-1-
EL poder del nacre Redactat pels alumnes de 5è de les escoles Joana d’Empúries, Ruiz Amado i El Bruel, de Castelló d’Empúries, amb la col·laboració de Mariona Masferrer i de Sergi Moreso.
-2-
© Conte per relleus © Títol: El poder del nacre © Text i il·lustracions: alumnat de 5è d’educació primària escoles Castelló d’Empúries, amb la col·laboració de l’escriptora Mariona Masferrer i de l’il·lustrador Sergi Moreso. Il·lustració portada ESC Ruiz Amado 5è A © Equip impulsor: Escola Ruiz Amado, Escola Joana d’Empúries, Escola El Bruel, Mariona Masferrer (escriptora), servei educatiu de l’Alt Empordà i Ajuntament de Castelló d’Empúries. © Coordinació: Pilar Arnáiz Pérez (equip LIC SEAE) © Adaptació Sites: Àngel Agustí (SEAE) © Servei Educatiu de l’Alt Empordà (SEAE) Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya © Edició: Ajuntament de Castelló d’Empúries Any: abril de 2019 Dipòsit Legal: GI 648-2019 Tiratge: 200 exemplars Drets de reproducció i adaptació: La reproducció està autoritzada amb la finalitat d’engrescar i divulgar aquesta iniciativa, fora dels casos en què es vulgui fer, directament o indirecta, amb finalitat comercial o lucrativa. La petjada ecològica: Per a l’edició impresa s’ha fet servir paper ecològic.
Índex Presentació ...................................................................................... 4 Introducció ....................................................................................... 5 CAPÍTOL 1 ESC El Bruel ................................................................. 6 CAPÍTOL 2 ESC Joana d’Empúries 5è A .................................... 8 CAPÍTOL 3 ESC Ruiz Amado 5è A ............................................... 10 CAPÍTOL 4 ESC Joana d’Empúries 5è B .................................... 12 CAPÍTOL 5 ESC Ruiz Amado 5è B ............................................... 15 CAPÍTOL 6 ESC El Bruel ................................................................ 17 CAPÍTOL 7 ESC Joana d’Empúries 5è A .................................... 19 CAPÍTOL 8 ESC Ruiz Amado 5è A ............................................... 21 CAPÍTOL 9 ESC Ruiz Amado 5è B ............................................... 23 CAPÍTOL 10 ESC Joana d’Empúries 5è B .................................. 27 Els autors i les autores .................................................................. 30 I els tutors i les tutores Portades i col·lecció Conte per relleus ........................................ 31
Presentació
El poder del nacre forma part del projecte d’animació lectora “Conte per relleus”, que es va iniciar el curs 2011-12 i va adreçat als alumnes de 4t i 5è de Primària de les escoles de Castelló d’Empúries. El projecte pretén fomentar l’hàbit lector i desvetllar el gust per l’escriptura creativa a través del treball col·laboratiu i en xarxa entre les escoles del municipi, mitjançant la tecnologia del Google Sites i amb la col·laboració de l’escriptora Mariona Masferrer i de l’il·lustrador Sergi Moreso. Podeu trobar més informació sobre el projecte a la pàgina web https://sites.google.com/a/xtec.cat/conte-per-relleus-12-13/ Aquest curs 2018-19 s’ha partit del conte Marianna d’Aiguaviva, escrit per la Mariona Masferrer i Ordis i il·lustrat per en Sergi Moreso. El poder del nacre és una nova història del personatge inicial, Marianna d’Aiguaviva.
-5-
Introducció La Marianna era feliç al seu mas d’Aiguaviva. Ella i el seu germà, en Jaume, ajudaven el pare i la mare en les feines del camp i de la casa. Treballaven de valent però sempre els quedava temps per ajuntar-se amb en Joan i amb en Bernat i anar al riu a pescar o al bosc a caçar bolets o mil coses que se’ls ocorrien per estar junts i xerrar de tot. La gossa Maduixa també estava contenta de tenir la seva mestressa a casa i procurava estar sempre ben atenta per si calia avisar d’algun perill o d’alguna novetat. Com un dia que bordava i bordava... -Què passa, Maduixa? -li va preguntar en Joan. -Guau-guau-guau! bub-bub! guau-guau! -va fer. -Ai, noia, no t’entenc! -va dir la Marianna. -Diu que ve algú pel camí del bosc -apuntà en Jaumet. Era veritat. La gosseta assenyalava en aquella direcció i al cap de poc van veure sortir d’entre els arbres una dona que caminava ajudada d’un bastó. -Déu vos guardi -la van saludar-. Què us porta per aquí? -He d’omplir la gerra i m’han dit que hi ha una font d’aigua molt bona. La van portar a la font i li van donar aigua. Mentre bevia, la dona mirava la petxina que la Marianna duia penjada al coll. S’hi va acostar, la va agafar i la va girar de manera que el nacre de l’interior va brillar a la llum del sol. -D’on l’has tret? -Del mar... a la platja d’Empúries -va contestar en Joan. La dona estava molt seriosa. Tenia una mirada que semblava que hi veiés per dins, com si pogués llegir els pensaments de les persones. Els va repassar a tots de dalt a baix i tot seguit, mirant fixament la Marianna, li va etzibar: -Aquest nacre té molt poder. Vigila quin ús en fas! -i se’n va anar molt més de pressa del que havia vingut, deixant els nens amb un pam de boca oberta. -6-
CAPÍTOL 1 - ESC El Bruel
BUSCANT LA DONA MISTERIOSA En Joan i la Marianna, intrigats, no sabien què fer. Inspeccionaven la petxina però no hi veien res d’estrany, només la brillantor del nacre. La Maduixa se la mirava ben atenta, esperant que passés alguna cosa. La Marianna es va mirar en Joan i li va dir, mentre aguantava el penjoll al palmell de la mà: -Potser cal dir unes paraules màgiques. -Quines? -va fer, ell, aixecant les espatlles. -Petxina! Petxina! -va exclamar la Marianna- Ensenya’ns els teus poders!
