d’història. Vaig intentar obrir el paquet amb les mans, però no vaig poder. Llavors vaig anar a la saleta del
CLARA GUÀRDIA
esperant-lo, i no a la festa del meu germà petit, en Robert. Finalment, la curiositat em va posseir, i a l’obrir el paquet em vaig quedar de pedra. Allà hi havia una càmera d’espionatge, una llanterna de molta potència i fins i tot una pistola. No podia ser! Al fons de tot hi havia una carta, i la vaig obrir amb l’esperança d’una justificació. “Bona tarda, capitana. Avui ens trobem en un conflicte massa perillós per arriscar-me a escriure’l. Ens trobem demà mateix al lloc de sempre i li ho explicaré amb detalls. Mentrestant, li deixo aquests pare, on tenia tot el material per traballar, i vaig agafar el cúter, encara que mai em deixen utilitzarlo sola. Vaig dirigir-me corrent al paquet i, amb molta cura, el vaig obrir. A dins hi havia una figura feta de marbre, molt curiosa. Me la vaig mirar i remirar però no aconseguia averiguar què era aquella figura tan estranya. I, per descomptat, encara tenia aquella curiositat de saber qui era aquell repartidor i com havia arribat al meu pis.
CLARA GUÀRDIA
CLARA GUÀRDIA
objectes per a qualsevol emergència.” Què? La mama, capitana? Però si ella tan sols és una dona dolça i carinyosa que es dedica a cuidar els nens petits, no com a detecti-
CLARA GUÀRDIA
Més o menys cap a les cinc de la tarda, va arribar la meva mare amb una pila de bosses i, com ja m’esperava, es va sorprendre amb la figura de marbre i em va co-
CLARA GUÀRDIA
va! Què vol dir al lloc de sempre? Tot això és un joc? Em vaig despertar per l’aigua fresca al front que em calmava la calor del cap. Tenia la mare al davant amb aspecte preocupat. Havia estat tot una jugada de la imaginació? Em disposava a esclatar amb preguntes quan la mare em va tapar la boca i em va dir: “Només un malson, fill, un malson.” Quan se n’anava vaig veure-li una pistola platejada lluent al cinturó. Havia somiat, però... fins a quin punt? mençar a cridar i a pregunta què hi feia aquella cosa en mig del rebedor. Després d’explicar-li tot a la mare, es va calmar i va trucar de seguida al pare, que va repetir el mateix que havia fet la mare. Finalment, van trucar a la policia perquè busqués aquell home. El dia següent va venir la policia a casa i em va fer descriure el repartidor. Dues setmanes després, la policia va informar que no l’havien trobat pas a la ciutat i ho van deixar córrer.