Ftr 2013 conferència by CRP Alt Empordà

Conferència: L’aventura de pensar, LA PASSIÓ per aprendre a càrrec del Sr. Lluís Inclán

V Fòrum de treballs de recerca de l’Alt Empordà Institut Cendrassos, Figueres, 1 de juny del 2013

Bon dia a tothom! Autoritats, professores i professors, alumnes que presenteu el vostre Treball de Recerca, alumnes en general, senyores i senyors assistents a aquest acte: En primer lloc, he de donar les gràcies als organitzadors d’aquest “Vè Fòrum de Treballs de Recerca de l’Alt Empordà”, i en especial al meu Institut Cendrassos, per haver confiat en que les meves paraules puguin aportar quelcom de vàlid en el desenvolupament d’aquesta trobada. Espero no decebre les expectatives, contribuir aquest matí a un acte ben bonic, i deixar algunes idees que voldrien ser útils i engrescadores.

Som aquí –i a més en dissabte!- per tal de celebrar una festa al voltant dels treballs de recerca. I ho dic a propòsit, perquè tot el que suposi coneixement, investigació, estudi, aprofundiment… constitueix una veritable festa per l’enteniment, que s’ho passa d’allò més bé exercitant la facultat que ens fa veritablement persones. I tractar avui dels treballs de recerca vol dir unes quantes coses: -que sou aquí un bon grapat d’alumnes que heu bolcat tot el vostre entusiasme en la realització d’un treball, començat tal vegada per obligació, però que potser anà després més enllà de la mera obligació, -que probablement, perquè heu anat més enllà de l’obligació, heu acabat gaudint del vostre objecte d’estudi, -que segurament heu fet, per primera vegada en la vostra vida d’estudiants, un treball seriós i científic, -i, entre altres coses, que amb això ja teniu posats els fonaments de la que serà una nova etapa de la vostra vida: la del treball universitari científic i espero que profund.

Així que, quan em van proposar parlar avui aquí, i em van dir que el tema l’havia de triar jo, de seguida vaig pensar que ho hauria de fer sobre quelcom relatiu a l’ofici d’estudiant universitari. Però, sobre què en concret? Per una banda, n’hi ha aspectes de la vida universitària que no cal tractar perquè ja hi són abastament a l’ambient: deixant de banda les ja tradicionals festes universitàries dels dijous, no em penso dedicar tampoc ara a explicar continguts acadèmics, burocràcia, manies dels professors… o uns quants trucs per passar aquests anys de la manera més suau possible. Per suposat, tampoc dels “pinganillos” que s’ofereixen descaradament com a eina imprescindible per aprovar exàmens… De tot això ja en tindreu abastament notícia, i jo no penso dedicar-hi avui ni un minut més. En canvi, sí que n’hi ha altres qüestions universitàries de les quals gairebé ningú fa esment. I ara sí que és un bon moment per fer-ho. I, sobretot, perquè us parlo especialment a vosaltres, nois i noies que esteu a punt de donar un tomb en la vostra vida d’estudiant (confio que la resta dels presents sabran disculpar que m’adreci especialment als estudiants: és com una mena de deformació professional...). Quan parlo de qüestions de les que gairebé ningú fa esment, em refereixo al treball intel·lectual, a l’esforç per formar la ment, a l’apassionant recerca de la saviesa… En definitiva, a tot el que constitueix la tasca de formar-se intel·lectualment, de moblar de la millor manera possible el cap. Per això he volgut titular aquesta conferència “L’aventura de pensar, la passió per aprendre”. No pretenc fer una exposició acadèmica, rígida i perfectament estructurada. Intentaré sobretot suggerir, despertar il·lusions, obrir camins, ampliar horitzons... En definitiva: aportar unes poques idees que contribueixin a fer de la vostra estada universitària una experiència enriquidora. I, com que això ha de ser motiu de gaudi i d’alegria, intentaré fer-ho de manera prou engrescadora perquè no s’adormin gaires assistents, i de la mà d’un bon grapat de persones sàvies...