-7-
Els dos van quedar-se quiets, esperant que la petxina experimentés algun canvi, però... no passava res! -Deixa’m provar a mi -va dir en Joan. -Petxina de nacre brillant!, mostra’ns els teus poders! La petxina continuava igual. Però, de cop i volta, la Maduixa va començar a bordar tot assenyalant el camí de tornada a casa. -I si anem a explicar-ho als meus pares? -va proposar la Marianna mentre acariciava la Maduixa. En Joan hi va estar d’acord. La Marianna es va penjar la petxina al coll i van anar corrents a casa seva. -Què us passa? -va dir la Quima, tota sorpresa, en veure’ls arribar esbufegant. La Marianna i en Joan van explicar-li amb pèls i senyals el que els havia passat i què els havia dit aquella misteriosa dona. La Quima va mirar-se la petxina i no va veure res d’estrany, només la lluentor del nacre. Aleshores els va dir: -Ximpleries! És una simple petxina... La Marianna i en Joan no varen quedar del tot convençuts. En Joan li va proposar d’anar als afores del poble a veure si podien trobar aquella misteriosa dona. Pel camí, mentre anaven comentant el que els havia passat, la Maduixa no parava de bordar: -Bub, bub, guau, grrrrr.... -Maduixa, què et passa? -va preguntar en Joan- Deus haver sentit algun porc senglar- va suposar, tot intentant calmar-la. Però no es tractava de cap porc senglar ni de cap animalot. Era en Bernat, que rondava per allà i havia sentit tot el que els havia passat. -Què? El penjoll de la Marianna té poders? -va pensar en silenci mentre es posava les mans al cap- Això ho he d’explicar al meu pare! -va exclamar. Va pujar al seu cavall i es va dirigir, impacient, cap al castell.
CAPÍTOL 2 - ESC Joana d’Empúries 5è A
LA BOGERIA D’EN BERNAT El cap d’en Bernat bullia. Poder! Què significava això? Estava tot confús i ple de dubtes: en Joan, la Marianna i en Jaumet eren els seus amics, però… uns pagesos de no res podien tenir poder? Què diria el seu pare quan ho sabés? En Bernat estava impacient i cavalcava a tota velocitat en direcció al castell. De cop i volta, i sense esperar-s’ho, un porc senglar es va creuar en el seu camí. El cavall, molt espantat, va frenar en sec i va aixecar les potes del davant mentre renillava amb totes les seves forces. En Bernat va caure al mig del camí. El cavall, pres dels nervis, va fugir en direcció al castell i el va deixar tirat al mig del bosc. Es va aixecar i es va espolsar la roba. Amb la caiguda s’havia donat cops per tot el cos i li feia molt mal el cap. Es va asseure al costat del camí per recuperar-se. Mentrestant, anava pensant en el que li havia passat i en el que havia de fer. Ara una nova idea li absorbia els pensaments. Ja no tenia tan clar d’anar a explicar el seu secret al senyor de Palol. El seu pare no creia gaire en totes les històries de màgia i segurament se’n riuria i el deixaria en ridícul. L’altra opció era anar a ajudar en Joan i la Mariana, però això no li feia gaire il·lusió. No volia que aquells pagesos s’emportessin tot el mèrit i es quedessin amb el poder del nacre. -Ja ho tinc! -va cridar tot sol al mig del bosc. Finalment va veure la llum. Ja sabia el que havia de fer. Investigaria pel seu compte quin era el poder del nacre i una vegada ho sabés faria creure a en Joan i la Mariana que els volia ajudar i quan aquests estiguessin despistats els robaria la petxina. Aleshores, ell seria qui tindria el poder del nacre i podria tornar al castell i demostrar-li al seu pare que era un gran cavaller. I qui sap si el seu pare el faria senyor d’algunes terres o podria conquerir nous territoris. Es va aixecar i va començar a caminar pels camins del bosc. Va recordar que per allà a prop hi vivia una vella solitària. Hi havia gent que deia que era una bruixa, però la seva mare sempre li havia dit que era una persona molt sàvia que coneixia molt bé els poders de les plantes remeieres i que havia decidit tenir una vida solitària al mig de la natura. Va estar una estona inspeccionant pels camins del bosc fins que va trobar la casa: era molt petita, construïda amb pedres i troncs del bosc. A les parets hi havia tot de plantes que la dona havia penjat per assecar. Es va acostar a la porta. Estava molt cansat, li feia mal tot el cos i li tremolaven les cames de la por que li feia aquella dona. Va respirar profundament, es va fer el valent i va picar a la porta. Una veu tremolosa va contestar des de l’interior: -9-
-Benvingut siguis..., Bernat! Endavant, ja pots entrar. En Bernat es va quedar de pedra. Com podia ser que aquella dona sabés qui era? Si ni tan sols l’havia vist! Va estar a punt de fugir cames ajudeu-me però tenia clar que havia de seguir amb el seu pla. Va empènyer la porta i va entrar. La casa estava plena de teranyines. Al mig de la sala hi havia un foc amb una gran olla on bullia una aigua que feia una pudor espantosa. A totes les parets penjaven herbes remeieres i pells de tot tipus d’animals. En un racó hi havia un munt d’ossos apilonats. Hi havia tanta humitat que les gotes regalimaven per les parets i les pedres eren totes negres. -Déu vos guard. Em dic Bernat i soc el fill del senyor de Palol. -Sí, sí... ja et conec. Jo em dic Sabana. I doncs? A què es deu aquesta sorprenent visita? Feia molt de temps que ningú em venia a visitar. -Busco informació sobre el poder del nacre. -Caram...caram... així que... ara els senyors feudals us interesseu pels poders ocults de la natura? -És que... -va empassar saliva- n’he sentit a parlar i m’agradaria saber en què consisteix. -Ai, marrec! Ets massa jove per jugar amb aquestes coses. Aquells que abusen dels poders de la natura al final sempre prenen mal, t’ho diu la Sabana. Però ja que hi estàs tan interessat, t’explicaré el que jo en sé. El poder del nacre està ocult al fons del mar. Diuen que es concentra dins d’una petxina màgica i que qui la posseeixi podrà gaudir d’aquest poder. Però no sabria dir-te exactament quins són els seus efectes. Necessitaria trobar aquesta petxina i examinar-la. -Mo...mo...mo...moltes gràcies -a en Bernat no li sortien les paraules-. Si la trobo ja li faré una visita. -Espero tornar-te a veure molt aviat, Bernat. A casa la Sabana sempre seràs benvingut. En Bernat va sortir d’aquella casa amb el cor encongit però amb les idees molt clares de quins eren els passos que havia de seguir per tenir el poder del nacre. - 10 -
