El gran repte by CRP Alt Empordà

Redactat pels alumnes de 4t de les escoles Joana d’Empúries, Ruiz Amado i El Bruel de Castelló d’Empúries, amb la col·laboració de Mariona Masferrer

© Conte per relleus © Títol: El gran repte © �� Text il·lustracions: alumnat de 4t d’Educació Primària escoles Castelló d’Em� púries, amb la col·laboració de la Mariona Masferrer © Equip impulsor: Escola Ruiz Amado, Escola Joana d’Empúries, Escola El Bruel, Mariona Masferrer (escriptora), Serveis Educatius de l’Alt Empordà, Inspecció de zona i Ajuntament de Castelló d’Empúries. © Coordinació: Pilar Arnáiz Pérez © Adaptació Sites: Àngel Agustí (SEAE) © Servei Educatiu de l’Alt Empordà (SEAE) Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya

© Edició: Ajuntament de Castelló d›Empúries Any: maig de 2015 Dipòsit Legal: Gi 905-2015 Tiratge: 200 exemplars Drets de reproducció i adaptació: La reproducció està autoritzada amb la finali� tat d’engrescar i divulgar aquesta iniciativa, fora dels casos en què es vulgui fer, directament o indirecta, amb finalitat comercial o lucrativa.

Índex Presentació .......................................................................... 5 Introducció .......................................................................... 5 CAPÍTOL 1 - ESC Ruiz Amado 4t A .................................... 7 CAPÍTOL 2 - ESC Joana d’Empúries 4t A ........................... 10 CAPÍTOL 3 - ESC El Bruel .................................................... 13 CAPÍTOL 4 - ESC Ruiz Amado 4t B ..................................... 16 CAPÍTOL 5 - ESC Joana d’Empúries 4t B ........................... 18 CAPÍTOL 6 - ESC Ruiz Amado 4t A ..................................... 22 CAPÍTOL 7 - ESC Joana d’Empúries 4t A ........................... 25 CAPÍTOL 8 - ESC El Bruel .................................................... 29 CAPÍTOL 9 - ESC Ruiz Amado 4t B .................................... 33 CAPÍTOL 10 - ESC Joana d’Empúries 4t B ......................... 37 Els autors i les autores ....................................................... 40

Presentació El gran repte forma part del projecte d’animació lectora “Conte per relleus”, adreçat als alumnes de 4t de Primària de les escoles de Castelló d’Empúries. El projecte pretén fomentar l’hàbit lector i desvetllar el gust per l’escriptura creativa a través del treball col·laboratiu i en xarxa entre les escoles del municipi, mitjançant la tecnologia del Google Sites i amb la col· laboració de l’escriptora Mariona Masferrer. Podeu trobar més informació a l’adreça https://sites.google.com/a/ xtec.cat/conte-per-relleus-12-13/ El projecte es va iniciar el curs 2011-12. Els contes que s’han escrit durant els tres cursos anteriors han estat L’amulet perdut, Jan bu n’Daw i Els ocells viatgers. Aquest nou conte és una nova història del personatge inicial, Samba bu n’Daw.

Introducció A hores d’ara tots els que començareu a escriure aquest conte que es diu El gran repte, coneixeu molt bé el seu protagonista, perquè heu llegit, i ho heu fet com autèntics professionals, la història d’en Samba bu n’Daw, un noi senegalès que viu en un poblet de Tambakunda. Però pot ser que no tots hàgiu llegit els altres contes de la col·lecció, els que varen escriure els vostres companys de cursos anteriors; per tant, per si encara no ho sabeu, us diré que en Samba es va fer amic d’un nen blanc, en Jan, i va anar a passar unes vacances amb ell a Castelló d’Empúries, on va fer amics, va viure aventures i va aprendre moltes coses. La veritat és que es considerava molt afortunat per tot el que havia vist i conegut, però també s’ha de dir que a vegades tenia penes i dificultats, com ens passa a tots. En Samba va passar la resta de les vacances ajudant el seu pare en els treballs del camp i, per sort, van tenir una bona collita i ho van celebrar. Però ell s’enyorava una mica del seu amic Jan, i de la Judit i de totes les 5

persones que havia conegut a Catalunya. Per això quan el seu pare li va donar diners perquè en sortir de l’escola anés al locutori del poble gran a connectar-se a Internet, es va posar contentíssim. Si tenia sort que en Jan estigués connectat, podrien parlar. El que no va pensar en Samba és que el seu amic li donaria una mala notícia: la seva àvia Maria, la que feia els macarrons més bons del món, estava malalta i els metges de l’hospital deien que tenia una malaltia estranya i no la podien curar. En canvi, els pares de la Zaira, que havien emigrat de Tibay a Castelló, deien que al seu país allò que tenia l’àvia es curava amb una medecina que es feia amb la llavor del fruit d’un baobab. Nois i noies de quart de primària de les escoles de Castelló d’Empúries, estic segura que ajudareu en Samba a buscar informació per saber on és aquest baobab tan especial i com arribar-hi per collir-ne el fruit. És clar que també haurà d’esbrinar com es fa la medecina que necessita l’àvia Maria. Ho veig complicat, però crec que se’n sortirà! Mariona Masferrer

CAPÍTOL 1 - ESC Ruiz Amado 4t A

TRANQUIL JAN, T’AJUDAREM! A l’Empordà s’acabava l’estiu i a Tambakunda s’acabava la temporada de pluges, i tant en un lloc com en l’altre tots els nens i nenes encetaven un nou curs escolar. El primer dia de classe, en Samba estava content de començar cinquè de primària però també estava alegre perquè havia treballat tant ajudant l’àvia Aminata a torrar cacauets que el seu pare li havia donat una moneda perquè en sortir de classe anés al locutori del poble gran a connectar-se a Internet. Li feia tanta il·lusió poder parlar amb el seu amic, que tan bon punt el mestre els va dir que ja podien sortir, en Samba va córrer cap a la porta; semblava un cavall desbocat, però se sentia feliç, molt feliç! En passar per davant d’en Keita, sense ni adonar-se’n, li va donar una empenta i aquest va cridar: -Eh! Samba! què fas? Que vas a apagar foc? -Tinc molta pressa -va contestar en Samba-, me’n vaig al locutori: vull parlar amb en Jan. Tinc una moneda, saps? -Puc venir amb tu? –va preguntar en Keita. -Vine, em sembla bé, i... perdona –va dir en Samba -. Ja sé que als bons amics no se’ls tracta d’aquesta manera. Fent camí cap al locutori, en Samba anava explicant a en Keita les aventures que en Jan i ell havien viscut aquell estiu; s’emocionava pensant en tants moments divertits passats a Castelló. En arribar-hi, va donar la moneda que portava a l’encarregat, es va situar amb el seu amic davant de l’ordinador i es va connectar amb l’esperança que ben aviat podria parlar amb en Jan. Va dir a en Keita: -Desitja’m sort. Ara només ens toca esperar –va creuar els dits i va estrènyer l’amulet. 7