1. SAPERE AVDE SAPERE AVDE! Potser no n’hi ha cap altra frase que expressi millor l’essència del quefer universitari que la d’aquest primer savi que vull esmentar: el poeta romà Horaci: atreveix-te a saber, a aprendre. Sigues agosarat i cerca les raons, els perquè de les coses. No et conformis amb uns coneixements ja manufacturats, que altres han pensat per tu, sembla que per facilitar-te les coses, però en realitat perquè no pensis gaire, perquè t’adaptis al pensament políticament correcte. Quantes vegades, fins ara, has adoptat postures, opinions, criteris, maneres de fer, pel simple fet d’haverho sentit a dir, en raó de què tothom ho fa, de què sembla el més habitual… i si no, ets l’estrany del grup! I si actues amb aquesta independència de criteri, si no t’ajustes al pensament establert, el fet de conèixer la realitat sempre té un component de risc, d’atreviment, de gosadia. Consisteix en aclarir la foscor, remoure els obstacles, vèncer la mandra, trencar motllos, obrir portes, allisar camins i, sobretot, plantar cara a la ignorància. I això té molt d’engrescador per una mentalitat jove que cerca el criteri propi i la consolidació de la pròpia personalitat.

Saber també vol dir anar a l’arrel de les coses, no quedar-se en la superfície, pensar sobre els assumptes realment importants, defugir la banalitat i cercar el d’essencial que hi ha en les coses i en les persones.

Qui conegui El petit Príncep –tot just fa pocs mesos celebràvem el 70 aniversari de la seva publicació- és conscient de la saviesa que s’amaga darrere d’aquest conte aparentment tan senzill. (I qui no l’hagi llegit encara, que no perdi l’oportunitat de fer-ho: hi ha pocs llibres més enriquidors). Doncs bé, a El petit príncep, el protagonista diu en un moment donat:

"Als grans els agraden les xifres. Quan se'ls parla d'un nou amic, mai pregunten sobre l'essencial del mateix. Mai se'ls ocorre preguntar: "Quin to té la seva veu? Quins jocs prefereix? Li agrada col·leccionar papallones?" Però en canvi pregunten:" Quina edat té? Quants germans? Quant pesa? Quant guanya el seu pare?" Només amb aquests detalls creuen conèixer-lo."

Atreveix-te a saber, a pensar. També estem massa acostumats a no interrogar-nos per la raó de les coses: fem servir mòbils, ordinadors i tota mena d’objectes de nova tecnologia, sense necessitat de conèixer com funcionen. En tenim prou de que facin la seva funció correctament. Després, traslladem falsament aquest criteri al món intel·lectual i deixem de preguntar-nos per l’arrel de les coses. El novel·lista Ray Bradbury, va escriure a Fahrenheit 451 (famosa obra de ficció en la qual un règim totalitari prohibeix els llibres –el títol al·ludeix a la temperatura en què crema el paper-) que una noia de catorze anys era perillosa perquè no es conformava en saber com es feia una cosa, sinó que volia entendre perquè. I a la universitat s’hi va a qüestionar el perquè de les coses, no a sentir una classe més o menys magistral, a estudiar uns apunts o un manual per reproduir-lo després a l’examen. S’hi va a assimilar les grans construccions de l’intel·lecte humà per tal de formar-se, després, el propi criteri. Una educadora nord-americana actual (Marva Collins es diu), dirigint-se a un suposat estudiant li adreça aquests consells: “Confia en tu mateix: Pensa per tu mateix. Actua per tu mateix. Parla per tu. Sigues tu mateix. La imitació és un suïcidi”. Clar que, per fer-ho així, cal formar-se amb profunditat, cal estudiar i tenir quelcom a pensar i a dir. Perquè, si no tens matèria sòlida sobre la què pensar, la teva ment només serà capaç de construir uns efímers focs d’artifici: potser fins i tot bonics, però que no duren res.