CAPÍTOL 3 - ESC Ruiz Amado 5è A
EL ROBATORI El vent movia les branques dels arbres xiulant i udolant com una bèstia estranya, però en Bernat caminava amb pas ferm. -Vigila per on vas! -li va dir una pedra amb la qual va ensopegar. -Pensa bé el que fas! -li advertia un rossinyol que no parava de cantar. Però ell no escoltava els consells de la natura i tirava endavant tot decidit. La llum del crepuscle es començava a veure i la Marianna, en Joan, en Jaumet i la Maduixa encara no havien trobat la dona misteriosa. -Marianna, no puc més, estic cansat i tinc els genolls a punt de rebentar! -va dir en Jaumet amb veu tremolosa. -Escolta, maco, que nosaltres no ens estem queixant! I a sobre ets un perepunyetes! -va dir la Marianna. -Això, això! -digué en Joan. -Ei! Sentiu el mateix que jo? -preguntà en Jaumet tot estranyat. -Jaumet, calla! -va escridassar-lo la Marianna. -Jaumet, si us plau, deixa de fer veus estranyes! -afegí en Joan. -Però si no soc jo! -va dir en Jaumet. -Ai! -es queixà en Joan, mentre queia a terra. -Compte! -va dir una veu greu i misteriosa. -Eh! Què és això? -digué en Joan des del terra- Qui acaba de dir això? -Et refereixes a nosaltres? -respongué una veueta aguda- Som la mare natura. Llavors el roure més robust del bosc els va explicar les males intencions d’en Bernat i la colla va decidir anar a la platja d’Empúries a buscar una altra petxina per enganyar-lo. Mentrestant, en Bernat caminava decidit a trobar aquella colla per robar-los la petxina de nacre. De cop, es trobà Dona Blanca, que passejava pel bosc buscant herbes remeieres. Aquesta li preguntà, contenta de veure el seu fill: -Què fas aquí, Bernat? -Estic buscant en Joan i els seus amics per jugar amb ells. Que els has vist, mare? - 11 -
-Mentre collia flors he vist una gossa que m’ha semblat que era la Maduixa, la gossa de la Marianna, i anava en direcció a la platja d’Empúries -va respondre Dona Blanca. -Moltes gràcies, mare! Al vespre tornaré al castell per sopar. Adéu! -va acomiadar-se en Bernat. -Ves amb compte, fill meu! -respongué Dona Blanca, tot caminant cap al castell. A la platja d’Empúries, en Joan, la Marianna i la Maduixa van trobar una petxina idèntica que es diferenciava de la seva per un puntet negre al mig del nacre. De ben segur que en Bernat no se n’adonaria pas. El que no sabien els nens era que aquella petxina tenia un poder maligne. Llavors, la Maduixa va sentir soroll de passes. Era en Bernat que s’acostava. -Bub-bub! -bordà la Maduixa. -Que s’acosta en Bernat! -exclamà en Jaumet. -Correu, fem un pla! -va dir la Marianna. -Tinc una idea! -respongué en Joan- En Jaumet, la Maduixa i jo ens amaguem darrere una roca i tu et penges la petxina falsa al coll i fas veure que dorms perquè en Bernat te la prengui. -D’acord! -van exclamar tots. La Marianna es va posar el collaret maligne i es va guardar el seu a la butxaca. Al cap d’un moment arribà en Bernat. Amb molta suavitat li va treure el penjoll fals i marxà corrents, tot cofoi, sense saber que aquella petxina tenia poders malignes.
- 12 -
CAPÍTOL 4 - ESC Joana d’Empúries 5è B
L’EQUIVOCACIÓ -Soc el millor! -cridava en Bernat mentre corria i saltava per les dunes de la platja. Estava tan segur que tenia el poder a les mans que fins i tot creia que podria aturar una onada immensa que s’acostava bramant com un gran monstre. En Bernat es va aturar a la vora del mar i, estirant tant com va poder les mans que agafaven fortament la petxina, va cridar: -Gran poder del nacre, atura aquesta onada! L’onada no només no es va aturar sinó que es va fer més alta i més forta. En Bernat, en veure-ho, va voler fugir però no hi va ser a temps i l’onada l’arrossegà mar endins. -Auxili! Ajudeu-me! Ajudeu-me! –cridava en Bernat tan fort com podia. La Marianna, en Joan i en Jaumet van sentir els crits d’en Bernat i van veure que estava a punt d’ofegar-se. -Mare meva! En Bernat s’està ofegant! L’hem d’ajudar! Correm! –va dir la Marianna molt nerviosa. -No s’ho mereix. És un lladre: ens volia robar la petxina! –li contestà en Joan enfadat. -Joan, no podem deixar que en Bernat s’ofegui, no ens ho perdonaríem mai. Ha comès un error però és el nostre amic –va continuar la Marianna mentre es ficava dins de l’aigua. Entre els tres van aconseguir treure en Bernat de l’aigua. En Bernat, estirat a la sorra i estossegant per l’aigua que havia empassat, no entenia res. Què havia passat? El poder no havia funcionat, al contrari, l’onada s’havia fet més gran. Llavors, la Marianna li va explicar que un roure els havia avisat dels seus plans i que van agafar una altra petxina molt semblant a la que - 13 -
tenia el poder per enganyar-lo. D’aquesta manera ell es pensaria que havia robat la petxina amb poder però només hauria robat una simple petxina. La colla d’amics no sabien què fer amb les petxines. En Bernat, un cop recuperat de l’ensurt que havia tingut, els va fer una proposta: -He conegut una dona molt sàvia que viu al mig del bosc, la Sabana. Ella coneix molt bé els poders de la natura. La podríem anar a veure. Potser ella ens podrà ajudar i dir-nos quin és el poder del nacre i per què l’onada s’ha fet tan gran. -Em sembla perfecte, Bernat –va contestar la Marianna-. Però millor ho deixem per demà: s’està fent fosc i a casa estaran preocupats. Tots hi van estar d’acord i van quedar que l’endemà es trobarien per anar a veure la Sabana. L’endemà, ben aviat, ja estaven de camí cap a la caseta de la vella. En Bernat els havia dit que era una casa molt peculiar, amb totes les herbes remeieres penjades i les pells de diversos animals. Van trobar la Sabana fora traient la pell d’un conill de color negre. -Bon dia, marrecs, què hi feu per aquí? No estic acostumada a tenir visites –va dir la Sabana quan els va veure. La Marianna i en Joan van quedar molt sorpresos: la