Estava tan nerviós que, del bot que va fer en adonar-se que en Jan estava connectat, es va mossegar la llengua. -Uf! Quin mal! Una mica més i em quedo sense llengua! Però així que va començar a parlar amb el seu amic, li van marxar tots els mals. -Jan, amic meu! Com estàs? I la teva família? Tenia tantes ganes de parlar amb tu que em sembla que fa segles que no ens hem vist. -Samba, estic emocionat i alhora no sé ben bé el que em passa. Tenir notícies teves, començar un nou curs, tot això m’hauria de fer molt feliç... Però, mira, Samba, t’he d’explicar una cosa: tots a casa estem molt preocupats per l’àvia Maria. S’ha posat malalta, l’hem portada a l’hospital i no millora. Cada dia que passa està una mica més dèbil. Els metges diuen que fan tot el que poden però que les medecines que tenen al seu abast no li fan res. La teva tieta i la teva cosina ahir van venir a l’hospital per visitar l’àvia i ens van dir que els seus avantpassats parlaven d’unes llavors que tenen algunes espècies de baobabs capaces de curar aquesta classe de malalties. Jo havia pensat que... com que teniu tants baobabs, potser vosaltres podríeu aconseguir aquesta llavor. -Fet, Jan! –va dir en Samba-. No et preocupis, farem mans i mànigues per aconseguir-la. Ara mateix, amb en Keita, que és aquí al meu costat, anirem a trobar l’avi Babacar, que és molt savi, i segur que ell ens ajudarà. -Gràcies, sabia que podia comptar amb vosaltres –va fer en Jan, tot plorós. -Fins ben aviat, Jan. Tindràs notícies nostres! –van dir alhora els dos amics. Els dos nois van sortir del locutori moixos i capbaixos; no van dir ni piu en tot el camí. Només de tant en tant se sentia el cant d’algun ocell i el soroll dels micos que saltaven d’una branca a l’altra.

En arribar a Tibay, sense perdre ni un segon, en Samba i el seu amic van anar a trobar l’avi Babacar, que abeurava l’Alburaj, i li van explicar tot el que estava passant: -Avi -va dir en Samba-, saps on podríem trobar aquestes llavors? L’avi, que feia estona que pensava, va contestar: -El meu pare, home savi i molt entès en herbes i plantes medicinals, sempre deia que més enllà del llac Mansanaf, s’estenia un gran territori anomenat el País dels Baobabs, amb les espècies més meravelloses que hàgiu vist mai.

En sentir les paraules de l’avi, els nois es van quedar bocabadats, els ulls se’ls van il·luminar, es varen mirar...No calia dir res, ja sabien on trobar la llavor!

CAPÍTOL 2 - ESC Joana d’Empúries 4t A

PREPARANT EL VIATGE Una mica més tranquils, els dos amics anaren a seure prop del pou on solien reunir-se amb els companys. Ja sabien on trobar l’arbre, però encara tenien moltes coses per resoldre: com sabrien quin era el que necessitaven per fer la medecina i, a més, com arribarien fins al País dels Baobabs? -Hola, Samba i Keita, heu marxat molt ràpid de l’escola. No ens heu esperat i hem vingut soles la Penda i jo –va dir la Binta. -Què passa? Aquest curs no sou amics nostres? –continuà la Penda. -Hem sortit de pressa per anar al locutori a parlar amb en Jan –va contestar en Samba. -Ei, nois! Què feu aquí xerrant? –en Tafa va arribar amb la pilota sota el braç. -En Samba i en Keita han parlat amb en Jan –explicà la Penda. -I què diu en Jan? Ha començat també l’escola? –va preguntar en Tafa. En Samba i en Keita van explicar a la colla d’amics el que en Jan els havia comentat i que l’avi Babacar els havia dit on podien trobar la medecina. -Doncs, som-hi! A què esperem? –va afegir en Tafa tot decidit. -Ens hem reunit aquí per parlar de què necessitem per al viatge i quina persona adulta ens pot ajudar i acompanyar durant el camí –digué en Samba. -Jo crec que li podríem demanar a l’Uli Kumba, que és amiga de la Isabelle, la mare d’en Jan, i segur que voldrà col·laborar amb nosaltres –proposà la Binta. 10

-Bona idea! Ella coneix moltes plantes i sabrà quines ens poden servir. També amb la seva màgia ens pot donar un cop de mà si algú es fa mal o tenim alguna dificultat pel camí –va respondre en Samba. -Espavilem! Uns anem a proposar-li a l’Uli Kumba i els altres a parlar amb l’àvia Aminata perquè ens ajudi a preparar el que necessitem –contestà en Keita, convençut-. Ens trobem més tard a casa teva, Samba! En Samba, en Keita i la Penda van marxar cap a la cabana de l’Uli Kumba, mentre els altres varen anar amb l’àvia a preparar menjar, aigua, roba, barrets i mantes per al viatge. L’Uli Kumba els va escoltar i els va dir que podien comptar amb ella. Tots junts van anar a casa d’en Samba. En Suleymaan els donà permís per utilitzar l’Alburaj i el carro per fer el trajecte. Ell mateix aniria, l’endemà, a explicar-li al mestre que faltarien alguns dies a escola. -Benvinguda, Uli Kumba! Passa i parlarem de com preparar el viatge –digué l’àvia Aminata-. Què creus que puc preparar per menjar? -Millor que no sigui res cuinat, ja ho farem quan ho necessitem. Podríem portar arròs, cuscús, formatge de cabra, cacauets torrats, dàtils secs... De fruita fresca, ja en trobarem pel camí. També necessitarem aigua –digué l’Uli Kumba. -Tenim unes alforges grans que serviran per portar aigua per a tots durant alguns dies–contestà l’Aminata-. Que portaràs plantes medicinals per si algun nen o nena es troba malament? -N’agafaré només algunes, ja n’anirem trobant durant el trajecte. Si portem massa pes el carro anirà molt lent i no arribarem mai més. Què us sembla si ens trobem demà, a la sortida del sol, a sota l’arbre d’enraonar –digué l’Uli Kumba. L’endemà al matí la colla i l’Uli Kumba es van trobar quan encara la lluna era dalt del cel. El carro estava carregat, la mainada a dalt i l’Alburaj impacient. La bruixota va arribar carregada amb un cistell de plantes que feien una olor meravellosa, una escombra i una euga blanca amb taques negres. 11