Heu de ser conscients –i potser no ho havíeu pensat fins ara- de que el que més atreu l’ésser humà és aprendre. Deia Aristòtil, al començament de la seva Metafísica, que “tots els homes per naturalesa desitgen saber”. L’aventura de pensar –ho deia abans- té els seus riscos: el desig d’aprendre implica no donar-se mai per satisfet, i també suposa equivocar-se de tant en tant. Quantes vegades no ens equivoquem al llarg de la nostra vida..! A més, resulta que estudiar no és fàcil, ni còmode, i que el teu entorn et distraurà bastant (més aviat molt!) d’allò que havies previst, dels teus bons propòsits inicials. Perquè crec que els bons estudiants heu de plantejar-vos tres fites: -aprendre quelcom de nou cada dia, -tenir la capacitat de sorprendre’t amb allò que entens –o que no entens-, i -tenir la senzillesa de preguntar el que no has entès. La poetessa Gabriela Mistral escrivia uns versos que –n’estic segurt’ajudaran molt a mantenir ferm l’esforç intel·lectual. (Per tal de no desfigurar el sentit de l’autora, els cito en castellà): Donde haya un árbol que plantar, plántalo tú. Donde haya un error que enmendar, enmiéndalo tú. Donde haya un esfuerzo que todos esquivan, hazlo tú. Se tú el que aparta la piedra del camino. Parlava fa un moment dels propòsits que s’ha de fer un bon estudiant. En primer lloc, aprendre quelcom de nou cada dia: és a dir, mantenir la il·lusió de saber, cercar la veritat en tot allò que tens al davant, i deixar constància de tot el que aprens… Nulla dies sine linea, deia Plini el Vell: cap dia sense escriure, almenys, una línia. Quan us decidiu a reflectir per escrit, amb les vostres pròpies paraules, allò que heu pensat, sentit o llegit, el pensament propi creix en profunditat, en creativitat, en transparència. En definitiva, com deia el filòsof Julián Marías, es tracta d’escriure per pensar. Aquest és un aspecte

de l’aprenentatge molt poc considerat: posar per escrit allò que bull dins la vostra ment, explicar-ho amb paraules visibles, donar-li forma externa. Escriure és necessari per pensar. Consisteix en treure a l’exterior allò que tenim al nostre interior per tal d’aclarir, orientar, concretar. Així enriquirem els nostres coneixements i, cosa molt important, els sabrem explicar. S’ha de tenir present que una frase pèssima val més que un paper en blanc. Quantes vegades no heu dit allò de “ho entenc però no sé explicar-ho”… Doncs d’això es tracta, d’aprendre a explicar-ho. I això es fa escrivint i escrivint... El segon propòsit consisteix en tenir prou capacitat per sorprendre’s amb el que heu aprés, perquè sempre n’hi haurà més ciència a la que arribar, perquè has de recuperar la facilitat per la sorpresa que tenies de petit, quan tot era nou per a tu: i encara ara queda una infinitat de coses noves que has d’aprendre. I no fa res que n’hi hagi coses que no entens: és més, potser no entendràs la majoria d’elles. Per això cal resoldre els dubtes: consultar, aclarir, donar-hi voltes als conceptes… O sigui, tenir la senzillesa de preguntar el que no has entès. Ningú ho sap tot, però seràs cada cop més savi en la mesura que preguntis. També hauràs de recuperar aquella capacitat infantil de preguntar-ho tot, amb la que martiritzaves contínuament els teus pares. Gràcies a això, quantes coses en saps de la vida! … La vida… “La vida ens l’han donat, però no ens l’han donat feta”, deia Ortega y Gasset. Ens hem de construir la vida fent-nos constantment preguntes… i procurant trobar qui les respongui. Per això és bo i important que siguis capaç de trobar professors universitaris que siguin els teus mestres de veritat, aquelles persones que influiran més positivament en la teva formació. En definitiva, que et faran ser més i millor persona. Costa ara de trobar professors que facin escola, que tinguin veritables deixebles del seu saber. Potser els que també manquen són els alumnes disposats a dedicar-hi temps a la saviesa, a formar part de la gran cadena de transmissió del

coneixement humà. Aquí tens un altre repte engrescador: ¿perquè no puc ser una baula –ni que sigui petita i fràgil- d’aquesta cadena de la intel·ligència humana?