Sabana era aquella dona misteriosa que els havia advertit del poder del nacre. -No feu aquesta cara d’espantats, Marianna, Joan i Jaumet. Ja us conec, no us penso fer cap mal –els va dir la Sabana. -Com saps els nostres noms? –va demanar en Joan. -Sé moltes més coses de les que vosaltres us imagineu –va respondre la vella. -Hem vingut a demanar-te ajuda –va explicar en Bernat-. Portem dues petxines, una té el poder del nacre i l’altra ha fet que una onada es fes més gran i forta del que era. -Hauria d’examinar-les. Entrem a dins –va dir la Sabana. Després d’una estona mirant-se les petxines detingudament, la vella va explicar als nois que les dues petxines tenien poders: una tenia el poder del nacre, un poder bo que podria servir per ajudar la gent, però l’altra era una petxina molt perillosa ja que tenia un poder maligne que ocasionaria problemes als que la tinguessin. -I ara què fem? És un perill tenir aquesta petxina maligna. Ja hem vist que en Bernat ha estat a punt de morir ofegat –va comentar en Joan. -Només hi veig una solució –digué la Sabana-. Aquesta petxina ha de tornar al lloc d’on ha sortit. Al fons del
- 14 -
mar! Hauríeu de tornar a la platja i llançar-la al mar de manera que ningú la torni a trobar. Tots van estar d’acord amb la Sabana: aquella petxina havia de desaparèixer per evitar que algú prengués mal. Al cap d’una estona la Marianna, en Joan, en Jaumet, en Bernat i la Maduixa tornaven a ser al mateix lloc que el dia abans. Feia un dia assolellat, el mar estava quiet i l’aigua semblava un mirall. -Llança-la ben lluny, Joan! –va dir la Marianna. En Joan va llançar la petxina amb totes les seves forces. Tots miraven cap a l’aigua per veure on s’enfonsava. Després d’uns minuts sense dir res, els quatre amics van decidir tornar a casa de la Sabana per explicar-li que la petxina maligna ja era al fons del mar. -Sabana, Sabana! –cridava en Jaumet– ja està! Ja hem llançat la petxina al mar! Ja no podrà fer mal a ningú. -Me n’alegro molt! Era un perill posseir aquesta petxina –respongué la Sabana-. Ara deixeu-me veure una altra vegada la petxina. Encara no estic totalment segura dels efectes que té el poder del nacre. La Marianna es va despenjar la petxina del coll i l’hi va donar a la vella. El sol brillava amb força i la Sabana mirava atentament la petxina que tenia a les mans. -Què heu fet, nois? –va dir amb una veu tremolosa- Aquesta petxina...
- 15 -
CAPÍTOL 5 - ESC Ruiz Amado 5è B
L’ESTRANYA CONNEXIÓ ENTRE LES DUES PETXINES Els amics es miraven la vella Sabana com si fos un fantasma. Què estava dient? No podia ser que… Es van mirar els uns als altres i van clavar la vista sobre la petxina. Després d’uns segons de silenci, la Marianna va exclamar: -Oh no! Què hem fet? Hem comès un greu error! Ens hem desfet de la petxina equivocada! -L’haurem de recuperar abans no sigui massa tard! –digué en Joan. La Sabana va intervenir en la conversa: -Estigueu tranquils: hi ha una solució. Podeu utilitzar la petxina que us heu quedat per error per trobar la petxina de nacre. -I com ho podem fer? -va demanar en Jaumet amb cara de preocupació. -Ja ho tinc! -exclamà en Joan –Si no recordo malament, quan en Bernat va dir a l’onada que s’aturés, aquesta va fer el contrari. Es va fer més alta i més forta. Per tant només cal que li donem una ordre al mar perquè aquest faci el que nosaltres volem. Tots plegats es van dirigir cap a la platja d’Empúries per tal de recuperar la petxina i un cop allà en Jaumet va veure un raig de llum sortint del mar. -Veieu aquell raig que surt de dins del mar? –va dir sorprès-. Segur que és la petxina de nacre! Es van apropar a l’aigua, on les onades els mullaven els peus, i van observar que la petxina que duien a les mans feia una llum molt intensa. En aquell moment es van adonar que podien recuperar la petxina de nacre. -Bernat, torna a dir-li al mar aquelles paraules que li vas dir per primera vegada! -va dir en Joan. -Gran poder del nacre, atura aquesta onada! –cridà en Bernat. I tal i com esperaven, l’onada no només no es va aturar sinó que es va fer més alta i més forta, mentre arrossegava tot el que trobava al seu pas. La força amb la qual l’aigua va empènyer la petxina va ser tan gran que la va enviar fins al bosc màgic. Després d’observar el que acabava de passar els nens van pensar que el bosc era massa gran per trobar la petxina tots sols i van decidir anar a veure la Sabana perquè els ajudés a trobar-la. -Sabana, necessitem que ens ajudis a trobar la petxina, que ha anat a parar al bosc –digué en Jaumet. -El bosc és massa gran i trigaríem molt a trobar la petxina de nacre -afegí la Marianna. - 16 -
-Com voleu que us ajudi si jo no sé pas on ha anat a parar la vostra petxina? –va dir la Sabana-. Només us puc dir que el bosc és màgic i que té respostes per a tot. -Va, doncs, a què esperem? Anem al bosc! –continuà en Joan. Tots junts es van dirigir cap al bosc per mirar de trobar la petxina extraviada i una vegada allà van decidir parlar amb el roure màgic. Quan van arribar davant del roure els nens li van consultar si havia vist la seva petxina però els va contestar que no. -Seguiu el vent i trobareu la petxina –digué una veu misteriosa mentre parlaven amb l’arbre -. Les dues petxines estan connectades. Es van posar a caminar i, a mesura que el vent els tocava l’esquena, s’anaven apropant a una intensa llum que s’obria pas entre els arbres. -Bub, bub! –bordava la Maduixa mentre indicava una direcció als nens. -Afanyeu-vos! Seguim la Maduixa, que sembla que ha trobat alguna cosa! –va dir en Bernat. -Mireu! És la petxina de nacre! –digué en Jaumet-. La mare natura ens ha ajudat a trobar-la! -Bub-bub, guau, grrfff! -Ai, perdó, volia dir la mare natura i la Maduixa! La petxina de nacre era allà, brillant, sota els arbustos, envoltada d’una gran llum. Tots estaven molt contents. Només havien de tornar al mar per desfer-se de la petxina dolenta... Però en aquell moment, un calfred va recórrer els seus cossos quan, amb les dues petxines a les mans, es van adonar que estaven complertament perduts.