-Ah! –digué en Samba- tu també tens una euga? No l’havia vist mai! -L’he portada per tenir llet calenta per a l’esmorzar i ajudar l’Alburaj a estirar del carro –respongué l’Uli Kumba-. Au, vinga! Som-hi, que es fa tard! Ja tindrem temps de parlar pel camí i descansar les hores que faci més sol. -Samba, d’on la deu haver tret aquesta euga? No et fa pensar en algun animal que hem vist abans? –va preguntar en Keita.A la branca més alta, hi havia en Boy, que s’ho mirava tot pensant que aquell viatge…

CAPÍTOL 3 - ESC El Bruel

LA POCIÓ MISTERIOSA Els ulls d’en Boy giraven d’una banda a l’altra, ara amunt, ara avall, seguint els moviments d’aquella colla d’aventurers atrafegats que no s’adonaven que l’ocell els guaitava i retenia les imatges en el seu cervell com una càmera fotogràfica. Sospirà. Era mandrós de mena: no li calia fer grans esforços per saber el que passava al seu entorn, tan sols situant-se en un bon punt de mira i, obrint el ulls i parant les orelles, podia assabentar-se de tot el que passava al seu entorn. Estarrufà les plomes i tornà a sospirar: -Ai, senyor! Aquesta mainada... Quines ganes de gresca! De bon matí, tal com havien quedat, en Samba, en Keita, en Tafa i les dues nenes estaven a punt de marxa sota el gran baobab amb l’Alburaj i el carro ple de gom a gom, quan de sobte es van adonar que faltava algú. -Nois, on és l’Uli Kumba? –va dir en Samba preocupat. -Però si era aquí fa un moment! –exclamà en Keita–. Fem una cosa, en Tafa i jo podem anar a buscar la bruixa a casa seva i tu, Samba, mentrestant, vigiles l’Alburaj i el carro del teu pare. -D’acord, us esperem aquí. En Keita i en Tafa es van dirigir cap al poble i van veure que sortia fum de colors de la xemeneia d’una casa petita. Així que s’hi anaven acostant tenien més curiositat per descobrir d’on venia. -De qui creus que deu ser aquella casa? –va preguntar en Tafa. -Potser és la casa de l’Uli Kumba! Això del fum de colors no ho pot fer qualsevol. -Anem a comprovar-ho!

Quan van arribar a la porta, fets un sac de nervis, van decidir trucar tots dos alhora: -Toc-toc! La porta es va obrir sola grinyolant tenebrosament: -Nyiiiccc! -Quin espant! –va dir en Keita. -Entrem a poc a poc -va animar-lo en Tafa, xiuxiuejant. Al fons de la sala hi havia l’Uli Kumba preparant una poció màgica. -Què fas, Uli Kumba, que no véns? La bruixa, sobresaltada, es va girar i, en veure que eren ells, va dir: -Uf, perdoneu! M’havia deixat una cosa important i he tornat a buscar-la. Tots plegats van anar on els esperaven els altres i van emprendre la gran missió. Quan ja portaven una llarga estona caminant, en Samba, encuriosit, li va preguntar a l’Uli Kumba: -Per què has tornat a casa? -M’havia oblidat la poció màgica que havia preparat –va respondre la bruixa. -Ah sí? Que interessant! I per a què serveix? -va insistir en Samba. -Ah... ja ho veuràs: és una sorpresa. En Samba va callar. En silenci, anava rumiant en aquella misteriosa poció. Al migdia, sota un sol abrasiu, els nois van decidir aturar-se a descansar i a beure una mica d’aigua. 14

En Samba, en Keita i en Tafa van aprofitar l’ombra d’una roca per seure una estona. Mentrestant, l’Uli Kumba va preparar una galleda d’aigua per als animals i, quan la mainada no mirava, va posar-hi unes gotes de la poció. De cop i volta, en veure que la bruixa no hi era, els nens es van girar i se’n van adonar que en comptes de l’euga hi havia una cabra. Era la Pigada! -Uli Kumba! Què has fet? – van dir tots tres alhora sorpresos.

De sobte, el cavall...

CAPÍTOL 4 - ESC Joana d’Empúries 4t B

LA CABANA QUADRADA L’Alburaj va fer un esternut molt llarg i va rebufar traient aire pels narius, tant d’aire que en Samba exclamà: -Ostres! Sembla que bufi la tramuntana! Els seus companys no sabien de què parlava però tots es van girar cap on venia aquell vent tan fort, o sigui cap al morro del cavall. De sobte, a l’animal cada vegada li costava més caminar fins que va caure a terra i es va quedar adormit. L’Uli Kumba, sorpresa, va exclamar: -Aquesta no era la meva intenció! M’he equivocat en algun ingredient. El cavall havia de ser més ràpid i fort i no més mandrós. -Genial... I ara com arribarem al País dels Baobabs? –va preguntar en Samba. -Podríem empènyer el carro entre tots fins a arribar a algun lloc on poder menjar i dormir –va proposar la Binta. Als altres nens els va semblar molt bona idea i van posar fil a l’agulla. Al cap d’una estona, a l’horitzó, semblava que s’hi veia un poblat. En Keita va dir: -Mireu, allà baix es veu un poblat, anem a veure si ens hi podem quedar. L’indret era ple de cabanes rodones, dos carros amb homes venent fruita, animals pertot arreu... Al cap d’una estona de caminar, van trobar una cabana del tot diferent: era molt més gran, tenia porta, estava pintada de colors i el que sobtava més és que era l’única amb forma quadrada. Curiosos, van decidir entrar-hi. -Hola, que hi ha algú? –van preguntar tots els nens alhora. Però no hi va haver cap resposta. 16

-Tinc molta por, vull marxar! –va dir atemorida la Penda. -No et preocupis, no passarà res! –va afirmar en Samba. Però la Penda no ho tenia tan clar i, sense que ningú la veiés, va sortir al carrer i es va esperar al carro. Com que el sol picava molt, va decidir buscar un barret de palla al carruatge i el va trobar. Se’l va posar, però de sobte el vent va bufar molt fort, d’una manera estranya, i se li va emportar. Perseguint-lo, quan ja estava a punt d’agafar-lo, es va ajupir, però un individu estrany va agafar el barret abans que ella. Era el Kus Kondrong. -Aaaaaaaah! Ajuuuuudaaaa! El Kus Kondroooong! –va cridar la nena ben fort. Però ningú la va sentir. Mentrestant, la resta de la colla estava al·lucinada amb els objectes exòtics que hi havia dins la cabana especial. Era la casa més bonica del poble. -On és la Penda? –va preguntar la Binta, que era molt responsable. -Ostres, no hi és! –van contestar els nois. -Potser s’ha amagat en algun racó de la casa... –va dir en Keita. -Anem a buscar-la! No podem deixar-la sola! –va dir en Tafa. Van mirar per tota la casa: a l’habitació, a sota un llit que hi havia, a la cuina, darrere una taula, dins un armari... Però res, no la trobaven! -Aquí dins no hi és! Anem a mirar si és a fora –va proposar en Samba. Just quan tots s’estaven dirigint ràpidament cap a la porta per anar a veure si la Penda s’havia escapat de la cabana, en Tafa va notar una mà que l’agafava per l’espatlla i va deixar anar un crit esgarrifós: -Aaaaaaaah! Tota la colla es va girar... -Què hi feu a casa meva? –va dir una veu molt ronca. 17