2. UN EXERCICI DE PACIÈNCIA Antoine de Saint Exupéry –l’autor del Petit Príncep- ens fa saber que “he de suportar dues o tres erugues si vull conèixer les papallones”. La naturalesa mai s’afanya; més aviat procedeix pas a pas, amb la calma necessària perquè les coses s’assentin, es consolidin, amb transformacions incloses, de vegades. La formació de l’intel·lecte és una tasca de tota la vida. Mai ens atrevirem a considerar-nos savis, mai podrem pensar que no tenim res a aprendre. Però mai hem de desesperar d’arribar a un cert grau de saviesa. Per això, la tasca d’estudiant és un procés lent i meticulós, d’anar aixecant l’edifici pedra a pedra, maó a maó, sense presses, però sense aturar-se; avançant sempre, tot i que en ocasions hagis de desfer alguna filada mal posada… Sembla com si l’home actual anés per un altre camí: tot és celeritat, resultats immediats, plantejaments ràpids, solucions ja! No volem esperar, tot és urgent… i així, les coses no es maduren, més aviat resten superficials, poc o gens pensades, convertint-se en arguments que no s’aguanten. No vulgueu afrontar un estudi d’aquesta mena, fet de coneixements agafats amb agulles els últims dies, per vomitar-los a l’examen. No feu un estudi farcit de llacunes, d’idees inconnexes, de dubtes que, en comptes d’aclarirse poc a poc, creixen a mesura que passen els dies. Més aviat necessiteu mètode, dedicació de temps, organització… i la força de voluntat suficient per tal de no abandonar el camí iniciat. Perquè, com deia Sèneca (un hispano-romà del segle I a.C.),

«Cap home ha arribat mai a ser savi per casualitat». Cal, en canvi, un esforç constant i metòdic per continuar el que s’ha començat. Però pot passar que, davant les possibles dificultats, us vingui un dubte: és que potser no tinc prou intel·ligència… I si no hi arribo? Sovint tendim a infravalorar-nos: en realitat, molts cops ve a ser una mena de mandra disfressada perquè segurament podem donar molt més del que pensem. Així ho deia Ortega y Gasset: “la major part dels homes té una capacitat intel·lectual molt superior a l’exercici que fan d’ella. En general, l’intel·lecte es troba arraconat i florit pel desús en un cantó de la persona”. Has pensat alguna vegada si el teu intel·lecte es troba una mica … florit i arraconat, com amagat per tantes tonteries elevades a la categoria d’intocables? Quantes coses has posat al davant del cultiu del teu enteniment? Per altra banda, teniu moltes maneres d’afrontar els estudis: com una obligació que s’arrossega, com quelcom inevitable, com un mal tràngol que cal passar quan abans millor... o com una oportunitat única de créixer per dins, de enfortir-se mentalment. Et pot ajudar la reflexió d’Albert Einstein: “Mai consideris l'estudi com un deure, sinó com una oportunitat per penetrar en el meravellós món del saber”

3. LA SOLITUD DE L’ESTUDIANT UNIVERSITARI Durant el teus estudis anteriors (sobretot a Primària, però també en certa mesura a Secundària) has tingut la guia, l’ajut, l’assessorament del tutor i dels professors. A més, els pares hi eren sovint a sobre del teu rendiment.