- 17 -
CAPÍTOL 6 - ESC El Bruel
L’ENIGMA DE LA FULLA -Ja és gairebé de nit -va dir en Jaumet, tot espantat. -I no hi ha lluna! -exclamà la Marianna, també preocupada. -D’aquí a poc no veurem res de res -sentencià en Bernat. -I no sabem cap on hem de tirar -reflexionava en Joan-. Però calmem-nos i pensem. Es va fer un silenci molt llarg i, de cop i volta, una veu misteriosa que provenia de darrere d’uns arbres va dir: -Seguiu-me! Us ajudaré a trobar el camí de tornada a casa. -Qui ets? Qui parla? -va dir la Marianna, una mica espantada. Un porc senglar va aparèixer entre els arbres mentre en Bernat, amb cara de sorpresa i molt enfadat, li deia: -Tuuuuu? Però si ets el porc senglar que em va fer caure! Que sàpigues que encara em fa mal el cul!. Et perdono si ens ajudes a tornar a casa -va dir-li en Bernat mentre l’assenyalava amb el dit. -Seguiu-me! S’està fent fosc i no podem perdre més temps. En Bernat, la Marianna, en Jaumet, en Joan i la Maduixa el van seguir fins arribar al poble. Es van acomiadar i li van donar les gràcies. La colla d’amics varen quedar entesos per anar a tornar la petxina maligna a la platja de bon matí. Quan el sol els va despertar, en Joan, la Marianna, el Bernat, la Maduixa i en Jaumet van dirigir-se cap a la platja d’Empúries. Un cop allà, en Joan va dir: -Ara sí, Marianna, assegura’t que agafes la petxina maligna i llança-la ben lluny!. La Marianna va agafar la petxina que tenia el puntet negre i la va llançar ben lluny mentre tots intentaven seguir-la amb la mirada. Es va sentir un gran xof i la petxina es va anar enfonsant lentament. -Ràpid, afanyem-nos! – va dir en Bernat-, la Sabana ens deu estar esperant. Mentre caminaven pel bosc, la Maduixa, en posar la seva poteta sobre una fulla, va començar a bordar. -Bub, bub, guau, guau! -Què et passa, Maduixa? -va preguntar-li en Jaumet, mentre s’hi acostava. La Maduixa movia la poteta tot trepitjant una fulla. -Què és això? -va preguntar en Jaumet mentre li treia la fulla de sota la pota- Sembla una fulla amb una inscripció? -Deixa-m’ho veure -va contestar la Marianna, que ja sabia llegir. I amb cara estranyada va dir: -Caram! No entenc res! Què hi diu aquí?. - 18 -
La fulla va anar passant per les
mans de tots els amics però cap d’ells ho
entenia. Semblava escrit en
una llengua antiga.
-El millor que podem
fer és anar a ensenyar-li a la
Sabana -va dir en
Bernat-. És una dona sà-
via i segur que Tots
hi
ho sabrà llegir.
van
estar d’acord. Quan
varen arribar
a casa de la Sabana
li varen en-
tregar la fulla. La
Sabana la va
agafar amb molt
de compte i,
quan la va mirar, la
seva cara es va
transformar. La fulla
tenia escrits el po-
ders de la petxina! Des-
prés de pensar-s’ho
uns segons, va decidir que
no els volia compartir. Eren
uns poders massa valuosos i per
uns moments es va tornar egoista. Va decidir treure-se’ls de sobre amb una gran mentida per poder quedar-se amb la petxina: -Atents, nois! -va dir la Sabana, tot inventant-se el contingut de la fulla. Aquí hi diu: “Si els poders del nacre voleu trobar, a la cova més fosca i profunda heu d’anar. Però abans, la petxina haureu d’enterrar”. -La petxina, hem d’enterrar? -va preguntar estranyada la Marianna- Per què? No ho entenc. La Sabana, una mica neguitosa, va afanyar-se a contestar-li: -És clar, Marianna! La cova és fosca i profunda, hi ha el perill que et caigui o la perdis. El millor que pots fer és enterrar-la, tal i com et diu la fulla. -I on l’enterrem? -va preguntar en Jaumet mentre es mirava els seus companys. -Què us sembla si l’enterreu al meu jardí? -va contestar la Sabana mentre se li escapava el somriure per sota el nas. -D’acord -va dir la Marianna. Van posar la petxina a dins d’una capseta, varen fer un forat al costat d’un ametller florit que hi havia al jardí de la Sabana i allà la varen enterrar. -No patiu, nois. Jo la vigilaré fins que torneu -va dir la Sabana mentre la colla s’allunyava en busca de la cova.
- 19 -
CAPÍTOL 7 - ESC Joana d’Empúries 5è A
LA COVA Camina que caminaràs, el grup d’amics marxava confiadament sense adonar-se que els arbres xiuxiuejaven alguna cosa, potser un avís. Però estaven tan capficats a trobar la cova, que no hi van parar atenció. Com més avançaven en direcció a la cova, més forta era la remor dels arbres: -Vigileu... aneu amb compte... esteu en perill...la Sabana us ha enganyat… és una trampa -deien els arbres. Però els nens no podien sentir els advertiments que els feia la natura. L’única que semblava entendre el que passava era la Maduixa, que cada vegada estava més neguitosa. -Bub, bub, guau, guau…! –lladrava, tot mirant al seu voltant. -Què et passa, Maduixa? –li va preguntar en Jaumet, en veure-la tan nerviosa. -Tranquil·la, Maduixa, que no passa res –va dir en Joan, intentant posar-hi una mica de calma. -Vine, bonica. No et preocupis, que aviat haurem arribat a la cova -l’animava la Marianna. De cop i volta en Bernat va cridar: -Mireu allà dalt! És l’entrada de la cova. Ja gairebé hi hem arribat. Afanyeu-vos! Van enfilar un corriol que els dirigia directament a l’entrada de la cova. Amb prou feines podien fer-se pas: feia temps que ningú passava per allà i estava tot ple d’esbarzers i argelagues que els esgarrapaven les cames i se’ls enganxaven a la roba. Semblava que tota la vegetació de la muntanya s’esforçava per impedir que es dirigissin cap a un malaurat destí. Però ells seguien el seu camí amb la força i la convicció d’estar fent alguna cosa que canviaria les seves vides. Van arribar a l’entrada de la cova amb la roba mig esparracada i amb esgarrinxades per tot el cos. -Ja hem arribat! –va cridar en Bernat, molt content. -Per fi podrem saber quin és el poder del nacre! La cova era un forat al mig de la muntanya. Feia molt de temps que ningú hi entrava. Estava ple de fulles seques i plantes enfiladisses que tapaven l’entrada. Els nens les van apartar com van poder i van accedir-hi. -Va, entrem! -va dir la Marianna. I tots quatre es van dirigir cap a l’interior de la caverna. L’única que no va entrar va ser la Maduixa que, molt nerviosa, no deixava de donar voltes i cridar per avisar els nens que s’estaven equivocant. -Vinga, Maduixa! No siguis tan poruga! –li va dir la Marianna. Aleshores la Maduixa va seguir el seu instint de protecció i va decidir seguir-los. - 20 -