CAPÍTOL 5 - ESC Ruiz Amado 4t B

PER FI, L’ARC DE SANT MARTÍ! Oh, Déu meu! Tot s’estava complicant molt! El cavall es tornava mandrós, la Penda desapareguda i ara… En Tafa va quedar tan garratibat, que no es podia moure ni per girar la cara per mirar qui l’engrapava per l’espatlla. -No… No, res… -va contestar amb un fil de veu. I dirigí la vista als seus companys com dient: “Ajudeu-me, si us plau!”. En aquell moment, van veure un ancià amb la pell molt arrugada, els cabells platejats i amb uns ulls petits d’un blau com el cel. Tots es van quedar parats, però en Samba va respondre: -Disculpeu, senyor, necessitem ajuda -i va començar a explicar la seva aventura. -D’on veniu? -va voler saber l’home. -Venim de Tibay, senyor -va contestar en Tafa- i anem al País dels Baobabs. 18

-Conec tota la regió i també Tibay. Allà hi viu el meu bon amic, en Babacar. -Oh, sí! És el meu avi! -va exclamar molt content, en Samba. Els seus companys el miraven satisfets. L’home va respondre feliç: -Però quina casualitat! Amb el teu avi, des de fa molt temps, formem part del Consell Superior de Tambakunda i ens reunim cada any després de l’època de les pluges. -I vós qui sou? -va preguntar amb interès la Binta. -Jo sóc el mestre de Kabanay i em dic Bibicar. La meva missió és ensenyar i ajudar. Podeu confiar en mi. El camí que heu de fer és llarg i ple de perills. Qui us hi acompanya? -Ens acompanya l’Uli Kumba, que és una dona que té molts poders però la poció màgica... no sé, no sé… no acaba d’anar bé -es queixava en Keita. Mentrestant, un xic lluny de la cabana quadrada, la Pigada belava llastimosament però l’Uli Kumba no li feia cas perquè intentava refer l’Alburaj, que roncava amb totes les seves forces. La cabreta no parava d’insistir. Finalment la bruixa no va tenir més remei que seguir-la i va trobar la Penda totalment inconscient estirada a ple sol. De sobte els nens van sentir uns crits i van veure l’Uli Kumba que s’apropava nerviosa i fatigada. -Auxili! Ajudeu-me! La Penda, la Penda… l’ha pres el Kus Kondrong -no parava de cridar i de plorar. La Binta va abraçar la bruixa. Els altres s’havien quedat muts. -Nois, hem de tornar a Tibay, no podem seguir! -va dir la dona molt trasbalsada. En Bibicar els observava amb atenció i tot seguit va afirmar: -M’heu explicat que teniu una missió molt important, doncs cal seguir endavant! -Senyor, tenim molts problemes -es lamentava l’Uli Kumba- No podem… No podem! 19

En Bibicar els animà: -No us preocupeu, jo us ajudaré, però hem d’elaborar un pla. Va, posem fil a l’agulla! Just en aquell moment arribava la Fatoumata, que duia gerres d’aigua. -És la meva dona, ella us acollirà. Ara sou els nostres convidats. Haureu de fer nit a la cabana quadrada. Vosaltres, Uli Kumba i Binta podeu donar-li un cop de mà. Aleshores els nois van anar a buscar la Penda al lloc que l’Uli Kumba els havia indicat. La Pigada no parava de llepar-la, però tot i així continuava inconscient. Els nois van traslladar la nena amb molta cura i un cop a la cabana la van instal·lar en una habitació. Les dones li fregaven la cara amb draps d’aigua fresca i perfumada. En Samba, quiet en un racó, premia amb força l’amulet. Estava a punt de plorar. La Penda era la seva cosina, no li podia passar res! -Què ha passat? On sóc? -va murmurar amb un fil de veu la nena. -Res. Per sort, ja ha passat tot! El sol t’ha pres. No pateixis, ara cal que descansis –va dir contenta l’Uli Kumba. En Samba va sentir que el seu cor bategava amb força i ell i la Binta van sortir corrents cap a l’era per comunicar la bona notícia als seus companys. Els nens es refrescaven amb l’aigua del pou i ara, contents i enjogassats, s’esquitxaven. El sol baixava i la tarda s’acabava. Per fi la mainada havia recuperat la calma i jugaven més que mai. Els altres estaven enfeinats... De sobte un fum multicolor ho omplia tot, prenia la forma d’un arc de sant martí. L’Uli Kumba va aparèixer i els va cridar per anar a sopar. Se sentia una oloreta de cuscús i de nata amb sucre. Quina alegria! -Uli Kumba, funcionarà la nova poció màgica? –li va dir en Samba, molt fluixet.

-Sí, és clar, demà a la matinada ho sabrem –va respondre la bruixa, no del tot convençuda. -I l’Alburaj, encara dorm? -Té un son molt profund. Ell se’n sortirà. Ja ho veuràs. Ah! Per cert, la Penda ja us espera per sopar! De ben segur que haurà après bé la lliçó! En Samba tenia dubtes, però quan observava aquell fum que sortia de la xemeneia de la cabana quadrada, que prenia forma d’arc de tots colors pensava que tot aniria bé. Els seus companys observaven bocabadats i il·lusionats el paisatge. Però tots tenien ganes que la nit passés de pressa, molt de pressa. Quan la nit va caure, en Boy, amagat entre les branques, va estarrufar les plomes i es va disposar a vigilar el son d’aquella colla d’aventurers.