Ara, a la universitat, això canvia radicalment. “A la facultat l'estudiant està sol, obligat a dirigir-se a si mateix i alliberat de les obligacions que li facilitaven la feina. En general, ningú dóna una ullada al seu treball. Cal llavors que aprengui sol, que resisteixi els missatges dolents, la dissipació en els intents, l'atordiment produït pel nou saber, que es concentri, que disciplini, que entre l'abundància del que es proposa intenti definir l'estret camp d'allò del que s'ocuparà principalment”. Això escrivia Jean Guitton a El treball intel·lectual, un llibre que us recomano. Cal, per tant, que vosaltres, estudiants, us plantegeu la necessitat de l’estudi col·laboratiu, de l’establiment de grups de treball que no tenen només la utilitat de fer millor la feina, sinó –i m’atreviria a dir que sobretotla creació d’un veritable esperit universitari, d’un fòrum on es pot parlar de tot, on es dialoga amb profunditat, on les idees es sotmeten a l’exercici de la raó. I cal que sàpigues escollir, entre tot l’amplíssim ventall de sabers que tindràs al davant, cap a on dirigiràs els teus passos. No has d’esperar a trobar-te a l’últim curs de la carrera per començar a pensar en la tasca especialitzadora. Molt abans, has de fixar la teva atenció en aspectes que et resultin engrescadors, i plantejar-te la possibilitat d’aprofundir, de començar a llaurar una parcel·la del saber que serà la teva. Et pot ajudar una altra idea de Jean Guitton: “Certament, als estudiants no els manca talent ni enginy. El problema és que tenen massa idees, que no saben triar una sola i desenvolupar-la. El treball que cal aconsellar a la joventut no consisteix tant a recollir idees o informacions i amuntegar frases sobre frases, sinó, al contrari, en escollir una idea i desplegar-la, com una tela, en tots els seus plecs”. I, també per això, els alumnes universitaris heu de sovintejar la companyia d’uns amics imprescindibles: els llibres. No em refereixo ara només als llibres científics, de text o de consulta, sinó també a la literatura.

L’estudiant universitari ha de llegir novel·les per endinsar-se en ambients diferents al propi, que li ensenyaran com de semblant és la naturalesa humana. Has de llegir bona literatura per conèixer millor i valorar els grans temes de la nostra pròpia existència, com ara l’amor, el destí, el patiment… En definitiva, has de llegir per tal d’enriquir la teva vida amb la vida i l’experiència dels altres.

4. VOLER, SABER, PODER Continuo parlant directament a aquests alumnes que tot just heu acabat el batxillerat, i que us veureu a la universitat d’aquí uns pocs mesos. Un cop superat el mal tràngol de la selectivitat, esperareu ansiosos que us admetin en els estudis que d’aquí a poc triareu a l’hora de fer la preinscripció. Perquè VOLEU fer aquests estudis: us heu informat prou bé –suposo- i heu arribat a la conclusió de que es tracta dels estudis de la vostra vida. Però, quan us trobeu ja a la universitat, tindreu ocasió de valorar els altres dos components vitals de tot estudiant: el SABER i el PODER. El SABER té a veure amb la pròpia capacitat per treure’s endavant els estudis corresponents. Deia abans que sovint infravalorem les pròpies capacitats. O bé, desconeixeu si arribareu a superar els reptes que us planteja el grau que heu triat. Mai ho sabràs fins que no t’hi dediquis amb totes les teves forces. Si no ho fas, sempre et quedarà el dubte dels teus límits. Deia un altre romà antic -Publius Sirus-: «Ningú sap del que és capaç fins que no ho intenta».