La temperatura va canviar de sobte; se sentia una fredor humida que penetrava dins dels ossos. El terra era ondulat, als costats hi havia pedres totalment recobertes de molsa i del sostre penjaven unes impressionants estalactites. Hi havia teranyines pertot arreu i se sentia una pudor tan forta d’excrements que costava de respirar. Quan van haver avançat uns deu metres dins la cova van començar a aparèixer ratpenats de tots costats. N’hi havia milers i volaven, espantats, en totes direccions. Els nois no podien parar de cridar i la Maduixa bordava intentant protegir els seus amics. Tot d’una es va sentir un soroll, com si la muntanya es despertés, i una part de la cova va caure just on hi havia l’entrada. Seguidament es va fer el silenci més profund que mai havien sentit. -Una esllavissada! -va cridar la Mariana. -Esteu bé? –va dir en Joan. -Sí... –van contestar en Jaumet i en Bernat, mentre s’espolsaven la roba. -Mireu, l’entrada de la cova ha quedat totalment tapada! – exclamà la Marianna. Unes roques enormes havien tapat l’entrada i només hi havia un petit forat per on entrava un raig de llum. -Com ho farem per sortir d’aquí? -preguntà en Jaumet ben espantat. -Provem de moure les roques -va dir en Bernat. Es van acostar a l’entrada i van intentar moure les roques amb totes les seves forces. Però tot fou inútil: no es van moure ni un centímetre. -I ara què farem? -va preguntar en Jaumet. -Maduixa! Ens has d’ajudar! –va cridar la Marianna-. Corre, Maduixa! Intenta passar per aquell forat i ves a buscar ajuda! La Maduixa es va anar enfilant fins arribar a un petit forat que hi havia entre dues roques. Va posar-hi el cap i va empènyer fort amb les potes del darrere fins que va poder passar a l’altre costat. Els nens, des de l’interior de la cova, van poder sentir com s’allunyava udolant. - 21 -
CAPÍTOL 8 - ESC Ruiz Amado 5è A
PARAKENTROTUS LYVIDUS... La colla d’amics estaven ben junts per donar-se una mica d’escalf enmig de la foscor i el silenci. Alhora, la gossa, tota sola, s’espolsava d’una bona sacsejada la terra que li havia quedat enganxada, aixecava les orelles, ensumava l’aire i sospirava tot dient: -Ai, aquests nens! Jo vinga avisar i ells… ni cas! La Sabana, quan va saber que el poder de la petxina era aconseguir el que desitjaves només dient les paraules màgiques, va voler desenterrar-la per poder fer-se amb el reialme i per fer realitat tot de somnis malignes. -Ara que els nens han marxat directes cap a la meva trampa, desenterraré la petxina per fer-me amb els seus poders i així aconseguir la reialesa –va pensar. Quan va obrir la caixa, va examinar la fulla amb el conjur escrit i va dir: Parakentrotus lyvidus Tairo moraculus Nicoton calús Obidensy ambroinoculus. Tot seguit, una gran llum va il·luminar la sala i una veu profunda digué: -Oh, senyora! Què desitgeu? -Vull ser la reina d’aquest comtat i posseir tot el reialme! -contestà malvadament la Sabana-. Ha, ha, ha! A prop de la cova embruixada la Maduixa estava disposada a anar a buscar ajut allà on fos. De sobte va sentir que un eriçó la cridava: -Maduixa, Maduixa! On vas tan de pressa? Vols venir a jugar amb nosaltres? -Hola, senyor eriçó! No puc perquè els meus amics han quedat atrapats en una cova -digué la Maduixa- i estic buscant ajut per poder-los-en treure. -Vols que et vinguem a ajudar? -respongué l’animal punxegut. -Però vosaltres sou molt petits i no tindreu força per treure les grans pedres que tapen l’entrada –digué, trista, la Maduixa.
- 22 -
-La cigonya avisarà els animals de l’Empordà que ens vinguin a ajudar -va respondre l’eriçó. -Molt bona idea! Correm! Anem cap a la cova! –exclamà la Maduixa, amb l’esperança de poder veure els seus amics ben aviat. Llavors les cigonyes van avisar els animals del bosc i van córrer tots plegats cap a la cova embruixada. Van venir desenes de cérvols, porcs senglars i moltes varietats d’aus i van començar a fer força per enderrocar les roques fins que van aconseguir obrir l’entrada. Quan tota la colla va sortir, van agrair a tots els animals que els haguessin salvat la vida. Tot seguit, la colla va anar a corre-cuita cap a ca la Sabana. Però, en obrir la porta, trobaren la capsa que contenia el penjoll de la petxina i la fulla buida: la bruixa havia desaparegut! -Ho he dit! -va dir en Jaumet tot desesperat-. La Maduixa ens estava avisant d’alguna cosa! Ja s’havia fet fosc però, malgrat tot, van decidir anar a buscar la Sabana. Van veure unes petjades que anaven en direcció al castell. Pel camí, al cap de deu minuts, en Jaumet va dir: -Tinc pipí! -Que pesat que ets! Amb l’edat que tens ja et podries aguantar una mica, eh! -es queixà en Bernat-. Va, vinga, ves a fer pipí, que s’està fent tard. -Bernat, no siguis tan perepunyetes, que som aquí per culpa teva!- li esbotzà la Marianna. -I no siguis tan manaire! -li digué en Joan. -Ja estic! -va dir en Jaumet, interrompent la discussió. Entre una cosa i l’altra es va fer fosc i van haver de quedar-se a dormir al mig del bosc. Però el que no s’imaginaven és que darrere d’un arbre els observava i els escoltava... la Sabana.