CAPÍTOL 6 - ESC Ruiz Amado 4t A

L’ENCANTERI D’AIGUA DE L’ULI KUMBA Hu-hu-hu, hu-hu-hu! El crit d’en Boy ressonava en la foscor de la nit, però lluny de fer por, els cinc aventurers entengueren que volia dir bona nit, bona nit… i s’adormiren confiats. Aquell arc de sant martí havia de ser un pont cap al bon camí… o no? L’endemà, la colla es va llevar ben aviat. La dona del mestre ja els havia preparat un bon esmorzar. Els nens assaborien aquell àpat tan deliciós quan va aparèixer l’Uli Kumba i, amb un somriure que anava de galta a galta, els va dir: -Porto bones notícies: l’Alburaj ja està recuperat; m’he aixecat a l’albada per comprovar l’eficàcia de la meva poció i us puc dir que el resultat és immillorable. Va, trempats! Acabeu d’esmorzar, que la bèstia ens espera amb ganes de fer camí. En sentir les paraules de l’Uli Kumba, els nens van saltar d’alegria, van agafar les seves coses i es van acomiadar de la Fatoumata i en Bibicar. En Bibicar, emocionat, els va dir: -Torneu a Kabanay sempre que vulgueu, sereu benvinguts i... Samba, saluda l’avi de part meva -va afegir l’home. L’Alburaj, en veure arribar la colla, va exclamar: -Nois, he dormit molt bé, no sé què m’ha passat, però sento que estic ple d’energia. -Doncs, endavant! -va afegir amb entusiasme en Samba. El temps passava, el sol començava a escalfar de valent; de tant en tant se’ls acostava algun animal encuriosit. Els nens s’entretenien xerrant i cantant:

Sentim els ocells i cantem amb ells, creixen les flors, fan bones olors, al País dels Baobabs arribarem, la llavor trobarem, l’àvia d’en Jan curarem. Feia estona que viatjaven i començaven a estar cansats. La Binta va proposar: -Per què no parem i reposem? La Penda i jo tenim gana! A tots els va semblar una bona idea i van decidir aturar-se. -Aquest sembla un bon lloc -va dir en Samba-. Necessitem recuperar forces. La colla, asseguda al costat d’uns cocoters, endrapava amb afició quan, tot d’una, van sentir unes veus que cridaven: -Afanyeu-vos! Els hem trobat! No s’escaparan! Ràpid, porteu les cordes! En sentir aquelles paraules, en Keita va cridar: -Què passa? Per què ens voleu lligar? -Nosaltres no hem fet res! -va dir en Samba. L’Uli Kumba es va quedar paralitzada i les neneses van abraçar l’una amb l’altra. El cap del grup, en adonar-se de la confusió, va dir: -Perdoneu, venim d’un petit poblat a prop del llac Mansanaf, anomenat Lurilansanaf. Ens hem pensat que éreu els caçadors que estem perseguint: maten els animals salvatges i ens contaminen l’aigua del llac. Hem decidit sortir a buscar-los, volem protegir les nostres terres i els animals que hi viuen. En Samba, que encara no les tenia totes, els va dir: 23

-Nosaltres no en sabem res, dels caçadors. Ens hem aturat en aquest indret per recuperar forces i poder continuar el viatge cap al País dels Baobabs. Algun pensament voltava pel cap de la Binta, que feia estona que no deia res. De cop i volta es va aixecar i amb veu decidida va preguntar: -Què en penseu, amics? Podríem donar un cop de mà a aquesta pobra gent? -Escolta, Binta -va dir en Tafa-, nosaltres no tenim mitjans per ajudar-los. -Esteu molt equivocats! –va intervenir l’Uli Kumba-. Els jocs d’aigua són la meva especialitat. Deixeu-me fer el que estic pensant i aquests caçadors no us molestaran mai més. -No podem perdre temps, hauríem de continuar el viatge -va dir en Samba, nerviós. -No et preocupis, Samba. Amagueu-vos darrere els arbres i observeu, que això serà bufar i fer ampolles -va contestar l’Uli Kumba. I va afegir: -Avui serà un gran dia per al poble de Lurilansanaf! Sense perdre ni un segon, l’Uli Kumba se’n va anar cap al llac, va aixecar els braços ben enlaire separant els dits amb força. Tots van quedar paralitzats en veure que del llac emergien unes monstruoses gotes d’aigua que anaven prenent forma humana i que, per sobre de la vegetació, empaitaven els caçadors que fugien a la velocitat de la llum, corglaçats i amb ganes de no tornar mai més per aquell indret. Al cap d’una estona, tothom va anar sortint dels seus amagatalls lloant l’Uli Kumba, que no podia dissimular la satisfacció que sentia. Els homes del poblat els van dir: -Mai us agrairem prou el que acabeu de fer per nosaltres. Sempre us tindrem presents als nostres cors. Heu tornat la felicitat al nostre poble! -Som-hi, nois! –va dir en Samba, encara emocionat- L’àvia d’en Jan ens espera... 24

CAPÍTOL 7 - ESC Joana d’Empúries 4t A

JA HI SOM! “Sentim els ocells i cantem amb ells, creixen les flors, fan bones olors...” Mentre seguien fent camí, en Keita va agafar l’escombra de l’Uli Kumba, la posà al revés i, fent veure que era un micròfon, va començar a imitar el raper que més li agradava. Amb l’altra mà anava fent el ritme: “...Al País dels Baobabs arribarem...”, rapejava, i tots, petats de riure, repetien: “al País dels Baobabs, al País dels Baobabs!”. En Boy, amagat darrere el cistell d’herbes medicinals, es tapava les orelles i rondinava: 25

-Uf! Amb aquest sarau no hi ha qui dormi! A veure qui vigilarà aquesta nit! Mentre cantaven van sentir un soroll, com si piquessin de mans. -Mireu, dalt d’aquells arbres hi ha cigonyes que ens saluden! –digué la Binta. Una d’elles s’acostà. Volava per sobre del grup i, amb les seves ales, els feia un aire suau. Tots se la miraven i, de sobte, en Samba la va reconèixer: tenia una marca al bec. -Ai, ai! Aquesta cigonya... em penso que és la que vam curar amb en Jan als aiguamolls –explicà en Samba als companys de viatge. -Sí que sóc jo. M’has reconegut! Acabem d’arribar dels aiguamolls de Castelló perquè allà comença a fer-hi fred. En Jan m’ha donat records per a tu. Està molt trist perquè la seva àvia no es recupera –digué la cigonya mentre s’aturava davant seu. -Anem de camí al País dels Baobabs a buscar una llavor màgica que la curarà. Els altres, estranyats perquè no entenien res del que deia la cigonya, miraven en Samba fent cara de sorpresa i demanant informació del que deia l’animal. -Diu que l’àvia d’en Jan està malament i hem d’anar ràpid a buscar la llavor. L’Uli Kumba va recordar que en aquella zona hi vivia un bruixot amic seu, en Manga Sambou. Es tractava de trobar-lo i demanar-li ajuda. Va començar a recollir plantes de tota mena, a posar-les dins d’una olla, a remenar fort i a dir paraules estranyes: obitu - xuca loja – xipxapxup – tururut! Tot d’una, va aparèixer un fum verd i daurat que s’enfilava amunt i feia olor de caramel. El cel es va omplir de núvols i d’un d’ells va saltar un personatge curiós: cabells arrissats negres, grans ulls verds, nas petit i boca riallera, vestit amb una túnica verda, amb fulles daurades, uns pantalons marrons i els peus descalços. Al coll duia un amulet de fusta ple de petites fulles i una de gran al mig. 26