Cal, per tant, que posis en joc totes les teves virtualitats. I, per això, cal fer intervenir el PODER. És a dir, el mètode ideal, la manera més adequada de portar a terme els estudis, la millor estratègia d’aprenentatge i formació. ¿Hi ha algun secret per superar amb èxit els reptes dels estudis? En aquest camp no trobareu ni píndoles ni varetes màgiques que substitueixin allò que pot fer un mateix. El veritable secret consisteix en dedicar-se a l’estudi de manera intel·ligent. I això es pot fer atenent a aquests principis, que podrien anomenar “les característiques dels bons estudiants”: 1. Coneixement propi. La comprensió real del propi jo, no la d’allò que un voldria ser. Només podreu construir la vostra vida –professional, però també la personal- sobre els supòsits del propi coneixement: saber si la meva capacitat, les meves qualitats, el meu tarannà… son els adequats per tal o qual estudi, ocupació o feina. 2. Establiment de fins i concreció de mitjans. O sigui: per a què ho faig i com ho faig. Seria molt pobre el fet d’estudiar, per exemple, geografia per arribar a ser una mena d’enciclopèdia geogràfica vivent. La teva finalitat l’has d’assenyalar tu mateix, per sobre del que estableix la universitat com a objectius d’aquells estudis. Igualment podem dir dels mitjans: l’enriquiment personal no el dóna la universitat. Se l’ha de construir cada alumne a base de contactes humans (amb professors, altres alumnes, professionals…), de lectures, d’assistència a conferències, exposicions i actes culturals diversos. 3. Distinció entre deures i treball intel·lectual. Tots dos són importants però només l’últim és imprescindible. I aquí cal aplicar un esforç suplementari, perquè, fins ara, en els vostres estudis de primària i de secundària, l’únic essencial eren els deures que us imposaven els professors. A la universitat, en alguns estudis ni existeixen, els deures. En altres sí. Però, en tots els casos, cal aplicar-se al treball intel·lectual que suposa obrir-se camí en el coneixement, concretar objectius, destriar allò important del que és secundari… En definitiva, fer-se la pròpia carrera dins els marges –o fins i tot fora- dels estudis establerts oficialment.

4. Dedicació a l’estudi. Seria desitjable una dedicació exclusiva. Però no sempre serà possible, perquè s’ha de compatibilitzar amb algun treball remunerat que serveixi per finançar-se les estudis i les despeses que suposen. Per tant, quedem-nos amb la major dedicació possible. Això suposa fer servir de la millor manera les hores disponibles: estudi, lectures, practiques, seminaris, etc. I establir un equilibri, no sempre senzill de fer, entre els propis deures i el temps de lleure. 5. Superació de les dificultats. Perquè de dificultats, n’hi haurà. Mira el que deia el novel·lista Rudyard Kipling: «Si en el combat el destí et fa caure, si tot en el teu camí fa pujada, si el teu somriure és ànsia insatisfeta, si hi ha feina excessiva i vil collita, si al teu cabal es contraposen dics; dóna't una treva però...no claudiquis!» 6. Treball en equip. No només per estudiar millor. No perquè és menys avorrit. No només com a tàctica per un aprenentatge més segur. Sobretot, perquè la vida professional us exigirà treball cooperatiu, relació laboral amb els altres. Cada vegada són més escasses les feines individuals, el treballador que s’ho fa tot i no ha de consultar amb ningú. I cada vegada és més imprescindible las relació productiva amb els altres, la col·laboració necessària per portar a terme projectes concrets. Dit amb altres paraules, ho podríem resumir en els quatre pilars de l’educació, que l’UNESCO va proclamar fa uns anys: -Aprendre a conèixer. -Aprendre a fer. -Aprendre a ser. -Aprendre a conviure.

Jo encara afegiria un altre aspecte: la tenacitat optimista que ens fa perseguir objectius sense defallir. Eduard Punset ho ha dit encertadament: “Molts estudis han demostrat que tant estudiants com directius i atletes tenen més possibilitats de triomfar quan estan convençuts de principis clars del tipus «sóc capaç de canviar les coses gràcies a la meva conducta» o, simplement, «controlo la meva pròpia vida». Altres estudis han mostrat que un ànim optimista predisposa a generar més atenció, claredat i rapidesa en la comprensió dels processos”.

De totes maneres, s’ha d’estar alerta a altres aspectes de la personalitat: no tot és intel·ligència, bona preparació, etc. També és necessari parar atenció a qüestions no estrictament acadèmiques: “Les aptituds d’un estudiant universitari estan més relacionades amb la capacitat de mantenir la concentració, la perseverança en l’estudi i el control dels impulsos. Això explica per què alumnes que a la secundària obtenien bons resultats, en arribar a la universitat fracassen. Habilitats no cognitives, com la perseverança i la curiositat, permeten predir en bona mesura el futur èxit escolar”. Paul Tough, How Children Succeed: Grit, Curiosity and the Hidden Power of Character.