- 23 -
CAPÍTOL 9 - ESC Ruiz Amado 5è B
DUES PETXINES UNA ALTRA VEGADA Semblava que el bosc sencer estigués dormint. La foscor i el silenci envoltava els amics. Només se sentien els ronquets de la Maduixa, que dormia fatigada a la falda de la Marianna. La llum dels estels s’escolava enmig de les branques i il·luminava tènuement el bosc. Però ja se sap que al bosc les aparences enganyen i tant de dia com de nit hi ha ulls que miren i orelles que escolten. La Maduixa va ensumar una olor que ja havia sentit abans. En apropar-se a l’arbust d’on provenia l’olor, va veure la Sabana espiant els nens i va començar a bordar com una boja. -Què et passa, Maduixa? -preguntà en Jaumet. -Jo crec que ens està tornant a avisar d’alguna cosa... i aquesta vegada li hem de fer cas -respongué la Marianna. -Doncs anem a veure què passa -va dir en Bernat. -Bub, bub! -seguia bordant la Maduixa. -Nois, no us arrisqueu, potser és perillós -digué en Joan. -Vinga, poruc, ara tens por? -va preguntar en Bernat. Els nens s’aproparen allà on hi havia la Maduixa. A la Sabana el cor li bategava a gran velocitat. -Qui hi ha? -digué en Jaumet. -Mireu, és la Sabana! -va dir la Marianna, impressionada-. Què hi fas aquí? -Eh... hola, nens! Quina sorpresa! -continuà la Sabana. -No has respost la nostra pregunta! -va dir en Joan, ben enfadat. La Sabana s’havia quedat sense paraules. No sabia què dir. Per uns segons, es va produir un silenci incòmode. Finalment, després d’uns breus instants, la Sabana es digué: -Agafaré la petxina, pronunciaré les paraules màgiques i, amb el poder que em proporciona, invocaré la natura i empresonaré aquests marrecs. Parakentrotus lyvidus Tairo moraculus Nicoton calús Obidensy ambroinoculus. - 24 -
-Què desitja, senyora meva? -digué la profunda veu que sortia de la petxina. -Vull empresonar aquells quatre mocosos i el seu gos -digué la Sabana malvadament. -Si això és el que desitja, que així sigui -va respondre la veu. Tot d’una, una forta ventada es va aixecar. El vent venia acompanyat d’una gran tempesta, uns trons ensordidors i uns llamps que il·luminaven el cel. Tan fort era el vent que bufava, que va començar a arrencar els troncs dels arbres i va deixar al descobert les seves grans arrels que, de mica en mica, començaren a envoltar els nois. Mentre lluitaven amb totes les seves forces, sentien com les arrels els anaven reduint la mobilitat. Va ser just en aquell instant que la Maduixa, en adonar-se que estaven en perill, va començar a córrer tant com les potes li permeteren i va anar a buscar els animals que l’havien ajudat a treure els seus companys de la cova perquè els tornessin a ajudar. En arribar al lloc on els nens lluitaven contra les poderoses arrels, els animals van parar la Sabana i el poder que havia invocat perquè els nens poguessin fugir. -Correu! Nosaltres els distraiem! -digué l’eriçó. Els nens van poder escapolir-se de les arrels que els tenien presoners, van córrer i es van amagar en una altra cova. Tots menys en Jaumet i en Bernat, que no ho van aconseguir. -Correu, correu, que la Sabana us atraparà! -exclamà la Marianna. Però els esforços d’en Jaumet i en Bernat per deslliurar-se de la malvada Sabana van ésser en va i van ser capturats i portats cap al castell. -Oh, no! Se’ls ha emportat. Com els podrem treure d’allà? -preguntà en Joan. -No ho sé, però primer hauríem de sortir d’aquesta cova -replicà la Marianna. En sortir de la cova, es van posar a pensar i, al cap d’una estona, la Marianna va recordar que quan la varen tancar al castell per estar amb Dona Blanca, la Maduixa posava el cap per un forat de la muralla i la visitava. Així doncs podien aprofitar aquella esquerda per mirar de socórrer els seus amics. Però no ho podien fer tots sols: la Sabana era massa poderosa. Necessitaven alguna cosa més per igualar les forces amb la vella. Va ser en aquell instant que en Joan va proposar aprofitar l’olfacte de la Maduixa per mirar de recuperar la petxina que havien llançat al mar. D’aquesta manera alliberarien els seus amics i recuperarien la petxina de nacre i la fulla robades per la Sabana. -Quina gran idea acabes de tenir! -exclamà la Marianna. -Farem que la Maduixa, amb el poder maligne del nacre, s’escoli pel forat del mur i ens ajudi a salvar els nostres amics i a recuperar la petxina i la fulla!
- 25 -
- 26 -
La Maduixa va guiar els nens fins a la platja on havien llançat la petxina maligna i va començar a bordar. -Bub, bub, bub! -feia la Maduixa, tot indicant una direcció concreta. -Segur que és allà? -exclamà la Marianna. -Però com hi arribarem? -replicà en Joan. En aquell moment va fer acte de presència el senglar que havia fet caure del cavall en Bernat i digué: -Hola, amics! Què feu per aquí tots sols? -Intentem trobar la petxina maligna per poder alliberar els nostres amics, segrestats per la Sabana, i recuperar la petxina de nacre i la fulla -li va explicar en Joan. -El problema és que no sabem com arribarem fins allà, que és on creiem que hi ha la petxina que busquem -va aclarir la Marianna. -Què us sembla si ajuntem les forces de tots els animals del bosc i construïm una barca? -Això seria genial! Els animals del bosc de seguida van aparèixer per ajudar en Joan i la Marianna a muntar la barca. Quan van acabar, la Marianna, en Joan i la Maduixa van pujar-hi. Al cap d’una estona, la gossa va sentir una presència maligna que sortia del fons del mar i que la feia bordar sense parar. La Marianna va veure una llum, que tot feia pensar que era la petxina dolenta. Es van dirigir cap allà i en Joan digué: -Ja em llenço jo a l’aigua. I dit i fet! S’hi va tirar i en va sortir amb la petxina a les mans! Llavors, els dos nens van dir conjuntament: -Petxina, no ens portis fins on són en Jaumet i en Bernat! Després de pronunciar aquestes paraules, els dos amics i la Maduixa van aparèixer just davant del mur, allà on hi havia el forat que la Maduixa feia servir per visitar la Marianna.