-M’heu cridat? Qui em necessita? –preguntà en Manga Sambou. -Hola, amic meu, ens cal ajuda i he pensat en tu –digué l’Uli Kumba i li explicà el motiu. Ell digué que la llavor es trobava en un bosc màgic i que era molt difícil d’agafar. Perquè els deixessin entrar, podien dur un núvol de pluja per a la temporada seca. Sense adonar-se’n, es van veure envoltats per una boira espessa que semblava agafar-los dels peus. A poc a poc es van anar enlairant, amb el carro i l’Alburaj inclosos. -Mira, mira! Els arbres s’estan fent petits, el terra s’allunya, les cigonyes volen al nostre costat. Què està passant? –digué la Penda espantada. -Tranquil·la! No passa res, és en Manga Sambou que ens ha convidat a viatjar amb el seu núvol fins al País dels Baobabs. Hi arribarem en un tres i no res! –respongué l’Uli Kumba. -S’han tornat ximples, aquests! Tan bé que volo jo amb les meves ales! –cridà en Boy, baixant ràpidament del carro i col·locant-se al costat del núvol. -Que bonic! Des d’aquí dalt es veu tot petit! Semblem ocells! –digué en Keita. -Quan vaig anar amb avió, amb en Jan, ho veia tot així. Les cases semblaven formigues. Hi havia estones que només veia núvols! –explicà en Samba. -Mireu! Allà baix hi ha un bosc espès ple d’arbres altíssims! –cridà la Binta. -Sí, ja hi arribem. És el més gran del País dels Baobabs –va dir en Manga Sambou. En un obrir i tancar d’ulls havien arribat. El núvol va disminuir la seva velocitat, va fer una volta per sobre el bosc i va baixar fins a terra. Després es va convertir un altre cop en boira. 27

-Heu vist com és aquest bosc de baobabs? –continuà la Binta. -Sí, des de dalt, hem vist que tenia forma circular i era com un laberint –digué en Keita. -Al mig hi havia un arbre diferent dels altres, tenia les fulles d’un verd més clar i fruits daurats que brillaven -completà en Tafa. -Aquest arbre estava envoltat per un petit estany. El seu tronc era gruixut i altíssim! -afegí en Samba. -Vaja, aquesta mainada, sí que tenen bona vista! Es fixen en tot! –comentà l’Uli Kumba. -Veniu cap aquí, és l’entrada al bosc –indicà en Manga Sambou. Tots es van acostar al lloc on era el bruixot i van veure un caminet estret entremig dels troncs dels baobabs. El primer arbre semblava tenir una cara com ells. Quan van acostar-s’hi per entrar, va desplegar les seves branques com si els volgués abraçar. -On aneu vosaltres? Sóc el guàrdia del bosc i no deixo passar ningú! –cridà amb una veu tan forta que els va espantar i els va fer caure de cul a terra.

CAPÍTOL 8 - ESC El Bruel

HEM TROBAT EL FRUIT! -Ui! Ai! -exclamaven tots refregant-se les mans pel cul adolorit. -Perdoni, seny… perdoni, senyor arbre -va dir finalment en Samba, que no sabia ben bé si estaven davant d’una persona o d’una planta-, és que necessitem entrar per collir la llavor del baobab màgic. -Ha ha ha! -tronà l’arbre que, de tant riure, li saltaven les llàgrimes- I què teniu per pagar el peatge? Colla d’arreplegats! Els nens van abaixar la mirada i van estar uns segons en silenci fins que la Penda, que sempre està atenta, va dir: -Nois, recordeu el que ha dit en Manga Sambou.

-És cert! –a en Samba se li va il·luminar la mirada- L’aigua! -emocionat, es va dirigir cap a l’arbre i, amb un fil de veu, li va dir: -Senyor arbre, els meus amics i jo us podem oferir un núvol de pluja perquè pugueu tenir aigua quan sigui època de sequera. -D’acord –va respondre el guardià- però us he d’advertir d’una cosa: aquest bosc no és del tot segur... -Què vol dir? –va preguntar en Keita espantat. -En aquest bosc hi ha arbres bons i arbres no tan bons. Per tant, aneu amb molt de compte!. El baobab va plegar les branques i els va obrir el camí d’aquell laberint màgic. -Fins aviat, nois! –es va acomiadar en Manga Sambou. -On vas, Manga? –va preguntar en Tafa. -Tranquils, no us preocupeu per mi. Ens veurem més aviat del que us penseu! –va respondre en Manga, pujant a un petit núvol que se li havia posat al costat. El bruixot va desaparèixer entre la boira. L’Alburaj es va haver de quedar a l’entrada del bosc, ja que el caminet era tan estret que el carro no podia passar. En Boy i la cigonya es van quedar amb ell perquè no estigués sol. La resta van començar a caminar a pas lleuger, envoltats d’un paisatge malèfic i tenebrós, ple d’arbres que no paraven de moure les branques i xiuxiuejaven un estrepitós: -Ha-ha-haaa! ha-ha-haaaa! Els nens van fer el cor fort i van tirar endavant. Van haver de superar tota mena d’obstacles: camins sense sortida, forats trampa, arbres mentiders, cordes que els feien empassegar... fins que, finalment, van aconseguir veure un raig de llum. -Mireu allà! –va exclamar en Tafa, assenyalant aquella llum daurada que s’esmunyia entre uns baobabs verds i plens de vida. 30

-Correu, anem-hi! –va exclamar la Binta, neguitosa. Els nois i l’Uli Kumba van creuar aquella última barrera de baobabs que els obrien les portes al que semblava el veritable paradís. Allà, enmig d’un llac d’aigua cristal·lina, hi havia un arbre immens, ple de fulles verdes i daurades. Tot el que l’acompanyava evidenciava que era màgic. Estava envoltat de flors, animalons que corrien i saltaven d’un costat a l’altre, i una llum daurada que feia que el paisatge fos d’allò més especial. Els nois no es podien creure el que estaven veient. Tot d’una, el gran baobab va obrir les branques i van poder entreveure un munt de fruits brillants i daurats. -Per fi heu arribat! Fa dies que us espero! –va dir el gran arbre amb veu poderosa. Els nens van quedar bocabadats: aquell arbre era tan espectacular que no els sortien les paraules. - En Manga m’ha explicat per què heu vingut! Veniu a buscar el fruit màgic! -Sí, senyor! El necessitem per curar l’àvia d’en Jan –va respondre en Samba –. Que ens hi podria ajudar? -És clar que sí. Veniu per una bona causa i, a més, un núvol de pluja ens farà molt de favor a la temporada seca. Gràcies a vosaltres els animals no es posaran malalts i les plantes i les flors no quedaran pansides per culpa de la calor. Espereu, no us mogueu! L’arbre parpellejà i, tot d’una, un munt de papallones van voleiar per sobre de la Binta. -Mireu allà! –va dir en Keita. Entre les fulles del gran baobab apareixien milers de papallones que els van envoltar. - Oh! Què està passant? –va cridar la Binta mig espantada. 31