5. “EL CERVELL NO ÉS UN GOT PER OMPLIR SINÓ UN LLUM PER ENCENDRE” Aquesta frase és de l’escriptor Plutarc i penso que caldria tenir-la present al llarg de la vida. Més que un allau de coneixements que ens ompli el cap, el que necessitem és pensar, tenir esperit crític, voler anar sempre més enllà, il·luminar la realitat amb el nostre pensament…

Vaig veure fa temps a Internet un blog en castellà titulat “El cerebro es un paquete de ideas arrugadas” (en realitat, la frase és d’un escriptor castellà: Ramón Gómez de la Serna). Avui, estudiar exclusivament per acumular coneixements és, com a mínim, una pèrdua de temps i d’esforços. Sempre haurem de memoritzar coses, però moltes de les que ens fan aprendre, al cap de poc temps es converteixen en “ideas arrugadas”. O com escrivia Antonio Machado en Proverbios y Cantares: —Nuestro español bosteza. ¿Es hambre? ¿sueño? ¿Hastío? Doctor, ¿tendrá el estómago vacío? —El vacío es más bien en la cabeza. Però no ens enganyem: totes dues coses són importants: aprendre i pensar. Això és el que expressava la màxima de Confuci, que deia: «Aprendre sense pensar és inútil. Pensar sense aprendre, perillós.» L’aprenentatge –l’universitari sobretot- ha de ser l’eina principal per poder desenvolupar després una vida professional i personal el més rica possible. Però, com serà aquesta vida que t’espera d’aquí a uns anys? Perquè, al ritme del nostre món, dintre de quatre o cinc anys les coses hauran canviat força… Cal, per tant, preparar-se per aquest món canviant, estar al dia en molts aspectes fonamentals i, de manera especial, adquirir la capacitat d’adaptació necessària a noves circumstàncies. Un expert en TIC i consultor en educació (José Ramón Silveira), afirma que «El 65% dels estudiants actuals treballarà en coses que encara no han estat inventades». Ens pot semblar exagerat. I probablement ho és. Però, sens dubte, cal estar preparat per una situació força canviant; i, si la universitat no et dóna les eines necessàries, caldrà que les busquis allà on hi siguin.

Els poetes solen ser persones amb una gran visió de l’home i dels seus problemes. Per això, en els gran temes solen avançar-se a la resta dels mortals. Dic això perquè, ja a les acaballes d’aquesta dissertació, vull presentar-vos unes paraules de Pedro Salinas, gran poeta espanyol del segle XX. Tracta d’explicar què és per a ell un veritable estudiant. Tant de bo ho tingueu en compte en els pròxims anys. Deia així en 1940, durant una conferencia a Puerto Rico: «Un estudiant és un home que té fe en que, per mitjà de l'estudi i de l'ampliació dels seus coneixements, millorarà i enriquirà la seva naturalesa humana, no en quantitat, sinó en qualitat; es farà més persona, millor persona, i complirà millor el seu destí; entendrà millor els problemes de l'home i del món. És el que pren l'estudi com a via d'accés a beneficis d'imprevisible grandesa, i no a la possessió d'una habilitat que li permet guanyar diners».

Acabo. I ho vull fer enllaçant amb una idea del començament. Malgrat tots els problemes, totes les dificultats i tots els esforços que he anat esmentant, n’hi ha una veritat que convé que tingueu ben present: pensar constitueix un veritable plaer per la ment. Un filòsof espanyol, mort aquest mateix any -Leonardo Polo es deia- comentava a una seva alumna universitària que li havia manifestat el content que experimentava per haver entès una explicació complexa: “senyoreta, és que conèixer és una festa!”. Ara entendreu millor perquè he volgut parlar al començament de que avui estem celebrant una festa: la dels treballs de recerca. Desitjo de tot cor que el vostre pas per la universitat sigui, en aquest sentit i no en cap altre, una veritable festa! Moltes gràcies!