- 27 -
CAPÍTOL 10 - Joana d’Empúries 5è B
EL RESCAT Qui ho havia de dir? Un altre cop les parets del castell separaven els amics! Però l’amistat que els unia era més forta que les pedres i ben aviat tornarien a estar junts! La Marianna i en Joan no sabien com podrien treure els seus amics del castell. La Maduixa bordava amb insistència davant del forat de la paret, però, de l’altra banda, no se sentia cap resposta. -No sé com podrem alliberar en Bernat i en Jaumet de la Sabana, nosaltres dos sols! –va dir la Marianna amoïnada. -Potser no ho haurem de fer sols –va respondre en Joan-. La mare natura ens ha ajudat altres vegades. Podem anar a demanar consell al roure màgic. La Marianna hi va estar d’acord i ràpidament es van posar en camí per anar al bosc a trobar el roure màgic. Un cop allà, van explicar a l’arbre tot el que havia passat: el canvi de comportament de la Sabana per culpa de l’ànsia de poder, l’empresonament d’en Bernat i en Jaumet i la seva impotència per tal d’alliberar els seus amics. -Els poders de la natura són molt perillosos si se’n fa un mal ús –els va explicar el roure–. La Sabana no és una mala dona; el seu afany de poder l’ha convertit en el que és ara. Podreu fer que torni a ser com abans amb l’ajuda d’aquesta branca. -Amb una de les teves branques vencerem la Sabana? –va demanar en Joan, incrèdul. -No és una simple branca. Si s’utilitza per fer el bé, té un poder que és tan gran com el del nacre. Els dos amics es van acomiadar del roure. Mentre caminaven anaven pensant com aconseguirien entrar al castell. Aleshores la Marianna va tenir una idea: -Ja sé què farem, Joan. Anirem a casa meva a buscar un cistell d’herbes remeieres i el portarem al castell per entregar-li a Dona Blanca; els soldats em coneixen, ens deixaran passar i, un cop a dins, buscarem en Bernat i en Jaumet per alliberar-los. Tal com pensava la Marianna, no els va costar gens entrar al castell amb l’excusa que portaven herbes per a Dona Blanca. Recordava perfectament on eren les masmorres on tancaven els presoners. Es van dirigir cap allà vigilant que no els veiés ningú. Una porta gran i pesant, amb una petita finestreta, els separava dels seus amics. - 28 -
-Bernat! Jaumet!, em sentiu? –va xiuxiuejar la Marianna. -Marianna, ets tu? Sabia que aconseguiries trobar-nos! –va contestar el seu germà. -Els hem trobat, però...com obrirem aquesta porta? –va dir en Joan. -Recorda que tenim la petxina maligna i que sabem com utilitzar-la... –contestà la Marianna. La Marianna va treure la petxina de la butxaca i, tal com havia fet en altres ocasions, va dir: -Petxina, no obris aquesta porta! Al moment, la porta es va obrir i els quatre amics es van abraçar ben fort mentre la Maduixa feia esforços per no lladrar d’alegria. Un cop en Joan va explicar als seus amics el que havien fet per salvar-los, en Bernat va proposar anar a trobar Dona Blanca, demanar-li ajuda per vèncer la Sabana i recuperar la petxina amb el poder del nacre. Tots hi van estar d’acord i, amb molt de compte perquè no els veiés ningú, es van dirigir cap a les estances que ocupava la senyora del castell. La seva sorpresa va ser grandíssima quan van veure que qui ocupava aquelles habitacions era la Sabana. -Què dimonis...? Com heu sortit de les masmorres? -va exclamar la bruixa, dirigint-se a en Bernat i en Jaumet–. I vosaltres, què hi feu aquí? -Hem vingut a recuperar la petxina que ens has robat! –va contestar-li en Bernat. -Us penseu que us la donaré? Ara soc la més poderosa del reialme! –va cridar la Sabana. En aquell moment la Marianna va treure la branca del roure i, dirigint-la cap a la Sabana, va dir: -Poder de la mare natura, fes que la Sabana no recordi res dels últims dies. A l’instant, a la Sabana li va canviar l’expressió de la cara; semblava que s’hagués despertat d’un llarg son. -Nois, què ha passat? Què hi fem al castell? En Joan li va explicar tot el que havia succeït i com ella s’havia convertit en una persona dolenta que l’únic que volia era posseir el poder. -Aquesta petxina pot ser molt perillosa si no se’n fa un bon ús. Pot canviar les persones i convertir-les en egoistes i cruels –va dir la Marianna. -Hem de tornar les dues petxines al lloc d’on han sortit per evitar que això torni a passar –va proposar en Joan. Al cap d’una estona els quatre amics, la Maduixa i la Sabana eren a la platja d’Empúries. -Aquesta petxina és molt especial per a mi, és el teu regal... –va dir tristament la Marianna, dirigint-se a en Joan.
- 29 -
-No ens podem arriscar que caigui en males mans -va contestar en Joan. -Llança-les tan lluny com puguis! –va demanar la Marianna a en Bernat, mentre li donava les dues petxines. Els nens, la bruixa i fins i tot la Maduixa es van mantenir en silenci i van mirar fixament com les dues petxines s’enfonsaven al mig de la badia.
- 30 -
ELS AUTORS I LES AUTORES Alumnes 5è El Bruel Yasser Jan Albert David Clàudia Aimad Safa Zaineb Hafsa Soufian Paola Ahmed Mohamed Yassin Alehandra Dina Nour Saray Ibrahim Hala Marwan Alumnes 5è A Ruiz Amado Aiman Noelia Guido Nadir Amira Youssef Iman Pau Aina Mouna Walae Marina Maia
Giordano Elna Paula Virginia Héctor Miguel Xavi Sara Arnau Max Larabi Sergi Alumnes 5è B Ruiz Amado Nadir Rayan Sofía Mohamed Xènia Isaac Iratxe Yassin Martí Cèlia Mariam Inas Maryam Guillem Angel Abril Oussama Aleix Iker Ana Maria Alessandro Xavier Júlia Adrián Kevin
Alumnes 5è A Joana d’Empúries Ishak Beau Marlon Sergi Shanna Mohamed F. Dani F. Alex Jang Elise Encarna Marc Salma Paula M. Adam Rafa Mariam O. Roser Nerea Minerva Aleix Guillem Aschraf Mehdi Alumnes 5è B Joana d’Empúries Paula A. Yannik Nada Gerard Mª Raquel Dani D. Marina Mohamed G. Mohamed H. Mariam J. Raúl Jan - 31 -
Akram Jinane Iker Júlia Nacho Àlex Antonio Max Tamara Soufiane I ELS TUTORS I LES TUTORES Susanna Paradís i Juanola ESC El Bruel 5è Carme Sanllehí Brunet ESC Ruiz Amado 5è A Raül Galobardes Jaén ESC Ruiz Amado 5è B Roger Ripoll March ESC Joana d’Empúries 5è A Montse Espelt González ESC Joana d’Empúries 5è B
Esc. El Bruel
Esc. Joana d’Empúries 5è A
Esc. Joana d’Empúries 5è B
Esc. Ruiz Amado 5è B - 32 -
Col·lecció de Samba Bu n’Daw i Marianna d’Aiguaviva del projecte Conte per relleus
Curs 2011-12
Curs 2014-15
Curs 2012-13
Curs 2015-16
Curs 2013-14
Curs 2018-19
- 33 -