Els peus de la colla van deixar de tocar a terra. No van poder veure res durant uns instants, fins que les papallones es van dispersar i... - Uaaaaau! Mireu això! –va exclamar en Tafa. Es trobaven dalt d’una branca de l’arbre. Al final, hi havia un fruit especial. Era brillant, gros, ovalat i daurat. Els nens van quedar meravellats. - Com hi arribarem, fins allà? –va preguntar, la Binta-. Aquesta branca és molt llarga i fa una mica de por. -Hi podria anar la Penda –va proposar en Samba–, que és la més lleugera de tots nosaltres. La noieta, valenta, hi va estar d’acord i, amb peus de plom, va emprendre camí cap al gran fruit. La resta se la miraven neguitosos, fins i tot l’Uli Kumba va contenir l’aire. A mesura que la Penda s’acostava al fruit, la branca s’anava fent més estreta i dèbil. Fins que, tot d’una, la branca va començar a trontollar. La nena, amb els braços oberts, va fer equilibris per no caure però, inevitablement, el fruit màgic es va desprendre de la branca. - Oh! Nooo! –van cridar tots alhora. D’una revolada, un núvol va caçar el fruit al vol. -Mireu! És en Manga Sambou! –va exclamar en Tafa, emocionat. El bruixot es va acostar amb el núvol a la colla i, amb molta educació, els va convidar a pujar amb ell, tot donant-los aquell fruit tan desitjat. Un cop a dalt, els nens, molt contents, es van dirigir al gran baobab. -Moltes gràcies, senyor arbre! –van exclamar contents. -De res, us ho mereixeu! Vinga, no perdeu ni un minut més: l’àvia d’en Jan us necessita. -Som-hi! –va dir en Manga Sambou.

Abans de marxar, van passar a buscar els animals a l’entrada del País dels Baobabs i, junts, es van perdre a l’horitzó en direcció a Tibay.

CAPÍTOL 9 - ESC Ruiz Amado 4t B

JA SOM A TIBAY! Estaven tan contents que van canviar la lletra de la cançó i ara deien: “...al País dels Baobabs hem arribat i la llavor hem trobat! La medecina farem i a l’àvia d’en Jan curarem!” Feien una fila ben curiosa, tots plegats: els nens, un cavall que estirava i rondinava, una euga que a estones era euga i a estones cabra, uns ocellots voleiant per allà, una bruixa, un bruixot i un nuvolet que els seguia fent ombra sobre el carro, cosa que era molt d’agrair perquè feia una calor horrorosa. 33

D’una banda, els nens i nenes cantaven i ballaven fent xerinola perquè estaven d’allò més feliços. La bruixa havia guardat el fruit màgic en un estoig fet de closca de coco i l’havia posat a la cistella, entre les herbes remeieres. Mentrestant, en un racó del núvol viatger, els dos bruixots parlaven de les seves coses. -Necessitem temps per poder dur a terme el nostre pla –deia amb veu molt baixa en Manga. -Què passa? -va dir en Samba, que escoltava amb molta atenció. -No passa res, tranquil... Preparem la tornada; ens espera una gran sorpresa però és un secret. Xiiiit! -va contestar l’Uli Kumba, fent un gest amb la mà. El sol, des del seu punt més alt, cada vegada cremava més, així que van decidir parar-se a menjar. Aleshores, el núvol va anar baixant molt a poc a poc, envoltat d’una boirina blanquinosa. Sorprenentment, van anar a parar prop del llac Mansanaf. En Manga Sambou, des de dalt del núvol, s’anava acomiadant dels altres. -Amics meus, us desitjo molt bona sort. Ara us heu d’espavilar i prosseguir el vostre viatge. Fins aviat! -Fins aviat! -anaven contestant aquella colla d’aventurers. -Mil gràcies, amic meu. A reveure! -s’acomiadava la bruixa. En Manga, mirant-se la seva amiga, li va picar l’ullet i amb un gest de la mà els va fer adéu a tots. Novament, el núvol màgic es va perdre en la distància i en Manga, tal com estava previst, va anar per feina. Després del comiat, els nens i les nenes es van quedar una mica tristos, però aviat es van animar banyant-se en el llac Mansanaf, on les aigües eren molt càlides i més transparents que mai. Prop de l’estany hi havia un gran ramat de cabres que pasturava. La Pigada i l’Alburaj s’hi van afegir i van gaudir de l’herba fresca d’aquell indret. En Boy, fent el tafaner com sempre, també els observava. Les cigonyes havien desaparegut i ningú se n’havia adonat. 34

L’Uli Kumba, molt atrafegada, anava destriant les herbes que calia afegir al fruit del baobab per a l’elaboració del remei de l’àvia Maria. De sobte, un pastor que era de Lurilansanaf, els va reconèixer i es van apropar a la dona, a la qual van oferir un dinar suculent: sopes de pastor, carn a la brasa, recuit, mel i mató. Quan la maga ho va tenir tot disposat, va cridar els nois i van compartir el dinar amb el generós pastor. Ara, després del bon àpat, tocava descansar i fer una dormideta, que es va allargar tant i tant… que van haver de fer nit en aquell lloc. L’endemà, de bon matí i després de fer un bon esmorzar, van continuar el viatge amb més forces que mai. Tot es va desenvolupar amb normalitat i només es van aturar al migdia per prendre un mos i descansar per protegir-se del Kus Kondrong. Finalment, a mitja tarda, van arribar a Kabanay. En Bibicar i la Fatoumata els esperaven amb tots els nens del poble. Eren davant de la cabana quadrada i havien preparat una tenda molt gran per allotjar-los aquella nit. Al costat hi havia una foguera i tots els estris necessaris perquè l’Uli Kumba pogués fer la medecina que els calia. -Hola, trempats. Estem molt satisfets de vosaltres! En Manga ens ho ha explicat tot i és realment extraordinari! -deia el mestre Bibicar molt cofoi. -Gràcies, gràcies per la vostra rebuda -contestava l’Uli Kumba molt satisfeta. -Gràcies, moltes gràcies -anaven dient els nois. Per fi, aquella tarda, la bruixa va aconseguir el remei que havia de curar l’àvia Maria. Mentrestant, els seus acompanyants estaven entretinguts, jugant als jocs de cucanya que els havien preparat els nens de Kabanay. En Tafa va proposar fer un partit de futbol. -D’acord, ara portarem la pilota de merda de burro! –va contestar el més gran del grup. 35

El partit va anar molt bé i tots estaven alegres d’haver pogut compartir aquells jocs tan divertits. Al final de la tarda, en Keita, amb l’escombra, entonava aquella cançó: -…al País dels Baobabs hem arribat i la llavor hem trobat! La medecina farem i a l’àvia d’en Jan curarem i al final a Tibay tornarem! -Compte amb la meva escombra! -protestava l’Uli Kumba. -Ui, ui, ui! Te’n regalarem una de nova, no pateixis! -contestava la Binta, enjogassada. -Com aquesta? No en trobareu cap. No tot es pot comprar, no ho sabeu? –responia la dona rient. La tarda havia passat molt de pressa, massa de pressa…Per fi va arribar la nit i tots es van quedar adormits com angelets. Després d’acomiadar-se dels nous amics, tota la comitiva va fer camí cap a Tibay. Aquells aventurers estaven nerviosos però contents d’haver acomplert el seu objectiu. De sobte, des de dalt d’un turonet, van veure les primeres cases de Tibay. -Oh! Mireu allà, a l’arbre d’enraonar, hi són tots! -se’n va adonar en Samba. -Anem! Oh! En Manga ha fet bé els deures. Segur que ens espera una gran sorpresa! -deia l’Uli Kumba, emocionada de debò. Ara, en Boy, des dalt de l’arbre, somreia més que mai…

CAPÍTOL 10 - ESC Joana d’Empúries 4t B

QUINA SORPRESA! Els nens van mirar l’Uli Kumba una mica estranyats: “Els deures? quins deures? quina sorpresa?”, pensaven. Però estaven massa emocionats per entretenir-se a reflexionar i saludaven alegrement tota la gent que els esperava, sense parar gaire atenció a la seva bruixeta particular. L’àvia Aminata, que estava molt contenta de veure’ls, havia preparat nata amb sucre i cacauets per a tots. En Samba va donar records d’en Bibicar al seu avi i es va abraçar al seu pare. De sobte, es van adonar que sota l’arbre d’enraonar hi havia un llit amb una persona estirada. Tots els amics, encuriosits, s’hi van acostar per saber qui era. -Són en Jan i la seva família! –va cridar en Samba. -Ha vingut amb els seus pares i la seva àvia, que és al llit – li va explicar en Babacar.

En Samba es va posar molt content de veure’ls. Estava emocionadíssim: no es podia creure que en Jan hagués fet un recorregut tan llarg. -Jan! Què hi fas aquí? Quan heu arribat? Com heu vingut? –preguntava feliç i sorprès en Samba. -Hola, amic meu –li va dir en Jan mentre s’abraçaven-. Acabem d’arribar ara mateix amb el núvol d’en Manga Sambou. -Què dius? Si ha fet el viatge amb nosaltres! Com sabia on trobar-vos? -Ens ha vingut a buscar a Castelló. Primer no ens el crèiem, però quan ens ha parlat de l’Uli Kumba, en Keita, en Tafa... hem sabut que ens deia la veritat. I a més, sorpresa per a nosaltres, portava un ocellot agafat a l’espatlla. -Un ocell? De quina espècie? -Un mussol malcarat! -Era en Boy! És clar, per això l’hem perdut al llac Mansanaf. Ens pensàvem que s’hi havia quedat. En Samba i en Jan van aixecar la vista buscant en Boy per donar-li les gràcies. L’ocell, des de dalt d’una branca, els va picar l’ullet. En Jan va preguntar si ja tenien la medecina i en Samba li va dir que sí i li va explicar totes les aventures que havien viscut per aconseguir la llavor. El castelloní va començar a fer bots d’alegria mentre els seus pares s’abraçaven. No podien perdre el temps. Havien d’anar a buscar la poció i portar-l’hi a l’àvia Maria. Tots junts van cridar a l’Uli Kumba perquè la dugués. Estava tan nerviosa que, quan tenia la poció a la mà, va empassegar amb una pedra i l’ampolla va sortir disparada i va caure dins el pou. -Oh, no! Uli Kumba! La poció! –va cridar tota la colla alhora. De cop, els nens van deixar-se anar a terra tot plorant. En Jan estava desesperat. La seva àvia estava patint i no podria aguantar gaire més. Tot d’una, el pou va començar a treure un fum de colors encara més espès que el de la poció de l’Uli Kumba. Una llum brillant sortia del forat. Era tan intensa que es van quedar ben enlluernats. Quan van recuperar la vista, van poder distingir una silueta que flotava sobre el pou. Era l’esperit de la mare d’en Samba que xiuxiuejava: -Samba! Samba! Estic molt orgullosa de vosaltres. Heu fet un llarg camí per ajudar l’àvia d’en Jan. Sou molt bones persones. En Samba no s’ho podia creure. Estava tan espantat i garratibat que no sabia ni què fer ni què dir. 38

-Mare? Ets tu? Què hi fas aquí? -Sí, Samba, sóc jo. He vingut per explicar-te que ara el pou és màgic. Si agafeu una ampolla i l’empleneu amb la seva aigua, curarà l’àvia d’en Jan i tota la gent del poble quan estigui malalta. La mare d’en Samba li va donar un cubell amb l’aigua del pou, es va acomiadar fent-li un petó i va desaparèixer. En Jan va donar un got amb l’aigua del pou a l’àvia que, quan se la va beure, es va curar de cop. Es va aixecar del llit i va abraçar en Samba i a cadascun dels seus amics, tot donant-los les gràcies per haver-li salvat la vida. Aquella nit, van fer la festa més gran de Tibay.

- FI -

ELS AUTORS I LES AUTORES Alumnes 4t A Ruiz Amado Narcís Fiona Odile Marta Adrià Lluc Iliass Nisrin Samira Nor Malak Judith Alaric Isaac Cassandre Xènia David Sheila Pol Marc Galín Laura Alumnes 4tB Ruiz Amado Kiara Eden Nerea Wiam Abraham Ariadna

Oumayma Àlex Jonut Laura Leire Isaac Hugo Evelyn Cèlia Marc Noé Manuel Jan Bianca Haitam Alumnes 4t El Bruel Manal Yousra. A Yassine Yousra. B Denis Catherine Ruth Marcelina Axel Angel Mouna Douae Hidaya Damaris Rayel

Alumnes 4t A Joana d’Empúries Anna Aitana Mohamed Jorge Ylenia Siren Bilal Mounia Salma Laia Verònica Miguel Alex Carmen Noemí Paula Joel Nicolas Jan Amina Mihai Damian Alumnes 4t B Joana d’Empúries Adam Paula Pau Davi Biel Carla

Salma Ismael Matías Joan G Doha Gihad Joan L Xena Sol Juan Pablo Núria Kilian Karolina Alina Elva Wisal I LES TUTORES Núria Aulet Puig M. Àngels Barceló Laia Pagès Enriqueta Quer Assumpció Salleras